Estatut nacional (exteriorment)

La recent aprovació de l'estatut (que Ramon Tremosa i Xavier Sala-Martín ens diran si és gaire bona) m'ha deixat un gust agre entre la tristesa i l'eufòria. Parlo de la cerimònia d'aprovació, no aps de l'estatut en si que encara és d'ho per jutjar.
La crònica que David Bassa (quin un!) ha fet per la nit al dia del dia d'avui al Parlament ha estat dantesa. D'una banda, tothom sabia des del matí que l'estatut s'aprovaria, doncs el "catxondeo" i les bromes eren generals, Carod dient que portava una estampa de Santa Rita, De Madre parlant de Pablo Iglesias, tothom opinant i dient el que els rotava, els diputats espatxurrats i fent-la petar (Benach el primer, a la seva poltrona...). Sincerament patètic ha estat l'acte en què s'han reunit representants de CiU i PSC, després ha entrat Maragall, una mica més tard Mas, una mica més tard Carod, una mica més tard Saura i una mica més tard Piqué. Semblava el cau, on figura que ningú sap si passarà a un grup més gran i l'intriga es manté fins al final, quan d'intriga no n'hi ha gens i tothom sap com acabarà. A més el conseller Castells (l'única veu autoritzada al tripartit) estava en una sala també fent-la petar tranquilament davant les càmeres, em pregunto de què parlarien en aquella sala tancats Mas i Maragall, potser feien sudokus.
Bassa ha explicat que durant tot el dia l'ambient ha estat distès i que, durant les 4 hores que s'ha suspès el ple, l'ambient era de catxondeix general. A més el teatre que han fet Mas i Maragall abraçant-se i donant-se la mà recordava un casament de comediants. I tot preparat per acabar curiosament a les 9, l'hora en què acaba el telenotícies. Lo d'avui ha superat en escreix lo d'ahir, quan em vaig esgarrifar en veure que l'estatut es decidia a corredisses, d'Iceta, amb trucades d'última hora, De Madre i Homs, reunions al mig del passadís firmant papers sobre una barana i drets, Ridao i Boada...Arcadi Espada es llepa els dits.
Però d'altra banda Bassa també ha assenyalat que allò semblava Hollywood. Quan Mas i Maragall han sortit del despatx l'expectació era increïble, estava tot ple de càmeres, els passadissos plens de gom a gom de periodistes (molts debien ser jacobins o vinguts de la Meseta, d'altres simples militants que passaven per allà, com Montilla). Deia Desclot el dia després que es conegués el cas Carod que el secretari general d'ERC (en aquell moment) l'havia cagat, però que de tant en tant anava bé una mica d'èpica, i que almenys en dies com aquests semblem un país. No sé si ha estat idea de David Madí o de qui, però publicitàriament, ni l'espanyolista Lluís Bassat ho hauria fet millor.

Mayte Martín i el mestissatge

I deien que no es podia fer flamenc en català...

Terratrèmols mediàtics

El panorama audiovisual està ben convuls últimament. Principalment s'espera l'entrada del canal Cuatro en antena, prevista pel novembre, afí totalment al PSOE i canal de recolzament a la SER i EL PAIS, que reduirà el pastís publicitari encara més (per això les teles privades volen més diners públics per TVE) i que ja ha fet marxar Carles Francino i el director del programa Efecte Mirall. A més fa un any va entrar en antena Punto Radio, Canal Plus desapareixerà i a Catalunya els canvis també se succeeixen.
Ona Catalana ha desaparegut del mapa, han prorrogat la programació d'estiu, han deixat de retransmetre futbol i han començat a emetre programes del circuit català de la SER. A més s'han produit canvis tant a RAC1, Com Ràdio com Catalunya Ràdio, les trens grans ràdios generalistes catalanes que queden, però no crec que trobem a faltar Ona Catalana, serà menys competència, més publicitat i més audiència per ràdios de proximitat (era el més bàsic d'Ona Catalana, la proximitat, cosa que demostra que la gent la informació local la busca a la ràdio del poble i al diari del poble), que n'hi ha moltes, i per Ràdio 4 i Ràdio Estel. Clapés ha seguit les passes de Basté i ha marxat de Catalunya Ràdio a RAC1, Joan Barril ha rebut patada al cul i ha anat a la ràdio nacional, Minobis tres quarts del mateix i el seu substitut Oleguer Sarsanedes (que si es fa la nova llei de la CCRTV durarà 4 dies) ja va tenir càrrecs amb CiU. La substituta de Barril a la Com (on segons Ignasi Riera el director és com és) és la demagoga Glòria Serra. A més s'espera per d'aquí poc la renovació de Catalunya Cultura.
Però més enllà d'això s'han produït tres grans canvis i dos grans líftings, el de l'AVUI i el de Barcelona TV (abans BTV). L'AVUI ha fet una cosa molt senzilla, permetre una lectura més superficial per obrir-se a lectors més superficials, no crec que la cosa funcioni, però pot arribar a ser rentable i autofinançar-se, a més es rumoreja que LA CAIXA, després de fer pública l'opa sobre Endesa, podria vendre's Edicions 62, el gran grup editorial català que amb Ernest Folch comença a ser rentable altre cop, per tal de no quedar com a pancatalanistes. I el comprador podria ser Planeta, a través de l'empresa editora de l'AVUI, Corporació Catalana de Comunicació SL, i així podria crear un grup de comunicació català amb l'AVUI i Edicions 62. A més, el nou disseny de l'AVUI ve acompanyat de les col.laboracions de Xavier Bosch, de RAC1, ràdio que pertany a un dels propietaris de l'AVUI, Godó, i que és molt afí ideològicament amb l'AVUI.
A això i hem de sumar el lífting de BTV, sobretot a nivell d disseny, aquí el canvi no va més enllà que el de modernitzar un canal que quan passi a ser digital emtrà per una àrea molt més extensa, i al haver-se d'enfrontar a TV3 a nivell d'audiència, s'ha de transformar en un canal una mica més seriós, amb uns estudis seriosos com els que han estrenat i uns telenotícies també seriosos.
El tercer canvi és el neixement del canal català TV, l'aliança de diverses televisions privades locals, com la potent Canal 50, que té diverses delegacions. Eduard Berraondo és el fitxatge estrella, i potser l'error és el nom del canal. Fixem-nos que l'últim gran èxit audiovisual català, la ràdio RAC1, ho ha estat sent propera al nacionalisme però sense vendre una imatge nacional, com la ven Catalunya Ràdio. Canal Català no és un bon nom, igual que Tele5, Antena 3 i Cuatro no tenen noms nacionals, els canals privats no han de tenir noms nacionals, ja que han de vendre una imatge independent i comercial. Però no podem fer més que desitjar sort al nou canal, que pot ser un dels pocs instruments independents a Catalunya a part de Zeta (que s'ha traslladat a Madrid definitivament i prepara expansions) i Prisa, les dues afins al PSOE. Un bon projecte que faria bé de buscar aliances en el seu bessó a nivell escrit, Comit, al qual les coses li van de manera desigual segons la capçalera que es miri (Vilaweb va bé, però no s'autofinança, i El Punt a Barcelona i Catalonia Today no venen prou) però que, per la seva independència i per la seva fórmula de proximitat necessitem. En Ràdio ja hem vist que la proximitat no funciona, com ja ha demostrar el fracàs d'Ona Catalana, emn tele i premsa no ho sabem.

De ONGs

Seguint amb el repàs a articles publicats al cultura/s de La Vanguardia, avui em fixo en un article d'Albert Sánchez Piñol anomenat "De Idi Amin a las ONG" (Deixeu-me dir que Pandora al Congo és bastant bo, llàstima que potser el final té massa importància i n'hi treu al tronc, però vaja, un deu, i a més prou encertada la compració de J.J. Isern amb "La velocidad de la luz" d'en Cercas, doncs els dos llibres fan zapping bastant constant, tracten sobre l'escriptura i són segones parts en general millors que les primneres).
Piñol ha treballat bastant de temps a Àfrica, com a antropòleg i col.laborador de ONG. Piñol deia que el que es va torbar sota el llit del dictador cannibal de Liberia Idi Amin Dada reflectia prou bé la realitat africana: granades de mà i cintes de dibuixos Disney. La paradoxa d'allò horrible però patètic alhora. Piñol es preguntava perquè les ONG (organitzacions no governamentals que paradoxalment depenen totalment del govern, i que a més, podrien ser clubs de tennis o puticlub, doncs aquests també són no governamentals) havien aconseguit resultats tan pobres en l'acció humanitària. La resposta era que perquè les ONG no eren organitzacions al servei d'Àfrica, sinó d'Europa, eren uhna vàlvula d'escapament per tal de deixar de sentir-nos culpables. Piñol parla d'algunes de les paradoxes del món de les ONG, que fan lavabos a punta pala (cosa que vol dir que els africans no són ni capaços de fer un forat on dipositar excrements), porten metges europeus (quan la taxa de metges aturats africans és molt alta), que adopten nens insinuant que ells no saben educar-los prou bé i que porten pallassos a fer riure una gent que pot ser molt feliç que els propis blancs.
La resposta a tot ens la pot donar com sempre el liberalisme. Cadascú es preocupa dels seus propis interessos, Europa per tant també es preocupa dels seus, i un d'ells és el sentit de culpabilitat dels europeus per haver destrossat un continent, Àfrica (que recordem que no patia fam abans de la colonització). Si els africans no es poden resoldre els seus propis problemes els seus propis problemes no seran resolts, els europeus no necessiten que els africans siguin feliços per ser benestants, per tant no necessiten resoldre els problemes africans, i no els resoldran. Així és la naturalesa humana, com bé va veure Adam Smith.

Coluche

"Convido a ganduls, mesquins, drogadictes, alcohòlics, àrabs, francesos, melenuts, bojos, transvestits, ex-comunistes, abstencionistes... a tots els que no compten pels polítics a votar per mi, a inscriure's al seu ajuntament i divulgar la bona nova. ¡Tots junts per donar-los pel cul amb Coluche! Únic candidat que no té motius per mentir."
Amb aquestes paraules encapçalava l'articulista Manel Zabala la secció "La alegría de vivir" del suplement Cultura/s de La Vanguardia del 20 d'agost del 2003. Zabala feia un repàs a tots els partits que s'havien presentat pel catxondeig general en eleccions democràtiques, començant pel pallasso Coluche, que es va presentar a les eleccions gavatxes de 1981 i, com sempre que hi ha alguna cosa que va contra l'establishment conservador francès, va rebre un fenomenal boicot per part de tota la república (la res-pública, la cosa pública, que a França té molt de poder). Un tal Patrick Meyer va entrevistar Coluche a Radio 7 i va ser acomiadat, el boicot es va produir quan el setmanari "le journal du dimanche" va donar a Coluche una intenció de vot del 16%. Coluche tenia com a lema una degeneració dels colors de la bandera francesa, "bleu, blanc, merde" i es va fer famós amb el programa televisiu "On n'est pas la pour se faire engueuler". Després les eleccions les va guanyar Miterrand (suposo que més tard de fer-se aquell lífting d'imatge que li va fer pujar tant la intenció de vot, els francesos sí que són seriosos, votant candidat en funció de la imatge!) i va començar el seu regnat, Coluche va morir en accident de cotxe el 1986, però abans va fundar l'organització "restaurants du coher", que donava aliments a milers de persones.
Zabala també parla de partits "catxondos" espanyols, com el PGB (Partido de la Gente del Bar) que va presentar el Floquet com a alcaldable l'any 1985, veient el funeral que li va fer el senyor Portabella potser va ser una premonició. A Euskadi hi havia el Partido del Karma Democrático, que promociona la revista satírica "karma", el seu fundador diu:"No hacemos política, sólo nos presentamos a las elecciones. El seu lema va ser "el voto inútil como tú", i a Bilbao l'any 2003 van treure 1200 vots. En cas de ser elegiits diuen que "nuestra plataforma, Pasta ya (parodia de la plataforma de Fernando Savater Basta ya) está por el reparto del pastel, trincaremos lo que se peuda". A més proposen dedicar el 0,7% del PIB a estudiar perquè els avions volen.
Ja en pla més seriós tenim escons insubmissos i ciudadanos en blanco que deixarien buits els escons en cas de ser elegits, de fet volen capitalizar el vot en blanc, cosa difícil tenint en compte la poca difusió que tenen, similar a la de la Falange o Estat Català. La pregunta és si Boadella i el seu partit podrien ser una mena de Coluche a la catalana. La resposta és no, Boadella en aquest aspecte és català de debò, tacanyo a més no poder, i ho demostra amb la batussa que ha tingut amb Ferran Rañé per la "torna de la torna", no donaria un duro per la gent pobre. A més Boadella potser va de conya, però els Espada, Puigdevall i de Azúa van seriosament i hi hauria massa diferències, o s'és catxondo o no se n'és, però mai les dues coses alhora.
Potser ara amb els assumptes del 3% i de l'estatut aquest que no s'acaba mai, opcions com aquestes tiraran més. No ho crec i en tot cas patiran un boicot a la francesa, però almenys, riuriem una mica. El que està clar és que el riure és necessari i mai n'hi ha prou, sobretot perquè tal com diu Zabala almenys si amb el 0,7 s'investiga perquè els avions volen, amb aquest 0,7 ja no es podran fer fòrums.

Males notíces i una possible bona

Les alegries mai venen soles, aquestes dues notícies ho acompanyen tot i ho contagien de mala maror. Per cert, la de Barbastre i Monzó és un bon exemple de dret de conquesta.
I per cert, sembla que la reforma de l"Estatut valencià podria portar una bona nova en forma de "talante" o tarannà. Es veu que ZP veu amb bons ulls rebaixar la barrera del 5 per cent de viots al 3 per cent (de què em sona aquest percentatge¿) i així permetre l"entrada del bloc al parlament valencià. No llencem les campanes al vol PP i PSOE de València es cobraran l"exemple que han donat a la resta d"autonomies fent un estatut rebaixat i fotent els catalans amb la clàusula Camps. Però ZP encara no ha dit no, i seria una bona notícia pel regne de València.

Escriptors

Deia Espriu (en un programa de tele, de llibres seus encara no n'he acabat ni un) que ell no es considerava poeta, simplement escriptor. Això fa que als aspirants a escriptors ens costi molt més considerar-nos escriptors, doncs modestos tampoc som, però creguts i xulescos tampoc tenim tendència a ser-ho.
Diu el senyor Miralles (epicentre del llibre "soldados de salamina" de Javier Cercas) que els escriptors són uns sentimentalistes i que busquen herois. És una banalització com una altra, és una "frase bonita" d'en Cercas, d'aquestes que ni ell mateix deu pensar. Els esciptors solen ser gent amb afany de lucre i sobretot afany de fama, sobretot els dels magazines de cap de setmana i els de El Periódico en general, que surten amb una foto fashion-interessant al costat de l'article (ja sé que el fet que surti la foto ho tria el director, no l'escriptor, però si ens hi fixem als suplements culturals, amb molta menys fama, no tenen fotos, potser çes pel pressupost, potser çes per poc afany de fama).
El cas és que ara o fa no gaire temps, la llibreria que més ven a BCN, que no és una llibreria, sinó una gran sufície, com diria aquella, la FNAC gavatxa i colonitzadora i marginadora del català, ha penjat uns cartells amb fotos d"escriptors famosos i sobretot mediàtics, que van desde els piltrafilles de Manel Lucas i Queco Novell(que amb pru feines han escrit un llibre de brometa i a sis mans) fins a altres més famosos(i espanyols) passant per Isma Prados, el cuiner enrollat, i Montserrat Minobis, que no sé quin llibre ha escrit. El cas és que no crec que si algun dia sigui famosos jo surti en aquelles fotos, perquè ja les hauran retirat de tants anys que hauran passat, però ja ho diu el senyor Orteu, l"important d-un llibre és surtir afavorit a la solapa.
PD: que no es pensin que no parlo sobre les eleccions alemanyes perquè m-he empssat l"orgull, no en va els liberals han triomfat amb un 10 per cent dels vots(jaja, és lo bo que tè no ser alemany, dic que sóc del partit que em passa pels pe... nassos) i total, millor que si els dos han de fer el mateix, retallar estat del benstar, el retallin junts i així apetxuguin amb els vots perduts. Que no passi com a França on cada cop que el govern intenta iniciar reformes la oposició s'hi tira a sobre, guanya les elsccions i acte seguit es canvien els papers.

Un imperi, una pau

Escriu Stefan Zweig en el seu llibre "El món d'ahir" (quaderns crema) que el món on ell havia viscut durant la seva joventut es va començar a ensorrar com un castell de cartes en una ventada quan va començar la primera guerra mundial. El fet consumat més rellevant que demostra aquest ensorrament és sobretot la desaparició de l'imperi austro-hongarès i la transformació en petits estats (entre ells yugoslàvia, país dels eslaus del sud), consensuada en el tractat de Versalles. No tinc mala opinió d'aquest imperi, que no dubto que va ser destruït per la por que tenien les potències vencedores a Versalles (Anglaterra i sobretot França) a un rival com l'imperi austrohongarès, molt més gran en extensió i molt potent econòmicament.
Zweig ens parla prou bé d'aquest imperi en el llibre, no en va hi va créixer en pau i harmonia.
Tal i com explica el llibre del premi Nobel de literatura Ivo Andric (un dels pocs premis Nobel que encara s'aguanten, no com el de la pau) aquest imperi ers un imperi seriós, que quan va invadir de manera seriosa els Balcans al decadent i sanguinari imperi turc (que consti que sóc partidari de l'entrada de Turquia a la UE, i que sé de les pràctiques amb gas de Carles I) va fixar-se i estudiar detingudament el pont sobre el Drina, a Visegrad, i va fer tot el possible per conservar-lo, apuntalant-lo i ciudant-lo. I així va ser com en aquella regió anomanada els Balcans plena de pobles i "tribus" van conviure en pau els diferents pobles o ètnies (com es diu ara) sota el domini exterior comú austríac (és aquesta la clau a tots els mals, serà la UE la solució als mals espanyols?).
De l'imperi austrohongarès avui en dia només queden un grapat d'estats dispersos per l'Europa de l'Est i una capital esplendorosa en hores baixes, una capital bicèfala per un país bicèfal que no es decideix entre el pudor i la pornografia, la dreta (?¿) i l'esquerra, la sinceritat o al hipocresia, tal com denuncia Elfriede Jelinek (una altra Nobel de la literatura). Però a més en queda tota aquella mala maror dels Balcans, l'odi racial entre serbis, croats i bosnis, i els altres pobles balcànics (que al cap i a la fi són tots eslaus del sud). Aquesta és la segona herència de Versalles més dolorosa després de la segona guerra mundial. A Versalles, els dinosaures (tal com explica Josep Pla en un retrat del gran economista Maynard keynes) Lloyd George, Clemenceau i Wilson van firmar un pacte segons el qual desmembraven un rival, l'imperi de Viena, i obligaven a partir d'aquell moment a dominar amb mà de ferro els balcans si es volien evitar implosions. Tito va demostrar ser capaç de portar a terme aquest domini, amb astúcia, amb l'ajut dels partisans i combatent nazis, ustaches (guerrers croaats), xetniks (guerrers monàrquics serbis), albanesos i musulmans i tot el que es posés per davant, inclòs el gran Stalin. Tito va demostrar que els eslaus del sud si s'ajunten poden enlluernar el món, i va demostrar tenir un control tan ferri com el tenia l'imperi austrohongarès (no en va, Francesc Ferran, hereu de la corona austríaca, va morir a Sarajevo pel tret d'un estudiant bosni que alguna cosa li volia recriminar), però les dictadures no són eternes, i menys si s'acompanyen de creixement econòmic, i així la feble democràcia yoguslava va desembocar en una neteja ètnica sense precedents. I així Versalles va desembocar en l'actual pobresa latent als Balcans. I així a França van tornar a decidir el destí d'un lloc on ningú els havia convidat.
Amb això no vull defensar l'imperialisme com a forma de convivència, només vull diferenciar entre l'imperialisme colonial practicat tant per França, com Anglaterra (molt ben retratat a Dies a Birmània de George Orwell, àlies d'Eric Blair) com Espanya, i l'imperialisme defensat per la Lliga de Cambó i Prat de la Riba com a forma de convivència entre ciutadans de l'Espanya gran.

Dia decisiu

Cartell electoral d'un candidat de l'SPD (partit socialdemòcrat alemany) a les eleccions d'avui a Alemanya, decisives pel futur d'Europa, concretament de Rolf Schwanitz, ministre en el govern de Schröder.
No em vull extendre demanant el vot per Merkel, doncs noc rec que cap votant alemany em llegeixi a aquestes hores, entengui el català i decideixi el seu vot en funció del meu post. A més, em fa mandra traduir això a l'anglès, únic idioma més o menys internacional que "xapurrejo". Simplement faré un "copiar enganxar", l'única cosa que heu de fer és canviar el context, vaja, canviar Catalunya per Alamanya, canviar CiU per SPD-Els Verds i canviar PSC-ERC-IVC per CDU-CSU i FDP (democristians, cristiano-babaresos i liberals). L'article és aquest, i a això s'hi ha d'afegir una crisi econòmica com no n'hi ha cap.

Alegries per fi

Eufòria descontrolada en un assumpte i continguda en un altre.

Sarajevo única

Després de bastants dies d'haver tornat de Sarajevo, després d'haver llegit l'acceptable de Xavier Bru de Sala publicat en aquest blog i després d'haver paït una mica el viatge, potser és el moment de dir alguna cosa interessant sobre Sarajevo (només alguna cosa).
Sarajevo ha estat un gran impacte per mi, però segurament ho hauria de ser per a tothom. És una ciutat relativament a prop i d'una gran complexitat. El primer que s'ha de dir és que no és una ciutat "bonica" o "maca", per dos motius ben clars: el primer, que era comunista i per tant és molt industrial i bestialment colossal pel que fa a edificis residencials, i el segon, que fa 10 anys hi va acabar una guerra brutal i d'extermini total que va durar tres anys i durant la qual es va perpetrar el setge més llarg de la història contemporància d'Europa. Hi ha ja alguns edificis d'oficines nous i lluents ja reconstruïts, a més del mític hotel de periodistes Holiday Inn (gairebé no hi ha cap hotel més), però hi ha per exemple un parell de torres fetes per milionaris de Malaysia que estan a mig construir per falta de diners (tipus Sagrada Família, però allà aquestes obres estan paralitzades) a més de molts edificis a mig reconstruir (com la biblioteca) o alguns encara destrossats (com el Parlament). També hi ah algunes mesquites realment increïbles pagades per prínceps saudites i en un estat genial, comparat amb els voltants completament destrossats.
De Sarajevo el més important (i alhora tòpic que es diu) és que és la Jerusalem d'occident, on pots trobar en pocs metres una mesquita, una església catòlica i una església ortodoxa, a més de en el seu temps algunes sinagogues. Però és clar, això no és turísitic i les esglésies i mesquites sarajevites no són pas boniques. Potser el més interessant és la seva gent, que d'altra banda estan motl afectats per la guerra i la manca d'oportunitats, cosa que potser no fa aconsellable anar a recordar-lis la seva mala sort.
Per últim, és certament interessant la complexió física de Sarajevo, que és una depressió envoltada de grans muntanyes (no en va si van fer els jocs olímpics d'hivern de 1984, quina gran paradoxa passar en 8 anys de ser ciutat olímpica a ser ciutat assetjada, molt pitjor que passar en 12 anys de ser ciutat olímpica a ser ciutat del Fòrum) cosa que la fa semblant a La Paz, capital de Bolívia, on colapçant certs punts estratègics la gent es fa amb el control de la ciutat. Realment, sembla que ni feta expressament podria ser una ciutat millor per ser assetjada per serbis desitjosos de fer punteria amb els sarajevites.

Més canvis, però per progressar

I amb això i això ja acaba aquesta mena de neteja ètnica que s'està portant a terme a Catalunya, si bé s'ha de reconèixer que en la segona han tingut molt més tacte que en la primera. Es veu que el síndrome del sectarisme s'ha extès des dels departaments del PSC cap als altres departaments de la Generalitat. I fa vergonya que ningú en parli, sobretot la tele oficial del règim i ara més que mai, TV3.

Diferències justes

Diuen que millor no discutir mai, que les discussions literàries són cosa de mestretires sabiondos (ho diuen almenys Eva Piquer i el famós tros de quòniam), però després de llegir l'article d'avui de Sam Abrams (quina sort tenir-lo entre nosaltres, és realment com una mena de mesies literari, un superman de les lletres) que refrena el que deia el sincer Héctor Bofill en un altre article d'aquest estiu sobre l'ignominiós premi nacional concedit al jove i minimalista (almenys en l'estil) Toni Sala. Segons Abrams el genial poeta Narcís Comadira (de qui jo ja sospitava que era sociata, doncs un dia a àgora va dir que Països Catalans era un nom imperialista, i en part tenia raó) i una alt càrrec socialista de nom negligible estan obsessionats en fer de Toni Sala un escriptor professional a còpia de premis públics. M'estranya que en Sala sigui sociata, doncs dels seus llibres es desprèn cert nacionalisme català i sobretot una mena d'odi contra l'estil Rosa Sensat(parlo per la petita crònica d'un professor a secundària) compartit per gran part de la comunitat educativa. Total, que em sembla saludable que per fi dos escriptorassos (parlo més per l'Abrams que per en jove Bofill, de qui no puc opinar perquè de poesia no en sé gens i de dret constitucional menys) que per molt que siguin d'esquerres, estiguin disparant contra tot el que faci pudor a Mieras sense pietat i sense por a les terribles repressàlies que preveu Abrams que s'abatran per sobre de Bofill per haver gosat desafiar Mórdor. De moment, el que està clar és que el veterà (Abrams) ha sortit en defensa del cadell (Bofill) per demostar a tothom que si volen la guerra la tindran i que alguna cosa s'ha de fer en contra dels que volen convertir la literatura catalana en "un club que es reparteixen quatre amiguets" només trencat de tant en tant per algun Sánchez-Piñol heroic. Per cert, ja seria hora que Sánchez-Piñol es mullés pel seu país, doncs hem d'aprofitar que el nostre principal escriptor no combrega amb les rodes de molí oficialistes.

Política local i global

CiU-ICV?
Interessant article d'Àngel Miret a l'AVUI, en el qual destaca el sectarisme d'ICV en no voler pactar amb CiU i en canvi pactar sempre amb PSC, quan tots sabem que les diferències entre la doctrina Castells i la doctrina Ohms són iguals o tendeixen a 0. Els que apostem per un tripartit nacional a la vasca CiU-ERC-ICV, com es va donar en moltes votacions de l'estatut, estem contents.
Àgora
A banda d'això, esplèndid programa Àgora el dilluns a la nit. El senyor Ramon Rovira va convidar una dona del periódico (suposo que no li feia falta el carnet del PSC), el Barbeta, el Terricabras i una de Madrid. Barbeta i Rovira es queixaven que el president Zapatero havia promès l'octubre del 2003 no tocar ni una coma del nou estatut si sortia per consens, i Maragall al mateix matí havia dit al programa del Cuní a TV3 que alguna cosa segur que seria canviada, amb la confirmació de Puigcercós durant la diada. Doncs bé, la dona del periódico deia que la promesa era igual, que tots sabíem el que es prometia durant les campanyes i després no es feia. Una cosa ens que s'ens pixin a sobre i diguin que plou, però que s'ens pixin a sobre i diguin que s'ens pixen a sobre, ja no és el mateix. La propera campanya d'en ZP que no la segueixin.
No és l'única bajenada que va dir la senyor periódico. Quan Barbeta i Terricabras afegien que ZP era minoritari al seu propi partit, ella deia que a les corts hi havia disciplina de vot (que ho diguin als senyors Tamayo i Sàez de l'Assamblea de Madrid i a la senyora Aroz) i per tant tothom votava el que deia Zapatero. Tericabras i Barbeta deien que si Zapatero perdia les votacions al comitè federal (federal? Ho he sentit bé senyors de Santillana del Mar?) hauria de proposar al congrés el que li deia el comitè federal, i que per tant tant se li'n fot el que creu ZP si el comitè federal té una altra opinió, l'imposarà. L'argument del comitè federal em sembla vàlid, però el que no va dir en Terricabras (ell que és tant humanista) és que aquella dona estava insultant la intel.ligència dels diputats del PSOE, que segons aquella dona no pensen per ells mateixos i voten el que els cap de la república bananera els diu, encara que vagi contra el seu propi criteri. Que lluny queda la llei electoral americana o anglesa per aquesta dona jacobina segons la qual tothom pensa el que li diu el partit i ningú pensa ell sol.
ONU
Comença l'assamblea de la ONU, que pel que es veu s'ha de reformar, doncs queda a la vista que el consell de seguretat format pels vencedors de la segona guerra mundial és injust i caduc, i dóna molt aventatge a certs països (que tenen dret a veto) per coses que van fer fa 60 anys (una mica com els drets històrics però més bèstia). Els neoliberals creuen que el Katrina dóna oxigen a les tesis gavatxes (que no tenen l'inefable Chiraq entre ells per un problema de salut, que no passi com amb Mitterrand) però que s'ha d'imposar la raó nord-americana i desbancar el corruptesecretari general (però mai tant incompetent com el senyor Boutros Ghali) Khofi Annan. El que està clar és que Sud-Amèrica ha d'entrar al consell de seguretat. Encara que a Lula el persegueixin els escàndols de corrupció, Chávez sigui i un demagog i Kirchner un peronista, la seva zona del món té molt a dir.

Bombolles

Ahir (o abans d'ahir) sortia el periodista Josep Capella (corresponsal de TV3 a Madrid) explicant la conferència de presidents autonòmics i el que s'hi coïa. El senyo Capella va dir que el president del govern central havia ofert 900 milions de pessetes addicionals per pagar el dèficit sanitari (o de la salut, segons la consellera Geli, que s'ha gastat 25 milions de peles canviant noms). Amic Capella, 900 milions de peles és el que val remodelar la plaça Bonanova, concentra't una mica en la teva feina i guanya't el sou, que d'això es tracta i figura que ens has d'explicar les coses. Confondre euros amb peles 5 anys després de l'entrada en vigor de la moneda europea pot ser propi de l'avi que ha canviat tres vegades de moneda, però no d'un professional de la comunicació.

En la mateixa línia, el periodista Xavi Coral ens explicava l'opa de Gas Natural (empresa fora del territori nacional) sobre Endesa (dins el territori nacional). Com que segons el criteri d'en Coral o d'en Masdeu (director d'informatius) som imbècils o llegim el Periódico (coses que no són sinònimes, encara que de vegades ho semblin) era massa difícil explicar-nos el tant per cent d'accions que té la Caixa de Gas Natural, el tant per cent d'accions que té Caja Madrid sobre Endesa, i com quedaria el mercat energètic si La Caixa comprés Endesa. Enlloc d'això ens van ensenyar unes preteses galàxies (com les que fa la Vanguardia quan explica les famílies de cada partit) i ens van ensenyar com una de les constel.lacions de la galàxia Caja Madrid es desplaçava a la galàxia La Caixa. Vaja, que semblava una classe de p3, amb un dibuixet ben cutre perquè ho entenguéssim i el presentador dret com si d'un profe de la Rosa Sensat es tractés

National Day with two heroes

Yesterday, in the square of Arc de Triomf in Barcelona, the capital of the surrealistic country of Catalonia, during the national day, I saw two men walking around the square wearing a t-shirt with the initials ERC (Esquerra Republicana de Catalunya, the independentist catalan party of the left) and in small letters under the three initials written Catalunya Nord, a small region in Southern France where the people spoke Catalan thirty years ago. I couldn't read the small letters and I thought about start showting "botiflers" (traitors), but, I suppose because of the hundreds of people in the square and my shame, I didn't do this. The two men continue walking and behind the t-shirt it was written Septimània corrected and under this word it was written Catalunya. Septimània is the name that the new president (one year and a half ago) of the region of "Languedoc-Rousillon"(Llenguado-Rosselló), George Freche, has invented for his region to stop the expansion of the name "Catalunya Nord", and to union Catalonia and Languedoc, Septimània was the name that the Roman Empire used when they were in the "Galia" fighting against Vercincetorix, the first French man. Freche had in the past a maoist ideology (I saw yestarday in an other Catalan historic place a group of maoist people without shame of being maoist, it's incredible!) and now is friend of the president of Catalonia, Mr. Maragall.

But the important thing o this post is that I could be very stupid yesterday if I showted "botiflers" to the two Catalana men walking around Arc de Triomf. I would be the worst person in the world if I made that. The two men are heroes, people who does impossible things in difficult places, and now being Catalan in Llenguadoc-Rosselló (Septimània) is impossible. This is the paradox of being Catalan and because of that, there were people yesterday fighting in the historic place of "El Fossar de les Moreres" where is impossible to put the tomb of a "botifler".

Estat jueu

Perquè avui estic mirant el pianista crec en l'existència d'un estat jueu.

Racisme

Avui he vist una noia bonica al metro i m'hi he assegut al costat, total, per seguir llegint Andric però no ho sé, alguna cosa m'ha emès a fer-ho. El problema ha estat qui hi havia a l'altra banda: era un home executiu (de poca monta suposo) que llegia el periódico en castellà, una eminència vaja. Primer he pensat, mira quin troç d'imbècil. Després he pensat que joe ra un racista i que tothom té dret a llegir el que vulgui. M'he fixat que el tio es llegia l'editorial d'El periódico, i després un article d'un tal Josep Pernau (pel qual sento un gran respecte tot i no tenir el més mínim interès per llegir una columna seva). Després ha passat pàgina i hi havia un article de Jack Straw, ministre del Foreign Office anglès, i he pensat que el Periódico havia decidit apujar el llistó dels seus articulistes. Però el lector, que és savi, ha passat pàgina sense dubtar-ho ni un segon i ha preferit llegir un article del president de "los verdes" a l'ajuntament de Madrid i escriptor José Javier Mendiluce, evidentment sense ni mirar-se el "pequeño observatorio" del fundador (amb Isabel Martí) de la campana Josep Maria Espinàs. Després hi havia un anunci dels actes institucionals de la Diada (que com són organitzats pel PSC he pensat que despertarien una mínima curiositat del lector) i tampoc, el paio ha passat pàgina sense ni immutar-se, igual que ha fet amb una entrevista que hi havia a un biòleg. Suposo que aquesta llumenera va llegir fa 2 dies l'article del subdirector d'el Periódico parlant del desastre de Nova Orleans amb el qual arribava a la conclusió que el capitalisme havia fracassat i tots ens havíem de fer comunistes.
A la següent parada la noia bonica ha baixat i dos seients més enllà s'hi han assegut un grup de pakistanesos. Sense dubtar-ho ni un moment, m'he assegut al costat dels pakis. Potser és racisme.
Per cert, ho sento per Arcadi Espada, però l'opa de Gas Natural ens ha tornat a demostrar que som una nació, per alguna cosa Miguel Arias Cañete preferia una opa "europea" que una opa catalana. Ara es veu que no només no som espanyols, sinó que tampoc som europeus. Conclusió: Espanya és Àfrica
Entrevista Ricardo Fornesa a LA VANGUARDIA, president de La Caixa

A un país de debò

Això era una editora treballadora i modesta que volia fer diners, i un escriptor també mig sonat que volia escriure, que es van unir. L'esrciptor mig sonat ja havia provat altres vegades d'escriure, però mai amb una editora que volgués fer diners, i per tant mai havia pogut escriure transmetent allòp que volai transmetre al màxim de gent. L'escriptor i l'editora tenien una sola cosa en comú, el país al qual pertanyien i el fet de tenir-lo clar.
Aquesta fàbula va culminar amb un èxit esclatant de l'escriptor que volia escriure i de l'editora que volia fer diners (i editar), amb una segona novel.la millor que la primera (la primera que va tenir èxit) i una campanya publicitària molt més que acceptable.

D'un país surreal

Avui veia en un estrany programa de TVC (perdó, TV3) anomenat Passatgers i conduït (com si fos un cotxe) per Matthew Tree, com un escriptor immigrant mig sonat i un músic sencerament sonat recorrien un poble anomenat Queralbs en busca de la casa d'estiueig de l'ex-president d'aquest país, que en paraules del cantant sencerament sonat (gran boletaire i millor persona), és un país surreal perquè no existeix. Potser és el que ens hem buscat, i més tenint en compte la poca gent que deu haver anat a l'acte que s'ha fet aquest matí al Fossar de les Moreres (on no s'hi enterra cap traïdor), però a mi ja em sembla bé, o almenys prefereixo això que ser bosnià i no tenir escriptors mig sonats immigrants ni cantautors que s'han forrat cantant en un idioma veí.
Del motorista seminacional, l'alpinista calenta nacional (però nacional d'un altre país) i de la guarda forestal mig hippie, en passo bastant més, sense voler faltar al respecte a ningú.

Pagès-Isern

Deia Joan Josep Isern en una crítica del llibre "el poeta i altres contes"(proa) del crític d'El Punt Vicenç Pagès Jordà que aquest escripto havia aportat una mica de llum en una taula rodona sobre la reconstrucció del cànon que es va fer al nefast festival literari Kosmòpolis al CCCB. A la taula rodona hi van participar el poeta Héctor Bofill (moderador i opinador alhora, no ho va combinar massa bé) i els tot terrenys Palol, Teixidó, Bru de Sala i Jordi Coca. Pagès va substituir a l'intel.lectual no nacioanlista Ponç Puigdevall (que en paraules de Palol es va "rajar" i va treure gràcia al col.loqui) i va exposar la seva teoria sobre els jocs olímpics dels escriptors segons la qual els escriptors van pujant i baixant com si es tractés de la borsa. D'acord, els altres no ho va fer massa bé, però aquesta teoria dels jocs olímpics no és res de l'altre món i l'escriptor Joan Garí ja es va encarregar de criticar-la a EL TEMPS. El problema és que tants mesos després surti el tal senyor Isern i amb el mínim rigor digui que Pagès va aportar llum, Pagès és un home de teories simples, algunes lluïdes i algunes no, però el que no pot ser és que s'alavi algú sense parlar-ne, sense dir-ne res, amb la única intenció de fer-li la pilota.
Ei, i no vull polemitzar amb ningú, precisament una de les finalitats d'aquest post és no polemitzar.

Bòsnia-Hercegovina 0-Catalunya 0

L'amic Bru de Sala ha estat feliçment aquests dies de vacances voltant pels Balcans, en especial per Bòsnia, d'on ha fet alguns retrats bastant interessants i realistes.
Personalment, i vist des del meu punt de vista catalanocèntric (com diria el passatger Matthew Tree) el que més m'ha sobtat ha estat la falta total de turistes que pateix Bòsnia. A la part sèrbia de Bòsnia, en un autobús de mala mort, una dona ens va dir als meus amics i a mi que era els primers turistes que veia en deu anys (stà clar que ella volia dir almenys 13, que és quan va començar la guerra). A més, a la bascarsija, barri turístico-comercial de Sarajevo, de turistes n'hi havia ben pocs, la majoria era gent passejant de Sarajevo mateix. Pel que fa a Mostar e canvi és a millor, hi havia alguns turistes (catalans també, com no, cada cop és més difícil sentir parlar català a Catalunya i més fàcil a l'estranger) si bé segons Bru de Sala encara són pocs, i li dóno la raó.
La lectura que n'hem de fer és que quan es posin les piles, cosa que no té pinta de passar en un futur proper, ja ens podem preparar, no servirà de res que el senyor Clos s'hagi negat per activa i per passiva a posar fre al turisme de borratxera que aquest estiu ha arribat a l'èxtasi. Ja Eslovènia i Croàcia ens estan fent la competència, i sembla que Itàlia ja ens ha donat una pallissa pel que fa a turisme cultural. És hora d'utilitzar el MNAC, després d'haver vist que el museu Picasso ha quedat curt davant el museu del Barça, museu més visitat de Catalunya.

Ho sento per a qui esperava una crònica lacrimògena i suporífera del meu viatge a Bòsnia. Qui vulgui alguna cosa amb profunditat que llegeixi Ivo Andric, Djevad Karahasan (foto) i en el cas de la guerra, Richard Holbrooke.

Llei electoral

Un dels millors motius que tenim els catalans per ser americanistes és la llei electoral, demostració palpable de la incompetència que ens governa i ens ha governat. No em limitaré a fer allò que fan Iceta i Puig quan es barallen perquè un vol primar els vots de la metròpoli i l'altre els dels pobles. No, no parlaré d'això.
Parlaré del fet que a Gran Bretanya i als EUA els votants elegeixen "un" sol representant, de manera que, d'acord, a les ciutats s'elegeixen molts més representants que als pobles (com fem nosaltres) i els ciutadans se senten molt més representats amb el seu diputat o congressista o senador (vull recordar que a EUA el senat no el tenen per fer bonic com a aquí) que saben que si no els representa bé poden canviar a les següents eleccions i, sobretot, saben qui és, perquè fa campanya i fa mítings, no com a aquí on només fa campanya el número 1. Aquí, degut a la llei espanyola de la qual som subsidiaris, hi ha un sistema de llistes tancades completament caciquil on del número 1 al 80 tots són elegits pel líder i on els electors amb prou feines coneixen el número 1, el senyor ZP i de vegades el senyor Montilla. Qui sap que Pilar del Castillo és diputada per Granada? I qui sap qui són els diputats del PSC per Girona?
Alfons Quintà i el grup Hayek amb un article recent fa temps que defensen una nova llei electoral, i fan bé. Fa poc va ser la senyor Mercedes Aroz, senadora del PSC per Barcelona i la senadora més votada d'Espanya, qui es va desmarcar del seu partit oposant-se al matrimoni homosexual, i les crítiques li van ploure perquè el programa del seu partit defensava el matrimoni gay. Aquí el problema és que no hi ha un programa de cada senador, tot ses limiten a subscriure el que diu el seu partit, i quan no fan cas els hi cauen les crítiques. La senyora Aroz hauria d'haver donat a conèixer les seves discrepàncies abans de ser elegida i tenir el sou que té ara, i llavors segurament el PSC l'hauria expulsat i hauria d'haver acudit a les eleccions sota un nou partit que es podria dir socialistes homòfobs (en vocabulari Iceta) i llavors hauria descobert que la gent vota purament per partidisme i no per les persones. Amb els candidats a EUA passa igual, la gent vota directament al president i al representant que els agrada, no al partit que prefereixen.
De la mateixa manera es veu que no hem après el que era la democràcia pels seus inventors, els grecs. Per nosaltres la democràcia és una simple correlació de forces, on qui guanya les eleccions sap que durant 4 anys guanyarà totes les votacions una darreres l'altre a no ser que dos diputats es deixin comprar per no anar a la votació (com va passar a l'assamblea de Madrid amb Simancas i Aguirre, mostra de poca maduresa democràtica). A Grècia democràcia era discutir, parlar i arribar a acords, cosa que aquí no fem.

Duel a Alemanya

El país més poderós del continent, Alemanya, està a punt de celebrar unes eleccions decidives, que decantarien la balança europea en favor de la tercera via pro-Tony Blair en contra de la via Schroder-Chiraq-ZP completament esgotada. Només Espanya segueix creixent, degut al fet de ser un país més anticuat i al fet de seguir rebent uns fons europeus que aviat s'acabaran i faran estrènyer encara més la gallina dels ous d'or, Catalunya. Sembla d'igual manera que Sarkozy té la balança més al seu favor que Villepin per substituir Chiraq, que acaba de ser hospitalitzat a l'estil Mitterand, sobretot després dels morts que hi està havent a París degut a les condicions infrahumanes en què viuen els immigrants il.legals que lloguen pisos a preu d'or al mateix govern(això sí que és fort i ningú en parla, massa ocupats estan en ficar-se amb en Bush ara que torna a tenir problemes, esperar-se i no fer els judicis en sang calenta no és propi de la gent d'esquerres).
No em considero conservador ni estic en contra de la socialdemocràcia que representa Schroder (en aquestes eleccions el candidat conservador és Schroder i de socialdemòcrata en té poc). Crec que Joan Olivé no ho va resumir pas malament en un article a l'AVUI, però jo no ho simplificaria tant. Crec que Schroder ha iniciat una sèrie de reformes que l'han fet impopular a Alemanya (sobretot a l'est) sense admetre que s'estava carregant l'estat del Benestar europeu que tant estimem. Segons Olivé la diferència amb Merkel seria que Merkel, alhora que fa aquestes reformes, les explica, i això en teoria és molt millor. No crec que les explicacions de Merkel evitin el creixement d'Oskar Lafontaine (ex-president de l'SPD, partit de Schroder) i els ex-comunistes, amb molt potència a l'est, on un 20% de la gent creu que estaria bé tornar a recoinstruir el mur (són una minoria, però això és molt bèstia). Lafontaine, que ha creat el partit d'esquerres, podria arribar a obtenir un 10% dels vots, oposant-se a pactar tant amb la CDU de Merkel (per principis) com amb l'SPD de Schroder ( per pur ressentiment amb els seus ex-companys). Aixòm podria crear una inestabilitat com la de la república de Weimar de principis de segle, que va originar el règim de Hitler, postura que defensa Valentí Popescu i que si no fos perquè en les eleccions de l'any passat a diferents landers de l'est, on els ex-comunistes i els neo-nazis va convertir-se en segones forces de varis lands, jo trobaria un pèl radical.
Jo preferixo Merkel perquè segons he sentit el nou president de l'SPD, Franz Munterfuring, té un discurs proper a l'anticapitalisme i, coincidint amb Joan Olivé, crec que no es pot ser tan hipòcrita. Merkel pel que es veu no és ben vista tampoc pels alemanys, però després de la crisi de Schroder, amb crisi de popularitat inclosa, pot fer-ho millor. No oblidem aquest 20% de gent de l'est que voldria reconstuir el mur, i que segons un reportatge a la revista EL TEMPS d'aquesta setmana, són el gran problema de Merkel i Schroder, que no s'atreveixen a parlar dels problemes de l'est, que ha viscut a còpia de subvencions (a l'estil Ibarra). Potser el fet que Merkel sigui de l'est també pot ajudar, no ho sé, però està clar que en ple segle XXI, la solució als problemes que representa la globalització no és crear una illa, sinó generar creixement, i això és el que ha fet Tony Blair, molt més afí a la nova dama de ferro.

S'ho venen

El govern ha autoritzat la venda d'ONA CATALANA i Flaix TV a PRISA (EL PAIS, CANAL + I DIGITAL +) i Vocento (ABC, Punto Radio) respectivament. Sembla que a en Pasquis, a en Mercader (director de comunicació de presidència) i a en Jordi Menéndez (nou cap de mitjans de la Generalitat, ex-portaveu del PSC a Sant Cugat i ex-conseller del PSC a la CCRTV), i fins hi tot a l'Enric Marín (secretari de comunicació i afí a ERC) els hi sembla malament que hi hagi grups de comunicació catalans, cosa que és la gran obsessió de gent com Miquel Sellarés (ex secretari de comunicació del govern i fundador de CDC). Flaix i per tant en Miki Moto ja no tenen Flaix TV, Mediapro ja només en té el 25% i la família gironina que va fundar ONA CATALANA a través de l'empresa Radio Ambiente Musical ha vist que es comença a desmantellar ONA CATALANA i ja veurem ONA MÚSICA. En ràdios no hem d'estar preocupats, doncs Ràdio 4 i Ràdio Estel són emissores íntegrament en català i generalistes, tot i que Ràdio 4 sembla que vulgui ser enfonsada pels seus propis responsables, el govern de l'estat, una cosa similar al que passa a Catalunya Ràdio, on només falta fer fora en Bassas perquè de la graella líder de fa 2 anys no en quedi ni l'apuntador. A més Toni Clapés confirma a LA VANGUARDIA que va marxar de Catalunya Ràdio perquè la directora (la feminista Minobis) el va censurar 3 vegades perquè havia recolzat la vaga de treballladors. No cal afegir res més.Només esperar a veure què fa RAC1, a veure si conquereix els oients d'ONA CATALANA i segueix xuclant de Catalunya Ràdio, d'aquesta manera a Maragall li sortiria malament la jugada de desmantellar els mitjans públics, doncs enviaria els oients a un mitjà molt menys afí a ell. Llàstima que no hi hagi una tele generalista en català on enviar els telespectadors que perd TV3 i que aniran a Cuatro, nou canal de Polanco i de EL PAIS que ja ha fitxat en Francino (un mal periodista, però una cara bonica al cap i a la fi, que és el que importa a la tele). Per cert que el segon govern més important dels Països Catalans (o territoris de parla catalana com prefereixo dir), el del País Valencià, ha aconseguit boicotejar un altre mitjà de comunicació en català, INFO TV, a qui no s'ha especificat quan s'havien de tenir 3 milions d'euros de capital social i quan els hi ha convingut els senyors del PP han dit que la data ja havia passat.
Per cert, autoflicitem-nos que com a mínim ha arribat un altre canal mig en català a Catalunya, es tracta de IB3, tele pro-pepera i que només començar ja ha externalitzat els informatius encarregant-los a gent afí i ha començat a destituir gent. A més, TV3 ha emès aquest agost la sèrie d'esquetxos a l'estil DINAMITA d'el Tricicle "autoindefinits", fets a València i bastant ben fets per cert, i el programa de Matthew Tree "passatgers", un programa passable, cosa rar en una cadena on falten diners, imaginació i inteligència. Per cert, del que s'hauria de queixar el senyor Mas i el senyor Villatoro és de manca de qualitat a TV3, no de manca de catalanitat, desgraciadament, TV3 sempre ha estat igual de poc catalana.

Carta des de BCN

Seguint l'exemple de Xavier Roig i Francesc-Marc Àlvaro, avui m'estalviaré de fer post i en faré un que em suposa poca feina:
Camarada Vladimir,
l'any passat ja t'ho vaig avisar, has de venir a Barcelona, és un lloc únic, una ciutat de puta mare, des que vaig anar a Ciutat del Cap durant l'apartheid que no m'ho passava tant de collons.
Només arribar vaig comprar una furgoneta a un paio que estava a la platja i se la venia. El tio era un yonqui que necessitava la pasta perquè la debia a algun traficant, res, 50 milions de rubles, uns 10.000 euros, aquí els deutes són de poca monta, però és el que hi ha.
Vaig començar a recórrer la costa fins al Nord, a la Costa Brava, amb aquesta furgo importada d'Alemanya, és una carraca que no tira però a mi i als amics que he fet, un parell d'equatorians que m'ensenyen els millors locals i prostíbuls de la costa Nord-Oest d'Espanya, i un bielorrús molt comunista ens va de conya. Dormin a primer línia de platja cada dia, ens n'anem de putes fins a les 5 i tornem quan ens rota, una vegada un policia local ens va venir a cridar l'atenció, anava amb una ridícula gorra estranya, el vam engegar a la merda.
Cap dia ens han demanat que no pernoctéssim a primer línia de platja amb la furgo tronada, ni al Sant Petesburg dels millors temps! L'altre dia ens van faltar peles, cap problema, vam pillar un carregament de pastilles (el que prenen els joves d'aquí, és una merda, com el vodka res, però això és més ràpid) d'un amic del Nelson (un dels equatorians) i vam anar-lo a vendre a una discoteca de xavals de 15 anys. Ara tenim pasta per 15 dies més.
No sé si tornaré a Moscou, potser em quedo aquí amb el Nelson i montem una mini-empresa d'estafa d'aquestes que surten als anuncis classificats dels diaris, es veu que aquí hi ha màniga ampla i molta mà d'obra disposada a fer el que sigui. Si nó sempre puc portar les putes que en Boris té a Volgograd, les vendré a bon preu per anar tirant.
Tio, has de venir, això és la òstia, ens farem rics, a la meva furgo hi ha un lloc, t'està esperant. Sempre puc fotre fora al bielorrús comunista, és un capullo que m'està inflant el cap, però el suporto, ja em coneixes, en el fons sóc un tros de pà.
Per cert, cada setmana anem a òsties, l'altre dia un grup de peruans que es fan dir latin kings ens van parar, volien brega i pasta. Va ser collonut. Vam començar la festa fins que van "rajar" a l'amic equatorià del Nelosn, llavors va treure una pipa que li va regalar un amic seu i va carregar-se dos peruans, van fugir per potes, ho hauries d'haver vist. A més després va anar a un hospital i el van curar, ell té papers, potser no ho saps però cada poc temps el govern d'Espanya regala papers a tothom, i ara que Rússia serà UE ens fotrem les botes.
Viktor
Nota:text traduït del rus