Un noi

Això és un noi que es vol canviar d'universitat i unes secretàries que porten 15 anys al mateix lloc li diuen que té dues vies d'accés a la nova universitat i que potser és millor que suspengui alguna assignatura per canviar més fàcilment. Això és un noi que quan arribava tard a classe al batxillerat, encara que fossin 5 minuts, es quedava fora, i ara que va a la universitat és el professor qui nove, si ve ve mitja hora tard i quan parla no s'entén què diu. Això és un noi a qui han robat la cartera i els documents s'els vol fer tots nous, i a la comissaria el fan anar de bòlit amunt i avall per omplir formularis i merdes. Això és un noi a qui un dictador feixista estranger li va canviar el cognom i al registre civil el fan anar amunt i avall buscant certificats de defunció i certificats lingüístics conforme es pot canviar el cognom. Això és un noique no va mai a classe i aprova totes les assignatures de la carrera. Això és un noi que sempre li han dit que a la vida s'ha desforçar per arribar a algun lloc. Això és noi a qui diuen que l'economia del seu continent s'ensorra i que ell ha de fer el possible per solucionar-ho. Això és un noi que té un profe que l'insulta i li diu gandul i de tot, i que aquesta mateix profe no sap parlar correctament la llengua en la que s'expressa sense barrejar-la amb una altra, i aquest mateix profe repeteix les classes perquè només sap llegir el que diu d'uns apunts que té. Això és un noi a qui diuen que li ha d'importar molt el rector de la seva universitat però quan veu els candidats no en veu cap que parli de "crisi oberta".
Això és un noi a qui quan diu que de gran vol treballar a LA CAIXA li diuen de tot i pessetero. És un noi que segueix l'exemple de la societat, i que quan un president reinserit després de l'alcoholisme i un periodista amb ulleres li parlen de drets i deures i òsties, es torna sord. Això és un noi europeu, espanyol, català i barceloní (per ordre d'importància)

França vota NO

Els ciutadans de França, més ben dit ciutadans de l'Estat Francès (allò és més un estat que un país) han votat no al projecte de constitució europea. Ho deia la presidenta de Partit Comunista d'allà, és una constitució massa "liberal" o segons deia TV3 avui massa "neoliberal", quan tots hem pogut veure a Tony Blair, màxim exponent del neoliberalisme europeu queixar-se del fet que la constitució no li agrada. M'ha agradat també veure Jean-Marie Le Pen dient que ell vol una constitució que garantitzi la sobirania estatal francesa, i m'ha agradat adonarme'n que gràcies a la llei de partits espanyola (nefasta en qualsevol cas) aquí hi tenim uns partits bastant més presentables que els francesos, sobretot si tenim en compte el PP és millor que la UMP (Sarkozy és l'única opció), el PSOE millor que el PSF i que IU-ICV té molt menys poder que els comunistes francesos i els troskistes francesos junts. A més, aquí no tenim a Jean-Marie Le Pen, només li és assimilable la COPE, que al capdavall és una ràdio que molta gent escolta per "riure".
Ara, no m'ha agradat la lectura que Jordi Guillot (alt càrrec d'ICV) ha fet dels resultats francesos, en la línia de la de Vicent Partal. Segons Guillot, ara s'haurà de fer una constitució més social i d'esquerres perquè tothom voti que sí. Senyor Guillot, no sé si s'ha adonat que a França el NO ha guanyat per un 10% dels vots. Jean-Marie Le Pen en les últimes generals franceses va obtenir el 20% dels sufragis, per tant sense ell el no no hauria guanyat, no m'imagino Le Pen votant sí a una constitució més d'esquerres i progre. A més, la gran massa de votants de la dreta francesa també votarien que no, el que passa és que tant Guillot com Partal saben que, com deia el preisdent de torn de la UE Jean-Claude Juncker, és impossible redactar una altra constitució fent feliços els extremistes d'una banda i de l'altre, si bé és una enganyifa el que ens volen fer creure els mitjans que els comunistes i els feixistes són els únics que han votat no. Aquesta UE és la UE dels estats i per tant tothom vota en clau interna, i a França els votants de la drets i l'esquerra moderades (o menys radicals) han votat no als seus polítics jacobins i passats de moda. Em recorda a quan Carod-Rovira va dir la nit del 20-F que "ell2 havia consolidat un espai de 600.000 votants d'esquerres i catalanistes, oblidant-se dels 200.000 oients de la COPE, dels que vam votar no sense ser d'esquerres o que a Espanya, on només IU va demanar el NO va treure un 17%, contra un 29% d'aquí, no gaire diferència.
És cert que mentre a Catalunya el No va ser un no raonat,a França ha estat un No freak, però ara ja no hi haurà una altra constitució. Crec que si Europa ha avançat tant sense constitució durant mig segle, ara que estem en crisi no és el moment de dotar-la d'una constitució llarguíssima i inintel.ligible que dota els estats d'un poder sorprenent.
Ja veurem com reaccionen els polítics futurs, vull dir els successors dels ja cadàvers polítics Chiraq i Schroeder, qui van dir no fa gaire que Bush estava condemnat a ser apallissat per Kerry.

com anell al dit

Aquesta entevista em ve com anell al dit per il.lustrar el que deia ahir:
http://www.tribunacatalana.org/entrevista.php?identrevista=92

Coalicions

Fa un any, més o menys quan va sortir a la llum aquell informa dels mitjans de counicació del Govern de la Generalitat filtrat per algun socialista amb mala baba i bastant llest (que es va acabar sortint amb la seva, va fer que l'honrat Miquel Sellarés dimitís i en el lapse de temps entre el secretari de comunicació Sellarés i el secretari Marín els socialistes van xuclar terreny), es va començar a fer servir des de les files del tripartit que a Catalunya hi havia poca cultura de coalició. Amb aquesta frase, poca cultura de coalició es va aconseguir la coartada perfecte perquè ara ens haguem acostumat a contínues crisis de govern, de fet la crisi de la MAT (Línia de Molta Alta Tensió) no s'està considerant una crisi, comparat amb el cas Carod o el 3%. Maragall va utiltizar una altra coartada per les contínues crisis que no va fer tanta fortuna, va dir que a Itàlia hi havia una crisi de govern cada setmana. Evidentment la frase no va fer fortuna perquè a Itàlia mai cap primer minsitre ha acabat la legislatura(Berlusconi pot ser el primer, cosa que demostra la qualitat de la classe política italiana).
No sé si se n'havien adonat els del tripartit però aquí durant 21 any també hi va haver una coalició governant, fins que es va constituti coma federació, i tenien l'honrades de presentar-se junts a les eleccions, no com els d'ara, que pacten junts a tot arreu però es presenten per separat recalamant per ells "l'equidistància"(equidistància que a l'hora de governar perden).
Però el que jo volia dir és que qui més qui menys, ara tothom admet que si Carod hagués pactat amb Mas d'Estatut i finançament no en tindriem, ZP ens donaria pel sac segurament. O no, però estratègicament no està clar si Carod va fer bé pactant amb Maragall, això es veurà ara.
Ara, el que passa és que aquí, els qui no tenen cultura de coalició són els membres del govern. Potser haurien d'aprendre que la millor manera de fer pressió perquè noe s facin bracons o la MAT no és enviar els membre de les executives locals a les manifestacions de veïns. Potser la millor manera de fer pressió és negociar quan toca, de fet la MAT és un tema que a la Catalunya Nord monopolitza debats des de fa anys i panys, es veia a venir que aquí n'hauríem de parlar, i el govern ha agut d'esperar que l'assumpte li esclati als nassos per posar-se a treballar en el tema, enlloc de negociar-ho abans, i ara, fins al setembre no sabrem el desenllaç.
A tot el món hi ha governs de coalició i no dimiteixen els ministres quan porten un mes de govern, ni es deixa de posar la bandera del país als actes oficials, ni es transforma el Govern en un miniparlament on la majoria imposa el que vol a la minoria, perquè la minoria trencaria el govern. Que ningú es pensi que els sociates són pitjors que la resta de partits del món, l'SPD també li intenta menjar espai als verds de Josckha Fischer, la CIU de Pujol li intentava menjar espai a Barrera i Hortalà, Forza Italia de Berlusconi li intenta menjar a la Lliga Nord de Bossi i el PNB d'Ibarretxe li intenta menjar a la EA d'Errazti i l'IU de Madrazo. El que passa és que aquests partits petits no es deixen, i Carod sí.
Si hi ha ERC al govern és per alguna cosa, perquè potser realment un govern PSC-ERC estaria bé, però un govern PSC sol no tant. La fusió entre independentistes i altermundistes hauria de donar unr esultat "arregladet", no una oficina del president que no sap quina és la bandera del seu país.

El somriure i els 20 milions

L'altre dia llegia a l'AVUI un d'aquests articles tan previsibles, però no per això menys brillants, de Pilar Rahola que parlava de la desfilada que els grans dirigents polítics mundials havien presenciat a Moscou en la qual Putin, a més de demostrar el seu potencial armamentístic i heraldístic, va demostrar el seu poc penediment per les barbàries de Stalin i Lenin.
Vagi per endavant que sento una gran pena pel fet que el llibre "Koba el Temible" de Martin Amis (Anagrama) no hagie stat traduït, però he d'admetre que el que vaig llegir l'altre dia a la revista de La Vanguardia de diumenge em ve impressionar. Segons un ex-ambaixador espanyol a Rússia, els russos fan aquestes desfilades no perquè segueixin idoloatrant els seus dictadors, Putin potser sí però els altres no, car ells són els primers que van patir la txeca i el KGV. Fan aquestes desfilades perquè representen la seva glòria, la seva victòria sobre els nazis, els símbols que tenien aquells russos que amb la seva sang, la seva suor i les seves llàgrimes van penjar la bandera marxista de la URSS a sobre el Bundesrat quan van reconquerir Berlín. Això no vol dir que els russos del carrer no s'en penedeixin del fet que en realitat ells no van alliberar Alemanya, doncs a la RDA després de la Guerra Mundial es van seguir utilitzant els camps nazis amb els mateixo fins però amb un altre substrat. Aquell dia la idea del comunisme va triomfar sobre la del nazisme, encara que els russos, sense Roosevelt, no s'haguéssin menjat un rosco, i encara que els russos haguéssin deixat que els jueus del gueto de Varsòvia fossin exterminats com rates.
Igual que el 9 de novembre del 1989 es va demostrar que Adam Smith era més llest que Karl Marx, aquell dia el totalitarisme comunista es va imposar al totalitarisme nazi, i això va ser l'únic que va fer de bo durant un segle. Per cert, no m'explico la disciplina extraordinària dels soldats russos durant la desfilada, seons la periodista Anna Plitskovskaya a el llibre "la Rússia de Putin" un oficial rus pot fer el que vulgui amb el seu inferiro, com per exemple, deixar que es podreixi viu, aquells pobres nois debien estar sota amenaça de mort.

Amèrica

Es veu que el setmanari Newsweek va dir que a Guantánamo es cremaven i estiraven al wàter exemplars de l'alcorà per humiliar els interrogats. El setmanari ha retirat aquestes afirmacions perquè pel que es veu els periodistes que la van treure no han citat la font de la que van aconseguir la informació. Cita la font és una cosa molt important, si ens fixem en Ramon Tremosa o Joan Oliver no paren de donar adreces d'internet, de parlar de diaris i de llibres quan parlen i fan articles. En canvi l'altre dia estava en una conferència d'una ONG bastant incompetent i inútil en la qual parlaven el director i l'economista (tot i que en aquella ONG assambleària deuen tenir noms diferents, com direktor i ekonomista). Va ser divertid, el director en un determinat moment va dir que Josep Piqué era accionista de "l'empresa de mines antipersona més gran del món" sense citar la font, i l'economista va dir que l'altre dia "havia llegit a internet" que si tots els humans vivíem com vivíem els del primer món, necessitaríem 10 planetes terra. Tampoc va citar la font. Aquí hi ha la diferència entre uns inútils que no saben qui és Kyoto i unes persones intel.ligents. Nno dic que diguéssin troles (això de les mines i Josep Piqué és cert, però si lim dius a algú del PP et dirà que no, llavors li has de dir que miri aquesta web http://www.ramonsantos.com/yaestabien/arcadi.html), però citar la font és una cosa normal pròpia de la gent civilitzada.
Doncs bé, es veu que Newsweek ha rectificat i tota l'esquerra, amb TV3 (ara ja ha deixat de ser TVC) al capdavant de "el periódico" i "le monde diplometique" ha dit que ha estat culpa de les pressions de Washington. No s'els ha acudit que potser si no fos per les pressions de Bush aquesta mentida hagués seguit impune. Defectes, bush en té uns quans, però determinada gent en té més. Llavors ve quan un militant d'ICV que compra el triangle t'explica les excel.lències de l'estat del benestar cubà, i les desgràcies de Guantánamo i Gaza comparant.les amb l'Holocaust (tot i que no s'hagi molestat en comparar xifres). I aquest militant d'ICV no sap que al món hi ha dos països que es diuen Sudan (on té una regió a dins que es diu Darfur on el nombre de víctimes és incalculable, és a dir, és tant bèstia que no es pot calcular) i Txetxènia. En aquests dos països la guerra no la fan ni jueus ni americans, i per tant ningú es manifesta per ells. Tant costaria a la plataforma aturem la guerra posar al costat dels noms d'Iraq i Palestina els de Sudan i Txetxènia en les seves manifestacions? Doncs sí, els hi costa molt.

Calvin

Avui havia d'estudiar. Dic havia perquè no ho he fet. Se m'ha obert accidentalment un còmic de Calvin i Hobbes i ja l'hem tingut. M'he posat a llgeir i a riure, que amb el Calvin són sinònims. I bé, no he parat fins que m'he acabat el llibre sencer, el següent no l'he ni obert perquè m'hagués quedat enganxat.
En algun moment, no sé quin, he desitjat ser el Calvin o viure en el seu món, món que jo he viscut i de manera semblant a ell. Però ho he desitjat, no per tornar a la infància, sinó perquè volia que la meva vida fos divertida, com un reportatge de Caiga Quien Caiga, com una pel.lícula del Kevin Smith. Però llavors me n'he adonat que la vida no són vinyetes, la vida és una cosa contínua. La vida no s'acaba quan el Calbin fa la seva broma sarcàstica i el seu pare fa cara d'idiota. En aquest moment la vida segueix, igual que la vida no s'acaba quan James Bond s'endú al llit a la noia Bond de torn. La vida segueix, després el Bond i la noia es barallen i se separen. Per cert, que els diferents James Bond sempre m'han recordat un gigoló que no un agent secret.
Doncs bé, només volia dir això, aquesta és la gràcia de la vida, que és contínua, fins que un dia s'acaba de debò, per sempre, en cavi els còmics del Calbin són curts, comecen i acaben en un moment, però són eterns, duraran per sempre, bé, almenys fins que s'acabi la humanitat, però potser igaulment així la generació alienígena que invadirà la terra quan sigui deserta d'aquí a 1000 anys, descubrirà sota la runa un còmic del Calbin i veurà com d'intel.ligents n'érem els humans. Per cert, això de fer literatura amb nens com a personatge m'he adonat que és un recurs fàcil, l'Elvira Lindo, abans de fer novel.les guanyadores de premis de fireta, feia Manolito Gafotas,i també aconseguia un llibre lacrimògen sense dificultat.
Per això és perillós creure's el que diu el llibre.
PD: acabo de tancar el llibre i m'he adonat en veure la portada que Calvin va amb "v" i no amb "b" com he escrit fins ara. Amb tot el respecte cap a Bill Watterson, l'autor, ara em fa mandra corregir-ho.

Sottogoverno

Frankfurt

Les eleccions de la UB han fet passar a segona volta Màrius Rubiralta i Dídac Ramírez, res a dir, excepte que segons m'han dit el Periódico deia obertament que tots dos eren sociates. Per cert, el militant del PP de la meva facultat estava molt content amb que el Canela hagués fracassat, avui era un dia d'alegria per ell, ja que a Santa Caterina a més hi ha goteres, i l'Albertito té munició per estona a l'ajuntament. Diuen que la història acaba posant cadascú al seu lloc, espero que la història foti els companys de partit d'aquest tio a la presó (sobretot un de gallec que parla malament).
Avui, no menteixo si dic que em fa una mandra còsmica de parlar-ne, parlaré de la famosa fira de Frankfurt. Avui hi ha dos bons articles a l'AVUI, un d'Ingasi Aragay que diu que quan l'any 91 la cultura convidada va ser Espanya van fer un pavelló amb toros, sevillanes, arena i una "ñ" com a principal emblema, i un d'Ignasi Riera, que diu que aquell any 91 a Catalunya li va costar sang i suor treure el cap a la fira. A més Riera es queixa del poc coneixement que es té de la fira de Franfurt en general. També vull recordar un article de Josep Maria Murià on es queixava diumenge a l'AVUI que per culpa d'unes paraules de Maragall (va dir que la cultura catalana aniria a Guadalajara dins el pavelló d'Espanya) quasi ens quedem sense anar a Guadalajara de convidats, una mica més i els convidats són els andalusos (endevinen qui era la consellera de cultura d'Andalusia quan s'havia de decidir quina seria la cultura convidada a Franfurt? Premi! Carmen Calvo, l'inefalbe ministra). Parlant de minsitres, saben qui era el ministre de cultura quan la cultura espanyola va ser convidada d'honor a Franfurt? Premi! Jordi Solé-Tura, el qui va dir que no al concert econòmic quan es va fer la constitució, perquè "no ens feia falta", i del qual ningú parla ara. I per cert, vull recordar que recentment s'han canviat els estatuts de l'institut Ramon Llull, aquell institut el qual Matas i Maragall van trencar de mutu acord, que ara defensarà "la cultura catalana" i no la"literatura catalana", com deien els estatuts de l'IRL abans. Per cert que Maragall ja va dir en una sessió de control al Parlament que a Franfurt hi anirien també autors que escrivien en castellà, però Gabriel Janer Manila deia ahir a l'AVUI, com a director de l'Institut d'Estudis Baleàrics depenent del govern de les illes, que ells només portarien autors mallorquins que escrivissin en català. S'imaginen un govern del PP portant només autors catalans a Franfurt i un govern d'esquerres i catalanista portant 19 autors castellans i 21 de catalans, per allò de la discriminació positiva (es veu que com que durrant 300 anys en han donat pel cul amb la llengua, ara tenim dret a una "discriminació positiva")?
Bé, jo després de sentir el que van fer amb nosaltres els espanyols l'any 91 a Frankfurt, els diria que els Cercas, Ruiz-Zafón i Mendozas s'els poden fotre pel cul. No ho faré. Els diré que aquestes fires serveixen per donar a conèixer bons autors i desconeguts, no pas autors supervendes, i no crec que algú com Eduardo Mendoza, que va publicar una "bazofia" (en llengua de Cervantes?) anomenada "el último trayecto de Horacio Dos" que es va vendre com xurros, sigui un autor desconegut i bo. també es poden buscar autors castellanoescriptors bons i desconeguts, però jo després els compararia numèricament emb el nombre d'autors bons i desconegut catalanoesciptors, i bé, els números cantarien. Per cert, em sembla una bona idea allò que deia Sam Abramsnde portar autors afincats a Catalunya que escriguissin en anglès, com Tom Sharpe, ara, si això ha de comportar que passi el que va passar a Guadalajara, on centenars de persones van estar treballant perquè després fins aquí només arribéssin notícies del Goytisiolo, del Montalbén i del subcomandante Marcos (made in Francino), jo per aquí no hi passo, ja s'ho faran.
I per cert, recomanaria el senyor Mascarell (regidor de cultura de l'ajuntament de BCN), que quan es fa u homenatge algú, ell aprofiti per fer un homenatge a qui s'està homenatjant, no per autohomenatjar-se, com va fer amb l'homenatge a Palau i Fabre, que l'endemà el senyor Mascarell feia una carta a l'AVUI per posar-se medalles i oblidar-se del poeta a qui havien homenatjat. Després dle Fòrum i el Carmel, que no ens emboliqui.

eleccions universitàries

M'estalviaré de donar-vos les adreces electròniques dels candidats a les eleccions a rector de la UPF i la UB. Per la UPF hi havia Josep Joan Moreso (catedràtic de filosofia del dret) i Andreu Mas-Colell (economista), i per la UB Màrius Rubiralta (metge), Dídac Ramírez (economista), Enric Isidre Canela (químic) i Marià Alemany (biòleg). Si busqueu al google els seus noms trobareu fàcilment les seves webs de campanya, ara, la d'en Marià Alemany no la busqueu perquè s'ha gastat tots els diners de la campanya (que els posa la UB) en un aire acondicionat per la facultat de biologia, crec que l'Alemany seria un bon rector, jo l'hauria votat si no fos pel vot útil.
Dit això, crec que s'ha fet una gran demagògia amb l'Andreu Mas-Colell, un dels millors economistes de Catalunya, del qual TV3 només va dir que "havia estat conseller amb CIU", obviant el seu pas per Harvard i la seva ajuda per fundar la UPF. En canvi en Moreso, que finalment va guanyar les eleccions perquè, com molt bé deia ahir Eduar Vallory, va dir que sí a tot, i per tant el personal de manteniment el va votar en massa. Crec que en Mas-Colell aquí va flaquejar, també hauria d'haver dit que sí a tot.
Pel que fa a la UB, a part d'en Marià Alemany, que va dir que ell no pidolaria més diners a l'administració, sinó que els administraria millor (és com el PP amb el nou finançament) poques idees noves. En Rubiralta és el director del parc científic, aquest lloc on s'han dedicat a portar estrangers i han abandonat la recerca pròpia. El senyor Ramírez, per la seva banda, s'ha dedicat a fundar sindicats com el PPDU per tal de rebre subvencions, pel que es veu en Ramírez era el candidat creat per derrotar en Tugores i quan en Tugores no es va presentar el van agafar una mica a contrapeu. Això de fer campanya només a la contra no és bo.
Qui els entengui que els compri, ara, jo he trobat a faltar una autèntica valoració equànime del rectorat de Joan Tugores.

Vallory

Genail, senzillament genial és el que he pensat quan he llegit l'article d'Eduard Vallory a l'AVUI d'avui (jeje, quin bon nom per un diari), i a sobre m'he assabentat que aquest senyor té un blog eduardvallory.blogspot.com
A veure si ens brinda més articles aquest bon politòleg, una flor enmig del desert de les noves fornades de politòlegs, almenys dels que conec.

Una mica de tot, "reentre´"

Bé, aquest post és per veure si el senyor blogger deixa que el blog torni a funcionar, tinc tots els meus fans esperant amb candeletes que això torni a funcionar, més de cent persones vagant pels cybercafès de BCN i rodalies esperant que aquest gran mitjà de comunicació torni a funcionar. Bromes dolentes a part, els demano disculpes per les vacances que m'he pres pel pont i pels problemes de connexió. Per cert, que demà hi ha eleccions a la UB, vagi per endavant que el meu vot va pels dos únics candidats no sospitosos de ser sociates, el Marià Alemany i l'Enric Canela. A última hora decidiré a qui voto. L'altre dia el president d'un potent sindicat d'estudiants m'explicava que ara que hi ha sufragi universal els sindicats ja no poden negociar res, no tenen poder, perquè el consell universitari perd poder en favor del vots dels estudiants, uns estudiants que després s'abstenen en un 98%, que es fotin, després que no es queixin si no els agrada el que hi ha, ara, que els sindicats i el rector no s'otorguin una representativitat que no tenen.
Per cert, avui s'estrena al 33 un programa de llibres,"de llibres"( no s'hi han matat en el nom) presentat per Vicenç Villatoro (un convergent repescat pels del tripartit, els deu haver subornat o algo) que farà una tertúlia de llibres. M'agrada la idea, molt millor que Alexandria, que es limitava a entrevistar escriptors. Com diuen Jordi Llavina i Gaspar Hernández, presentadors del programa "el book insígnia" al Canal 50, si l'escriptor ha escrit un llibre de 200 pàgines, no li facis resumir en un titular. És molt millor que vàries persones relacionades amb el llibre (i que se l'hagin llegit, no com fa l'Enric Vila, que entrevista escriptors sense llegir el llibre i després passa el que passa amb en Jordi Mata) parlin del llibre, més o menys com es fa a Saló de Lectura de BTV. Sort pel senyor Villatoro, a veure si a base de tenir més feina disminueixen les seves fòbies sionistes, molt respectables però una mica obsessives, hi ha altres coses al món.

Sartori i Sala

Genial Ferran Sàez avui a l'AVUI, el genial filòsof ens torna a il.luminar. Sartori, tot un intel.lectual del segle XXI que no és gens dogmàtic (a diferència de Saramago, la persona més sectària que es mou per aquests món de Déu, i amb un Nobel sota el braç), i que s'ha posat en contra tants els de Davos com els de Porto Alegre. Sembla que només sigui valents aquells covards que, com Ignacio Ramonet o Alfons Quintà, es posicionen completament a favor del seu dogma i insulten i ignoren i menyspreen el contrari. Doncs no, hi ha un terme mig, liberal, com no, que critica els desastres dels dos costats amb total tranquil.litat. Ara, hi ha una cosa que no em quadra. Segons Sàez, Sartori (que he d'afegir que té el mèrit de ser citat tot sovint pel meu professor de ciència política, un tal Joan Antòn que té el defecte de creure's les bajanades de Vicenç Navarro, però que sap triar allò que llegeix en altres casos) va rebre el premi Ibáñez Escofet de la fundació Catalunya Oberta, de la qual forma part Xavier Sala-i-Martín, persona que va fer un meravellós article o conferència explicant que Kyoto era pura demagògia, que el planeta s'escalfaria igual féssim Kyoto o no, i que costaria molts calers que e spoden aprofitar en altres coses, no pas en armes de destrucció massiva. Vegeu: http://www.catalunyaoberta.net/files/imatges/Kyoto.pdf
No sé si Sartori ha llegit la conferència d'en Sala, però seria bo que ho fes, una cosa tan seriosa com el protocol de Kyoto no es pot prendre a la valenta, com fan Francino i Antoni Franco.

Mentides

Avui ha passat una cosa bastant sorprenet, una cosa que no em vaig capaç de valorar. Em sembla que una vegada a Curro Jiménez (o al tio que feia de Curro Jiménez) li van preguntar per Luis Roldán, i va dir: "este hombre es muy grandes, y esta noche no cabe en mi boc". Em va sembla una calviniana manera (de Calvin i Hobbes, no del Calvin protestant) de despatxar aquell individu.
Doncs bé, avui ha pssat una cosa que no em veig capaç de valorar, una cosa seriosa, que demostra la superioritat de l'home respecte a les altres espècies, que no poden fer coses de tal envergadura. No emr efereixo al debat per l'estat d'UNA nació (la seva), que no té la més mínima importància a nivell polític, només econòmic. Em refereixo al fet que s'ha descobert el fet que el president de l'Amical de Mathausen Enric Marco no ha estat mai en un camp de concetració, o sigui que tots els discursos que ha fet sobre els camps i les seves vivències, absolutament èpics, són trola. És bastant fort, en principi quan he sentit que deia que ell ho feia per donar a conèixer el nazisme me l'he cregut, però el cert és que aquest home és un pel.liculero, les eves intervencions als documentals eren absolutament fantasioses i fora de sèrie, i per culpa seva Neus Català, l'altra supervivent dels camps nazis (o la única) no va poder parlar al congrés dels diputats el gener passat, hauria valgu molt més la pena que una vertader supervivent de l'holocaust expliqués l'horror nazi de debò, i no la pel.lícula sentimental que va explicar Marco. Marco ha jugat amb el nazisme, amb l'horror d'un poble, i això no es fa, ha jugat amb l'horror fet humà. I això només ho poden fer els humans, no sé si ha aconseguit donar a conèixer més l'Holocaust millor així que d'una altra manera, ara, el que no sé tampoc és en qui poderm confiar ara. No sé si tampoc si és cert que Marco tampoc té 84 anys, sembla més jove, a més es veu que el van descobrir perquè no citava mai amics als camps nazis, a diferència dels altres, també és gros que hagintardat 27 anys a descobrir-lo. Ara, sobretot el que ignoro més és en qui podrem confiar ara els ignorants, el que mirem documentals de la guerra, els que la cara del Marco ens sonava de reportatges i documentals, i sense saber el seu nom ens feia respecte i admiració, i que no ens esperàvem una cosa així, no sé en qui podrem confiar ara si fins i tot en això hi ha enganys.
Es veu que la Generalitat li vol retirar la creu d e Sant Jordi. La Generalitat, per començar, hauria de mirar una mica a qui dóna les creus, així no haurà d'anar retirant-les pel món. De fet, poc crèdit els hi queda ja a aquestes medalles que sembla que el Govern es dedica a subastar.

Debate por el estado de una nación

Quins nervis! Demà debat de política general! Demà ens donaran pel sac i adéu estatut. Quines ganes tinc de veure com Miquel Iceta justifica les mamades a ZP, ei, al tanto, que segons Iceta, Mas és més perillós per l'estatut que Ibarra. En una cosa no estic d'acord amb el PSC, segons Nadal si ZP ens envia l'estatut a prendre pel sac, l'independentisme creixerà a Catalunya. No ho crec, si després del que va passar el 1659, el 1714, el 1898, el 1923, el 1936, el 1939, el 1981, el 1983 i el 1996 la gent no s'ha fet independentista, no crec que vingui d'una donada pel cul més. És més, crec que l'independentisme o el nacionalisme es reduiran després de veure com dirigents que es proclamen sobiranistes fracassen d'aquesta manera intentant aconseguir el que volen. Haurem de fer molta pedagogia amb els quintacolumnistes catalans després del que passarà demà. Per cert, a veure què diu Puigcercós. Per cert, que ahir van parlar del finançament a àgora, el senyor Rovira va convidar dos espanyolistes totalment idiotes, però els convidats catalans no van posar el dit a la llaga en cap moment ni els van posar contra les cordes. Per cert, que monotemàtic que sóc.

I Blair va tornar a guanyar

Ho ha tornat a fer. Tony Blair ha fet història aquesta matinada aconseguint la victòria per tercera vegada consecutiva a la Gran Bretanya com a laborista, el primer que ho aconsegueix, i confirma la majoria laborista.
Tinc la impressió que la mania que la gent sent per Tony Blair no és deguda a les mentides respecte a la guerra d'Iraq, sinó degut a les mentides del seu discurs social. Blair, com bé diu Joan Oliver, fa discursos d'esquerres i polítiques de dretes, això és el que sap greu a tots aquells que quan van veure a Blair desbancar els conservadors van imaginar-se un nou Jospin. Doncs no, Blair ha aprofitat el llegat de Thatcher per reconstruir certes coses i canviar-ne d'altres de l'estat del benestar anglès. Ningú dubta que l'economia anglesa està en un bon moment, i curiosament no van entrar a l'euro, quan ara tothom diu que l'euro és tan collonut i tan fort. No en sé prou de mercats monetaris, però potser el fet de no haver entrat a l'euro explica la diferència entre el creixement econòmic anglès i l'europeu, com deien els meteoròlegs anglesos quan plovia, el continent ha quedat aïllat.
No sé si hagués votat Blair si fos anglès, els únics països que sé el que votaria són el meu i els EUA, no sé ni què votaria si fos espanyol, i això que en moltes coses ho sóc. Sé que em saben molt greu les mentides dels laboristes per tal d'anar a la guerra de l'Iraq, ara, crec que Blair ha sabut col.locar els conservadors molt a la dreta i els liberaldemòcrates molt a l'esquerra, i aquest és el seu gran triomf. Només calia mirar discursos i preguntar a la gent, jo que em moc per ambients bastant altermundistes i antiglobalitzadors, Kennedy era la seva opció clara. Tinc un missatge pel senyor Kennedy, si vol fer polítiques d'esquerres, no val la pena fer-se dir liberal, sobretot si tenim en compte que a Espanya mana un partit socialista (que en teoria hauria d'estar a favor d'una economia centralitzada) que fa polítiques liberals.

divisió de poders

L'altre dia sortia a Àgora el senyor Migue-Ángel Rodríguez, ex-portaveu del Govern del PP la primera legislatura. El senyor Rodríguez va concentrar tota la seva demagògia i força contra ZP per no haver il.legalitzat el PCTV-EHAK (la nova Batasuna), acusant-lo d'incumplir la llei, dient que com pot ser que Aukera Guztiak i les altres fossin il.legalitzade si ara aquesta no. El senyor Rodríuez oblidava que no és ZP qui il.legalitza partits, sinó el fiscal, el poder judicial. ZP només fa les lleis, i de moment no ha modificat cap llei de partits, la llei de partits actual és la del PP. Per tant, a qui ha d'acusar Rodríguez és al fiscal i al Suprem, no al govern. Si Rodríguez acusa ZP és que no hi ha divisió de poders, sinó un únic poder monolític legislo-judici-executiu. I el més trist és que ni l'inefable comissari Sopena, ni Agustí Colomines, ni l'avorrit Jordi Sánchez ni el boig d'en Porta-Perales li van retreure a Rodríguez aquesta patètica acusació, de la qual ell és corresponsable per haver estat al govern. A ningú se li va acudir.

Continua la guerra

Ho deia Francesc de Carreras a La Vanguardia. Com pot ser que si els governs de Catalunya i Espanya tenen el mateix color polític tinguin visions tan diferents d'una cosa tan important, el finançament. I com pot ser que després de 23 anys d'acusar el pujolisme de mala gestió ara resulti que la causa de tots els mals sigui el mal finançament que ens donen a Madrid. No serà que no som una regió qualsevol, no diré una nació, però sí una cosa rara a mig camí?
Com bé diu Alfons Quintà, la solució als nostres mals no és omplir la caixa de la Generalitat, de què serviria que Caterina Mieras tingués 4 vegades més pressupost, per fer quatre vegades més disbarats?
Però bé, crec que tots els catalans estem d'acord que potser la Mieras, per incompetent que sigui, defensa millor els nostres interessos que la ministra Carmen Calvo, qui era consellera andalusa i volia deixar fora de Guadalajara la cultura catalana, segons ella la cultura andalusa (la del senyor García Prieto?) és més potent.
Per cert, com bé diu Iu Forn, García Prieto ha aconseguit tants vistants en una setmana per la Fira d'abril com Joan Clos en 6 mesos pel Fòrum. Un dels dos, o potser els dos, s'ho han de fer mirar.
Per cert, això cada cop sembla més unr ecull de premsa i no un blog personal. Hauria de mirar més pel meu ego i menys pel dels altres.

Comença la guerra

La setmana passada el tripartit va fer pública la seva proposta de finaçamanet. Amb els seus defectes (10 o 15 anys per solucionar el dèficit fiscal quan tothom sap que els cicles econòmics tenen durades molt variades), amb setze mesos de retard (com deia el poca-solta del Felip Puig), amb tot el que vulguem, però la van fer pública. El cert és que, encertadament o no, és una proposta de mínims, per ser aprovada immediatament i per no ser negociada. Ara, al ministra ja ha dit que no va en la direcció que vol el govern i que només és això, una porposta, i, per tant, no se li ha de donar la menor importància. No sé què han estat fent els dos governs en un any, si a la mínima que un govern fa una proposta l'altre diu que no és bona, sort que són del mateix partit.
Això demostra la batalla a la qual ens enfrontem, Espanya vol control.lar els impostos dels catalans i Catalunya vol control.lar els impostos dels catalans, tot el que sigui quedar-se a mitges deixarà descontent a tothom, per tant tothom lluitarà per aconseguir-ho tot. Arribarà un moment que Maragall s'haurà d'enfrontar al PSOE, i dic enfrontar perquè tenen interessos oposats, sí, són del mateix partit, però els dos volen el mateix, els impostos dels catalans, i això els enfronta irreconciliablament, Sevilla contra Castells.
Això demostra la genial teoria de Francesc-Marc Àlvaro. Quan Carod va dir que ell havia guanyat la batalla de les idees perquè ara el Govern volia el concert econòmic i seleccions esportives catalanes, s'equivocava. El Govern vol aquestes dues coses perquè és el Govern de Catalunya i ha de defensar els interessos d'aquells a qui governa, els catalans. Com que els impostos dels catalans són interessos dels catalans, el Govern ha de defensar els impostos catalans.

Trinxeres

Aquests dies he observat la banalització i el partidisme que cada cop més pateix la societat catalana i espanyola (sí, aquests dos adjectius cada cop son més sinònims, al cap i a la fi els catalans no són res més que espanyols que parlen una altra llengua). Si un s'identifica com a proper a un partit, l'ha cagat, ja és banalitzat i tractat amb arguments dignes del millor Bono o el millor Acebes en nom de l'apolitisme (l'apolitisme consisteix a carregar contra tots els partits utilitzant els tòpics que utilitzen tots els partits).
En aquest sentit no crec que ajudin reportatges com els de la revista de La Vanguardia del diumenge, diari bastant provincià i sempre favorable a un partit diferent segons bufi el vent, que parla del progressisme i dels progres, amb articles de Joaquim Roglan (el periodista que ha fet el llibres "Què esteu fent amb barcelona" contra la BCN de Clos, Portabella i Mayol, llibre una mica obsessiu), Francesc-Marc Àlvaro, tot un visionari però que seria bo que fos menys monotemàtic, Antoni Puigverd (il.luminat per excel.lència i simpatitzant ideològic de Barrionuevo, Guerra, Vera, Ibarra, Bono, Sala i Corbacho, cal referegarli-ho per la cara, i màxim exponent de la gauche divine), i amb cites per part d'aquests escriptors cap a Miquel Porta-Perales (sense comentaris) i Ferran Sàez, l'antipiprogres per excel.lència, i per molts anys bon articulista). Potser una clariana de pau i esperança és la cita a Ana-María Moix, germana de l'escriptor de funest record en molts aspectes (no recordaré quins), que no combrega amb les rodes de molí del seu germà i que pel que sembla condemna la gauche-divine d'Oriol Bohigas, "chapeaua!" per la Moix.
No crec que cavar trinxeres encara més profundes entre els dos costats de la balança progre i anti-progre serveixi de res, el que hem de fer acostar postures i no separar-nos, al cap i al fi, com diu Vicenç Villatoro, cada cop busquem coses amb menys importància i debats més llunyanament tancats (com el clericalisme) per evidenciar les diferència dreta-esquerra, quan ja podem veure en ple segle XXI que entre Rato i Solves, de diferència poca.