L'estrany

Lliçons d'una crisi

2008-07-01T01:20:00.000Z

Són temps de crisi, ho sap tothom i és profecia fa mesos, menys els governs català i espanyol, que han deixat un temps prudencial despres de les eleccions per admetre la magnitud de la tragèdia.

La darrera crisi econòmica important espanyola data dels temps del ministre Carlos Solchaga(que recenment en una entrevista a l'Avui en donava la culpa a la reunificació alemanya!). Llavors els catalans d'avui eren uns 18 anys més joves, i alguns dels qui avui en dia són majors d'edat no havien ni nescut. Per tant, aquesta serà la primera gran crisi per molta gent i segurament els joves seran dels que més la patiran i menys acostumats hi estaran.

Els tipus d'interès baixos fixats per BCE i reserva federal han estat una ganga per moltes generacions joves que han gaudit d'una situació puntual envejable, però no cada dia és dissabte. Paul Krugman atribueix precisament l'actual crisi a la política d'Alan Greenspan de condicions d'accés al crèdit massa fàcils. Cal sumar-hi que fins fa poc també als Eua era més fàcil demanar una hipoteca que aconseguir una targeta de crèdit (el banc venia els deutes de la hipoteca a altres entitats i no assumia el risc de la hipoteca, en canvi sí que assumia el de la targeta) i això, que convertiria Eua en el culpable dels nostres mals (que la globalització hauria traslladat des de Nova York a Europa) el que fa és demostrar-nos que el que passi allà en aquests moments pot ser un banc de proves del que passarà aquí en un futur proper.

Aficionats "no nacionalistes" festejant una victoria de manera "no nacionalista"

2008-06-23T18:52:00.003Z

Posi una infraestructura a la seva vida

2008-06-15T15:00:00.000Z

Catalunya ha estat històricament un lloc amb bon capital humà i empresarial relacionat amb el sector de les infraestructures. Sí, el dèficit crònic d'infraestructures de capital públic procedent de Madrid (per ser políticament correcte) ha estat, és i sobretot serà preocupant. Però això no treu que, per exemple, l'empresa de la qual parlava divendres passat, Abertis, sigui una de les concessionàries d'autopistes capdavanteres del món.
Ja des que als anys 60 Franco es va veure obligat a fer l'autopista del Mediterrani per tal de rebre les ajudes del Fons Monetari Internacional aquest sector català s'ha desenvolupat positivament. I justament aquests últims anys han estat positius pel sector a nivell mundial, no ens interessa només a nosaltres el tema.
Els motius de la bonança? Varis, per començar les infraestructures són béns que garenteixen una rendibilitat segura i estable a llarg termini, és a dir que són ideals per a inversors aversos al risc com poden ser els fons de pensions o algunes banques privades d'inversions. A això cal afegir-hi que l'estalvi mundial, deixant de banda els països importadors de petroli, ha experimentat un increment considerable a través dels plans de pensions occidentals (ens fa por fer-nos vells) i de l'estalvi xinès(a Xina la taxa d'estalvi brut quintuplica l'americana), i tot aquest excedent d'oferta monetària ha provocat uns anys de tipus d'interès extraordinàriament baixos (recordem que els tipus d'interès són el preu del diner, que varia en funció de l'oferta i la demanda del mateix) ideals per demanar crèdit i invertir-lo on fos, també en autopistes, aeroports i canals.
I el que ja podríem dir que és la cirereta del pastís és la llosa que suposen les infraestructures, o algunes d'elles, per uns governs que veuen els seus comptes clarament perjudicats per uns actius que podrien (repeteixo, podrien) donar guanys si fossin gestionats de manera privada. Cada dia és més difícil per a un govern mantenir segons què.
Ara que els temps estan canviant (i els tipus d'interès també) caldrà veure si aquesta ha estat una oportunitat ben aprofitada.

Cap on bufa el vent?

2008-06-06T18:14:00.001Z

A finals del maig passat arribava als mitjans la notícia, la companyia d'infraestructures catalana Abertis (propietat de la Caixa i de Florentino Pérez) aconseguia la concessió per 75 anys de l'autopista Pennsilvània-Turnpike, de 855 kilòmetres, amb una intensitat mitja de 35.000 vehicles al dia en el tram Filadelphia-Pittsburgh(a les autopistes catalanes és de 27.000) i que genera uns ingressos anuals de 600 milions de dòlars.

De la mateixa manera que quan fa uns 2 anys Abertis es va intentar fusionar amb la italiana Autostrade i va fracassar molts van donar la culpa a la mala sort, ara es pot dir que la fortuna ha afavorit els audaços. La oportuna (almenys per Abertis) crisi financera de les sub-prime ha fet que les ofertes americanes per aconseguir l'autopista hagin fet curt (els bancs americans de moment han patit més la falta de liquiditat que no pas la Caixa) o siguin poc viables, a més a això se li ha de sumar la fortalesa actual de l'euro enfront al dòlar. La crisi ja està arribant amb força a Catalunya, però el retard temporal ha afavorit les opcions d'Abertis que té, de moment, bancs disposats a cedir-li diners. Evidenment Abertis també ha necessitat l'ajuda del banc nord-americà Citigroup per derrotar la principal rival en aquesta competició, el banc d'inversions Goldman Sachs, i ara caldrà veure com paga els més de 8000 milions d'euros que haurà de desembutxacar per fer-se càrrec de l'autopista, a quins bancs els demana i com els torna.

L'operació encara no està tancada, i les autoritats de Pennsilvània encara hi han de donar el vistiplau. Però en quelsevol cas, el mar és ple de peixos i de la mateixa manera que el vent sovint bufa en contra, també sovint pot ajudar.

Divideix i venceràs (i II)

2008-06-01T09:22:00.000Z

Ja se sap que les batalles més aferrissades i sense treva se solen lliurar entre les parets de casa. I no, ara no estic parlant d'ERC, o no només, també estic parlant de les picabaralles entre Mas i Duran o de l'enfrontament obert entre Pasqual Maragall i el partit que ell presidia. Quan hi ha aquest tipus d'enfrontaments "casolans" no hi sol haver ni guanyadors ni perdedors clars, sinó rivals forts i dèbils amb correlacions de forces més o menys desequilibrades que acaben amb pactes de no agressió. Un cop passa el tràngol ens fixem en què fa el vencedor i com es comporta davant els derrotats. Però el vencedor té poques opcions, a banda d'estendre la mà per intentar fer pinya. Són els derrotats els qui poden escollir sumar-se al carro del vencedor amb els suports que han aglutinat o poden fer anar el carro pel pedregar. Al vencedor no l'interessa fer mala sang de la derrota aliena.
Parlant d'això, canviem de tema. Ara que acaben les primàries demòcrates ja s'albira el final de la campanya americana. Barack Hussein Obama i John Sidney McCain ja estan buscant candidats a vice-president (blanc i centrat en el cas del demòcrata, jove i conservador en el cas del republicà). Però la pilota és a la teulada de Hillary Rodham Clinton. S'afegirà a Obama per derrotar al rival (ja sigui com a vice o col.laborant en mítings) o callarà i esperarà un mal resultat d'Obama per assaltar el poder novament d'aquí 4 anys? Més enllà de si la batalla Clinton-Obama ha afavorit o no els demòcrates(s'ha parlat molt d'ells, més que de McCain, però se n'ha parlat bé o malament?), el partit està dividit com poques vegades s'havia vist. Segons l'economista Paul Krugman, Obama aglutina vot negre (o afroamericà) i el vot blanc amb estudis, però Hillary té al votant blanc de classe obrera. Una divisió racial i de classe que fa tremolar els assessors d'Obama.
Serà la Clinton conciliadora o insistirà en les primàries que li queden i en la recuperació dels vots anul.lats de Michigan i Florida per laminar la confiança en Obama i fer-se forta per d'aquí 4 anys? De moment la divisió és la gran aliada d'un McCain amb molt a guanyar i poc a perdre que va començar la cursa amb molt desavantatge però l'està recuperant ràpidament.

Divideix i venceràs

2008-05-27T17:14:00.001Z

Ho explicava en Salvador dissabte passat, coincidint amb la crisi del "totxo" Don Piso acomiadava a 350 empleats i tancava centenars d'oficines. Això demostra l'ull clínic del seu fundador i ex-propietari Àngel Fernández (més conegut com a candidat a presidir el Barça i més tard vice-president de Gaspart) quan es va vendre l'empresa en el millor moment ara farà uns anys a la companyia Habitat.

Potser Don Piso no s'ha pogut salvar però constructores com ACS o Ferrovial sí, i la solució es diu diversificar. També Habitat es va quedar la patata calenta que era la divisió immobiliària de Ferrovial (que s'ha concentrat en les infraestructures, comprant la gestora d'aeroports britànics BAA), Florentino Pérez ha entrat a l'accionariat d'Abertis, Iberdrola i Unión Fenosa i els Entrecanales han comprat part de Endesa. Vaja, que el negoci s'ha redirigit de la construcció a l'energia, o almenys s'ha segmentat (els constructors han après a no posar totes les cireres al mateix cistell).

Això, però, no els exclou dels riscos. Ferrovial i Sacyr (la constructora nineta dels ulls de Zapatero) van veure com el seu benefici net baixava un 82% i els habitatges venuts un 72% respectivament en el primer trimestre de l'any. Sort que sempre hi haurà un govern "amic" disposat a pujar les tarifes de la llum perquè allò que es perd per una banda es guanyi per l'altra. És clar que, oficialment, el motiu de l'augment del preu és el dèficit tarifari històric.

Management contra government

2008-05-19T12:15:00.000Z

Qualsevol persona que hagi format part d'una organització humanitària o ONG (organització no governamental, malgrat que són unes organitzacions que solen dependre bastant dels governs) sabrà que pel seu bon funcionament és necessària una separació radical entre el "què" i el "com".

Com més gran és la ONG més heterogenis són els socis i participants, més gent hi ha i més desacords hi pot haver, més difícil és el que s'anomena "government". Vaja, que com més creix més ingovernable es fa. Per això cal una gran tansperència a l'hora de prendre decisions i una estricta separació entre els que decideixen què s'ha de fer i els que decideixen com s'ha de fer allò que els socis han decidit, els que es dediquen al "management". Els tècnics són els professionals, els que cobren, els enginyers o arquitectes que fan realitat allò que els socis de la ONG volen. En el fons funciona com una societat anònima, però canviant socis per accionistes i canviant "millorar el món" per "guanyar diners".

Quan aquests mecanismes de decisió es perverteixen i no funcionen les decisions no es prenen de manera òptima o, en el pitjor dels casos, no es prenen. Llavors els del "management" prenen les regnes i les decisions, malgrat ells en molts casos no formen part de l'organització i només són allà pels seus coneixements tècnics o la seva capacitat, no perquè realment vulguin millorar les coses. Aquests tècnics acostumen llavors a utilitzar la ONG per fer-se un nom i guanyar prestigi.

Això no només és aplicable a les ONG i SA, també als partits polítics, ja tinguin com a missió millorar la societat o aconseguir la independència. A ERC durant massa temps ha guanyat el management, les decisions les han pres els secretaris, directors generals i polítics de carrera han guanyat la partida als militants. Ara és l'hora que aquests tornin a tenir veu.

PD:agraeixo totes les correccions que els lectors facin a aquesta humil i esbiaixada col.laboració. Respecte l'article de divendres passat, només voldria puntualitzar que l'hivern de 2005-2006 Alitalia tenia a Milà 70 vols intercontinentals i a Roma només 18. Un és un"hub"(centre de connexió de vols) per Alitalia i l'altre no.

Aeroports italo-catalans

2008-05-12T21:56:00.000Z

La darrera (i no sabem si última) victoria electoral de Berlusconi a Itàlia ha coincidit amb una pujada impresionant de la Lliga Nord d'Umberto Bossi en les circumscripcions on es presentava. El propi nom del partit, Lliga "Nord", demostra sense complexos que ells representen exclusivament un conjunt d'interessos econòmics lligats a identitats vagament culturals, cosa que segurament allà els ha afavorit. Que on acaba el "Nord" d'Itàlia i on comença el sud? Mai se sap, de fet diuen que si preguntes a un italià on comença el Mezzogiorno (la macrorregió que agrupa les regions meridionals o del sud d'Itàlia, on s'hi inclou des de Sicília a Calàbria passant per Nàpols) sempre et dirà que està 10 km més cap al sud de la seva ciutat d'origen. Allà ningú és del Mezzogiorno, o ningú en vol ser.

La pujada de Bossi i els seus ha estat en gran part motivada per l'escàndol de l'aeroport de Milano Malpensa. El govern italià té el 50% de l'aerolínia de bandera italiana Alitalia (la Iberia d'allà, vaja) i l'ha posat en venda per unes pèrdues milionàries. El comprador més ben situat és una companyia holandesa que traslladaria el hub (o centre de connexions internacionals) de Milà a Roma, no per centralisme (com fa Iberia aquí marginant el Prat) sinó perquè Milà és massa proper a Amsterdam. Pels holandesos tenir la seu central (l'aeroport d'Amsterdam) tan a prop d'un altre aeroport com el de Milà (gestionat de manera independent i no desde la capital com es fa amb tots els aeroports espanyols amb la companyia pública AENA) és perjudicial, i Roma no fa tanta competència a Amsterdam.

Però a Milà es defensen i l'aeroport ha interposat una demanda contra els holandesos pels compromisos contrets anteriorment per Alitalia. L'argument dels milanesos contra el govern italià és que la dimensió de l'aeroport de Milà Malpensa és superior a Alitalia i per tant perjudica més als interessos milanesos quedar-se sense vols intercontinentals que sense companyia aèria de bandera. Suposo que amb els parèntesis n'hi ha agut prou per veure en quina "regió espanyola" estic pensant on s'ha donat un cas semblant...amb resultats electorals una mica diferents. No sé si la solució serà crear partits que es diguessin esquerra republicana de l'est o convergència i unió de l'est.

La importància de les cadires

2008-04-18T16:23:00.000Z

Dissabte sabíem que la quota femenina al govern espanyol sobrepassaria el 50%, i també hem vist com la quota catalana serà de dos ministeris. No sé si són molts o molt pocs, però com que estava cantat que Maleni repetiria a Foment (malgrat haver tret uns mals resultats electorals a Màlaga) des del PSC s'han afanyat a dir que l'important és l'obra de govern, no la ratio de ministres catalans.
També Jordi Pujol ho va saber veure això, i de la mateixa manera que mai va voler posar ministres convergents, no li va fer res pactar secretaris d'estat amb els governs de Madrid que supervisessin l'arribada del Tgv a Catalunya. En aquesta línia és molt positiu que el rector de la Universitat de Barcelona Màrius Rubiralta sigui el nou secretari d'estat d'universitats, ara que l'aixeta està tancada i els rectors catalans totalment rebotats contra Josep Huguet.
I aquí volia arribar, llegint les declaracions de Miquel Iceta qualsevol diria que el PSC reserva les tallades de cinta i els canapès de les inauguracions per Maleni però es guarda per ell mateix una llarga corrua de directors generals i secretaris que vetllaran perquè el Tgv arribi, les rodalies funcionin i l'aeroport no es col.lapsi a l'agost. Mirem doncs, la segona línia de foc del ministeri de foment.
L'avui advertia aquesta setmana que el president d'Aena (aeroports espanyols) Manuel Azuaga no repetiria i Joan Clos podria passar a ocupar el càrrec(encara que després de veure com va defensar aquest estiu els interessos dels barcelonins que va governar durant anys amb l'apagada, millor que no ens defensi aeroportuàriament). Azuaga és llicenciat en filosofia (perquè després critiquin a Chacón que no té experiència militar) i ha ocupat molts càrrecs en bancs i caixes d'estalvis malaguenyes. Si seguim llegint, trobem una llarga cua d'economistes, començant per Maleni, a les presidències de Renfe i Adif, només hi ha un enginyer de director de transports, a banda de l'advocat Víctor Morlán (ex-veí de Barcelona).
Al PSC se li gira feina, els "jefes" de les infraestructures espanyoles no només no saben de què va el tema, sinó que són funcionaris i banquers amb interessos nacionalistes andalusos. Aquests dies sabrem si la correlació de forces canvia en els escalafons que venen darrere la cadira del ministre. De moment els fins ara números 2 de Maleni Josefina Cruz i Víctor Morlán ja han estat ratificats. Ja ho deia el compte de Romanones:"Dejad que ellos [els diputats] hagan las leyes, yo haré los reglamentos."

Seat considera que no "somos españoles"

2008-04-16T23:08:00.002Z

S'ha de fer fora al president del consell d'administració de SEAT: "Nosotros somos españoles" i "No se puede llevar la fábrica a Madrid"

El president de Seat diu que no hi ha cap cotxe amb nom de ciutat catalana perquè "nosaltres som espanyols"

L'E-Notícies:

Via Holocè estant

Pel que sembla no és el president de SEAT, sinó el president del Consell d'administració. Bàsicament, segons el senyor Francisco García Sanz els cotxes de SEAT no duen noms catalans perquè ells (els que manen) són espanyols, i el catalans no en són. Home, això darrer és evident: sinó, no hagués dit el que ha dit, i amb la complicitat i el riure d'ambaixador i periodistes espanyols. És més, de les seves paraules s'extreu que si fos per ell, la fàbrica no seria a Catalunya, sinó a Madrid. Més crua i directa no pot ser la realitat.

El problema és que SEAT està a Catalunya. Aquesta declaració li ha de costar la feina al senyor García, i que se'n vagi a la seva Espanya i el seu Madrid. I a Volkswagen haurien de saber quina mena de xenòfobs (perquè no té cap altra nom) tenen a sou.

Qui això firma va ser diputat del PSOE al congrés durant la setena legislatura

2008-04-06T16:09:00.001Z

MILAN MALPENSA
GERMÀ BEL
(Publicado en LaVanguardia, 1 de abril de 2008)
En Italia tienen un gran ‘imbroglio’ que afecta a aeropuertos y aerolíneas. La situación
es como sigue: Alitalia (aerolínea ‘de bandera’) lleva tiempo al borde de la quiebra. El
gobierno italiano lleva ya dos años intentando vender su 49% y que Alitalia sea
totalmente privada. Tras tan largo proceso, Air France-KLM (AF-KLM) es la mejor
situada para la compra. De hecho, ya comparten alianza (SkyTeam), y se mantendría un
centro de conexiones (hub) de segundo nivel en el Sur de Europa (suplementario a
París-Charles de Gaulle y Ámsterdam-Schippol).
Pero hay una novedad relevante sobre el centro de conexiones: AF-KLM quiere
trasladarlo desde Milán a Roma. En este sentido, hay que deshacer una confusión
habitual, pues a veces se dice que AF-KLM quiere simplificar de dos a uno los hubs en
Italia. No es así: ahora no se puede decir que Roma sea un verdadero hub de Alitalia
para larga distancia. En el invierno de 2005/06, Alitalia operaba más de 70 frecuencias
transcontinentales a la semana en Milán (la mitad del total), mientras en Roma operaba
sólo 18 frecuencias semanales (el 20% escaso del total). Los números actuales son
similares. En realidad, la lógica de trasladar de Milán a Roma el hub se explica porque
Milán está más cercano a París y a Ámsterdam (lo que hace que pueda competir mejor
con éstos, cosa que Roma haría peor). En fin, nada ilegítimo en la lógica de la empresa
compradora.
Pero un punto (entre otros) complica el proceso: la sociedad gestora de aeropuertos de
Milán (SEA, 85% de la ciudad, 15% de la provincia) ha anunciado una demanda
judicial contra Alitalia por incumplir compromisos adquiridos, que habían generado
inversiones y otros gastos por 1.250 millones de euros. La cifra es alta (más de lo queu
ofrece AF-KLM por Alitalia), y AF-KLM ha exigido a Prodi que evite la demanda.
Pero el gobierno central no controla la gestión del aeropuerto de Milán (ni de Roma, ni
ningún otro), por lo que se ha limitado a señalar que Milan sería responsable de la
quiebra de Alitalia. Claro que desde Milán se le ha contestado que el primer ministro de
Italia debería saber que –para el país en su conjunto- la dimensión económica del
aeropuerto de Milán es mayor que la de Alitalia. En fin: un lío, que veremos como
acaba, pues AF-KLM exige también la aprobación de la compra por el nuevo gobierno.
Con todo, lo que me parece más destacable es la capacidad de los gestores de Milán
para defender los intereses de su aeropuerto y de su territorio. Veremos en que queda al
final la demanda económica, pero el mensaje lanzado es muy claro: no es bienvenido al
aeropuerto de Milán quien perjudica sus intereses ¿Se imaginan ustedes que la aerolínea
dominante en España anunciase el abandono de sus operaciones de valor añadido en
Barcelona? ¿Cuál creen que sería la reacción del gestor del aeropuerto? Vaya, se acabó
el espacio y además lo que toca hoy es Milán….Malpensa.

Germà Bel (la vanguardia)

El director general de Clickair, Àlex Cruz, considera poc "probable" que hi hagi alguna aerolínia estrangera "a la qual li puguem vendre la moto" perq

2008-03-27T19:01:00.003Z

El director general de Clickair, Àlex Cruz, ha demanat "suport constant" als polítics i al món econòmic i civil català, perquè a llarg termini la companyia pugui "contribuir al creixement per aconseguir un aeroport més intercontinental".

El secretari per a la Mobilitat de la Generalitat de Catalunya, Manel Nadal, ha sentenciat: "O ens creiem de veritat que Clickair i Vueling són catalanes o difícilment es podrà definir un model aeroportuari català"
"Nosaltres no destorbem, sinó que ajudem" el Prat, i ha afegit que perquè el Prat sigui un centre de connexions per a vols a tot el món hi ha diverses opcions, però la més plausible és que sigui una companyia estatal la que tiri endavant el projecte i s'ha afanyat a posar com a exemple aerolínies de baix cost d'Austràlia i Àsia que primer feien curt radi i que més tard van abastar els seus aeroports amb vols intercontinentals.

Si no es fa d'aquesta manera, Cruz creu que la instal·lació ho tindrà difícil per ser intercontinental, ja que considera poc "probable" que hi hagi alguna aerolínia estrangera "a la qual li puguem vendre la moto" perquè posi una base a Barcelona per operar vols de llarg radi.

El principal accionista de Clickair no era una companyia anomenada Iberia?

Balances i paraules

2008-03-24T00:42:00.001Z

La portada de l'Avui de dissabte era prou explícita. El 6% de les carreteres que fa el ministeri de Foment són a Catalunya, i la majoria de pagament. Això està comportat una important despesa per la Generalitat, que ha de compensar aquest dèficit, no en va la manca d'inversió no només comporta embusos i retards, sinó també inseguretat en unes carreteres més mal mantingudes.
Pràcticament al mateix temps s'ha sabut que el preu del bitllet de Tgv és més barat com més s'allunya de Barcelona i com més s'acosta a Madrid. Aquest mateix escàndol es va produir quan es va inaugurar el Tgv Lleida-Madrid i el ministeri va haver de baixar les tarifes pel greuge que suposava per Lleida la comparació amb Sevilla. Però l'important no era que les baixessin, l'important era saber perquè les tarifes estaven més altes a Lleida. Ningú del ministeri ens ho va explicar.
Però bé, això és clar que no és cosa d'un dia. De fet venim curiosament de l'etapa qualificada per Baltasar Porcel com la què ha vist una batalla més gran i descarada per control.lar la despesa pública, guanyada amb claredat per Madrid. I el premi han estat més vots pel partit que governa.
Òbviament les balances fiscals són importants des d'un punt de vista acadèmic i si Solbes les amaga no és perquè sí. Ara bé, per un català "del carrer" no hi ha res més visible que l'apagada de l'agost a Barcelona, la manca de vols internacionals, el col.lapse del Prat i el desastre de la Renfe. Si amb tot això el partit principal del govern(perdó, de tots els governs) ha tret més vots és que falten paraules que permetin entendre els fets. I paraules que expliquin com frenar-los. No només fets que ens indiquin el camí de la decadència.

Salvador Cot, avui

2008-03-12T22:18:00.001Z

És divertida aquesta estratègia del PSC, i mitjans afins, d'anar felicitant cada cinc minuts tots els altres partits pels seus resultats. CiU? Un resultat extraordinari -diuen des del PSC-: han aguantat la bipolarització i tal i tal. ICV? Res, un contratemps passatger a causa d'haver perdut el segon diputat per pocs vots. ERC? Bé, un bon resultat... si prenem com a referència les eleccions de fa vuit anys.

No m'estranya que els socialistes catalans, amb 25 diputats, vagin dient a tothom que Catalunya està perfecta. Per a ells, és clar. Però, de tan òptim que està tot, s'han quedat sols. Manen a tot arreu, guanyen a tot arreu i no cal tenir ni candidat ni programa; només una foto, a mà, d'Acebes i Zaplana.

Un barón de CDC critica el resultado de Duran

2008-03-12T09:53:00.001Z

La aparente satisfacción en CiU por sus resultados en los comicios dejó ayer paso a las rencillas. El alcalde de Sant Cugat y uno de los barones de CDC, Lluís Recoder, afirmó ayer que los 10 u 11 diputados nacionalistas logrados (a la espera de conocer el voto en el extranjero) por el candidato de Unió, Josep Antoni Duran Lleida, no son suficientes.

Recoder recordó que CiU perdió cinco diputados en 2004 porque ya entonces parte del voto nacionalista derivó hacia el PSC para evitar la continuidad del PP al frente del Gobierno. Igualar los resultados de hace cuatro años significa que CiU no ha recuperado el terreno perdido ni tan siquiera después de la crisis ferroviaria y las dificultades en el desarrollo del Estatuto, como reflexionó ayer Recoder.

Algunos sitúan a Recoder como candidato a liderar la federación nacionalista. Es además uno de los instigadores del proyecto de reformulación del catalanismo, algo que enfrontó a Mas con Duran. Mas tuvo que salir ayer al paso de las afirmaciones de Recoder y reiteró que los resultados son buenos en un contexto de bipolarización.

Un barón de CDC critica el resultado de Duran

2008-03-12T09:53:00.000Z

Francesc Canet, diputat d'Erc per Girona

2008-03-11T22:29:00.001Z

Agraïments

Vull agrair el suport que la candidatura d’ERC a Girona que he encapçalat ha rebut de quasi 44.000 votants. Hem aconseguit a Girona els millors resultats del país, però tot i això hem patit una davallada notable en relació a les eleccions legislatives espanyoles de l’any 2004. Érem conscients que les circumstàncies no eren les mateixes i estem segurs que ens ha perjudicat que el vot per aturar al PP ha anat a parar en bona part al PSC, que ha exhibit sense cap recança les cares de Zapatero i Chacón, en un intent clar de convertir (i ho han aconseguit) el que eren unes eleccions legislatives (elegir diputats d’una circumscripció per a un parlament) en unes eleccions presidencials per escollir un president del govern. No obstant aquesta polarització de la campanya, des d’Esquerra hem contribuït també a evitar que el PP aconseguís representació per Girona.

Des d’aquí vull reiterar el meu agraïment i el de la gent que ha treballat amb mi en aquesta campanya als gironins i gironines que heu dipositat la vostra confiança en Esquerra Republicana de Catalunya. No us defraudarem i continuarem treballant per defensar els vostres interessos i els del país.
Francesc Canet, diputat d'ERC per Girona, home qui ha aconseguit deixar Alícia Sánchez-Camacho fora del Congrés i que Girona sigui l'única plaça de l'estat "lliure" de Pp

Carod a lleida

2008-03-09T17:14:00.002Z

Carod-Rovira es troba un militant del Psc repartint pamflets a Lleida i li diu:
"Per molt socialista i optimista que siguis els calers te'ls foten igual."Quanta raó. El lema hauria de ser:
"Si tu vols, derrotarem el psc".
No confio que sigui avui ni demà, però fins hi tot el PRI de Mèxic va acabar perdent el poder. Torres més altes han caigut, que diuen.

Clickair admite que podría fusionarse con su rival Vueling

2008-03-04T23:07:00.000Z

El director de la aerolínea, Alejandro Cruz, reconoce que los accionistas de ambas compañías “están hablando entre ellos”, pero el proyecto “no está aún demasiado definido”.
publicidad
anapixel

Tras semanas de silencio, Clickair ha decidido pronunciarse acerca de las negociaciones con Vueling para fusionar ambas aerolíneas. El director general de la compañía, Alejandro Cruz, dijo ayer que la unión con la empresa participada en un 26,8% por Hemisferio es una opción que determinarán “el tiempo y los accionistas”. Según el directivo, estos últimos “están hablando entre ellos”, pero “si se está cociendo algo, todavía no está demasiado definido”, informa Efe.

Societat civil catalana contra societat anònima Espanyola, round 2

2008-02-25T13:30:00.001Z

Ja ho vam advertir quan Caja Madrid va aconseguir el control d'Iberia, ara la companyia bandera de l'aviació espanyola només seria venuda a algú que garantís "l'espanyolitat" de l'aerolinia. El que no ens esperàvem és que una companyia que ha estat al mercat(per ser comprada, no pas per comprar) fins fa ben poc cambiaria de rol amb tanta rapidesa i passaria de ser opada a opar (en vocabulari empresarial opa és oferta pública d'adquisició).

I així és com Iberia ha aprofitat que la companyia escandinava SAS ha posat la segona aviadora espanyola a la venda(el lector espavilat sabràs que el banc d'inversió suís UBS en gestiona la venda), Spanair, i ha fet una oferta suculenta conjutament amb el fons Gestair. Com molt bé deia Manel Pérez diumenge a la vanguardia quan Zapatero va haver de decidir a qui concedir la gestió i els drets de la nova terminal Sud de l'aeroport d'el Prat es va trobar que tota la societat civil catalana li va recalamar que no fes el mateix que va fer amb Madrid i no donés el 100% de la nova terminal a Iberia, doncs Iberia havia dit públicament que es retiraria de Barcelona i només hi deixaria alguns vols de la filial de baix cost Clickair. L'alternativa a Iberia era Spanair, que en no tenir una terminal per ella soleta a Barajas havia d'apostar per potenciar el Prat, el clam va ser tal que Zapatero va haver de partir la nova terminal entre Spanair i Iberia enlloc de donar-la tota a Iberia. Però Zapatero i Maleni ho tenien tot lligat i ben lligat i els ha anat de perles que Caja Madrid i Esperanza Aguirre comprin Iberia i ara intenint comprar Spanair. Si la mateixa companyia espanyola gestiona els dos aeroports espanyols el Prat quedarà subjugat i sotmès als interessos de l'aeroport intercontinental de Barajas, on han desembutxacat un dineral.

Ara però sembla que Iberia(oferta preferida públicament per Maleni i Víctor Morlán, que ho reiteren desevergonyidament cada dia amb el desacomplexament del qui sap que això no li farà perdre vots) no és l'única amb aspiracions de comprar Spanair. El grup aeri Gadair(propietat d'un fons àrab i de la immobiliària catalana Promo-barna) ha presentat una oferta per fer-se càrrec dels 380 milions de deute de Spanair i 120 milions addicionals, i juntament amb una aerolínia portuguesa ha fundat una societat amb seu al Passeig de Gràcia que s'encarregarà del projecte. Sembla que el principal problema de Gadair és la por a què una companyia que no se sap ben bé de qui és (el vocal de la Cambra de Comerça Genís Marfà es va abstenir d'assistir a la reunió en què es rebutjava la compra de Spanair per Iberia per les seves vinculacions amb Gadair) aconsegueixi el control d'una flota de 22 avions Airbus en aquests moments llogats per Spanair. S'han d'amagar els emprearis catalans del seu origen per poder competir en igualtat amb les companyies nacionals espanyoles com Iberia?

Crisi

2008-02-21T11:17:00.001Z

Sembla ser que ara el debat ja noés si hi ha o si no hi ha crisi económica, el debat és sobre l’abast d’aquestcrisi una vegada ha explotat la bombolla immobiliària. El govern espanyol quesurti de les eleccions del 9-M ho tindrà magre per remontar el vol després deles gestions anteriors, i l’oposició que surti del 9-M tindrà en safata quatreanys per criticar demagògicament el ministre d’interior que faci front alproblema. No se’ls creguin, hi ha agut una continuïtat en les gestions de Solbesi Rato que ens ha dut on som.

Com es diu el gran problema ésque el mercat immobiliari espanyol s’ha aturat i el govern no té cap pla de xocper paliar-ho (vagin a youtube i posin les paraules “Chacón BBC”, és pertremolar). El secretari d’estat David Vegara, de qui diuen que és un graneconomista, fa crides a la tranquilitat i ens dóna dades, llàstima que el quediu aquest senyor sigui el contrari del què diu el 90% de la premsa estrangera.“The Guardian” afirmava dimecres passat que les vendes a la costa espanyolad’apartaments a anglesos s’han estancat i baixen, les accions en borsa de lesimmobiliàries espanyoles cauen en picat (s’han endeutat prenent com a referència el valor de les seves propietatsi no la caixa que feien), el Deutsche Bank publica una llista dels 25 valorsborsaris europeus més fiables i no n’hi ha cap d’espanyol...i això es traslladaal sector bancari, ja que els analistes suïssos UBS diuen que Santander,Popular i BBVA són valors dels quals s’ha de fugir i que seguiran caient el2008 i el 2009.

La pregunta és si Catalunya podràfer front al desastre en millors o en pitjors condicions que Espanya. RamonTremosa afirma que el teixit empresarial català basat en petites i mitjanesempreses industrials exportadores resisistirà i sobreviurà, a diferència d’unaeconomia madrilenya basada en un sector públic que veurà reduït el seusuperàvit (augmenta l’atur, baixa la recaptació, i a això hi sumem que Zapateroi Rajoy s’estan patejant el “raconet” que havia fet Solbes en promeseselectorals...) i en unes grans constructures destinades a fer obra pública. Elque està clar és que el pitjor està per venir, al mes de gener l’atur vaaugmentar en 130.000 persones a Espanya, moltes d’elles venien de sectorsqualificats i que en un 75% eren espanyols. Sembla doncs, que l’obra públicaestà cobrint el buit deixat per la construcció, de moment. Però què passaràquan a Catalunya acabin les obres del Tgv i una gran massa d’immigrants obrersno qualificats es quedi a l’atur? Podrà el débil sector públic català fer-hifront?

Carta incómoda a Boris Izaguirre

2008-02-18T10:08:00.000Z

Estimado Boris. Sobra decir lo mucho que te respeto. Creo que eres un pensador sutil, un comunicador brillante y uno de los histriónicos más divertidos del teatro de la vida. Muchas son las ideas compartidas, ideas luchadas, algunas finalmente conseguidas… Con los años y la confianza (que siempre da asco), me atrevo a decir algo de ti en voz alta: a pesar de los excesos del espectáculo, eres un tipo de una gran elegancia. Nunca te oí perpetrar ningún ataque soez, y tu vehemencia en los argumentos siempre fue amiga de las buenas formas. Por esto mismo, por la estima que te tengo, por la complicidad que te reconozco, por tanto, permíteme esta carta incómoda, nacida de una cierta perplejidad. La verdad, no me gustó nada lo del otro día. Esa foto couché con todos los progres del artisteo, donde no faltaba ninguno de los previsibles, y sumaba alguno de los incomprensibles (¿a qué disciplina artística se dedica el doctor Montes?), me pareció un forzado ejercicio de exhibicionismo elitista, un algo desmelenado y un mucho impertinente. Por supuesto, estoy a favor de los lobbies de presión, y no tengo ningún apuro porque un grupo de amigos de toda la vida se reúnan y digan ¡viva Zapata!, o ¡viva Zapatero!

Seguir leyendo noticia
BUSCAR NOTICIAS DE:

Boris, Serrat, José Luis Cuerda, Rajoy, Sabina, Mario Benedetti, Sarkozy, ZP, Víctor Manuel, Boris Izaguirre, PP, Ana Belén
Si, además, quieren convertir un bello poema de Mario Benedetti en una insufrible canción dominguera, allá cada cual con su sentido del ridículo. Puestos a pedir, hubiera preferido el estilo rompedor del vídeo de Obama, que es de palabras mayores, pero lo vuestro quedó en paños menores y enseñó algunas vergüenzas. No sé. Un poco cutre, querido. Con todo, todo habría quedado en los límites de lo elegante. Pero en esas, llegó José Luis Cuerda y habló de la "turba mentirosa", los llamó imbéciles, clamó al cielo contra la "teocracia humillante y estúpida" y de milagro no chilló "a las barricadas". El tipo se quedó a gusto, como si hubiera evacuado después de una larga temporada de estreñimiento, y el resto de acompañantes hicisteis bueno el principio del buen figurante. Reír, aplaudir, callar. Ji, ji, ja, ja. Ya hemos hecho el progre. Ya hemos insultado un poco a los peperos, hemos puesto cara de elite artística enrollada, riquísimos todos pero del pueblo, y le hemos dicho al mundanal ruido que somos de ZP hasta la muerte. Bien. ¿Y?

Si me permites, querido Boris, intentaré razonar algunos de los motivos de mi perpleja disidencia. Primero, el numerito me pareció más propio de la transición política que de una democracia estable. Todo rezumaba una estética muy antigua, con Víctor Manuel, Ana Belén, Serrat y el resto de sospechosos habituales de estas contiendas, todos muy divinos, todos queridos por todos nosotros, y todos más antiguos que las maracas de Machín. Por supuesto, soy una loca de las canciones de Sabina, y Serrat me emociona hasta los tuétanos, pero su trabajo artístico, perenne e intenso, no es precisamente lo más moderno del panorama. Por decirlo de forma precisa, se reunieron los de siempre y dijeron más de lo mismo. La capillita conocida, con el discurso conocido. Además, y quizás es lo que me resulta más molesto, lejos de una plataforma de apoyo a un candidato, el grupo se estructuró como una plataforma a la contra, como si el cielo estuviera a punto de caernos sobre la cabeza, como si llegara la marabunta, y los concienciados artistas tuvieran que dar su paso adelante. A vueltas con la mentalidad de la transición...

Querido Boris. El PP no me gusta nada de nada. Casi tan nada como a ti, pero estoy en contra de crear estos discursos demonizadores, que excluyen a millones de votantes de la cordura y el sentido común, que desprecian a los otros, que se elevan como si tuvieran la verdad universal y que respiran un cierto tufillo de despotismo ilustrado. Las palabras de Cuerda son propias de un pequeño déspota, y lo siento, porque me gusta Cuerda. Pero ¿es necesario despreciar hasta ese nivel a los votantes de otro partido para ganar la razón? ¿Qué pensamiento libre, crítico, razonable, existe detrás de una pendejada como esa? Yo no veo más que consigna, propaganda y servil compostura. Nada me suena a crítico. Ergo, nada me suena a libre. Por supuesto, los ataques posteriores de Rajoy, hablando de estómagos agradecidos y cánones varios, eran pura demagogia, pero ¿qué os esperabais? ¡Si se lo pusisteis a tiro! Uno no puede subir a las altas tribunas de su fama, vociferar contra millones de votantes, y esperar que no le caigan chuzos. Estratégicamente, creo que es un error de bulto. Pero, además, democráticamente es una inmoralidad. Tenemos que empezar a entender que la democracia juega a muchas cartas, que todas son lícitas y que si gana la que no nos gusta, tenemos que volver a ganarnos la razón. La razón, que no el desprecio.

En fin, querido. Perdona el atrevimiento. Pero te vi ahí en medio, al ladito del bellezón de Judith Mascó - otra peculiar disciplina artística, la suya-, con cara de chico bueno, y pensé que Sarkozy y Ségolène me daban mucha envidia. Mientras ellos juegan a seducir a grandes intelectuales y se pelean por un Glucksmann, aquí sacamos a gritar a José Luis Cuerda. No, si quedar, queda bien. Pero ¿es lo mismo?

Guionistas de Hollywood votan por terminar huelga de 14 semanas

2008-02-13T15:37:00.000Z

LOS ANGELES (Reuters) - Los escritores de cine y televisión votaron el martes por levantar su huelga de 14 semanas contra los grandes estudios y regresar a trabajar el miércoles, poniendo fin de manera formal al peor conflicto laboral que ha golpeado a Hollywood en 20 años.

La orden para regresar al trabajo fue aprobada por un 92,5 por ciento de los 3.755 miembros del Sindicato de Guionistas de Estados Unidos, quienes votaron en Los Angeles y Nueva York dos días después de que sus líderes aprobaron unánimemente respaldar el acuerdo de contrato con los estudios.

(

Balances fiscals: un triomf del tripartit que caldrà que no es giri en contra

2008-02-09T01:00:00.000Z

El catalanisme polític s'ha apuntat un bon gol amb l'anunci del vicepresident Pedro Solbes de publicar les balances fiscals. És evident que el govern espanyol les calcularà a la seva mida i, per evitar que carreguin de noves raons a la part catalana a l'hora de demanar una revisió a fons de l'actual sistema de finançament, les manipularà i distorsionarà tant com pugui per presentar uns Països Catalans menys "solidaris" i una Espanya menys "subvencionada". Però el que, hores d'ara, compta és el triomf a nivell d'opinió pública que ha obtingut el catalanisme amb el compromís de Solbes.

Caldrà que el gest no es giri en contra i unes xifres manipulades acabin servint només per tapar algunes boques i tranquillitzar algunes consciències que encara confien en un funcionament sincerament federal de l'Estat espanyol. Solbes ha cedit perquè no té, avui en dia, cap sentit perpetuar la manca de transparència en els assumptes fiscals. Un cop més, Espanya només ha cedit quan el cas ha clamat al cel.

En la decisió de Solbes hi ha tingut molt a veure la insistència del PSC i el president Montilla perquè les balances fiscals vegin la llum després de 15 anys de reclamar-les i que els diferents governs de Madrid hagin desatès la petició. Montilla, amb una CiU i una ERC que, en matèria de finançament i infraestructures, han guanyat la batalla de l'opinió pública, gestiona una Generalitat ofegada econòmicament que no pot encarar projectes bàsics per les mancances de l'actual sistema de finançament. El sistema de 2001, pactat per CiU i el PP, ha estat incapaç de recollir l'impacte que, sobre serveis bàsics com l'ensenyament o la sanitat, ha tingut la immigració i no ha aturat el creixent dèficit fiscal català.

Ara caldrà que els partits catalans no es deixin ensarronar i fiscalitzin fins el darrer moviment dels funcionaris del ministeri d'Economia que, amb els criteris de la comissió d'experts formada el 2005, calcularan les xifres. I tenir intelligència política per, un cop es publiquin les xifres, aquestes serveixin per apropar Catalunya al concert malgrat les mancances d'un sistema finançament condicionat per un Estatut que, en aquest tema, deixa por marge.

Anti-catalanistes, anti-catalans, anti-valencians, anti-espanyols

2008-02-04T09:59:00.000Z

PROMESA COMPLERTA
La ministra de Foment, Magdalena Álvarez, va anunciar fa uns quants dies que Barcelona estaria enllaçada amb Sevilla i Màlaga per AVE sense haver de fer parada a Madrid. Per a això, va explicar, es construirà un by-pass o desviament, que permeti el trànsit per l'exterior de la capital espanyola. Es tracta d'una promesa que Álvarez complirà i, a més, ho farà aviat. Sens dubte. De fet, aquesta obra que acaba d'anunciar ja fa molts mesos que s'està construint i està en la fase final.

Josep Tordera a el periódico