Putin i més

L'inefable Valdimir Putin (nou "jefe" de l'ex-canceller alemany Gerhard Schröder, que ara és un empleat d'aquest ex-agent del KGV, no m'estranya que certa gent envegi l'Schröder amb el sou que té i el que cobra per cada conferència que fa).
Pel que sembla l'energia europea, més concretament el gas, està en perill només perquè al senyor Putin se li ha acudit quadruplicar el preu del gas a Ukraïna, país pel qual passen una gran quantitat d'oleoductes. Putin assegura que pot fer arribar el gas per altres vies i Yushenko, doncs Yushenko apreta el cul.

2 lleis
Aquest any que s'acaba ha vist una gran polèmica al voltant de lleis directament relacionades amb el comportament de les persones en llocs públics: l'ordenança del civisme i la llei del tabac.
S'ha escrit molt i bé sobre el tema, i crec que està bé recomanar aquest article d'en Sala-Martín sobre la llei del tabac.
Més enllà d'això sobre la llei del tabac subscric el que diu Marc-Àlvaro avui a La Vanguardia: els fumadors han d'entendre que els no fumadors no tenim perquè aguantar el SEU fum i com a segona gran idea, que la gent fumi tant com vulgui, el ministeri de sanitat no té l'obligació de millorar la nostra qualitat de vida (i si la ministra es vol queixar del què costa a la seguretat social tots els tractament de càncer provocats pel tabac, que sàpiga que potser encara resultaria més car que tots els espanyols envellissin fins als 100 anys). És per això que crec que posar una saleta per fumadors a les empreses no és cap tragèdia, i si els empleats abusen de la coartada del tabac per anar a fumar, doncs al carrer.
Pel que fa a l'ordenança del civisme (que no és exactament una llei perquè és elaborada per una institució local), em sorprèn que no s'hagi respectat més la postura que he trobat més coherent, la d'Imma Mayol. Segons Mayol no es pot aplicar la mateixa solució a dos problemes diferents, l¡'exclusió social i l'incivisme militant. Potser l'immigrant sense papers que dorm al ras està cometent el mateix delicte que el turista anglès que dorm borratxo al terra de la Plaça Catalunya després d'haver passat la nit al puticlub, però són problemes amb orignes diferents i per tant requereixen solucions diferents. Tant costa d'entendre a CiU, PSC i ERC això? I al PP, que si fos per ells encara farien una llei més radical?
No per això em poso al costat d'aquells que deien que "patinar no és cap delicte", sense tenir el més mínim respecte per aquells que no poden creuar una plaça amb tranquilitat. potser en el que estic menys d'acord és en defensar "l'oci de la gent jove", com si l'oci de la gent gran fos menys important.

Per cert, sorprenent la coincidència de criteris entre Francesc Sanuy, gran defensor del petit comerç a través del sue últim llibre, i Quim Monzó a l'article d'avui, també defensant el petit comerç i la seva esclafor familiar enfront de les grans superfícies tipus Mataró Parc.
Pel que fa

Mala gent

Una vegada més el president rus ha demostrat de quina pasta està fet. Resulta que l'empresa gasística pública (com tot a Rússia) Gazprom ha decidit pujar el preu del gas a Ukraïna en ple hivern i amb expectatives d'arribar a 15 graus sota zero en un país de 50 milions d'habitants. Les males llengües diuen que el motiu és la derrota del candidat pro-rus Viktor Yanukovitx a mans de Viktor Yushenko en les darreres eleccions. Yushenko ja ha dit que no accepta els préstecs que li ofereix Putin, que els ukranians pagaran tots solets un preu just. La comunitat internacional ja ha dit que s'han de posar d'acord. Una vegada mes Putin, autor del desastre més negligit i alhora més gran del món (Txetxènia), demostra la seva qualitat humana. Aquest mateix problema va apreìxer durant la geurra dels balcans, quan el president de Gzprom era el primer ministre rus Viktor Chernomyrdin i Milosevic no podia pagar el preu del gas degut als embargaments internacionals.

Sudan
D'altra banda segueix un dels grans drames internacionals, el del Sudan. Ara resulta que han mort deu refugiats sudanesos a el Caire (la diàspora sudanesa compta amb sis milions de refugiats entre la guerra del Darfur i la del sud). Sense comentaris.

David contra Goliat
A l'article "societat civil tomba societat estatal" Ramon Tremosa explicava com a base de demandes i recursos judicials un petit grup d'empresaris catalans havia guanyat un recurs contra l'empresa pública Correus, que sistemàticament es saltava la llei i les sentències judicials, sense que cap diputat massa ocupat boicotejant un estatut aprovat pel Parlament ho denunciés. I relacionat amb això Francesc Escribano, director de TV3 (que no és societat civil però sí societat petita al costat d'Antena 3 o telecinco), es va queixar ahir que l'empresa de mesuratge de les audiències Sofres es nega a mesurar de manera no esbiaixada les audiències. Segons Idescat el 44% de les llars catalanes parlen català, però a l'estudi sofres només en té un 35% enfront del 51% de llars castellanoparlants. Això perjudica greument TV3, que veu com els nous audímetres només es posen a llars castellanoparlants. L'òrgan rector de Sofres, format per les grans cadenes estatals es nega a canviar la naturalesa de l'estudi per evitar les mostres esbiaixades, alegant motius tècnics. Ara més que mai és necessari un baròmetre català de la cultura, doncs els ingressos publicitaris de TV3 es veuen disminuïts per culpa de Sofres i els seus estudis manipulats. El problema és que les grans empreses anunciants com Freixenet o la Caixa no es queixin de Sofres, doncs les empreses anunciants fan anuncis guiant-se pels mesuratges d'audiència de Sofres, i si estan manipulats i no són reals no cumpleixen la funció que tenen, que els vegin el major número possible de televidents.
Una vegada més el peix petit contra el peix gran. TV3 ho va demanar bé al principi però al final ha agut de queixar-se públicament, igual que els diputats catalans s'han acabat indignant davant la negativa antidemocràtica de Pedro Solbes a publicar les balances fiscals o els usuaris catalans també es van indignar davant la discriminació que suposava la comparació entre el preu del bitllet a Lleida i a Toledo, que tornarà a pujar quan el TGV funcioni bé a Catalunya, o sigui mai.

Nadal al.lucinògen

Tot el que vingui de Damon Albarn és imprevisible però en aquest cas més, el cantant de Blur sorprèn a través del seu grup virtual amb un discurs políticament molt incorrecte i qui sap si antisistema. No sé què es proposa Albarn, ja ho veurem. Vull recordar només que la pel.lícula que centrava el post d'ahir té una excel.lent b.s.o a la qual Albarn va contribuir amb escreix. Albarn va contribuir a empitjorar la imatge que la gent té d'Edimburgh.
Porno
Diuen que les segones parts mai són bones. Però si en lloc de ser segones parts són com sèries, la cosa està per veure. És una sort que l'autor de trainspotting treiés fa poca al mercat gràcies a Anagrama la continucació de la seva òpera prima, "Porno", amb un personatge que segueix la trama deu anys després, a la manera d'un spin-off (sèrie on el protagonista és algú que abans havia fet de secundari en una altra sèrie, com "Joey" i "Friends", "Frasier" i "Cheers", "Aída" i "7 vidas" o "Lo Cartanyà" i "7 de notícies"). Irvine Welsh, l'escriptor, ens ha de sorprendre.

Gaza
A l'espera de com reaccioni Sharon després del seu accident, seguim a l'espera del que passi a Gaza, zona més simbòlica que realment important (a nivell d'extensió Cisjordània és molt més gran) , és important com reaccionin els habitants de la franja, d'on amb molt d'esforç es van treure els colons. Sembla que es prenen mesures perquè tot vagi bé, però també perquè Gaza no torni a ser un problema per als jueus. Mahmud Abbas té l'altre extrem de la corda, sembla que li tremola la mà una mica més, sobretot després de veure l'entrada dels màrtirs d'Al-Aqsa a algunes seus públiques de l'ANP (autoritat nacional palestina), segurament espera veure el resultat del nou partit liderat per Sharaon i Peres.

Trainspotting

Bon Nadal i feu bondat


























































Diu en Quim Aranda que Trainspotting és el que es diu als vells que miren coses que no els interessen o haurien d'interessar (per exemple unes obres). Jo no sé què vol dir trainspotting però segur que quan Irvine Welsh va escriure el llibre homònim en el què es va basar Danny Boyle per fer la pel.lícula, no pensava en res de bo.

Cultura 03

Avui la p+agina web comunicació 21, sobre els mitjans de comunicació catalans o de Catalunya, es fa ressò de la cessió per part d'edicions 62(propietat de la Caixa) al grup Cultura 03 (vimculat a Enciclopèdia Catalana) de les seves tres grans revistes amb vendes d'uns vint mil exemplars al més: Altaïr, Descobrir Catalunya i Descobrir Cuina. Ells ho expliquen millor que jo, però així la cooperativa cultura 03 passa a ser un dels grans grups de comunicació en català, ja que si a les tres noves revistes sumem les que ja hi tenien (Sàpiens i Nat, amb vendes d'uns 30.000 exemplars al mes entre les dues) el grup factura una cent mil revistes al mes.
La notícia gairebé no ha tingut ressò en la resta de mitjans, tal com explica el director de comunicació 21 Àlex Gutiérrez en aquest article. Per cert que aquests dies cada vegade veiem més micros en les rodes de premsa de Barcelona tv i l'ACN, hem de confiar que en poc temps les dues institucions siguin més o menys autosuficients, doncs BTV fa de tap sobretot al canal català TV, igual que Com Ràdio va fer amb la ja extinta Ona Catalana, i per cert, coincidint amb el que demanava fa uns dies sobre la Com (un replantejament degut al seu elevat cost i a la seva baixa audiència) el comitè d'empresa sembla que em va escoltar...

Sembla que a Saddam el jutjaran ràpidament per actes comesos recentment perquè jutjar-lo per gasejar als kurds seria llarg i retardaria la condemna, és per això que declarar genocidi aquesta matança de kurds als anys 80 en principi no ha de servir de res, però moralment ha de ser un pas endavant.
Hiner Saleem al llibre "el fusell del meu pare"(ed. la campana, com no) retrata de manera clara i minimalista les vivències d'una família kurda durant els anys 70 i 80, potser ell podria fer un anàlisi de situacions com aquesta, que demostren que la justícia és cega però és una bona arma.

Blair

És realment estrany el que li passa al senyor Tony Blair. No estic gens d'acord amb algunes decicions seves, sobretot amb la guerra de l'Iraq, però amb aquest home la gent té una estranya tendència crítica.Blair va estenar presidència europea havent de suportar les crítiques del seu predecessor coma president de torn, el primer ministre luxemburgès Jean-Claude Juncker. Blair va dir molt clarament a la cimera que estava disposat reduïr el txec britànic (allò que Gran Bretanya reb per compensar els fons que destina a la UE, bàsicament perquè no té una agricultura comla francesa) si França reduïa la PAC. Evidentment Blair ha acabat cedint i ha reduït el txec britànic, en canvi de la PAC només sabem, gràcies a la cimera de la OMC, que l'any 2013 (mira si en falten d'anys pel 2013) es començarà a reduïr. No és un problema de reducció, és un problema de remodelació, els pagesos del tercer món han de tenir dret a guanyar-se la vida sense prejudici dels pagesos catalans, com diu el coordinador d'Unió de Pagesos (que havia sonat com a conseller) l'agricultura no pot ser sempre moneda de canvi per aconseguir altres fins, com la liberalització del mercat de béns i serveis cobejada per EUA i Gran BretanyaCom deia, Balir va haver de sentir de tot desde tot arreu, sense que Zapatero, que va admetre que era capaç de demanar els fons als que els països de l'est (molt més pobres que Espanya i que rebran molt menys del queha rebut Espanya) renunciessin. S'ens ha intentat vendre l'èxit de la darrera cimera de la UE dient que deixem de rebre pocs diners, i a ningú se li ha acudit que potser ens interessa també si els països de l'est reben prous diners com per arribar a la nostra renda algun dia. No etenc perquè votant la constitució aquella tots es van omplir tant la boca d'europeisme.
I bé, Blair va arribar a Gran Bretanya i novament va haver de sentir de tot, doncs el seu país és un dels països més euroescèptics i els tories mai han demostrat gran furor per Europa, de fet va ser la Tathcher qui va reclamar el famós txec britànic, i recordem que no han volgut entrar a l'euro, i se n'hna beneficiat amb una lliure comparativament baixa. A Gran Bretanya concretament hi ha un partit que demana la sortida d'Europa i amb escons al parlament europeu.
I per acabar-ho d'adobar Blair va al Parlament europeu ha presentar els pressupostos i els dos grans grups de la càmera, PP i Socialistes, li diuen que volen un pressupost més gros. Per poder fer més coses. I altre cop els del partit per la independència dient xorrades.


Mica en mica s'omple la pica...

Diputació i SEAT

Crec que per tots aquells que no saben com pot arribar a ser de poc transparent una diputació (és igual quina de les 4, però jo visc a Barcelona) pot ser interessant aquesta notícia apareguda a la web de la Fundació Catalunya Oberta:

La Roda de Molí

DIPUTACIÓ DE BARCELONA

On és el pressupost?

El ple de la Diputació de Barcelona ha aprovat fa pocs dies el pressupost de la corporació per a l’any 2006. A través d’una nota de premsa publicada a la web de la Diputació l’única informació que se’ns dóna sobre el nou pressupost és l’import total al qual ascendeix (622 milions d’euros) i l’increment que aquest comporta respecte a l’any anterior (un 12,7%).

Si volem saber-ne més d’aquest elevadíssim pressupost del qual disposa la Diputació de Barcelona (representa ni més ni menys que 121,5 euros per càpita), ens remeten a un dossier de premsa de 7 pàgines on s’amplia la informació de la nota de premsa. Però ni rastre del pressupost de la corporació!

No hi ha manera de trobar el pressupost per al 2006 a la seva web. De fet, tampoc s’hi troben els pressupostos d’anys anteriors. L’únic que podem consultar són els dossiers de premsa elaborats any rere any per a la presentació dels corresponents pressupostos.

Tot això malgrat que se suposa que, un cop aprovat el pressupost per a l’any vinent, els ciutadans hauríem de poder accedir-hi fàcilment per consultar què fan amb aquests més de cent mil milions de les antigues pessetes, per saber com es gasten aquests 121 euros i mig de cadascun de nosaltres. Sembla que a la Diputació de Barcelona la transparència no és un concepte que l’interessi gaire.

No ens faci combregar amb rodes de molí, benvolgut president Corbacho!

Han dit els últims dies vàries persones a les quals tinc bastant de respecte que la Caixa hauria d'entrar a l'accionariat de SEAT per anar bé. Es tracta de Miquel Iceta i Josep Maria Àlvarez, del PSC i de UGT (un sindicat que fa una bona feina) respectivament, que creuen que si la Caixa entra a l'accionariat de SEAT potser la podrem controlar millor, doncs afecta molta mà d'obra catalana i el seu tancament podria ser molt greu per la indústria catalana. Si el que volen és controlar SEAT com a Alemanya fan amb la Volkswagen (recordem que Schröder abans de ser canceller tenia importants càrrecs a Volskwagen com a president del seu lander) doncs que hi entri directament l'administració a l'accionariat, cosa que no sé si seria bona o dolenta, però seria aclaridora. Perquè si hi entra la Caixa el que estem fent és entrar-hi "dissimuladament" i això suposaria que la Caixa, definitivament fos propietària de tot Catalunya, a més la Caixa exigiria moltes garanties per fer una inversió així, no sortiria a compte. De fet la Caixa si ara mateix tanqués Port Aventura (100% del capital) estariem ben posats, de fet ja hem vist el ball d'edificis de la Generalitat que hi ha agut aquests dies pel simple fet que la immobiliària colonial volia vendre's un edifici ocupat pel Departament d'Agricultura al carrer Sabino Arana. A més, si el PP mai accedís al poder altre cop (cosa que segurament acabarà passant) i decidís privatitzar les caixes com té previst, la Caixa aniria a parar a mans estrangeres, doncs cap inversor català estaria en condicions de comprar-la, i tornariem a estar igual.
De totes maneres no crec que els Fornesa i Brufau estiguéssin disposats a entrar a SEAT , és una empresa massa productiva, ells només saben gestionar monopolis públics a base d'extorsionar administracions. Com molt bé explica el nou llibre de Francesc Sanuy, "informe Sanuy"(ed. la Campana), el preu de l'aigua a Barcelona és el doble que Madrid, i això que la Caixa (que en teoria és una entitat sense ànim de lucre i destinada a la solidaritat, com diuen els seus estatuts) n'és la propietària. La Caixa és també propietària de les autopistes, els peatges, el gas o la benzina. Hi veuen alguna cosa productiva? No, tot companyies privatitzades de monopolis estatals. A Alemanya les caixes d'estalvis estan obligades a invertir tots els beneficis en vivenda pública, aquí la Caixa es dedica a drenar els estalvis catalans a grans aventures financeres sense repercussió a casa nostra. I a sobre no tenim dret a saber ni quan cobren els dirigents de la Caixa. El Financial Times ja se n'ha adonat d'aquesta anomalia, i nosaltres?

De revolucions

Sembla que megalòman Vladimir Putin (aquest a qui públicament li porta fluixíssima el canvi climàtic i ningú s'en queixa, i que també públicament porta a terme una neteja ètnica dins de Rússia i tampoc ningú s'en queixa) ha decidit canviar el nom de la ciutat de Grozni, capital de la república txetxena. El nom que li posarà serà en honor a Akhmad Kadyrov, el president txetxè escollit a dit per Putin per guanyar unes eleccions a l'estil tupinada(estil Jaume Matas, però sense anar de putes, i que ningú vulgui veure comparacions allà on no hi són, però ara que tothom acusa la classe política catalana d'allò que no és, val la pena recordar casos com aquests o els nombrosos Naserio i Terra Mítica) i més tard assassinat pels rebels txetxens, i la ciutat es podria dir AKHMADKALA. Em sembla que sobren paraules, no val la pena recordar qui va fer això històricament, quines ciutats glorioses que van veure créixer gent com Immanuel Kant o Hanna Harendt(Königsberg) i que s'ha transformat en la pobre Kaliningrad, igual que Sant Petesburg es va transformar en Leningrad o Volgograd en Stalingrad, aquella ciutat de nefast record que va quedar completament destruïda després de la segona guerra mundial i on els seus habitants no s'atrevien a tornar. Aquí tenim un problema molt gros i preocupant i sembla que els nostres dirigents, igual que fan amb aquesta dictadura genocida que és la Xina, giren els ulls cap a una altra banda.
Yushenko
Ara fa un any més o menys es va produïr una revolució a l'estil de l'actual del senyor Evo Morales a Bolívia. La revolució es va produïr en una zona important, com l'Amèrica Llatina, i històricament conflictiva. Es tractava de la revolució taronja i es va produïr en un país com Ukraïna, encara sota l'òrbita de Putin, on el president era un home d'aquest senyor, Leonid Kuchma, i el primer ministre també, Viktor Yanukovitx, amb la major part de votants a la part est del país, on hi ha una potent indústria i amb votants pro-russos. Es veu que la tupinada a les elccions del novembre va ser tan gran que els observadors van obligar a repetir-la i Yusenhenko, que havia d'escombrar, va acabar guanyant justes (52,5% de vots) després de passar un mes pràcticament a la plaça de Kiev amb els seus seguidors en constant manifestació.
Semblava que aquest senyor s'havia de menjar el món, amb la seva glamurosa primera ministra Tymoshenko res se li resistiria. El fet de tenir la cara completament deformada per culpa de la ingestió de verí que li van posar agent del FSB, ex-KGB, ajudava a veure'l com algú proper i honest, cosa de la qual no dubto.
Però ja d'entrada la revolució de Yushenko es va assemblar més a la de Lula que a la de Chávez, cosa que no hauria de sorprendre ningú, i no és negativa, doncs el líder ukrainià es decalra de centredreta. Yushenko es fixa com a objectiu l'entrada a la UE, cosa difícil, però d'entrada es va reunir amb Putin per aclarar que ell no volia tallar relacions amb un país tant importants. Va anar a poc a poc, de manera pacient. Però la gent havia oblidat que, a l'est, si ets polític és que ets milionari i t'has aprofitat d'alguna privatització, de Lech Walesa n'hi ha un i, recordem, també va fracassar. Els abrics de pell de Tymoshenko poc tenen de revolucionari, doncs Yushenko va ser també primer ministra amb Kuchma, cosa que fa difícil veure un trencament total entre passat i futur. Tymoshenko va ser cessada per la tremenda competència entre membres del govern, i Yushenko va posar com a cap de govern un fídel dofí, però Tymoshenko segueix mantenint part del seu poder en forma de diputats i sembla que el centredreta ukranià es podria presentar a les eleccions més divist que mai, vaja, que la història polonesa es repeteix. Ara a Polónia la socialdemocràcia ex-comunista ha quedat completament arraconada a Polònia. Un any després ningú es recorda d'Ukraïna, però la situació és complicada.

Ahir el 33 va convidar el director d'informatius de la COPE a Àgora, un maleducat sense escrúpols. Arcadi arcades debia disfrutar. La gran paradoxa, he vist el senyor Villa vàries vegades a TV3 en poques setmanes, el mal d'estómac no l'he pogut evitar. Quan veuré algun nacionalista a la COPE? Resposta?Mai. I el senyor Villa es farà mai aquesta pregunta? I l'arcades? Trencaria el seu sistema polític interior.

Inútil

La notícia saltava a la palestra dijous passat, si bé no ens en vam assabentar fins al dissabte, quan els diaris anunciaven que un grup de tres lladres havien entrat una nit al jardí de la fundació Henry Morre, al nord de Londres, amb una camioneta i un cotxe, havien tret una grua de la camioneta i s'havien emportat la seva escultura figura reclinada.
Però la sorpresa em va assaltar quan la policia va començar a investigar el cas i, de bones a primeres, van plantejar la possibilitat que es tractés d'un robatori relacionat amb el valor cultural de l'obra i, sense descartar-la del tot van posar-la per darrere l'altra opció, que es tractés d'un robatori relacionat amb el valor en metàl.lic (i mai millor dit) a nivell material, ja que l'escultura està feta amb dues tones de bronze. La policia descarta l'opció del robatori degut al seu nivell cultural per la dificultat de vendre una peça així al mercat negre, amb unes dimensions descomunals, tal com afirma la BBC.
Segons la BBC el valor de l'escultura és de 3 milions de lliures, 4,5 milions d'euros, en canvi no tinc dades fiables sobre el preu del bronze fos de l'escultura fos, però ha de ser força alt per justificar un robatori així.
Però no deixa de ser sorprenent que una cosa que està feta per tenir una utilitat, "fer bonic", a l'hora de robar-la la policia gairebé no es plantegi la hipòtesi que pugui servir per això. És com si robessin un carregament d'ordinadors i la policia no es plantegés que puguessin servir per navegar o treballar, oq eu algú robés un camió ple de cocaïna i que la policia només treballés amb la possibilitat que els lladres fessin servir la coca com a "polvos" talc. El més sorprenent és que ningú s'hagi adonat d'aquesta disfuncionalitat utilitària.
No sé si som testimonis de l'ocàs de l'art modern, o del seu límit paradoxal. Les paradoxes amb l'art modern són nombroses, és un tema recorrent dels humoristes, però és que això no és cap broma, estem parlant de lladres professionals i policies de debò. No és com aquell acudit del Fer on un ninot trobava una espina de peix remenant escombraries i deia:"som rics, he trobat un Tàpies!"
Tampoc va ser una broma aquella dona de la neteja que es va trobar unes bosses d'escombraries en una cantonada d'una sala de la Tate Modern i les va llençar, amb el conseqüent disgust pel conservador que s'havia gastat un dineral en aquesta obra. Es comenta que la mateixa dona l'endemà va trobar-se una samarreta suada i una ampolla d'aigua buida i, curant-se amb salut, va decidir no tocar-ho. El paleta que va tornar l'endemà i va trobar-se les seves coses al mateix lloc on les havia oblidat debia emportar-se una impressió ben estranya del servei de neteja de la Tate.

Bòsnia: darrere la màscara

(La primera de les fotografies és del túnel de Butmir, per on escapaven els bosnis de Sarajevo, per sota l'aeoport controlat per la ONU, les altres tres parlen per si soles)

Aquests dies es compleixen deu anys de la fi de la guerra de Bòsnia-Hercegovina. Fa uns deu anys els presidents dels països enfrontats, Milosevic, Tudjman i Izetbegovic (dels quals l'únic que queda viu és Milosevic, al TPI) van signar una pau a darrera hora ala base nord-amaericana de Dayton les conseqüències de la qual són difícils d'analitzar, jo no ho faria bé.
Els acords de Dayton no van servir per evitar una nova guerra balcànica pocs anys més tard, la de Kosovo, però la seva firma va ser un procés gairebé milimètric del diplomàtic Richard Holbrooke i el seu equip, així com del secretari d'estat nor-americà en aquell moment Warren Cristopher. Holbrooke explica molt bé el procés al seu llibre "Para acabar una guerra"(Random House, Biblioteca Nueva-Política exterior, pròleg de Felipe González). Tot hi així a Bòsnia els ciutadans no li estan molt agraïts, doncs va dividir el país en dos i va consolidar la neteja ètnica.
És trist llegir que el que de debò va propular la pau va ser la mort de tres diplomàtics americans la muntanya Igman (prop de Sarajevo), en tres mesos la pau estava signada i com diu Holbrooke allò que més el va ajudar van ser els bombardejos de l'OTAN a Sèrbia, que no havien servit per aturar la catàstrofe de Srebrenica, de la qual aquest estiu es van cumplir deu anys.
Holbrooke no té males paraules ni per Carl Bildt (que ho va passar magre quan es va encarregar d'aplicar Dayton i va haver de demanar ajut de nou a Hoolbroke) ni per Javier Solana, responsables de la política exterior europea, però sí per una sèrie de presidents estatals europeus que no van saber posar fi a una guerra ètnica al cor d'Europa. Tots els països estavn preocupadíssims pèr la imatge que donaven, i poc després de signar Dayton es va fer una nova signatura simplement protocolària a París, Chiraq acababa d'estrenar presidència i sabia la importància de la imatge.
No sé si la detenció del criminal de guerra Gotovina té alguna cosa a veure amb els deu anys del genocidi,(el mateix any també es va produir el genocidi entre hutus i tutsis a Ruanda, també amb un paper galdó de la ONU) però està clar que aquest senyor molt amagat no estava, doncs les seves imatges menjant tranquolament en un restaurant ho denoten. Algun dia han de caure Ratko Mladic (cap de l'exèrcit serbo-bosnià) i Radovan Karadzic (president de la república sèrbia de Bòsnia). És important no oblidar aquest genocidi, no s'ha de repetir.
Durant la guerra Catalunya va ser un dels països que més es va involucrar amb l'ajuda. Els bosnis solen tenir una bona idea dels catalans i sobretot de Pasqual Maragall, que va obrir l'Associció per la Democràcia Local a través de l'Ajuntament de Barcelona, que ara encara funciona.
Aquests dies han aparegut als daris diferents reportatges dobre la guerra de Bòsnia als diaris. Jo em quedo amb els de l'Ana Alba a l'AVUI, no per la qualitat sinó per un altre motiu molt clar, el recorregut que ha fet aquests dies per Bòsnia-Hercegovina per recordar la guerra és semblant al que vaig fer jo aquest estiu amb la ONG Trenkalòs. Ha passat pel poble de Sagbegobichy, pel camp de refugiats de Mihatovichi i per Mostar, parlant amb persones que vaig conèixer.

Us adjunto algunes fotografies que vaig fer, als bosnis els hi costarà sortir del pou, però l'esperança és l'últim que es perd. Les noves generacions han d'oblidar l'odi que el nacionalisme serbi va sembrar entre les dues comunitats, i el ressentiment provocat pels milers de mortsm com deia un diputat bosni, la societat bòsnia segueix dividida en tres:

Estatut incorrecte (i II)

No fa gaire vaig fer un post parlant d'un article de l'ex-conseller Mas-Colell al setmanari EL TEMPS. Mas-Colell, que segons Fabià Estapé és un dels millors economistes de la història de Catalunya, deia en el seu article que l'estatut era massa intervencionista i tenia un capítol de drets i deures bastant decebedor, fins hi tot ridícul (això és de collita pròpia). S'em va acusar de liberal i suposo que s'em va encasellar.
Doncs bé, en els últims dies tant el President Maragall com l'opositor Mas han dit que a ells l'Estatut els sembla massa intervencionista. I aquesta setmana, al mateix setmanari EL TEMPS i a la mateixa secció, és Josep Ramoneda (director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i poc sospitós de convergent) qui diu que s'ha d'aprofitar la tramitació al Congrés madrileny per millorar l'estatut. Segons Ramoneda el que no podem fer és dir: "aquest Estatut és una merda, però és el nostre”.
Segons Ramoneda:" L’Estatut és, tant des del punt de vista tècnic com des del punt de vista de la música que dóna el to del text, francament dolent. És fet per acumulació, pel procediment d’anar-hi afegint coses perquè ningú no quedi descontent. "
No m'he llegit l'estatut però és trist que un estatut que ens hem fet a la nostra mida sigui tant deficient.
RAC1 segueix creixent
El nou EGM (estudi general de Mitjans) ens ha portat, a part d'una allau de xifres dels diferents mitjans segons afinitats i grups corporatius manipulades totes diferents que en part demostren la poca freqüència amb la qual els periodistes tracten amb xifres, la bona nova de la crescuda de RAC1.
Catalunya Ràdio, tot i els canvis, es manté i aguanta la marxa d'en Clapés. Això és una bona notícia, acompanyada de la caiguda de la SER, motivada per la marxa de Gabilondo en part. Les tres grans ràdios castellanes o de capital madrileny que operen a Catalunya mínimament moderades, RNE, Punto Radio i Onda Cero, es maneten. Els que més creixen sóc la radical COPE, que creix poc pel que es podia preveure (com molt bé diu Ramoneda en l'article que adjunto el CAC i les JERC li han donat massa protagonisme), i RAC1, que consolida una ràdio imaginativa, amb personalitat i amb pocs mitjans.
Per cert, potser ha arribat l'hora de plantejar-se perquè serveix Com Ràdio, pagada pet tots. A Catalunya hi ha uns mitjans públics que, a més de fer de mitjans públics es dediquen a impulsar l'ús del català. La Com fa aquestes dues funcions, però no les fa potser també Catalunya Ràdio? Ara la COM ja no és un contrapoder a la ràdio "convergent" (que només ha patit petits canvis i degut a motius empresarials), és una ràdio cara, té molts mitjans per la poca gent que l'escolta. RAC1, molt més barata, té 4 vegades més oients. Sempre es podrà argumentar que serveix per eixamplar la pluralitat, però segurament la Diputació hauria de tenir prioritats més socials, ja que té un govern d'esquerres. Ara, que veient el pressupost que tenen (622 milions d'euros) i que puja un 12,7% aquest any, tractant-se d'una institució elegida per sufragi indirecte i amb tant poca presència mediàtica és sorprenent. Al meu poble (Santa Eulàlia de Ronçana) han fet una vorera pel costat de la carretera que ha menjat terreny al bosc i per on hi passen bastant pocs vianants al dia. El nou alcalde (l'historiador Jaume Dantí, que va veure com l'ex-alcalde Josep Uñó hipotecava el futur del poble a base d'especulació i vendes de terrenys).
L'episodi de Com Ràdio és epsecialment trist tenint en compte que Ona Catalana, ara en mans del grup PRISA, segons alguns informes es podria haver salvat amb una ajuda de 1,5 milions d'euros, que deu ser més barat que el que costa la COM anualment. Perquè no una fusió o alguna cosa per l'estil? Ràdio pública en tenim molta i s'haurien pogut destinar diners a altres fins. No crec que la Com sigui com una autonòmica amb diputació, no veig gaire consciència de poble als habitants de la província (quin nom més lleig, a veure quan en Carretero ho canvia) de Barcelona.


Error al Parlament

L'episodi de Joan Ridao és trist, però sobretot si tenim en compte que al Parlament català els diputats voten no segons el que pensen, sinó segons el nombre de dits que aixeca el portaveu. Per tant, com que els diputats no pensen si el portaveu s'equivoca tots s'equivoquen. S'han planetjat mai la independència partidista, com a Gran Bretanya per exemple on molts lords laboristes critiquen durament Tony Blair? És clar, amb l'actual sistema de llistes tancades és impossible. La votació de l'estatut amb Puig, Iceta, Ridao i companyia aixecant els braços era estrambòtica.

Schröder
M'agradaria sentir l'opinió de tots aquells que van avalar Schröder quan Zapatero va pactar amb ell sobre el nomenament de Schröder com a president de l'empresa que fa un oleoducte entre Rússia i Alemanya, projecte aprovat pe mateix Schröder. Després de l'espectacle de la Volskwagen, amb Schröder com a president d'un lander accionista de l'empresa automovilística. De fet, ara que SEAT està en crisi hem vist repetides imatges de Schröder coma president del lander i directiu de Volkswagen reunint-se amb Felipe González per parlar de la compra de SEAT. Les lloances de Schröder a Putin no eren casualitat.

Adjunto l'article de Mas-Colell i el de Ramoneda:

Les dues dimensions de l’Estatut Pràcticament tot a la política catalana cal que sigui avaluat des de dos punts de vista: des de la dimensió de l’autogovern i des de la dimensió del model politicoeconòmic. Aquesta duplicitat és font d’algunes de les complexitats de la nostra política. Explica, per exemple, que tinguem cinc partits en el Parlament. El Projecte d’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya és part de la política catalana, per tant, és avaluable des d’aquestes dues dimensions. Tots ho hem de fer i, pel que fa a mi, em permeto fer-ho en aquest article. En la dimensió de l’autogovern la proposta és excel·lent. És molt notable, molt satisfactori i molt reconfortant que 120 diputats del Parlament de Catalunya sobre 135 s’hagin posat d’acord per reivindicar un nivell alt d’autogovern. Pel que fa a la dimensió politicoeconòmica, permeteu-me manifestar-me amb una certa rotunditat: el Títol I de drets, deures i principis rectors em deixa a mi, i penso que a molta altra gent que no és sospitosa de tebiesa en el tema de l’autogovern, en una posició molt incòmoda. Aquest títol és, principalment, l’obra d’un partit minoritari que no ha pogut deixar passar l’oportunitat de “col·locar” molts elements del seu programa dintre del marc de convivència de tots plegats, sabent prou bé que per a molts –jo mateix– els aspectes favorables en l’àmbit de l’autogovern ens farien defensar aferrissadament el paquet sencer. En aquest Títol, d’un detallisme impropi (m’ha tranquil·litzat saber, per exemple, que a Catalunya estem a favor de la disminució dels accidents de trànsit), es recullen multitud de drets, però, si no m’he equivocat comptant, només tres deures. La paraula “cohesió” apareix sis vegades, la paraula “llibertat” només una. Les organitzacions socials són a tot arreu, l’empresa no surt pràcticament mai i quan apareix és amb reticències. Quan a l’article 45.5 es diu que “la Generalitat protegirà especialment l’economia productiva”, un es pregunta: qui decidirà què és productiu i què no ho és? La societat que es dibuixa en aquest títol es una societat corporativitzada. Per exemple, l’article 28.2 afirma que “els consumidors i usuaris tenen dret a participar, directament o per mitjà dels seus representants, a les administracions públiques de Catalunya”. És que establirem organitzacions oficials de consumidors? Ara correspon lluitar per l’Estatut. Fem-ho sense reserves. No serà fàcil. Una vegada tinguem l’Estatut aprovat i vigent, el que vingui després dependrà, en gran mesura, de la multitud de lleis futures habilitades per aquest Títol I. Convé a Catalunya que aquestes lleis siguin assenyades. Em temo que el resultat final serà molt diferent si el Govern que desenvolupa l’Estatut inclou els inspiradors d’aquest Títol o és, en canvi, un Govern d’esperit més moderat. És evident que l’Estatut mateix fa molt desitjable, com a factor de compensació i d’equilibri, que prevalgui la segona opció. Andreu Mas-Colell

Errors

Desconfio molt de les enquestes a fora de temps electoral. Tinc la sensació que expressen més l’estat de l’opinió publicada que l’estat de l’opinió pública. És a dir, indiquen per on bufa el vent, però no com quedarà el paisatge quan la tempesta amaini. Ho deia Emmanuel Todd: la gent no pren decisions fins dies o hores abans de votar, per això les enquestes més fiables són les que fan seguiments diaris de final de campanya.

Tanmateix, sempre hi ha alguna dada rellevant. A mi, de la darrera enquesta feta pública per la Generalitat de Catalunya, em sembla significativa la valoració dels polítics, perquè transmet el missatge que en política el qui s’equivoca paga. I parlo d’equivocar-se, en aquest cas, no en el sentit dels grans errors estratègics –que també–, sinó sobretot de les pífies de ressonància mediàtica. Qui són els polítics que perden més valoració? Els que han comès més errors: Pasqual Maragall i Josep-Lluís Carod-Rovira.

Evidentment només s’equivoca el qui arrisca. I si no es corren riscos, difícilment es poden fer grans coses. Però el valor essencial del polític, el que li permet les grans iniciatives, és generar confiança. I el que dóna confiança és la seguretat i la justa avaluació de les pròpies forces. No genera confiança treure l’espantall del famós 3% si no es tenen a la mà les proves necessàries perquè això no mori a les portes dels jutjats. I no es genera confiança quan es vol provocar una crisi de govern sense haver calculat bé la capacitat –real, no jurídica– que un té per fer-ho. Al revés: es genera la imatge d’un president mutilat. Evidentment, tampoc no genera confiança aventurar-se sense cap xarxa a una trobada amb una banda terrorista o excitar les passions en temes sensibles com els Jocs Olímpics. En fi, no seguiré una llista que tothom coneix.

En política, com en futbol, els partits s’acostumen a guanyar més pels errors dels altres que pels mèrits propis. Cruyff diria que és un joc d’estadística negativa. Per tant, no cometre errors es fa molt important. I davant de les fanfarronades del PP, els responsables polítics catalans haurien de ser molt curosos a no cometre errors, per molt que a vegades les ganes de donar gust a les baixes passions facin dir coses perfectament prescindibles o contraproduents. Hi ha una cosa pitjor que cometre un error, i és fer el ridícul, i a vegades, els errors ens hi porten.

Crec, per exemple, que és del tot equivocat que les institucions catalanes entrin en el joc de fer la guerra a la Cope –que és el que la Cope vol, com es demostra cada dia–. Una cosa és que persones o institucions de la societat civil es manifestin contra les extorsions a la veritat i els insults que la Cope profereix constantment. Forma part de la confrontació social i només faltaria que la Cope pogués dir el que li donés la gana i els ciutadans haguéssim de callar. Però, al meu parer, ni el CAC no ha d’obrir un expedient, ni el Parlament –i veig que s’ha imposat el sentit comú– no ha de querellar-se ficant-se en un procediment que està perdut segur. La llibertat d’expressió en les societats obertes és sagrada. I la llibertat d’expressió val també per dir mentides. Enfront d’aquestes, es poden rebatre, però no prohibir. Entre altres coses perquè, quin seria el tribunal que establiria què és veritat i què és mentida? Els tribunals de salut mental pública –per molts codis ètics que s’estableixin– són inevitablement camins directes a l’abús i la pèrdua de llibertats. L’únic límit a la llibertat d’expressió és el Codi Penal. I en aquest cas el delicte ha de ser molt clarament substanciat. Certament, no ho era en el cas de l’afirmació que “ETA tutelava l’Estatut català”. Qui és el subjecte calumniat? El senyor Estatut no crec que pugui querellar-se. Encara hauria de ser ETA la que ho fes. El fet és que la Cope s’està fent una clientela aprofitant la propaganda del soroll contra soroll. I en la societat oberta els únics que poden canviar el que està fent la Cope són els seus propietaris, els senyors bisbes i alguna altra companyia. La propietat privada és aquí tan sagrada com la llibertat d’expressió. Qui paga mana.

Un error de conseqüències més grans del que pot semblar i que es veu a venir és el que poden cometre els partits catalans en el tràmit de l’Estatut a Madrid: no aprofitar l’oportunitat per millorar-lo. L’Estatut és, tant des del punt de vista tècnic com des del punt de vista de la música que dóna el to del text, francament dolent. És fet per acumulació, pel procediment d’anar-hi afegint coses perquè ningú no quedi descontent. De manera que el resultat final és un magma sovint contradictori, la màxima plasmació del qual és el molt antipàtic i confús preàmbul. El debat parlamentari se cenyirà probablement als temes de major discrepància política –nació, finançament, competències, poder judicial– i una mica per comoditat –prou feina hi haurà amb les qüestions clau–, i una altra mica per poder dir que ha vingut de Madrid poc retocat, moltes coses perfectament prescindibles, molts excessos ideològics quedaran tal com són. Amb poca possibilitat de tenir efectes pràctics? Potser sí, però mai se sap. I, en tot cas, no és un bon criteri. És un Estatut amb moltes dosis de biopolítica: de voluntat de definir com ha de ser la vida de les persones. La qual cosa seria, per exemple, incompatible amb el discurs programàtic liberal que va fer Artur Mas fa quinze dies.

S’ocuparà algú de millorar l’Estatut en el seu pas pel Congrés espanyol? Em temo que no: preferirem gronxar-nos amb dues idees molt nostres: “aquest Estatut és una merda, però és el nostre”, la qual cosa és una demostració d’escassa autoestima, perquè per a nosaltres hauríem de desitjar el millor, i “a Madrid no ens han de tocar ni una ratlla”, la qual cosa és enganyar-se perquè acceptarem que toquin aspectes, alguns dels quals probablement empitjoraran l’Estatut, i en canvi no ens preocuparem que es toquin els que el millorarien. Errors.

Josep Ramoneda

2 llibres

Abans de començar a llegir el nou llibre de Francesc Sanuy, m'agradaria fer un resum i recomanar els dos darrers llibres que he llegit.
El primer és "Els assassins de Franco", d'en Francesc-Marc Àlvaro, periodista de La Vanguardia. En el seu llibre Marc-Àlvaro fa una relectura, no de la transició, sinó sobretot de la lectura que s'ha fet de la transició. No critica la transició, sinó com se'ns ha explicat. I no cau en el tòpic de criticar Fraga com sempre, analitza el pare falangista de Bono, el senyor Martín Villa o la biografia que es va fer de Suárez quan es va presentar a les primeres eleccions, presumint d'haver-se presentat a les preteses eleccions "democràtiques" de l'any 1967. Marc-Àlvaro no vol que es foti tota aquesta gent a la garjola, però tampoc vol que ens venguin que són uns herois, no és gràcies a ells que tenim la democràcia.
Tampoc és gràcies a gran part de l'antifranquisme que tenim la democràcia. Franco va morir al llit, i no passa res, però no li donarem les gràcies a Narcís Serra per haver fet el Pla de la Ribera (just allò que proposava el Fòrum 2004$) amb el seu amic Miquel Roca aprofitant amistats tant sucoses com l'oncle de Serra, el president del Barça Narcís de Carreres.
Marc-Àlvaro fa també una crítica humorística de tota aquella gent que professava odi contra Pujol perquè no esperaven que la democràcia suposés la victoria d'algú tant llunyà a Rosa Regàs. Evidentment partits com Bandera Roja, on militaven actuals consellers, ministres del PP o del PSOE i periodistes de tots colors no va fer res per l'arribada de la democràcia.
I també és d'agrair la reelectura de Manuel Sacristán, a qui Joan Olivé defensava no fa gaire (perquè després diguin que és sectari) com un bon professor, però de qui Marc-Àlvaro explica la intransigència, l'evolució política d'aquest senyor i la se va militància falangista. Evidentment, voler treure Franco per posar un Pol Pot espanyol no era ser demòcrata. Com tampoc no era demòcrata ni catalanista Porcioles, com ens volen fer creure Pujol i Maragall.
Només lamento que l'hagi publicat en Pedro J. i l'esfera dels llibres, però bé, senyal que en català es fan diners.


L'altre llibre que recomano és més discret, es tracta de "Els anys de l'estraperlo" (proa), de l'historiador econòmic Francesc Cabana. Cabana s'inventa un dietari, amb anècdotes molt estrambòtiques, d'un empresari del tèxtil barceloní entre 1939 i 1954. Una època dura i amb bastant problemes precursors de problemes actuals encara per solucionar, com el dèficit fiscal.

Per cert, voldria felicitar Pilar Antillach per haver aportat il.lusió al col.legi de periodistes. No ha pogut ser, però hauran de comptar amb tu!

Les grans empreses catalanes: Gas Natural (Ramon Tremosa)

Gas Natural: bastons a les rodes a una gran multinacional catalana
Gas Natural va ser
creada l’any 1965 per
Pere Duran Farell i neix
com a empresa filial de
la centenària Catalana
de Gas, que amb el
franquisme va patir l’espoli d’una part
important del seu patrimoni. L’empresa
tenia com a objectiu importar gas
d’Algèria i Líbia i l’any 1966 va
començar les obres de la planta a
Barcelona i dels gasoductes, cosa que va
generar conflictes amb el govern
espanyol per causa de les llicències i la
fiscalitat. L’any 1972 l’INI, el braç
industrial del govern franquista, va
crear Enagás per nacionalitzar tota
l’activitat gasista de l’Estat, és a dir, per
quedar-se l’activitat de Catalana de Gas.
Curiosament, l’empresa catalana va
resistir el setge tres anys, fins al darrer
govern d’Arias Navarro, ja que alguns
tecnocràtes franquistes varen donar ple
suport a l’empresa catalana, en una
actitud que contrasta amb el paper
d’alguns catalans al govern espanyol
actual amb relació a la darrera opa
presentada per Gas Natural. A mitjans
de 1975, però, l’empresa catalana es va
veure forçada a lliurar a Enagás la planta
de Barcelona i els contractes amb els
països abans esmentats.
Enagás, com tants altres monopolis
públics espanyols, a més de perdre
milers de milions de pessetes durant
molts anys, va ser incapaç de desplegar
les xarxes per al transport del gas, fins al
punt que el govern espanyol va haver de
pagar sovint grans quantitats de diners
(només el 1985 i el 1986 fins a 500
milions de dòlars a Algèria) pel gas
contractat i no consumit. L’any 1994 el
govern espanyol va vendre el 91%
d’Enagás a Gas Natural per 51.000
milions de pessetes, tot fent constar a
l’informe de la Intervenció General que
“l’Estat perdia en l’operació 63.000
milions de pessetes”, tal com Rodrigo
Rato va recordar a Joan Puigcercós fa
cinc mesos al Congrés de Diputats en
una resposta parlamentària. El senyor
ministre, però, va “oblidar” d’esmentar
que l’any 1994 el primer accionista de
Gas Natural ja era la madrilenya Repsol,
amb un 45% del capital i que, per tant,
era aquesta darrera empresa la principal
“afavorida” de la decisió. L’any 1997 Gas
Natural va comprar la resta d’Enagás i
avui aquesta darrera empresa guanya
gairebé 90 milions d’euros a l’any i els
seus actius (que inclouen el gasoducte
Magrib-Europa) es valoren en prop de
3.000 milions d’euros.
En el decurs dels anys noranta Gas
Natural es va fer present a Sud-amèrica
i avui l’empresa gasista es planteja
consolidar-se al Brasil, Argentina,
Colòmbia i Mèxic, alhora que es
replanteja selectivament les inversions a
Bolívia, Xile, Uruguai, Guatemala i
Honduras. Cal fer esment que el grup
prepara actualment operacions a
Europa per potenciar la seva expansió,
tot i que en haver fracassat l’opa sobre
Iberdrola l’empresa catalana ha perdut
l’oportunitat de convertir-se en la
tercera empresa energètica europea. Gas
Natural inaugurarà l’any 2005 la nova
seu social a la Barceloneta, una
complexa construcció de vidre i una
torre de 80 metres d’alçada. La nova seu
s’havia projectat per ser estrenada
enguany, però l’any 2000 Repsol va
endarrerir la decisió definitiva, en
pressionar perquè es traslladés aMadrid.
FALTA DE COMPLICITAT
Les trajectòries de Repsol i La Caixa,
principals accionistes avui de Gas
Natural, es van trobar ara fa quasi
quinze anys i fins avui totes dues
empreses han constituït el primer
entramat de participacions industrials
de l’Estat espanyol. Les relacions entre
aquestes dues empreses, però, són tot un
exemple dels conflictes d’interessos
entre el poder polític –per mitjà de la
petroliera privatitzada però sempre
controlada– i el poder econòmic
–representat per la primera caixa
d’estalvis de l’Estat–, pugna que té
també la seva correspondència en
termes territorials: centre-perifèria. En el
cas de Gas Natural, com en tants
d’altres, La Caixa ha hagut d’acceptar
sempre les condicions que van anar
fixant els diferents governs socialistes:
un exemple d’aquests
“condicionaments” es va produir en el
cas de la fusió amb la Caixa de
Barcelona, d’on penjaven d’un fil la
concessió d’exempcions fiscals.
El govern del PP va culminar ben aviat
la privatització de les grans empreses
públiques espanyoles i l’any 1996
Alfonso Cortina va ser nomenat
president de Repsol, quan l’Estat encara
en controlava un 10% del capital. Tot i
que La Caixa era i és la primera
accionista de Repsol (12,5% del capital),
quan l’any 1997 l’Estat va completar la
venda d’accions de la petroliera, res no
hi va canviar: en les empreses dels
sectors regulats la influència del govern
espanyol és tan decisiva com abans. Avui
a Gas Natural, però, la recent entrada de
Caixa de Catalunya al capital de
l’empresa trenca l’equilibri de consellers
entre Repsol i La Caixa en el consell
d’administració en favor de les caixes
catalanes, tot i les intencions
manifestades a favor de la gestió per
consens en la darrera junta general
d’accionistes del 23 de juny d’enguany.
Tot observant les reiterades
ingerències polítiques en la reordenació
del sector elèctric espanyol dels darrers
cinc anys, es comprova l’activa
intervenció del govern espanyol en tots
i cadascun dels intents de fusió
empresarial, cosa que ha impedit el
lliure funcionament dels mecanismes
de mercat en el sector. En aquest sentit,
el canvi sobtat i de darrera hora de Pedro
Meroño, president de la Comissió
Nacional de l’Energia (CNE), en la
votació que havia d’autoritzar l’opa de
Gas Natural sobre Iberdrola ara fa quatre
mesos, retarda encara més l’aparició de
centrals de cicle combinat a l’Estat
espanyol (per cert, dels nou membres de
la CNE cinc havien estat vinculats en el
passat a Repsol i Endesa, empreses que
es van manifestar contràries a
l’operació, fet que planteja seriosos
interrogants sobre possibles
incompatibilitats). Aquest és un
exemple del liberalisme
intervencionista que practica el govern
espanyol actual, pel qual molt sovint les
jaculatòries a favor del mercat, la
competitivitat o la primacia dels valors
individuals enfront de l’Estat sembla
que vulguin emmascarar la
contundència del seu proteccionime
nacionalista.
Petits països com ara Suïssa, Suècia,
Irlanda o Finlàndia, amb un PIB
semblant o inferior al de Catalunya,
disposen de grans empreses
multinacionals que figuren entre les 500
primeres empreses del món, mentre que
Catalunya no en té cap. I això que a
Catalunya hi havia l’any 2001 fins a 111
empreses industrials de capital català
que van facturar més de 150 milions
d’euros, algunes de les quals estan en
condicions de fer el salt a la primera
divisió empresarial mundial. Cal
advertir, però, que mentre les empreses
catalanes no gaudeixin de la plena i
total complicitat del sector públic al
qual paguen impostos (com sí que passa
en els països abans esmentats), a
Catalunya no funcionaran els
mecanismes de selecció natural
empresarials, pels quals algunes de les
nostres mitjanes empreses haurien
d’esdevenir grans multinacionals
veritablement globals (tot situant, de
passada, Catalunya en el mapa
empresarial mundial).
BARCELONA, 3 — MADRID, 6
Repsol es va veure obligada l’any 2002
a vendre’s un 23% del capital de Gas
Natural: les dificultats derivades de la
seva expansió a l’Argentina la hi van
forçar, per tal de poder fer front al
pagament d’interessos del seu deute
empresarial. Aquest fet va obrir la porta
a La Caixa, nou accionista majoritari de
Gas Natural, a plantejar una operació
d’absorció d’una empresa elèctrica de
l’Estat, per poder aprofitar la tècnica del
cicle combinat, és a dir, la producció
d’electricitat per mitjà del gas. En els
darrers anys aquesta tècnica, més
rendible que altres tècniques
tradicionals, ha propiciat diverses
fusions a Europa entre empreses
gasistes i elèctriques (i d’aquí la
unanimitat despertada per l’operació
esmentada des del punt de vista tècnic).
Al voltant de la frustrada opa de Gas
Natural sobre Iberdrola i de la votació
de la CNE (el resultat de la qual va ser
titulada pel diari Financial Times com a
“Barcelona, 3– Madrid, 6”) ha estat poc
comentada a Catalunya l’actuació del
govern basc, que va adjudicar l’empresa
Naturcorp a Hidrocantábrico i no a
Iberdrola com es preveia. Això va
generar disgust a Madrid i suposava
una bona notícia per als promotors de
l’opa, ja que reduïa el grau de
concentració del mercat que s’hauria
produït si finalment aquesta empresa
hagués estat absorbida per Gas Natural.
Tot un gest favorable del govern basc
envers Gas Natural que cal fer constar.
Xavier Sala-i-Martín i la Fundació
Catalunya Oberta van qualificar la
denegació de l’opa com a “arbitrària i
discriminatòria, contrària al model
energètic europeu, perjudicial a la
lliure competència i hostil amb
l’economia catalana”. Antoni Castells,
catedràtic d’hisenda pública a la UB i
dirigent del PSC, va afirmar que aquesta
decisió “marcarà un abans i un després
en les relacions econòmiques entre
Madrid i Barcelona”. Gas Natural, la
primera gran empresa catalana de
capital català per facturació, és per a
molts la metàfora que reflecteix en
l’àmbit econòmic les actuals cotilles
polítiques de Catalunya.

Ramon Tremosa, article publicat a l'AVUI el 23/08/03

Clielentelisme

He trobat El Punt d'ahir i considero que és bastant gruixuda, doncs les entitats gallegues i andaluses reben tant ajudes dels seus governs autonòmics com de les institucions catalanes i en canvi les entitats catalanes només reben una diminuta quantitat de les seves pròpies institucions, a vegades no sé perquè ens queixem del dèficit fiscal si repartim tant malament els diners. Bé, els ajuntaments són els reis de la mala repartició de diners, i aquest és un exemple de clielentelisme, quan pugui escanejaré la taula que adjutava El Punt. En dies com aquest agraiexo més que mai la feina de l'associació d'immigrants "Els Altres Andalusos", més oberta que la resta d'associacions.
El súmum de clielentelisme de l'ajuntament apareix quan es mira l'última entitat subvencionada, el col.legi de periodistes de Catalunya, entitat amiga on demà hi haurà eleccions i tornaran a guanyar els de sempre, els bons, els de El PAIS. És una de les entitats que més diners reb, l'únic col.legi professional que reb diners i no té res a veure amb la resta d'entitats. Vergonyós.Adjunto notícia:





Les entitats andaluses i gallegues de Barcelona són les que reben més diners per difondre la culturaL'Ajuntament justifica els ajuts perquè són col·lectius més nombrosos i estan més organitzatsMARIONA SÒRIA. Barcelona
Les associacions culturals andaluses i gallegues són les que més diners reben de les subvencions a entitats que l'Ajuntament de Barcelona atorga per difondre la cultura catalana o d'altres regions de l'Estat, que el 2005 ha repartit 184.428 euros. La partida més alta se l'ha endut la Fecac, organitzadora de la Fira d'Abril, que ha rebut 25.543 euros per a les seves activitats anuals i per a la mateixa fira. En canvi, les entitats de cultura catalana, com els castellers, els falcons i els diables, tan sols sumen un 11,5% dels diners. El consistori assegura que les associacions andaluses i gallegues són més nombroses i estan més organitzades.El 2005, Barcelona haurà repartit 184.428 euros en subvencions a entitats culturals. Aquests són els diners que el consistori atorga a través de la regidoria de Relacions Ciutadanes, que presideix la socialista Katy Carreras-Moisy. D'aquesta manera, l'Ajuntament de Barcelona potencia aquelles entitats culturals que promoguin «la cultura catalana o d'alguna altra regió de l'Estat» i la «promoció de Barcelona com a capital de Catalunya». Aquí s'hi encabeixen totes aquelles associacions culturals, especialment les cases regionals amb presència a Barcelona, que promouen la cultura tradicional de dins o fora de Catalunya. Aquest any, un 49,1% dels diners se'ls enduen entitats culturals andaluses (34,8%) i gallegues (14,3%). D'entre totes les associacions, la que rep més diners d'aquesta regidoria és la Federació d'Entitats de Cultura Andalusa de Catalunya (FECAC), l'organitzadora de la Fira d'Abril. A aquests diners, s'hi han de sumar altres subvencions que s'atorguen a altres entitats andaluses -que formen part de la FECAC- i que demanen els diners per participar en la Fira d'Abril. En canvi, les entitats de cultura catalana que consten a la llista de subvencionades sumen, totes juntes, un 11,5% dels diners que dóna el consistori. Entre aquestes hi ha entitats de castellers, els Falcons de Barcelona o les colles sardanistes de la ciutat.El director general de Relacions Ciutadanes, Manuel Galindo, atribueix aquest decalatge al fet que les entitats andaluses són més nombroses a la ciutat. «I la FECAC -argumenta- congrega moltes entitats diferents.»Precisament, les subvencions de la ciutat a la FECAC, i específicament a la celebració de la Fira d'Abril, han estat motiu de discussions internes al consistori. El grup d'ERC, encapçalat pel regidor Jordi Portabella, ha reclamat moltes vegades que es tanqui l'aixeta a la fira. Segons Galindo, fa anys que aquesta regidoria no incrementa la dotació per a subvencions, i això fa «que hàgim hagut de retallar-ne algunes», que no especifica. Assegura que les partides «no varien gaire d'un any a l'altre. Moltes entitats volen subvencions per a les mateixes activitats, si és que no celebren algun aniversari o alguna altra activitat extraordinària».Per llei, aquestes subvencions tan sols poden cobrir la meitat del cost de l'activitat. A més, cada any, les associacions beneficiades han de justificar les seves despeses, «i si no ho fan, l'any següent no poden ser subvencionades», explica el tècnic de la regidoria.El consistori reparteix els diners a les entitats des de diferents calaixos. N'hi ha per a cultura, benestar, dones i interculturalitat, entre altres coses. Però també n'hi ha que atorguen els districtes a aquelles entitats d'àmbit geogràfic més concret. Per coordinar-ho tot, a l'Ajuntament hi ha una comissió, formada per tècnics, que cada any revisa les sol·licituds i controla que no es repeteixin demandes per a una mateixa activitat.

No hi ha diners per a les entitats culturals dels immigrants
L'Ajuntament de Barcelona s'haurà de replantejar, els pròxims anys, el mètode que fa servir per atorgar les subvencions. Almenys aquesta és la reflexió que fan els tècnics de la regidoria de Relacions Ciutadanes. Segons el director general d'aquesta regidoria, Manuel Galindo, d'uns anys ençà s'ha detectat que els col·lectius d'immigrants que viuen a Barcelona comencen a demanar més atenció a les seves pròpies tradicions. Ara els immigrants estan més organitzats, i fruit de la seva estabilitat al país comencen a promoure diverses activitats relacionades amb la seva cultura. Ara volen celebrar les seves festivitats i els dies assenyalats del calendari del seu país d'origen. Però això vol dir diners. Paradoxalment, però, les bases del concurs per beneficiar-se de les subvencions de la regidoria de Relacions Ciutadanes -destinades a promocionar la cultura tradicional- són molt clares: només cobreixen aquelles activitats que se centrin en la cultura catalana o que promoguin la cultura d'alguna comunitat de l'Estat, però no de fora. Això vol dir que cap activitat que promogui aquest col·lectiu pot beneficiar-se dels diners de la regidoria de Relacions Ciutadanes, encara que ho demanin. Un exemple clar és el del col·lectiu mexicà, que al novembre va celebrar el primer festival de mariachis amb molt èxit de públic, i ho va fer sense rebre ni un euro del consistori, explica Galindo. El mateix passa, per exemple, quan el col·lectiu xinès celebra el seu cap d'any. La modificació de les bases del concurs, però, requereix una decisió política, assegura Galindo. I, de moment, no hi ha la intenció de fer cap canvi.

Les grans empreses catalanes: AUNA

Entre aquesta notícia:
http://www2.noticiasdot.com/publicaciones/2004/1104/1611/noticias161104/noticias161104-5.htm
I aquesta:
http://www.20minutos.es/noticia/41751/0/ono/auna/cable/
Ha passat poc més d'un any. El motiu? Difícil de dir, segurament el que diferencia una bona d'una mala gestió.
Auna és la filla de Retevisión, l'operadora de televisió que l'any 1997 (quan el govern Aznar va començar la liberalització telefònica) va aconseguir la llicència per ser la primera companyia telefònica que lluités contra el monopoli dels Villalonga i Alierta. La liberalització, per diferents motius, no va ser possible, doncs Telefònica gaudia de la xarxa i Retevisión no podia competir amb total llibertat. A més la liberalització total ha arribat potser fa cosa d'un any, només en telefonia mòvil la filial de Retevisión Amena va fer hombra a la Movistar.
Van arribar altres operadores al llarg del temps que van teure a Retevisión l'avantatge de ser la primera competidora de Telefònica, la francesa Uni2, Jazztel, Aló, BT... Ara potser és Jazztel la que més tira en telefonia fixa, però durant l'any 2002 els barcelonins recordaran la bogeria que es va desfermar cap a la fibra òptica en forma d'obres constants, amb duplicitat de xarxes , sobretot per part de la companyia de la Generalitat, Menta, que més tard va ser comprada per Retevisión i així es van trobar amb parts de la xarxa mimètiques i duplicades.
Els presidents i directius de Retevisión es van anar succeint, entre ells la ex-ministra Virulés, i es van donar diverses crives successives que van reduir la plantilla de la seu central a la Diagonal barcelonina considerablement. El fracàs dels diversos portals de les principals companyies telefòniques (només queda ya.com i l'extinta Terra i els seus accionistes estafats per la bombolla especulativa) com eresmas, que es va mantenir prop de Terra bastant de temps, no va ajudar la companyia, com tampoc la filial tecnològica de Retevisión anomenada Alehop.
Així és que cap a l'any 2000 els amos de Retevisión, Endesa i Unión Fenosa i el Santander, van decidir canviar-ne el nom en part degut a la mala fama de la companyia motivada pel mal servei que donava, el nou nom va ser Auna. Però ja als anys 2001 i 2002 les pèrdues van ser històriques i l'any 2003 Auna es va desfer de la filial Retevisión com a operadora de televisió, que havia mantingut el nom. En gran part la culpa de les pèrdues són les inversions milionàries en àmbits tant diferents, l'any 2002 ja eresmas havia sortit a la venda, el comprador havia estat la frencesa Wanadoo.
I ja a l'any 2005 Auna va sortir a la venda i així és com ONO, una operadora de cable sorgida a València com a operadora de cable al mateix temps que l'extinta Menta, va comprar una part d'Auna, Auna Telecomunicaciones, i l'altra part formada sobretot per Amena a France Telecom. La plusvàlua va suposar 400 milions d'euros que van netejar el deute històric d'Auna.
Amb l'afer Auna es repeteix una mica el cas Terra, es decideix ubicar a Barcelona una part important del sector de les noves tecnologies però de bones a primeres es trasllada gran part de la plantilla a Madrid i finalment la companyia s'ha d'acabar venent per la seva mala gestió. S'hi pot fer res?
Ara Auna està en mans d'ONO, que té també un edifici al districte tecnològic 22@. Veurem com funcionen els accionistes americans a l'hora de gestionar Auna, doncs els principals accionistes d'ONO són a més de Multitel i el mateix Santander del senyor Botín Morgan Partners o Providence Equity.

Post El Temps

Realment interessant el programa Afers Exteriors d'avui. Miquel Calçada ha visitat Irlanda (ni la del Nord ni la del sud, les dues, un cop a l'estomac d'aquells que volen separar pobles a través de fronteres, com es fa amb València i Catalunya o Puigcerdà i Perpinyà) la professora Irena Boada que a Irlanda el vehicle per mantenir viva la identitat és la religió, diferent de la de l'imperi dominant anglès, i per això han perdut la llengua. Aquí conservem la llengua (bonament com podem) perquè és el nostre vehicle d'identitat nacional, allò que ens fa diferents i per tant més rics. D'aquí venen les manies de tota aquesta colla de lletraferits que volen conservar la llengua. Ho diu el president de Els Altres Andalusos (aquesta associació que va tenir la valentia de dir a Mayte Martín que el flamenc es pot cantar en català, com demostra Miguel Poveda), el músic i ex-manager de Mayte Martín Lluís Cabrera, l'home que cada any demana a la Feria de Abril que siguin més transparents i facin públiques les seves despeses abusives:

“El PSC hauria de defensar el discurs integrador: un sol poble, un sol país”

He sentit por quan he llegit l'article de Llibert Ferri a El Temps (s'hi vol retiro l'article d'aquí, no vull problemes amb la SGAE):

Fèlix Djerjinski, segona vegada

Memorial, l’associació cívica fundada per Andrei Sàkharov a l’empara de la perestroika, denuncia un pla del Kremlin per rehabilitar Fèlix Djerjinski, el fundador de la Txeka, la policia política després sinistrament coneguda com a GPU, NKVD o KGB. Memorial ha donat la veu d’alerta després que un bust del superpolicia bolxevic ha estat col·locat al pati del Ministeri de l’Interior rus. Aquest indici de rehabilitació cau sobre diguem-ne “material hipersensible”. El noms de Djerjinski, la Txeka o l’NKVD estan associats als mots terror, assassinats, Gulag i, en definitiva, dècades de martiri per a milions de ciutadans. Però no sembla que el president Putin ni el seu probable successor, el ministre de Defensa Ivànov, estiguin disposats a fer gaire cas a Memorial. De fet, el Kremlin confia que el cansament, la indiferència o el suport actiu actuïn com avaladors d’una operació de màrqueting historicoideològic que té precedents polítics, com ara que l’FSB (hereu del KGB) pugui investigar denúncies anònimes i delacions, o intervenir els servidors d’Internet.

Els activistes de Memorial pensen que aquests primer passos per rehabilitar Dejerjinski s’han gosat fer perquè Aleksandr Iàkovlev, l’ideòleg de la perestroika, ja no hi és per impedir-ho. Fins poc abans de morir, Iàkovlev presidia la comissió que encara ara investiga la repressió política sota el comunisme. Fa tres anys, per congraciar-se amb Putin, l’alcalde Moscou, Iuri Lujkov, va estar a punt de recol·locar la gran estàtua de Djerjinski davant de la Lubianka, la seu del KGB, d’on havia estat arrencada. Ara Lujov podria tornar a intentar-ho. I, si ho aconseguís, s’hauria complert, pel que fa als símbols, la profecia de l’exdissident Serguei Kovaliol: “Fer Putin president equival al retorn del KGB.”

La fera ferotge

La fera ferotge

Per ordre de l'Alcalde,
es fa saber a tothom
que una fera ferotge
del Parc s'escaparà.
Es prega a les senyores
comprin força aliments,
i no surtin de casa
fins que torni el "bon temps".
Tot el que tingue cotxe
que foti el camp corrents,
i se'n vagi a la platja,
a la torre o als hotels.
L'Alcalde s'encarrega,
fent ús dels seus poders,
de la fera ferotge
deixar-la sense dents.
El qui això no acompleixi,
que no es queixe després
si per culpa de la fera
ell passa algun turment.

Jo que no tinc ni casa,
ni cotxe, ni un carret,
em vaig trobar aquell dia
la fera pel carrer.
Tremolant i mig mort,
-Ai Déu, redéu, la fera!
I en veure'm tan fotut,
em va dir molt planera:
-Xicot, per què tremoles?
Jo no te'm menjaré.
I doncs per què t'escapes
del lloc que tens marcat?
-Vull parlar amb l'Alcalde
i dir-li que tinc fam,
que la gàbia és petita,
jo necessite espai.
Els guàrdies que la veuen
la volen empaitar.
La fera es defensa,
no la deixen parlar.
Com són molts i ella és sola,
no pot, i me l'estoven,
i emprenyats per la feina
a la gàbia me la tornen.

Per ordre de l'Alcalde,
es fa saber a tothom
que la fera ferotge
ja no ens traurà la son.
I gràcies a la força,
no ha passat res de nou;
tot és normal i "maco",
i el poble resta en pau.

Ovidi Montllor

Temes varis

Realment interessant l'entrevista d'ahir a la contra de La Vanguardia a l'advocat del multimilionari rus Mijail Jodorkovsky, opositor a Putin empresonat a al Sibèria i ex-president de La petrolera Yukos (tant a Rússia com els Estats Units la classe dirigent sempre té alguna cosa a veure amb el petroli o amb els serveis d'espionatge). Dóno crèdit 0 a això que diu l'advocat que el seu client va obtenir Yukos de manera honesta i que l'ha fet créixer, això fa pudor a Abramovitx (president del Chelsea que esperem que un dia d'aquests la justícia europea l'empuri), però té raó en què el règim de Putin és increïblement corrupte, imperilista i agressor (Txetxènia fa por). També s'ha de dir que sorprèn el judaisme de Jodorkovsky (un as a la màniga) que l'inhabilita per dirigir el país, degut al latent antisemitisme rus materialitzat en els pogroms del segle XIX:
"Rusia es hoy más corrupta que Nigeria" diu l'adovat Robert Amsterdam.

Fa gràcia també la notícia que donava Ferran Cases a l'AVUI:
"L'únic incident detectat no es pot atribuir al PP, al contrari. Des d'un balcó del carrer Montera, un veí fart -no consta que fos d'ERC- llançava galledes d'aigua als concentrats."
Boníssim, ara, que es calci aquest veí. Per cert, admirable l'esforç dels militants del PP per inentar dissuadir els manifestant de portar banderes amb el pollastre. Llàstima que a una cantonada de la plaça hi hagués una oficina de La Caixa plena d'enganxines a favor del boikot.

Per cert, a veure si l'Oleguer ens dóna una bona notícia.

I per acabar m'agradaria parlar d'un llibre que apareixerà en breu, es tracta del nou llibre de Francesc Sanuy (ex-membre del col.lectiu J.B. Boix, foragitat d'un diari barceloní per La Caixa, on només va rebre el suport de l'ara conseller, i bon conseller, Josep Huguet), publicat per La Campana (com no?) i titul.lat "Informe Sanuy, en favor del petit comerç i en contra de La Caixa".
Ara que tots li riem les gràcies a l'entitat presidida per Ricardo Fornesa i Isidro Fainé perquè es veu que ens interessa molt l'opa d'Endesa, està bé veure tot el que s'està carregant aquesta entitat (que serà privatitzada pel PP quan arribi al poder i passarà a mans estrangeres, cosa que suposarà que Catalunya pertanyi a un estranger). O sinó perquè us penseu que l'edifici del carrer Sabino Arana a la Diagonal de Barcelona ha estat abandonat i s'han traslladat les oficines que hi havia a diferents punt de la capital? Doncs molt fàcil perquè ho ha ordenat el president de La Colonial, el senyor Cortina.