Partits catalans

Hi ha una llegenda urbana que diu que el partit més inestable de Catalunya és ERC. No seré jo qui negui que és si més no curiós que el tercer partit de Catalunya visqués una batalla interna entre dos sectors oficialistes que encara dura (sense diferències ideològiques ni programàtiques) i dos de crítics, que han acabat pràcticament deixant el partit. Però avui és notícia que dos regidors del PP al Masnou (els dos que hi té) han plegat del partit.
No són dos regidors qualssevol, eren persones importants de la candidatura de Montserrat Nebrera a presidenta del PP català fa un any. Ara que Nebrera ha deixat de ser diputada 50 militants que li van donar suport plegaran amb ella, una xifra curiosa tenint en compte que el PP mai ha destacat per tenir gaires militants a Catalunya. I no és el primer cop que a Catalunya hi ha una baixada massiva de militants del PP. A Nebrera li va tocar la loteria quan al congrés del PP català fa un any Rajoy, per enèssim cop, va imposar un nou líder a Barcelona (Sánchez-Camacho) i va obligar els favorits a la cursa (Sirera i Fernández) a pactar i donar suport a la candidata "de Madrid". Nebrera es va quedar el suport de tots els crítics, molts crítics (43%), però no suficients.
No pretenc explicar res que no hagi explicat ja Joan B. Culla al seu llibre "la dreta espanyola a Catalunya", però com que és un llibre profund i llarg aniré al gra, en una entrevista que el setmanari el Temps feia a Nebrera fa una setmana deia quan se li preguntava pel control ferri que els Fernández-Díaz exerceixen sobre el PP a Catalunya:"Les conseqüències els són igual perquè a l'hora de la veritat reben si fa no fa els mateixos vots, tant si tenen 30.000 afiliats com si en tenen 2.000.[...]es perpetuen en nissagues familiars. L'actual portaveu ja té la seva filla de diputada a Madrid, tot i que mai no a tingut una victòria en l'àmbit municipal. És regidora a Sant Sadurní i no ha aconseguit res més."

Fusions i unions

Els motius pels quals les caixes catalanes han corregut a ajuntar-se encara no han estat desvetllats. Els recursos promesos pel banc d'Espanya i les seleccions i acomiadaments massiu que es faran (Caixa Catalunya ha començat) són raons de pes, però estranyament Laietana i Penedès insisteixen a anar soles, una cosa ben estranya si el que es porta ara són les macrocaixes. Es preveu una nova ronda de fusions d'aquí pocs anys i Penedès i Laietana estaran llavors en millor posició per negociar. Mentrestant se segueix a l'espera d'on s'ubicarà la seu de la unió de les caixes Sabadell, Terrassa, Manlleu i Girona. Les ciutats de Sant Cugat i Granollers, cèntriques però sense ser Barcelona, són favorites, el president i el director vindran de la caixa de Sabadell i la de Terrassa respectivament, sembla. Quina diferència amb els processos de fusió que es van inciar l'any 99 a Madrid, quan Emilio Botín es va ajuntar amb el Banc Central Hispano (fruit de la unió de l'Hispanoamericà i el Central), va jubilar els seus dirigents i va canviar el nom del banc resultant per Santander novament, transformant el que era una fusió en una mena de compra gratuïta. Francisco González va fer el mateix en versió bèstia, va passar de pseudo-funcionari (era president de la unió de bancs públics espanyols privatitzats Argentaria) a amo i senyor del nou BBVA(que portava a dins els residus de Banca Catalana) gràcies a una imputació en el moment just contra els dirigents vascos del Banc de Bilbao i de Vizcaya que els va deixar fora de joc quan s'anava a decidir nou president i li va donar el poder. Ara ha jubilat l'últim representant vasc del clan de Neguri a l'entitat, José Ignacio Goirigolzarri, de 55 anys, amb 3 milions d'euros a l'any de pensió i preveu traslladar la seu social del BBVA de Bilbao a Madrid.

De constitucions

Per tothom és sabut que el codi civil permet el matrimoni de les dones i dels homes. Quan aquest codi va ser redactat ningú pensava en la possibilitat de matrimonis homosexuals, però el govern espanyol no va tenir cap problema per autoritzar aquest tipus de matrimonis sense reformar la norma que els regulava. Sense canviar la partitura però canviant el músic el resultat era totalment diferent i es permetia sense fer en la llei un canvi radical.
Bé, si agafem el rave per les fulles i ens dediquem a interpretar la constitució espanyola de 1978 com si fossim talibans ens trobem l'article 138.2 que entra en total contradicció amb el dèficit fiscal amb què cada any el govern de Madrid castiga la hisenda catalana: "Las diferencias entre los Estatutos de las distintas Comunidades Autónomas no podrán implicar, en ningún caso, privilegios económicos o sociales." Privilegis econòmics i socials que salten a la vista si comparem la pressió fiscal que hisenda exerceix sobre els ciutadans dels diferents territoris.
I més enllà del règim foral que es cita en la disposició adicional primera, l'apartat 3 de l'article 150 és el que ha donat com a fills la famosa LOFCA(llei de finançament), una llei que es va fer perquè la LOAPA (que havia d'ordenar el procés autonòmic) va ser declarada inconstitucional pel tribunal constitucional. Aquestes lleis orgàniques són les que impedeixen que l'estatut pugui ser vigent i rellevant, no pas la constitució, una norma oberta i que pot ser interpretada cada moment de manera diferent segons els jutges que formen el tribunal constitucional. Si els jutges que hi ha al TC no els agrada l'estatut que ho diguin, però allò que trencava l'estatut eren les lleis orgàniques, no la constitució. Les lleis orgàniques les defensa el govern de Madrid prou ben defensades, no els cal un tribunal que els ajudi.

Ciutadans de Catalunya

No és cap secret que Ciutadans-partit de la ciutadania es va fundar per la decepció que va generar el primer tripartit en tota una sèrie d'escriptors i pensadors. Ells s'esperaven que tv3 passaria a ser en castellà, que la immersió lingüística desapareixeria a nivell jurídic (a molts llocs ja ha desaparegut a nivell real) i que la Generalitat només seria una màquina de gastar allò que el govern central reparteix. No va ser així i per tant van fundar un partit que portés això al programa i va tenir 3 diputats. Dic això perquè Francesc de Carreras, un dels líders de Ciutadans, no és un freak que surt de sota les pedres, ha estat ideòleg del PSC molt de temps i va ser membre del Consell Consultiu de la Generalitat durant anys. Ciutadans seria ideològicament la puresa extrema de l'espanyolisme a Catalunya i amb la porta oberta a tot aquell que es vulgui apuntar al carro de carregar contra el catalanisme, una mena de casa gran de l'espanyolisme. Francesc de Carreras òbviament no es va posar al capdavant del projecte, per això hi havia peons com Albert Rivera que s'han cremat per ell. El catedràtic de dret constitucional segueix còmodament instal.lat en la seva torre d'ivori carregant contra el catalanisme (de manera no sectària, perquè d'arguments sovint en té) des d'on previsiblement donarà suport a Rosa Díez quan desembarqui a Catalunya. El gran argument de Francesc de Carreras sempre ha estat la llei. Ahir mateix carregava contra la LEC, el seu gran motiu era la inconstitucionalitat del text. Les coses s'han de fer seguint la llei, òbviament les lleis que li agraden al professor i que l'afavoreixen a ell. Gràcies a la llei es poden fer grans coses, gràcies a la llei es retalla l'estatut, es prohibeixen referèndums i s'impedeix a Kosovo decidir el seu futur. Si sempre s'ha de seguir la llei vigent tal com dicten els juristes més restrictius seria impossible fer canvis i Thomas Jefferson mai hauria cambiat l'ordre de coses ni hagués escrit la declaració d'independència dels Eua. Per això no és innocent que ara es digui que a Catalunya sempre es complirà la llei per atacar els referèndums legals. El que es vol impedir és que es faci un debat serè amb arguments sobre la taula i per impedir aquest debat s'utilitza la llei. Una llei que no és tan important respectar quan es tracta, per exemple, de la llei de costes, que ara ha estat clarament vulnerada pel nou hotel de la Barceloneta que incrementarà encara més el preu dels pisos al barri i farà ombra a tothom.

Dones del 36

Amb motiu de les festes de Gràcia s'ha inaugurat al barri homònim la plaça "dones del 36"(entre Torrent de l'Olla i Gran de Gràcia). La plaça està feta al lloc on fins fa 3 anys hi havia una casa okupa que en ser desallotjada va provocar una de les batalles campals més grans del moviment okupa barceloní. Potser per això aquesta serà l'única plaça de Gràcia sense cap bar i a les 11 de la nit es tancaran les barreres que envolten la plaça perquè només hi puguin entrar els veïns dels nous edificis que hi ha al voltant. La plaça, però, ha estat notícia per la picabaralla entre regidors d'ERC i ICV del districte de Gràcia que hi va haver el dia de la inauguració. La presència de grups que reclamaven una plaça oberta les 24 hores va ser eclipsada quan el president del districte (Ricard Martínez, d'ERC, que està a l'oposició des que Trias i Portabella van trencar el tripartit municipal) es va mostrar partidari del parer dels manifestants durant el seu discurs i contrari a tancar la plaça a la nit. Tot seguit va tapar la bandera republicana que hi havia a la plaça (en honor a les dones del 36) amb una estelada, tot preguntant-se com és que l'estelada està prohibida i perseguida en llocs oficials i en canvi la republicana no tot hi ser igualment il.legal. Segons Martínez el motiu és que la republicana és una bandera espanyola i per tant està menys mal vista per l'ajuntament. El regidor d'ICV (al govern) quasi es tira sobre Martínez, els van haver de separar. M'agradaria saber quanta gent del públic sabia que ERC no està al govern i que el paper de Martínez (president de Gràcia) és simbòlic malgrat que el nom indiqui el contrari, molts devien flipar quan la primera autoritat política que parlava en la inauguració d'aquell espai públic en el seu discurs el primer que va fer és criticar el mateix espai. I això el dia abans que el politòleg Jordi Sánchez fes un article a l'Avui preguntant-se la quantitat d'hores que dediquem a la gesticulació i les poques que dediquem a parlar i confrontar opinions sobre allò rellevant. Aquest incident rocambolesc és idoni per simbolitzar aquest problema de la política catalana del qual parla Sánchez. Els temes de fons (qui se sent català i qui espanyol, o si s'ha de dir plaça un espai que tanca a la nit) eren interessants, però la posta en escena fa venir vergonya aliena.

Bàsquet car

Sembla que finalment es confirmarà l'arribada del base Ricky Rubio al Barça de bàsquet. Si finalment és així, com sembla, el Barça de bàsquet haurà millorat un equip que l'any passat ja feia por i que ara ha cobert les baixes importants de David Andersen i Ilyasova amb jugadors de renom i nivell. Sempre mantenint l'estructura del primer Barça de bàsquet de l'era Laporta que ha guanyat l'ACB després del de Bodiroga, amb Navarro, Grimau, Fran Vázquez, Lakovic, Basile... Així doncs Ricky arriba al Barça després de denunciar la Penya per tenir una clàusula massa alta i haver renunciat al Madrid perquè diu que vol seguir vivint al Masnou. Però l'origen del problema és la impossibilitat de cap equip de la NBA per pagar el seu traspàs de 5,7 milions d'euros després de ser escollit 5 al draft. L'any que Florentino Pérez s'ha gastat 95 milions en Cristiano Ronaldo cap equip de bàsquet de la lliga més gran del món s'en pot gastar 5 per en Ricky, una de les grans promeses del bàsquet europeu. Aquesta és una de les moltes restriccions que pateixen els equips de la NBA per no acabar amb l'espiral de fitxatges cars i l'efecte domino que aquests tenen a Europa. Per cert, després que al mundial d'atletisme dos atletes de trenta i molts anys hagin salvat la cara de l'atletisme espanyol, sembla que a l'eurobasket Espanya arrassarà tant si Gasol es recupera a temps com si no. Rudy, Ricky, Marc Gasol, Navarro... formen el combinat més potent d'Europa. No tinc res en contra d'aquests jugadors però si guanyen es preveu una espiral d'espanyolisme recalcitrant recolzat per tot la premsa ibèrica, que porta molta eufòria acumulada. A Eslovènia i al blaugrana Lakovic m'encomano personalment perquè això no passi.

Temps indòcils

El poeta i periodista Agustí Pons va publicar a Angle editorial l'any 2007 el llibre "temps indòcils", explicant com va viure els anys de la transició. Pons va ser un dels primer periodistes a treballar al diari Avui i dedica un capítol sencer al diari. Pons va renunciar a una part del seu sou per treballar a l'Avui, es veu que l'amo del seu diari (el Noticiero Universal, crec) va acceptar que marxés perquè estava convençut que l'Avui s'ensorraria i se'l quedaria i Pons tornaria a "casa". No va ser així. Així mateix Josep Maria de Porcioles va deixar la rotativa del Noticiero a l'Avui perquè imprimissin el diari, però l'Avui sempre havia d'estar imprès quan es començava a imprimir el Noticiero. Per això es va dir tans anys que l'Avui era el diari on podies llegir les notícies d'ahir. El fundador de l'Avui, Josep Espar i Ticó, va reunir miraculosament 60 milions de pessetes per fundar el diari, que s'havia de fer com abans millor per por a què es tornés a prohibir a escriure en català. Però el no tenir una empresa forta darrere (cosa que no ha passat fins que Vicent Sanchis va arribar al diari) va ser un llast per l'Avui, on el senyor Vilalta ("l'amo") havia de fer miracles per aconseguir paper, pagar als treballadors i tirar endavant.