Renovació o fossilització

Ho explica bé avui Saül Gordillo (és d'aplaudir que sigui dels pocs professionals que s'aventura a deixar-se llegir gratuïtament) al seu bloc, al col.legi de periodistes de Catalunya li cal un canvi. No és que conegui massa aquest col.legi professional, però només l'he sentit quan a Mas se li ha escalfat la boca durant la campanya electoral (Maragall té "delirium tremens") o quan TV3 es va plantejar treure Carles Francino, al final ha acabat marxant ell sol. Quan va passar el desastre del Carmel, mutis, i ara amb la COPE i els seus escàndols estan deixant el CAC i Xavier Vendrell ben solets en la seva resposta a Losantos.

No tinc cap esperança que guanyi la candidatura renovadora, doncs després de veure com Minobis (que feia 20 anys que no dirigia una ràdio, la marginal i fracassada Ràdio 4) va escombrar a Martí Anglada (analista internacional seriós i director d'internacional de TVC) em sembla que ara tornarà a passar el mateix, i més si el canidat conservador és un prohom de EL PAIS i la renovadora una periodista modesta de TV3 (a Comunicació21 podeu trobar missatges dels dos candidats).
Segons tinc entès s'havia de fer una sola candidatura però quan s'hi van començar periodistes del grup Barnils el sector dur va decidir trencar i governar en solitari, confiant a escombrar. No sé qui forma part de la candidatura conservadora, però ells mateixos ja han admès que van fer el ridícul durant el desastre d'el Carmel, en canvi a la candidatura renovadora hi ha de tot (potser massa gent de l'AVUI, cosa que pot sentenciar la candidatura davant gent tan sectària com poden ser els que van votar Minobis, però vaja, la pluralitat ja és això): el cap de cultura de l'AVUI, un membre del grup Barnils, la delegade de Cuatro a Catalunya i col.laboradora de l'AVUI (!!!), gent d'El Punt i inclús un col.labor de EL PAIS, estranyament no hi ha ningú d'El Periódico ni de La Vanguardia. Tampoc sé si les acusacions de la candidatura renovadora són reals, però després del ridícul fet per Minobis, que era la degana del col.legi i quan la van fer directora de la ràdio nacional de Catalunya va demostrar saber-ne ben poc de tractar amb periodistes (espero que vagi en contra de la candidatura conservadora).
El que potser sap greu és que, havent intentat acoplar gent de tots els mitjans a la candidatura renovadora, falta gent de La Vanguardia, el Periódico (això ja és més normal, doncs l'ombra d'Antonio Franco és molt allargada), RAC1 (i això que Jordi Basté s'ha posicionat moltes vegades de manera crítica amb el deganat del col.legi, i de Xavier Bosch ja sabem quines sónles seves afinitats) i sobretot Catalunya Ràdio (on segur que hi queden periodistes independents). Cares conegudes d'aquests quatre llocs potser haurien donat més empenta a la candidatura.

La infanta

"Vimos por televisión la escena: la hija de una de las infantas sacaba la lengua a los periodistas. Era una niña feúcha, de unos 4 o 5 años, flaca y de expresión obstinada."

• Trapiello, Andrés. La Vanguardia Magazine 27/11/05

Vès que no li fotin un consell de guerra a aquest tal Trapiello, ara que han eliminat Mire Usté de la programació d'Antena3.

Cooperació

Ara que sembla que per fi ha acabat la guerra del Sudan (gràcies a les janjaweed i no pas a la política de la ONU) és un bon moment per parlar de cooperació, encara que de cooperació al Darfur ja no s'en podrà fer, doncs els hi ha passat al revés que a Israel, tenen el territori però no tenen les persones per poblar-lo (noteu que el link es de fa anys).
Doncs bé, un dels pocs experts africanistes mediàtics de Catalunya, a part de l'Alfred Bosch, és el famós i no guanyador de cap premi Sant Jordi Albert Sánchez-Piñol. Sánchez-Piñol va estar durant un temps intentant fer una tesi a l'estil de Nigel Barley a l'Àfrica, però el començament d'una nova guerra el va fer marxar, i encara no ha pogut tornar perquè la guerra no ha acabat, i quan acabi potser és pel mateix motiu que Darfur, no queda ningú per lluitar i ningú per fer-ne una tesina.
Piñol va sostenir en el seu llibre "Pallassos i Monstres" que els grans dictador africans (Banda, Bokassa, Mugabe...) van aprendre dels seus predecessors europeus (Franco, Stalin, Hitler) i que no n'hem de fer tants escarafalls, només ens imiten. Tesi que té certa continuitat al seu darrer llibre, "Pandora al Congo".
Piñol va esciure un article al suplement de cultura de la Vanguardia (en castellà evidentment) el 8 d'octubre de 2003. Piñol defensava una cosa molt clara, per ajudar algú, has d'estar segur que això no ho pot fer ell sol, i posava l'exemple de cooperants fent forats al terra perquè els africans analfabets que no sabien ni fer un forat hi pogúessin defecar. Quan anem a ciudar d'ells, el que fem és dir-los directament que no saben ciudar-se ells mateixos. Abans de la col.lonització a Àfrica no hi havia gana, ara no només hi ha gana sinó que ens presentem com a bombers quan en realitat som els piròmans. Les ONG fracassen perquè el seu objectiu no és solucionar Àfrica, sinó que estiguem tranquils amb les nostres consciències.
Ja ho va dir algú, i si no ho dic jo: això d'Àfrica és com una ceba, com més capes en treus més ganes tens de plorar.

Escriptors coixí

Va ser Vicenç Pagès-Jordà (articulista a El Punt) qui, per referir-se a un dietari de l’escriptor Joaquim Carbó (fundador de Cavall Fort i escriptor polifacètic, encara que molt al seu pesar només el tinguin en compte com a escriptor infantil i juvenil) va elogiar la figura de l’escriptor coixí, aquell tipus d’escriptors dels quals n’hi ha d’haver molts i són necessaris perquè de tant en tant surti algun mestre. Si jo fos un pedant podria dir que aquesta és una bona manera de menysprear suaument un escriptor, no ho crec pas, Pagès-Jordà sembla sincer i simple, no cal anar més enllà del que diu perquè els seus missatges sempre són clars.
Precisament per parlar de l’escriptor Francesc Puigpelat vull referir-me a l’escriptor coixí. Puigpelat substitueix Alfred Bosch els dilluns a l’AVUI, ocupa el seu espai, amb articles que no destaquen en qualitat però que solen ser amens, vaja, en la línia d’en Bosch la resta de la setmana (de fet són igual de bons, però en Bosch deu tenir més caché, els premis Sant Jordi i Llull l’avalen, així com una comercial trilogia sobre 1714). Puigpelat va guanyar fa poc el Premi Carlemany de novel.la d’aventures, amb una història sobre les terres de Ponent, d’on és orginari. Segons Puigpelat aquest és un paisatge poc explotat a nivell literari, i ell ho aprofita com ho va fer Jesús Moncada, que no era escriptor coixí, amb el ponent de més cap al sud. Benaurats escriptors de coixí que exploten paisatges per conèixer i ens els presenten, ens els descobreixen, i possibiliten no només plaer sinó també possibilitats i temes nous.
Puigpelat va guanyar el Premi Josep Pla fa sis anys i el Pin i Soler de Tarragona en fa 3 amb el llibre “Roger de Flor:el lleó de Constantinobla”, un llibre amb personatges històrics (de Flor, Llull, Ramon Muntaner, Jordi Paquimeres...) en format epistolar i totalment inventat. És un llibre de l’estil de l’últim premi Josep Pla, “la pell i al princesa” de Sebastià Alzamora, però més reeixit perquè és més proper, més original i més interessant. Alzamora pot ser millor poeta i articulista (com a articulista mai m’ha agradat, però si Sam Abrams tan bé en parla és que li troba alguna cosa que jo no veig), però com a novel.lista de moment sembla que guanya Puigpelat.
Ara falta esperar que el nou llibre de Puigpelat sigui millor que el darrer Premi Carlemany, “la derrota de l’àngel” de Vicenç Villatoro, que tan malament va deixar Joan-Josep Isern en una crítica a l’AVUI.

Cercas i Espada

No entraré "al ruedo" en el semidebat entre Javier Cercas i Arcadi Espada. Bàsicament consisteix en què Espada es queixa que la novel.la de Cercas no és veritat del tot i Cercas diu que això és impossible. Em sembla que va ser Lara qui va dir que les novel.les de Cercas eren una intel.ligent mescla de comercialitat i qualitat. Pel que fa Espada és un periodista de més o manys qualitat que amb el seu blog va trobar el primer xollo (és un èxit de visites que li dóna molta publicitat i el transforma en un autor comercial) i que amb l'anticatalanisme ha trobat el segon, doncs amb la seva plataforma pro-ciutadana-política té excusa per passejar-se fent conferències per Catalunya i a més li dónen corda tant als programes de la Campos (on és el moderat) com a TV3 (on és el radical).
El que si que faré és defensar el nou llibre de Cercas, "la velocidad de la luz", per sobre de "soldados", doncs com diu en aquest útlim llibre és una novel.la sobre un incident irrellevant de la guerra civil. Espada es carrega el sentimentalisme en què es basa Cercas per parlar de l'afusellament del falangista Sánchez-Mazas (A usted le preguntaron un día por sus hipótesis respecto a la inhibición del presunto soldado republicano frente al caído Mazas. Dijo: “Ningún hombre que mire a los ojos de otro puede disparar sobre él”. O algo así. Una cáscara vacía. Recuerda mucho la que dijeron después de que mataran a Ernest Lluch. Pero en esa frase está su novela. Ese escamoteo, hasta vil, de lo real. El escamoteo, por ejemplo, de los que dispararon y mataron en el Collell, mirando a los ojos y al corazón. Ande, lárguese) , i ho fa amb un estil i to molt similar amb què Rodney Falk (protagonista a "la velocidad de la luz") es carrega els llibres de "frases boniques". De fet, segons Falk (vés a saber si Cercas té la mateixa opinió), el llibre més reeixit de Cercas és "el inquilino", situat al mateix lloc que "la velocidad...." però més simple i senzill i de fet amb poca trascendència. És a dir, que Espada i Falk (i per tant una part de Cercas, o una opinió que a Cercas no li sembla del tot malament) estan d'acord en vàries coses, el que passa és que Espada intenta diferenciar entre la qualitat de la novel.la i la farsa que suposa haver dit que era real. Un dels valuarts de Cercas és que es situa a la guerra civil sense jutjar ningú, simplement explicant la història (la seva) de manera el màxim d'objectiva possible, i això de per si ja és interessant. No crec que sigui cap farsa que Cercas s'hagi inventat res, de fet basar en fets reals és una cosa normal.
Es pot dir que he entrat "al ruedo", però bé, simplement crec que el debat entre Cercas i Espada és realment un debat sobre la vida literària, com deia Marcé el dia que van donar el Planeta, i que per tant potser no té la rellevància que a primer cop d'ull sembla que tingui.
Defenso el dret se Sam Abrams a exigir els crítics que jutgin els llibres per la seva qualitat i no des dels prejudicis polítics previs, doncs això, aquí igual.

Estatut incorrecte

No són poques les veus del PP que es queixen que l'estatut és excessivament intervencionista, i a part de centenars de xorrades i invencions (l'altre dia la senyora Nadal va fer una demostració d'ignorància, demagògia i anticatalanisme al programa Minoria Absoluta) sobre el trencament de la unitat de mercat (més enllà del bon article del bon Tremosa a l'AVUI, si aquest estatut trenqués la unitat de mercat voldria dir que ja està trencada al País Basc i Navarra, on PP i PSOE defensen l'inconstitucional concert econòmic que divideix Espanya en dos i trenca la LOFCA) crec que seria aclaridor parlar de la qualitat jurídica de l'estatut.
Potser seria bo aprofitar la tramitació a Madrid per preguntar a ICV tot allò que ells hi posarien i hi taurien, així com de quines parts estan més orgullosos del text (més que res per fer el contrari del que ells ens diguin), però potser millor no fer-ho doncs potser Guerra i ZP treurien tisores com Matxets.
Ja han estat dos membres de la Fundació Catalunya Oberta, i no els més radicals, els qui s'han queixat que la part de drets i deures de l'estatut és plena d'aberracions com "el dret a la felicitat". Crec que seria bo escoltar Andreu Mas-Colell (foto)i a Maria-Àngels Orriols, no perquè siguin liberals, sinó perquè són de les poques veus independents (altra cosa no, però la Catalunya Oberta independència sí que en té) que, des del catalanisme més sincer, s'han queixat de la qualitat jurídica d'aquest text, i han donat part de la raó a gent com el senyor Espada que s'oposen a l'estatut perquè és català però que utilitzen la qualitat jurídica com a excusa per criticar-lo, i el que és pitjor, cridar a l'auto-boicot. Ells són un ramat monolític i amb un únic objectiu, que és frenar-nos, nosaltres no.

Ja era hora...
Vejam qui pot més. Així ho hauríem d'haver resolt des del principi, i no amb estúpides reunions entre directius de la caixa i Pedro J. més Federico.

Ecocapitalisme

Com molt bé diu el periodista Francesc-Marc Àlvaro al seu últim llibre, "els assassins de Franco"(l'esfera dels llibres, i ja van bastants bons llibres sobre temes catalanistes publicats en l'editorial de Pedro J., quina vergonya que l'únic que posi mitjans per publicar aquests llibres sigui madrileny, què deuen fer Columna, 62 o Mina?), el sectari intel.lectual ex-falangista i després pro-comunista Manuel Sacristán (a qui li interessi aquests dies lif aran un homenatge a aquest senyor a BCN, no es nota de quina ideologia són hereus els mandarins actuals) , al final de la seva vida, quan va veure que auixò del comunisme havia fracassat a tot arreu, es va inventar una nova ideologia o es va afegir a altres ideologies ja existents que predicaven amb el retrocés tecnològic, segons Sagristán "el avance tecnológico no siempre es sinónimo de mejora de calidad de vida".
Evidentment un dels altres subterfugis de Sagristán per negar la raó a l'enemic capitalista va ser l'ecologisme, que ara utilitza el conseller Saura per revitalitzar el seu partit, que quan fa 10 anys encara estava anclat en el post-comunisme estava a punt de desaparèixer i ara torna a manar i tenir llocs a les menjadores públiques. Bé, un dels lemes de les darreres campanyes d'ICV era l'eco-socialisme. Així, l'esquerra s'ha apoderat d'un valor que hauria de ser transversal, la cuida del medi ambient i l'entorn, però només a la teoria, doncs a la pràctica els desgavells urbanístics són el que més mal ha fet al paisatge català (i aviat a les seves infraestructures també, com l'aeroport de Sabadell) i la majoria perpetrats pel PSC que mana a les grans ciutats.
No són pocs els columnistes poc propers a l'esquerra que s'han queixat de la prliferació del ciment (Màrius Carol) o de la destrucció del paisatge (Xavier Roig). Això contrasta amb el dogma segons el qual només partit ssocialistes poden fer el bé pel medi ambient, quan tothom sap que els nivells de contaminació de països comunistes eren molt més elevats que els dels capitalistes (només cal comparar índex de contaminació de RFA i RDA).
És per això que el debat sobre el medi ambient hauria d'entrar de ple en el centre de la política i més concretament el debat del sòl urbanitzable, gran font de finançament de partits i causa de grans desgràcies ambientals, com molt bé diu Antonio Garrigues Walker, president de l'observatori de l'habitatge. No és una mala idea un partit ecocapitalista que contrarresti l'ecosocialisme que vol tancar centrals nuclears (d'on trueiem l'energia?De molins de vent destrcutors de muntanyes?).
A això s'hi afegeix l'ús demagògic del Protocol de Kyoto per part de molts polítics que no saben ni què és aquest acord de transimissió de drets. Com molt bé diu Sala-Martín, aquest acord és un nyap i no soluciona el calentament global, si volem parlar de medi ambient parlem-ne però no així.
Potser Michael Crichton (durament respost per Joan-Domènech Ros, rector de la UCE, a l'AVUI de fa pocs dies, desgraciademant no trobo l'article) no anava tan desencaminat quan deia en la presentació del seu últim llibre a BCN que no sabem ben bé què passa al planeta i que és millor que ningú s'ho apropiï això del calentament global.
Un altre bon exemple d'ecocapitalisme el dóna avui Jaume Ciurana, regidor de CiU a BCN, al seu bloc, Ciurana demostra el seu poc sectarisme i fa una cosa inaudita al seu país, criticar al propi partit.

Txetxens (II)

Txetxens amb fotos de familiars desapareguts
Sé que és demagògic, però rebent cada dia 4 notícies de l'iraq i cap de Sudan i Txetxènia, és per fer demagògia. Moltes gràcies per la seva objectivitat senyors Milà, Prats, Pino, Gabilondo, Escribano, Masdeu, Bassas, Francino, Losantos, Herrera, Del Olmo, Piqueras, Bosch, Barril, Serra, Antich, Franco, Cuyàs, Sanchis, Partal...
Paraules de Zapatero a Putin: "sento un gran respecte per tot allò que fa un estat dins de les seves fronteres"(com genocidis per exemple?)
Segons el link que he aconseguit ralcionat amb Txetxènia (me l'han donat a una web neoliberal però co0m a mínim sincera com és la del barcepundit) el govern rus del senyor Putin i els seus col.laboradors del Kremlin estan planejant fer un mur a Txtetxènia per tal d'evitar molestos atacs terroristes que dónen sortida periodística a la guerra txetxena, com l'incident de fa poc a Kabardino-Balcària.
Si realment fa el mur, ens queixarem tant com del mur d'en Sharon? Ja sé per avançat que per poc que ens queixem d'aquest mur, ens en quixarem menys que del mur que separa Ceuta i Melilla d'Àfrica (és a dir, del mur que separa Àfrica d'Àfrica).

Encara ens queda estómac a occident?

Com bé deia crec que era Javier Solana, la Comunitat internacional ha sacrificat Txetxènia en benefici del bé comú. Però, i els tetxens què?
Podria dir quatre coses del que recordo de la xerrada da la Milana (de la qual no donaré el cognom tal com demana ella) però després de la pel.lícula de la Manon Leuazeau (francesa, per cert, chapeuau!) crec que no tinc res a afegir, els llibres hi són i qui vulgui es pot informar sobre el que ha fet Putin a Txetxènia. Bé, sí, puc afegir això:

dimarts 8, a les 20.00 h .a Manresa dimecres 9, a les 20.00 h. a Vilafrancadijous 10, a les 20.00 h. al Clot de Barcelona XERRADA
VIAFORA! - MANRESAVIAFORA! - VILAFRANCAVIAFORA - LA FARINERA
MILANA Refugiada txetxena a ParisEstudiant de periodisme, col·labora amb l’Ong francesa “Études Sans Frontieres” Realitza nombroses xerrades i conferències arreu d’europa per denunciar les violacions de drets humans a txetxènia per part de l’exèrcit rus.
Preu: entrada lliure

I sobretot,

El que vam ser

Diu l'historiador i escriptor JOSÉ LUIS CORRAL preguntat per Víctor Amela a la contra de La Vanguardia:

"Pero los españoles redactamos la Constitución de Cádiz, y fue de corte liberal...

- Sí, pero más relevante que eso es otra cosa: era nacional. ¡Por primera vez en España se vivía un sentimiento de unidad nacional!

- Por reacción frente al invasor francés.

- Los guerrilleros catalanes, aragoneses, castellanos o andaluces compartían un mismo sentimiento: ¡independencia de España! "

Que bé, sembla que l'historiador de Saragossa despatxi Carods, Maragalls i altres separatistes que reclamen un estatut no només social sinó també nacionals. Contra l'afirmació indestructible del senyor pare de best-sellers no hi ha res a fer i contra el catedràtic encara menys (la de catedràtics que hi ha a la COPE, com molt bé explica Álvaro Vioque al llibre "les barbaritats de la COPE" a Ara Llibres).
El que no diu el senyor catedràtic és que allà va començar tot, amb aquell despropòsit de segle XIX en què Espanya va posar bastons a les rodes del creixement català it ambé del vasc, el segle de "sang, suor i tinta" com deia Toni Soler aquella burgesia va reiniciar una Renaixença que no hem tornat a ensumar, que ens ha donat una arquitectura pròpia (l'únic que té de bo Barcelona i propi i únic) i ha iniciat una cultura que encara perdura malgrat a molts els hi pesi.
Allà va començar tot, si anéssim a la preshistòria, també veuríem una Espanya ben uniforme i igual entre ella, tal com ens colia fer creure Cortázar en aquella nefasta i caríssima sèrie anomenada "Memoria de España".

RAC1 i Cuatro (no hi ha color)

Ja n'estem farts, ja no tenim complexos! Perquè quan veiem un Catalanet amb una estelada i un exèrcit de falangistes dientli que és un nazi, nosaltres ens fiquem amb el poderós, es digui Camps, González-Pons o Zaplana, enlloc de ficar-nos amb el catalanet innocent i inofensiu de la bandereta.
Perquè quan vénen els provincians de la capital a dir-nos que hem de votar Maragall (Ana Belén, Gurruchaga,etc...) després quan anem a Madrid a demanar el que volem l'únic que es mulla és un comunista jubilat com Carrillo (adjunto article d'Albert Om a l'AVUI parlant d'això).
Perquè quans ens intenten humiliar i enganyar en pro del progressisme (Pasqual Maragall va ser humiliat ahir pel senyor Gabilondo, li va donar i treure la paraula quan va voler i el va tallar sense dir-li adéu per poder anar a veure el temps, això després d'humiliar també una miistra fent que s'aguantés ella mateixa el micro)ja no ho podem suportar més.
És per això que el senyor Xavier Bosch ha obert el seu programa avui(ja el podeu escoltar) ficant-se amb en Gabilondo, perquè ja n'hi ha prou, perquè no ho suportem més, perquè som gent normal i diem coses normals i sembla que quan els catalans diem coses normals som uns reaccionaris. Doncs ja no, ara hi ha una ràdio moderna, privada, intel.ligent i catalana (els socialistes ja van aconseguir fer tancar Ona Catalana a base de fer-li la competència a través de gastar-se un dineral en ComRàdio, ara Ona Catalana pertany a PRISA, és a dir a Cuatro, és a dir a l'amo, és a dir que tot lliga). Es diu RAC1, no obeein consegnes partidistes i aixeca la veu quan s'ha d'aixecar.





Article d'Albert Om a l'AVUI:
On són els 'progres'?
Què se n'ha fet, de tots aquells artistes 'progres' espanyols que es van passar la campanya electoral reclamant un canvi a Catalunya? ¿Algú els ha sentit, ara que Catalunya vol canviar Espanya?

Els últims dies hem assistit impertèrrits a les reaccions irades de l'Espanya de sempre. La vella guàrdia del PP s'ha ajuntat amb la del PSOE, el Defensor del Poble amb el governador del Banc d'Espanya, els militars amb la família reial, el Jiménez Losantos amb el Pedrojota, i els ultres que rebenten actes amb les pàgines webs que proclamen el boicot als productes catalans.

Res de nou. Ja sabíem que aquesta Espanya existia. El problema és que ens pensàvem que també n'hi havia una altra. I ha resultat que no, que les dues Espanyes poden estar a mata-degolla pels matrimonis homosexuals, per la immigració o per la guerra a l'Iraq. Però quan es tracta de reconèixer que aquest Estat el formem nacions diferents, només n'hi ha una, d'Espanya: la que desbarra. Els altres callen, i amb els seus silencis tan eloqüents deixen Zapatero com Gary Cooper: sol davant el perill.

¿O és que heu sentit algú que hagi sortit a defensar una Espanya plurinacional? ¿On són els amics del Serrat: l'Ana Belén, el Joaquín Sabina o el Víctor Manuel? De la manera que els agrada signar manifestos, ¿per què no en fan un que reclami respecte cap a l'Estatut que ha aprovat el 90% dels catalans? O ¿per què no organitzen un concert Per a una nova Espanya a Las Ventas? ¿No deuen pas tenir por que els xiulin, com li va passar al Raimon després de l'assassinat de Miguel Ángel Blanco?

A les eleccions del 2003, el PSC projectava vídeos de gent de la faràndula espanyola, com Ramoncín, Imanol Arias o Juan Echanove, que apostaven per un canvi a Catalunya. ¿Els heu vist que obrissin la boca ara? Algú sap on para Javier Gurruchaga, que cantava l'All you need is love amb Pasqual Maragall?

¿És que ningú de fora de Catalunya pensa aixecar la veu per protegir els catalans dels insults que rebem? ¿Què en diuen, de tot plegat, comunicadors amics com Millàs, Gabilondo o Vicent? ¿On són aquells famosos que apareixien en espots de la Generalitat dient que els catalans érem gent molt acollidora? No vull creure que només surtin a defensar Catalunya si cobren. ¿I on és aquella plataforma d'artistes que, amb la família Bardem al capdavant, cridaven No a la guerra?

Si algun d'aquests progres es creu, de veritat, això de l'Espanya plurinacional, hauria de parlar ara. Si opta pel silenci, a la pròxima campanya electoral es pot estalviar el viatge. Ja no ens el creurem.
Albert Om AVUI(25(10/05)

Els vells roquers mai moren

No em basaré en la meva pròpia opinió per jutjar aquests mites del pop-rock (brit-pop segons els periodistes que es guanyen la vida parlant de música) sinó en la de crítics, aficionats i musicòfils en general, diré també que l'art del bateria Starckey supera al del seu pare Ringo Starr (que tocant la bateria era poc menys que pedant) i diré que jutjar algú pel seu comportament extra-oficial és tant injust com no jutjar un professional per la seva feina.

sobrereprsentats

Sobrerepresentats
Deia avui l'ex-nacionalista vasc Jon Juaristi en una manifestació al cap i casal espanyol convocada pel Foro d'Ermua que s'ha de reformar la llei electoral per evitar la sobrerepresentació dels partit nacionalistes. Com que en aquest estat (jeje) quan es parla de nacionalismes sempre es vol dir els perifèrics, com CiU, ERC o PNV, he pensat que es referia a la sobrerepresentació d'aquests partits, i me n'he alegrat que hagin fet una llei electoral espanyola que ens beneficia tant. He anat a la web del congrés dels diputats a veure quans diputats de més ens concedia aquesta llei dels que ens tocarien. Però grossa ha estat la meva sorpresa quan he mirat els resultats de les eleccions del 2004 al congrés i he vist que els partits sobrerepresentats són els nacionalistes "espanyols"! Són els partits d'Ibarra, Sala, Aznar i Acebes els que estan sobrereprsentats, doncs a CiU, pel seu 3,28% dels vots li toquen 11 diputats si fem una divisió aritmètica, un més dels que té i a ERC li toquen els 8 que té. Només al PNV li tocaria un escó menys dels que té, però no crec que un escó del PNV trenqui Espanya, encara que amb Juarista mai se sap.
Ara, després he calculat quans escons li tocarien al PSOE amb el seu 43% de vots, i me n'he adonat que els hi tocarien 150, 14 menys dels que tenen! I al PP, pel seu 37%, li tocarien 129, 18 menys dels que té. Vaja, que en Juarista hi tenim un aliat, un nou Herrero de Miñón, un home que mereix la creu de Sant Jordi.
Akatxupa musunkuAkatxupa musunku?
Ramonet
Curiós és que a Catalunya informació, per tenir una opinió contrastada sobre els accidents en cadena que s'estan produint a França, convidin al director de le monde diplomatique i articulista de "el periódico" Ignacio Ramonet, amic personal de Noam Chomsky. No cal que convidin Alfons Quintà, però vaja, sort que són un servei públic perquè semblen més aviat el servei del PSC-ICV.

Cuatro

Arriba Cuatro, el nou canal del grup editorial PRISA, cosa que farà que el pastís publicitari s'hagi de repartir entre encara més comensals. Els amos de Cuatro calculen que el nou canal tindrà al voltant d'un 8% d'audiència ja de bon començament, i sincerament, em fa més por que un terrabastall a Catalunya. De moment Cuatro ha fitxat el director d'aquell programa anomenat Efecte Mirall, que a mi no m'agrada però ha rebut premis internacionals i es veu que té èxit entre els joves. També ha fitxat el director del canal de notícies 3/24, l'històric Jordi Ferrerons, ex-corresponsal a París i també degut al fitxatge de Gabilondo pel telenotícies, ha motivat que la SER hagi fotud mà de la reserva sociata que té a TV3 (Francino, Barceló, Otero...).
No em fa res que Francino toqui el dos, però no es pot negar que aquests fitxatges imprimaran un segell una mica marca de la casa de TV3 a Cuatro que pot motivar trasllats d'audiència procedents de TV3, a més Cuatro ja ha dit que no farà ni futbol ni pel.lícules, ja que seria tirar pedres contra la pròpia teulada que representa Canal+, que seguirà emetent per Digital+. Aquest hàndicap pot rebaixar l'auidiència de Cuatro, però és clar, això farà que aposti per programes contenidor de proximitat i qualitat, cosa en la què TV3 encara és líder (El Club, la Terribas, el Cuní i el seu premi Ondas...) i li farà la competència.
La sort és que Cuatro té pinta de fer telenotícies de qualitat amb Gabilono al capdavant i aprofitant el bagatge que suposa un canal de certa qualitat com CNN+, cosa que en principi només restarà audiència al telediario de Lorenzo Milà a TVE1 i als informativos d'Hilario Pino a Tele5. Els telenotícies que fan a TV3, cada cop de manys qualitat, més demagògics i políticament correctes (tot això queda demostrat per la perda d'audiència que han tingut, amb Ramon Rovira mantenien el tipus, i ara amb en Jaume Masdeu s'han posat al nivell dels informatius en plan "entre línies" d'Antena 3, i la gent ha preferit la còpia que l'original, el resultat és que els informatius d'Antena 3 són líders a Catalunya gràcies a en Masdeu) no crec que perdin gaire audiència davant uns informatius de qualitat. Cuatro a més disposarà de l'avantatge que ningú haurà de sintonitzar el canal, doncs ocuparà la freqüència de Canal+ i no li passarà el que succeirà amb els propers canals de TDT (televisió dgital terrestre) que s'hauran de sintonitzar de nou, igual que passa amb les teles locals i de proximitat que ara proliferen, com CityTv, UrbeTv o canal Català(per cert, felicitem-nos, la plataforma que competeix amb Blas Herrero pel nou canal analògic liderada per una cadena mexicana, té participació catalana de la mà d'EL Terrat d'en Buenafuente, que com a mínim fa el programa Buenafuente des de Catalunya, i de Mediapro de Jaume Roures i Tatxo Benet, que a veure quan llança mitjans en català d'una vegada, doncs s'han fet grans gràcies a programes subcontractats de TV3 com En Directe).
A això s'hi suma el fet de veure actors catalans constantment en sèries i programes espanyols, com CQC, o de veure com un programa de qualitat i amb mala baba com "Mire Usté", fet per catalans, l'han de fer a Antena 3, doncs deuen massa políticament correctes pel gust del senyor Escribano.
Com deia Miki Moto, perquè ningú es planteja perquè hi ha 5 canals analògics espanyols generalistes i només dos de catalans? Ell ha contribuït a equilibrar el mapa de radiofórmules (ha creat Flaix FM I Flaixbac, les úniques amb RAC105 que rivalitzen amb los 40, M80 o MaximaFM, si bé van evitar que ell comencés a quilibrar també el de ràdios amb Flaix Tv, donant barra lliure a la competència desenfranada entre canals locals), entre tos hem equlibrat el de radiofórmules (si bé el govern ha permès que perdéssim Ona Catalana, de capital privat, es veu que prefereixen que les ràdios siguin com ComRàdio, Catalunya Ràdio o Ràdio4, ben públiques i pagades per tots, que no com RAC1, pagades pel senyor Godó de la seva butxaca i amb una independència a prova de bomba, i que un dia d'aquests començarà a superar aquest stol de ràdios espanyoles tant peperes com del PSOE que són Punto Radio, la SER, Onda Cero, RNE i la COPE) i el de diaris està desequlibrat de per vida degut a una sèrie d'errors de tota la societat catalana (com s'entén que a Catalunya, on el PP té el 10% dels vots, tingui tres diaris fent-li l'agar agar, mentre CiU amb prou feines en té un que se li pugui assimilar de tant en tant i un en què comparteix línia editorial amb ERC).
Que Mediapro reaccioni ja!