Sant Quirze

El que havia de passar ha passat, i amb 4 morts. Com molt bé deia Xavier Roig, parafrassejant Antonio Garrigues (president de l'observatori de l'habitatge) el problema de l'especulació no es resoldrà fins que els ajuntament no es puguin autofinançar (cosa que no passa per crear 3.000 agències tributàries, ja m'imagino Ferran Mascarell recaptant impostos i fent encara més els ulls grossos davant de tancaments de llibreries històriques). Els casos d'especulació són innombrables a Catalunya, i no parlo del País Valencià amb Marina d'Or resistens a l'invasor català. Parlem d'Esplugues, Sant Just, el fòrum, les casernes de Sant Andreu...
I així ha estat com una instal.lació moderna, útil i productiva com l'aeroport de Sabadell s'ha vist envoltat de cases de pisos de pobles cutres (Badia del Vallès, Sant Quirze, Sabadell....) amb alcaldes igual de cutres (cal que recordi l'estil Bustos?) que s'expandien sense parar i eivdentment, pel bé del poble, no es preocupaven d'un simple permís de grua. I així ha estat com una grua que no complia les normes establertes i no estava pintada del color indicat i a més estava en posició também equivocada, ha provocat l'accident d'una avioneta i la mort dels seus 4 ocupants. La reacció reaccionària dels alcaldes implicats ha estat demanar el tancament de l'aeroport (que va arribar molt abans que les urbanitzacions cutres, però és clar, l'interès del "señoritos" alcaldes preval sobre el bé comú que representa un aeoport, que s'ha de traslladar a algun lloc on l'alcalde no tingui suficient poder per fer-se sentir).
Els responsables de l'aeroport han avisat que emprendran accions legals. Ja era hora!Que les emprenguin i portin aquesta colla de corruptes a la presó, que és on han d'estar, per haver-se carregat el territori i per no adonar-se del mal que fan a la resta de la gent, a més de la seva poca vista, doncs la construcció és pa per avui i gana per demà. Tant si són sociates com convergents, això s'ha d'acabar, i millor si s'acaba amb un bon estatut i un finançament dels ajuntament subsidiari del de la Generalitat (ja n'hi ha prou de veure Corbachos al parlament vigilant pel seu bé, com si els seus propis diputats no el defensessin poru bé) en comptes de l'estat.

Noves economies

Quan sembla que la dreta s'imposa a l'esquerra a tot Europa, sobretot després de l'escombrada a Polònia per part dels hereus de Lech Walesa ( aquell sindicalista polonès de qui els socialistes s'en reien perquè resava a la mare de Déu alhora que intentava fer caure el taló d'acer, i ho va aconseguir), apareix un informe en el qual es demostra que l'eficiència econòmica nord-americana és superior a l'europea, i per tant encamina les noves postures econòmiques més cap a Tony Blair que cap a Jaques Chiraq. Segons aquest informe, si féssim una classificació segons la riquesa per habitant dels diferents estats americans i europeus, el primer estat europeu seria Luxemburg en tercer lloc, i el següent Irlanda en el 42.
Finalment Merkel no es podrà alinear amb Blair contra Chiraq, i s'haurà d'esperar quin delfí s'imposa finalment a França, si el funcionari Villepin o el demagog Sarkozy. A més, Blair no va guanyar la batalla que va començar a lliurar contra Chirac tan bon punt va començar la seva presidència de torn (recordem aquella cimera en què Zapatero va intentar quedar-se amb tots els fons europeus a què havien renunciat els països europeus de l'est en favor d'Europa) en què s'havia de triar entre la PAC (política agrària comuna, un 80% de la qual va als grans terratinents) o el xec britànic (que és com el cupo vasc, allò que paga Europa a Anglaterra en concepte de serveis no prestats, i que els catalans volem tenir amb Espanya) al qual Blair no volia renunciar si abans Chirac no renunciava a la PAC, que com a mínim, s'hauria de reformar. No sé si van ser els atemptats del 7-J, però aquell discurs tan bo que deien de Blair quan va inaugurar la presidència s'ha aigualit, i la cimera que estan celebrant aquests dies a Gran Bretanya s'ha agut de reduir de 2 a un sol dia, doncs no s'hi parlaran prou coses com per crear titulars per dos dies. Finalment, a Blair se li ha vist el llautó, i s'ha demostrat que si vol liberalitzar el comerç no és per bona voluntat cap als països del tercer món, sinó per poder exportat allò en què està especialitzat el seu país, indústria i manufactures.
S'hauran d'esperar nous aconteixements, perquè mentrestant les indústries van tancant i de moment al SEAT ja trontolla, i això que és la joia de la corona. Ens hem d eposar les piles i ja, perquè no a tot Europa estan per l'economia productiva, a Madrid per exemple, la riquesa els ve de les 5 o 6 grans empreses privatitzades amb seu allà i del mig milió de funcionaris que hi treballen. Aquí la Generalitat i les seves migrades reserves impulsen el 25% del mercat immobiliari barceloní, i això que tenim dèficit fiscal. Com deia Companys, Catalunya només la defensaran els catalans, i Catalunya només podrà defensar-se en el segle XXI si aquest procés d'estatut acaba bé, però ja se sap, és la guerra i això és David contra Goliat.

Treballar d'allò que no ets

Darrerament s'ha fet públic un anunci del Ministeri de Sanitat (que és qui remena els quartos i qui fa les coses importants) en què hi apareix tot de gent (botiguers, avis, etc...) vestida amb bata mèdica i recomanant medicaments a dojo. El ministeri ens vol dir que si no som metges no fem de metges perquè pot ser perjudicial per tothom, doncs el 30% de la gent que va a urgències és per haver ingerit medicaments sense recepta. Estic completament d'acord amb el missatge de la campanya, i la faria extensiva a altres feines.
Perquè no fer un anunci de quatre iaiso a les Rambles, vestits d'executius de Wall Street i amb les respectives carteres sota el braç opinant sobre l'economia? Perquè no posar un barman i un borratxo amb ulleres de cul d'ampolla fent filosofia barata? Perquè no posar una estúpida tertúlia de ràdio amb quatre periodistes mediocres disfressats de savis, amb barba o barret i pipa? Perquè no posar un professor d'ecola vestit de politòleg, no ho sé, amb un porro a la mà o alguna cosa així, amb tot el respecte pels politòlegs? Perquè no fr aparèixer una grada d'un camp de futbol amb tot de gent vestida amb xandall i els cabells en forma de rabioli, fent de Rijkaard?
Sé que l'ofici de metge és important, però més important encara és saber on cadascú té els seus límits. Com molt bé deia Jaume Cabré en un article a l'AVUI, és típic que a les tertúlies de ràdio el periodista digui que d'un tema no en té ni idea i acte seguit ens faci teràpia i ens convenci de la seva opinió sobre centrals nuclears, transgènics i el que faci falta. A veure quan apareix algú que d'un tema en digui: "no en tinc ni idea".

Policia intel.lectual

L'altre dia un mosso d'esquadra funcionari de presons (que em comentava que havia escollit la feina perquè es cobrava bé i es treballava poc) em comentava que tots els ministres d'economia són de dretes i em deia:"Mira en Solbes, mira el Rato", com dient-me: "veus com tinc raó, les meves raons són inrebutjables", com aquell conseller valencià que diu que els catalans són uns nazis i per demostrar-ho diu:"Mira en Carod, mira en Maragall".
Evidentment, a aquest senyor Mosso, que no ha mogut un dit pel desplegament del seu cos policial i ha restat al marge d'aquest procés apassionant, no li parlis de pressupostos expansius, ni contractius, no li parlis de la immensa diferència entre Hayek i Keynes però que ningú sap apreciar, "perquè els dos són de dretes". Amb això l'home iniciava una discussió mig-econòmica, sense saber amb qui estava parlant (per ell jo dec ser de dretes) i donant per suposat que jo estava d'acord amb ell que la dreta és dolenta, i l'esquerra bona, no per res, sinó perquè sí. El Mosso em sorprenia citant assiduament Mill, Rousseau o Hobbes, però es clar, jo també em puc fullejar quatre llibres i fer veure que els he entès (com feien els diputats dels grups parlamentaris petits quan a la comissió de l'11-M feien veure que havien entès els llibres que havien llegit sobre terrorisme).
La qüestió és: realment la societat ha assumit definitivament que sempre serem de dretes o d'esquerres i que uns són bons i els altres dolents? Realment mai he vist ningú, excepte un president de les Noves Generacions del postfalangisme, vantar-se de ser de dretes. En canvi amb les esquerres passa al contrari, sense que la gran massa hagi entès que Solbes podria ser diferent de Rato, encara que no ho és, però si ho fos, la gent tampoc se n'adonaria.
Amb això no vull dir que tingui res en contra dels mossos, segur que jo vaig ensopegar un mal mosso i que la resta del cos són magnífiques persones, però el vaig ensopegar vès.
PD: com deia Salvador Cot, jo he vist coses que vosaltres no podríeu imaginar, jo he vist Enric Sopena defensar la legitimitat democràtics de l'independentisme. Jo he vist Arcadi Espada(àlies Arcadi arcades) defensar que el tripartit n'ha d'aprendre de la cultura de coalició de CiU. Ja puc morir tranquil.

Partal

Bé per en Partal, copia l'article sencer perquè no sé posar-li un link normal:

MAIL OBERT

per Vicent Partal

Qui parla en nom dels valencians?

24/10/2005

Podria dir en nom de qualsevol altre poble però diré en nom de nosaltres els valencians. Perquè l'episodi és el més pròxim. Dissabte la presència d'una pancarta amb el mapa dels Països Catalans a la gespa del Camp Nou (i el fet que fora televisada per Canal 9) va provocar un nou episodi d'espame intolerant entre alguns valencians. Els que manen, bàsicament. A mi, que sóc igual de valencià que ells, no em va molestar gens. Al contrari, em va encantar, igual que m'agrada que cada any el Correllengua (motiu de la pancarta) travesse les comarques del sud. Jo només parle per mi mateix, però. I per un grapat de valencians i valencianes amb nom i cognoms dels quals puc assegurar que estan tan contents com jo (per exemple la Penya Els Tòtils del Llevant, que van emetre un comunicat de suport al Correllengua i a l'acte de ca'n Barça). En canvi hi ha qui parla en nom “dels valencians” mostrant la seua indignació. Però en el nom de quins valencians ho fa? No en el meu, que comence a estar fart d'aquestes representacions teatrals.

Fa uns dies em van convidar a un programa de ràdio per a parlar de l'estatut valencià. Hi havia representants dels tres partits presents a les Corts i vaig voler destacar el fet que desenes de milers de valencians són fora de les Corts per la barrera electoral del cinc per cent. El contertulià del PP, que havia començat parlant en castellà, va arremetre amb la seua fúria habitual afirmant que “els valencians” volen el que tenen i que si volguérem altres coses ja les votaríem. La trampa, aquesta concreta, és tan ridícula que s'explica sola. Amb la mateixa barrera vigent al Principat ERC hauria estat extraparlamentària entre 1980 i 1988 (és a dir hauria desaparegut del mapa) i Iniciativa no hauria estat al parlament la passada legislatura. Poca broma perquè el Principat no seria el que és ni tindria el govern que té ni debatria els projectes que debat -això em sembla difícil de discutir. El país seria el mateix però la representació del país no.
I això és el que ens passa als valencians. Que el País Valencià no és aquest engendre que es visualitza a les Corts ho sabem tots els valencians, especialment els qui fan tot el possible per evitar que aquesta situació canvie. I ho saben tots aquells que, amb tota normalitat, venen a passejar-se pels nostres pobles i descobreixen “els altres valencians”, els qui vivim en les catacumbes de la política, gràcies a la trampa electoral. Els que hem d'aguantar una vegada i una altra que, com si no fora prou la barra, encara ens vulguen passar per la cara les conseqüències d'aquesta norma com si nosaltres no fórem valencians i tinguérem també la nostra pròpia manera de concebre el país.
Jo no parlaré mai en el nom de tots els valencians perquè respecte totes les formes de ser valencià i sé que n'hi ha molts, massa, que només saben ser valencians si això significa una ofrena permanent de glòries a Espanya. Però per això mateix tampoc consentisc que parlen en el meu nom aquells que des de la trampa electoral pretenen ser els representants únics d'un país que és plural i divers. Per més que ells ho vulguen evitar. A mi no em representen.

Vicent Partal director@vilaweb.com

La Catalònia

Aquest és un bon exemple de perquè cap ideologia no és bona si es porta a l'extrem, evidentment ni al mateix Robert Kagan o a Leo Strauss s'els acudiria reduïr l'estat i el poder públic fins al punt de no poder intervenir ni en aquest nefast cas de demostració del què no és un govern socialista (el tripartit narceloní) i del que és un regidor de cultura miserable. Ara ja gairebé no queden llibreries catalanes, totes estan en mans estrangeres i per tant marginen la cultura catalana.
No sé si al món s'hi viu millor o pitjor que ahir, el que està clar és que cada cop la gent és més imbècil (vegeu informe PISA), els llibres de batxillerat més estúpids. Com molt bé deia Valentí Puig, la societat s'està infantilitzant, els herois socials són jugadors de futbol que vesteixen com nens de 16 anys, no llegeixen i condueixen 4x4. I això és indiscutible, el més bàsic de la societat del segle XXI és l'educació, i la marabunta pre post i anti-universitària té uns nivells culturals lamentables. I la demostració més evident d'això és aquest tancament, perquè és culpa dels nostres dirigents, però també nostra. Igual que és culpa nostra que es "regali" cada any un milió d'euros al senyor García Prieto per fer la seva fira "cutre" i "xavacana" (aquest comentari no és meu, és del president d'Els Altres Andalusos Lluís Cabrera, ahir al programa Millenium, per fi TV3 dóna veu a algú no afí a la FECAC, encara que sigui dissabte a la una de la matinada) i en canvi La Catalònia no vegi ni un duro.

Felicitats amic!

Pagesos

Deia Sala-Martín de manera demagògica al diari EL PAIS (suposo que el periodista li debia manipular, però vaja) que els pagesos tenen la culpa de gairebé tot. Segons el senyor Sala els pagesos tenen la culpa que a Àfrica no es puguin guanyar la vida, perquè venen més barats els seus productes gràcies al dumping (subvencionar productes per vendrel's més barats del que realment són). El catedràtic Sala té part de raó, i un dels grans culpables d'això és el demagog pagès José Bové, que crema Macdonald's i viu d'això, de fer demagògia i no encarar els problemes.
Ara, no crec que els pagesos tinguin el poder que ens vol fer creure Sala, doncs ara estem veient que l'únic que poden fer és tallar carreteres i "liar-la" una mica, i gràcies i amb prou feines aconsegueixen fer trontollar al conseller Siurana, per tant que no em digui el senyor Sala que Unió de Pagesos té gaire poder.
El que no diu Sala és que quan es van liberalitzar els mercats a l'estat espanyol, totes les companyies nacionalitzades van rebre subvencions multimilionàries es veu que per fer front a la competència, quan competència era precisament el que es buscava. Iberia Telefònica, Endesa... van rebre diners quan ja tenien el monopoli!!! És a dir que un pagès, que opera en un mercat perfectament competitu (on el preu és mínim perquè hi ha infinits competidors) no té dret a sunbvencions, però el senyor Villalonga sí! I a més tenint en compte que el monopoli no ha deixat d'existir, ara que Jazztel es posa les piles i a veure si ens dóna més sorpreses agradables.
I ara ens ve el senyor Conthe, president d'Iberia, a amenaçar-nos als catalans que se n'anirà del Prat perquè subvencionem companyies de baix cost. Que no ens parli de subvencions el rei de les subvencions, i si s'en vol anar, que s'en vagi, però del tot, que no tregui els vols intercontinentals i es quedi el pont aeri (la linia aèria més concorreguda del món, on la gent va hi ve de la macrocapital que s'han construit a la Meseta) a través del qual AENA paga aeroports hiperdeficitaris a Extremadura que obren dos dies a l'any. Que s'en vagin del tot, com diria Xavier Roig, que ja hi ha cua, i més ara que tenim una companyia ben catalana i innovadora. I el més patètic és que surti el germanet del senyor Nadal a dir que Iberia no s'en pot anar perquè el Prat és rendible. Es nota de qui és germà en Manelic, d'en Joaquimet, oi tant que Iberia no ha marxat, com deixarà escapar un negoci com el Prat i a més regalar-lo a una companyia catalana?
És a dir que no parli en Sala de subvencions, però que tampoc ens prengui per no economistes no liberals, sabem que vivim en un món interrelacionat on tot compta, on l'economia financera no només es compon de suvbencions, que els hi posa una bona fiscalitat als pagesos, com la que tenen els inversos borsaris? Que els hi posi la fiscalitat que té Endesa, que els doni les facilitats que es donen a les grans superfícies per crear grans centres comercials i carregar-se el petit comerç!

Sector públic

Es calcula que actualment el 40% del PIB (tot allò que es produeix en un país multiplicat pel seu preu) dels països desenvolupats el genera el sector públic. En aquest país tenim una multiplicitat d'administracions públiques (municipi, consell comarcal, diputacions, comunitats i estat) que faria trontollar el mateix Sala-Martín...
És en aquest context que potser Felip Puig hauria de parar de dir en els seus articles (de fet ja va parar fa temps, però no crec que jagi rectificat) dient que qualsevol política que es fa en aquest país serveix per desnacionalitzar Catalunya. Les crítiques s'haurien d'encaminar a la gestió d'aquesta administració que volem fer créixer però que ja tenim, i va néixer fa 20 anys. És una llàstima que Tarradellas i Suárez no permetessin repetir la jugada de Prat de la Riba amb la Mancomunitat, no van ajuntar les quatre diputacions, d'aquesta manera el senyor Royes intentava fer de contrapoder a Pujol a través de la Diputació i les diputacions de CiU no sabien què feien.
Crítiques tan fàcils com fer adonar la gent que l'actual conseller d'agricultura en sa vida ha regat una planta i li han donat el càrrec per apartar-lo i perquè és de Lleida, en canvi l'anterior conseller com a mínim era del ram, era pagès.
Veig amb encert que alguns dels consellers del PSC al govern (Tura, Nadal, Siurana,...) fossin alcaldes i treballessin als ajuntaments abans de ser consellers, igual que Carretero. També veig bé que Castells sigui catedràtic d'economia i que Solà fos rector de la UAB, saben de què va allò en què treballen. Però no entenc nomenaments com Anna Simó, que només havia estat regidora a l'Hospitalet i potser 6 mesos, o Bargalló, que dirigeix una administració que no coneix, doncs l'únic que ha fet són classes, jo el veig bé de conseller de cultura, doncs la consellera de cultura, tot hi haver estat regidora de cultura a un dels ajuntaments més importants de Catalunya (Badalona) no sembla fer una gran feina. El fogueig d'Artur Mas abans de ser conseller en cap em sembla correcte (va treballar a l'empresa privada, cosa que pocs polítics poden dir, ni tan sols Maragall, després va entrar de director de política comercial a indústria, després cap de l'oposició a BCN, i després conseller de vàries coses com PTOP) abans de dirigir un govern.
El gran error, a més de no ajuntar les diputacions i per tant haver de començar l'administració catalana de 0, és no haver creat escoles d'administració fortes, no com la que tenim, com va fer Prat de la Riba. Així tindriem Villepin a la catalana, un professional del sector públic que està guanyant la partida a Sarkozy gràcies a la seva professionalitat en el sector públic.

Economia, política

Tenia un professor de Ciència Política proper als intel.lectuals no nacionalistes que deia que una de les coses interessants que van fer els nazis va ser posar per davant la política que l'economia. No sé si exactament això va ser una idea nazi, ni m'importa, de fet el mateix professor deia que Aristòtil va tenir vàries idees que reflectien l'essència del feixisme, segons les quals si ell era un bon pensador i no un bon obrer, i una altra persona un bon obrer i un mal pensador, l'altra persona havia de treballar per a ell (aquest raonament no el vaig entendre gaire, la veritat). També tenia un professor que deia que els grecs ho van inventar tot, i aquest dies, llegint Galbraith i la seva "Historia de la economía" (Ariel) m'he quedat gratament sorprès, doncs un tal Jenofont, deixeble de Sòcrates, va formular magistralment les teories de Smith i Ricardo sobre els avantatges absoluts i el mateix Aristòteles es va preguntar perquè allò que és necessari val menys que allò que no ho és (perquè l'aigua és més barata que l'or, en definitiva). Una altra sorpresa són les teories de Plató que s'acosten al comunisme, però un comunisme massa carrincló per ser espiat per George Orwell o la CIA.
La meva pregunta és si l'economia ha de prevaldre sobre la política. A Grècia està clar que això no passava, de fet a Grècia no estaven per teories econòmiques, ja que els grans filòsofs grecs condemnaven el cobrament d'interessos perquè el consideraven lucratiu, igual que Sant Tomàs, que condemnava vendre coses a un preu superior al just o comprar-les a un preu inferior al just (sense explicar quina és la manera de saber "el precio justo"). Clarament ni els mateixos neoliberals neocon predicarien la submissió total de l'economia a la política, doncs tots ells prediquen un estat petit però existent que garanteixi una certa seguretat a tothom, si bé llunyíssim de l'arcaic estat del benestar europeu (que acabarà provocant que la generació dels que vam néixer als 80, que som quatre gats, paguem les pensions del baby boom dels 70, creant el col.lapse europeu). Ara, com molt bé diu Ramon Tremosa a "l'espoli fiscal" (3 i 4), al segle XXI els estats tendiran a perdre poder enfront de les regions macroeconòmiques, i és en aquets context que el clúster natural que formen Catalunya, València i Balears es consolidarà com un pol de poder, és a dir, que si tenim un estat amb economies diferents entre elles (Extremadura i Catalunya) no podrem parlar d'una economia estatal (seria com dir que una zebra és grisa prquè té franges negres i blanques), per això parlarem de regions amb economies més monolítiques i semblants. Ara bé, si Solbes vol, pot aturar aquesta eurorregió, com? Doncs perpetuant aquest sistema que ens pren el 10 % del PIB a cada comunitat euromediterrània (excepte Múrcia i Andalusia). Davant d'això, la política prevaldrà totalment sobre l'economia i l'institut Villalonga poca cosa hi podrà fer.

Un crack entre nosaltres

Què hi fa que la seva nova ple.lícula (gore) sigui una bírria? Ell és ell i és aquí, amb nosaltres.

Txtetxens

Realment s'ha de repetir gaires vegades aquesta comèdia? Gaires vegades més un grup de txetxens desesperats ha d'assaltar un teatre, escola o poble rus o caucàsic, per segrestar varis hostatge i així cridar, demanar socors, fer notar la seva existència?
Gaires vegades més ha d'enviar el senyor Putin (amic personal de Schroder, ara bon vent i barca nova, visca la renovació) els seus soldats a massacrar aquests soldats, a tirar gasos que no saben ni què són, a matar inútilment i sense negociar centenars d'hostatges innocents?
I així com això ho hem vist tantes vegades, veurem mai Bush o Zapatero condemnar les actuacions d'aquest exèrcit incompetent (el rus), on als oficials els hi és igual el que passi als seus soldats (vegeu Politskovskaya a "La Rússia de Putin") i per això la seva incompetència (que es va començar a visualitzar a la guerra de l'Afganistan als anys 80)?
Deixarà mai de ser Txetxènia el pitjor lloc del món per viure-hi, ens adonarem que si s'entenen amb Al-Qaeda és per desesperació, no per fonamentalisme. Veurem que ara ja només atempten contra l'enemic, l'exèrcit rus?

Bé pel tripartit

Estic d'acord en el rerefons de l'article d'Eduard Voltas (un dels grans manaires del grup Enciclopèdia Catalana) la teroai bàsica del qual és més o menys que el tripartit va ser millor que l'opció CiU-ERC en el seu moment perquè ERC ha arrossegat el PSC cap al sobiranisme i CiU s'ha refermat a nivell intern gràcies als seus líders. Carod ha dit més d'un cop que ERC ha guanyat la batalla de les idees perquè ara tothom, fins hi tot el PP, assumeix com a reivindicació que fa falta un nou finançament i un nou estatut, i per exemple en Pasqual s'ens desplaça a Macau per posar-se darrere una estelada, llàstima que Marc-Àlvaro ho rebatés extremadament bé una nit al programa de la terribas (quan encara no el feien a les 12 de la nit) dient que tot aquell que presideix la Generalitat es veu arrossegat per la institució cap al nacionalisme, per la simple llei d'acció-reacció contra Madrid.
Només podria afegir que jo també crec que el tripartit va ser un encert, però per altres motius. Mas potser no ha demostrat ser un bon líder, i no sé fins a quin punt l'opereta de la nit de l'estatut estava montada des de feia temps per David Madí, però ha demostrat no ser un líder nefast i saber pilotar amb dignitat una nau que semblava, i encara ho sembla, que s'enfonsa, fins hi tot va conduir prou bé l'assumpte de la constitució europea.
Crec que el tripartit és un encert perquè ha posat gent sense sentit de país en llocs de responsabilitat de país: Caterina Mieras s'ha vist reclamant uns papers que mai li debien haver importat, Joaquim Nadal s'ha fet el victimista més de 1000 vegades davant les cambres de comerç catalanes (a l'estil Pujol) i podria posar molts exemples com aquest. Potser el problema és la amnca d'un Montilla al govern, els Corbachos i Bustos segueixen fent el cacic a les seves diputacions i ajuntaments i no s'han vist contagiats del "virus" que comporta governar Catalunya, només la senyora De Madre, amb els seus vestits de bodorrio i cantant "visca Catalunya socialista" per la Diada, i només una mica.
Però la clau és que ZP, amb un govern de Mas a Catalunya, ni s¡hagués plantejat cumplir la promesa que ja ha incomplert (encara que a El Periódico els hi sigui igual) d'aprovar l'estatut del parlament sense tocar-lo. I el més greu, els socialistes no haurien assumit com a propi el discurs del dèficit fiscal que predica Antoni Castells i haguéssin seguit encallats en el discurs demagògic d'Ernest Lluch segons el qual els hi hem d'estar agraits a Espanya per l'espoli que perpetuen segon rere segon.

Recuperar

Quin és el tema del llibre "el inquilino" (editat genialment per Vallcorba a El Acantilado) de Javier Cercas? Segurament Cercas diria amb cara de sobrat i/o de desganat que els llibres no tenen perquè tenir un tema, sinó que en poden tenir molts i variats. Segons el que diu Cercas a "la velocidad de la luz" (not ant genialment editat per la lerrouxista família Tusquets, la germana petita de la qual mai ha editat en català) "soldados de salamina" és la crònica d'un incident poc important de la guerra civil i "el inquilino" és poc més que una xorrada, si bé segons el personatge estrany i fracassat d'en Rodney Falk "el inquilino" és la seva novel.la més reeixida.
Potser Cercas donaria aquesta resposta a aquesta pregunta, però a les preguntes d'en Màrius Serra (jo pensava que en programes de llibres a TV3 no podíem anar a pitjor, era optimista, però ara descobreixo gràcies a Vicenç Villatoro que sí que podíem) Cercas contestava que el gran tema de "la velocidad de la luz" és la culpa. Per tant el gran tema de "el inquilino" podria ser el fet de valorar les coses, si Cercas ens ho permet, el fet de tenir coses que no apreciem perquè ja les tenim, i quan les perdem, les comencem a apreciar. El llibre en si té la gràcia d'estar ben escrit i tenir intriga, a més de ser breu i llegir-se ràpid. I a més, dóna a entendre que no sempre es pot disposar d'una segona oportunitat, que no sempre es pot tornar enrere, que no sempre es pot tornar a començar.
I perquè no em diguin provincià, citaré un autor català per acabar, el millor plagiador de Groucho Marx a Catalunya (diuen que els fiscals han d'actur d'ofici, però a la vista del que escriu aquest bon home a l'AVUI els psicòlegs i psiquiatres haurien d'actuar d'ofici) :
"prefereixo que les meves idees morin per mi que no jo morir per elles, si jos egueixo viu sempre en puc trobar d'altres"
Ei, i això que no llegeix!

Pas endavant!

Nestlé per primera vegada està oferint el seu web en
català!!

http://www.nestle.es/web/cat/web/index.asp

Les demandes que milers de consumidors els hi heu
expressat en més d'una ocasió de ben segur han influït
en aquest primer pas cap a la normalització del català
en les comunicacions de la multinacional, així que....

... moltes felicitats


 

Sala tingué raó

Deia el flamant (que ve de flam)premi nacional de literatura Toni Sala ahir al programa d'en Villatoro a De Llibres (33) que no hi ha estils a l'hora d'escriure, sinó que primer es tria el tema i en funció d'això la manera d'escriure. Això contrasta totalment amb el que es va dir al programa de la competència (ara ja no política ni d'audiència, sinó literària, ara a tot arreu ja manen els bons, encara que el programa de llibres el regalin a un convergent, mostra de com els hi importen els llibres i la cultura, en mans de Caterina Mieras) on Sánchez Piñol va opinar sobre la prosa de Joan Daniel Beszonoff (ho he escrit bé?) que l'estil era bo perquè havia llegit molts autors francesos, i en canvi el tema flaquejava, el contrari del què pensava Bezonoff de Sánchez Piñol, que creia que els seus temes eren bons però la prosa no tant, opinió bastant extesa.
Rebuscant en la meva memòria, s'em van acudir dos llibres que donaven la raó al flamant (?) premi nacional de literatura, premi amb el qual no estic d'acord en absolut però que no per això li treu raó quan parla de coses que sap. Els llibres eren "Un tramvia a SP" d'Unai Elorriaga (Proa), un llibre en el qual el protagonista pateix alzheimer i al estar descrit segons el punt de vista d'aquest, és un llibre de frases curtes, sense sentit en moltes vegades i poc relacionades entre elles, cosa que li va valdre el premi nacional de literatura (espanyol!!!!!!!) tot i estar escrit en èuscar (cosa que demostra que els vascos són més benvinguts a Espanya que els catalans, doncs tot i ser el nostre estatut més rebaixat s'ens insulta encara més, i per un altre costat encara no s'ha premiat cap català com Teixidor). L'altre llibre és "el curiós incident del gos a mitjanit", de Mark Haddon (la magrana), narrat des del punt de vista d'un autista, i per tant amb un estil semblant al d'Elorriaga.
No cal dir que els dos llibres em van avorrir sobiranament, però donen la raó al senyor Sala, que no per això passa a meréixer el premi però es guanya el meu respecte (que de fet ja tenia des que va escriure la "petita crònica d'un professor a secundària"). Igualment Sala té raó quan arremet contra Palol i el seu troiacord en nom de la literatura que s'entén.

Menchú i el Nobel

En motiu de les concessions del Nobel que s'estan donant aquests dies, voldria deixar clara la meva opinió sobre la vessant humanista d'aquests premis a través d'un article del filòsof Ferran Sàez publicat a e-noticies (si en Xavier Rius ho reclama, retiro l'article tranquilament):

Altres impostors: Rigoberta Menchú L’Acadèmia Sueca és, sens dubte, la institució més políticament correcta del món. Tret dels guardons de caire estrictament científic (física, medicina, etc.) aquest organisme no acostuma a premiar les excel·lències d’una trajectòria sinó la ideologia dels qui l’han dut a terme. Hi ha excepcions, certament, però només serveixen per confirmar la regla. L’any 1992 es commemorava el cinquè centenari de l’espoliació i el genocidi dels pobles d’Amèrica perpetrada per la Corona de Castella. Alguns ens hi vam oposar amb arguments, amb llibres (tranquils: no m’autocitaré ni donaré cap referència bibliogràfica pròpia; és de mal gust). D'altres, en canvi, van voler prescindir de les dades i els raonaments i van optar pel soroll mediàtic políticament correcte. Va ser el cas de l’Acadèmia Sueca, que guardonà Rigoberta Menchú (Guatemala, 1959) amb el Premi Nobel de la Pau.

Necessitaven, de totes passades, una persona que aplegués les següents condicions: a) dona, b) indígena i c) d’ideologia esquerrana. La resta, com passa en aquests casos, importava ben poc. La senyora Menchú havia publicat l’any 1983 un llibre titulat Me llamo Rigoberta Menchú, en el qual explicava les increïbles calamitats de la seva vida. Menchú va recollir el premi (dotat amb un milió de dòlars) i, aclamada per tothom, es va dedicar a fer “bolos” exercint la seva nova i rendible condició de víctima professional, tal com feia l’Enric Marco fins que va ser desemmascarat.

Vet aquí, però, que un escriptor –David Stoll– fascinat per la premi Nobel de la Pau va voler fer-li un homenatge en forma de biografia documentada. Al pobre Stoll li va caure l’ànima als peus: tots els dramàtics episodis explicats per Menchú eren mentida. Era fals que fos filla d’un heroi local, un pària que va morir lluitant per les terres ancestrals dels indígenes (el seu pare, Vicente Menchú Pérez, en realitat, era un terratinent acomodat). Era fals que el seu germà Nicolás hagués mort de fam quan era un nen (Stoll el va entrevistar quan tenia 49 anys... i semblava viu); i també era fals que a un altre germà, de nom Patrocinio, l’haguessin cremat viu (el mateix Nicolàs va dir que aquest suposat germà socarrimat era un producte de la imaginació de Rigoberta). Era fals que la premi Nobel de la Pau hagués treballat en camps de cotó com una esclava des que era una nena (a diferència de la majoria de nens de la seva localitat, va estudiar fins a l’adolescència en un col·legi religiós); i era fals que hagués organitzat un moviment clandestí contra l’opressió del seu poble (els veritables activistes la van veure per primer cop quan es va fer famosa). Tota l’autobiografia de Rigoberta Menchú era una enorme, impressionant i irresponsable mentida. Gràcies a ella, però, va aconseguir –i es va negar a tornar– el Premi Nobel de la Pau, que no és precisament una medalleta qualsevol.

Quan es va descobrir el frau, molts progressistes benpensants van reaccionar exactament igual com ho han fet ara, arran de la impostura d’Enric Marco. Van esgrimir el vell i ridícul argument segons el qual hi ha mentides “bones” i mentides “dolentes”. Llàstima que la realitat contradigui, ara i sempre, aquesta curiosa teoria. No oblidem que la immensa impostura de Rigoberta Menchú va ser, al cap de molt poc temps, el principal argument exculpatori dels sinistres paramilitars guatemalencs, de la mateixa manera que la patètica biografia inventada d’Enric Marco servirà, tard o d’hora, inevitablement, de munició als no menys sinistres historiadors que volen relativitzar l’Holocaust.

El 74

Hi deu haver alguna llei promoguda per ecologistes que obliga als transportistes d'animals (gallines, conills, porcs...) a tenir una ratio de bèsties per metre quadrat. Això assegura la qualitat de l'animal quan arriba al destí (el matadero) i d'aquí a la taula, de fet recordo un llibre de Jules Verne, els fills del capità Grant, en què els protagonistes maten un animal en plena estampida i quan s'el mengen, tot i estar morts de gana no el poden empassar perquè la carn està horrorosa. El motiu, en plena estampida l'animal estava estressat i la carn estava influenciada o contaminada per això.
No crec que cap impuls culinari o gastronòmic hagi impulsat als ecologistes a demanar una ratio d'animals metre quadrat als camions, de fet no sé ni si ho han fet, estan massa ocupats demanant no fer més curses de braus i s'obliden dels pollastres i gallines sense ulls (que així es pensen que és de nit i no paren de pondre ous) o de les vaques que moren electrocutades, de fet Mauthausen (o Gaza i Guantánamo si ens posem progres, o el Darfur i Txetxènia si ens posem humans) és una broma al costat dels mataderos d'Osona (això evidentment és una broma de mal gust, em considero aliè a aquest tema i no és d'això del que vull parlar).
Del que vull parlar és del fet que es consideri l'home com un animal, fet discutible, doncs jo considero l'home superior a l'animal. Si l'home és igual als animals, de fet és un animal, o superior, no s'entén eprquè tant sovint som tractats de manera diferent pels nostres governants i patim una discriminació infumable que ens posa per sota de porcs, gallines i conills.
Em vull queixar públicament del fet que ens els vehicles que transporten humans, vegis autobusos urbans, no existeixi la ratio d'humans per metre quadrat. No hi ha límit, al bus 74 hi entren tants humans com hi caben, no hi ha cap norma que els reguli, a dins el 74 les lleis desapareixen per passar a l'anarco-liberalisme, l'única condició per entrar és que la porta tanqui, més enllà d'això, la resta és igual.
Demano suprimir aquesta discriminació i igualar humans amb la resta d'animals compatriotes.