Welsh i meme

Irvine Welsh
Cada nova pàgina que llegeixo d'un llibre d'aquest home, cada nou capítol o acció dels seus personatges, és un descobriment en la línia de l'art yonqui. És sorprenent el que s'aprèn de drogues amb aquest senyor, i la por que fa, dons explica la realitat escocesa que és igual, o pitjor, que la d'aquí. Ara m'he llegit "acid house". Fa por.
Otra de meme
En Xavi Martín m'envia un meme. És pepero però no li faré el lleig, no em faré l'inadaptat. He de dir cinc manies que tinc:
1-Fotre'm un cafè a les deu del matí, a les 9 sempre penso que puc passar sense la cafeïna i passo la primera hora entre el món dels mortals i el dels somnis.
2-Acabar sempre als mateixos bars cutres de Gràcia, tot hi proposar-me portar al grup a un bar original.
3-No posar-me guants per anar en bici, per acabar amb les mans fredes i cansades.
4-Petar-me els dits quan els tinc encarcarats i que se m'encarcarin encara més.
5-Buscar alguna especial cada dia per escoltar per acabar escoltant sempre la mateixa música (strokes, franz, new order,...)
He d'enviar el meme a cinc persones, espero que no em facin quedar malament, són cinc grans blogs:
Paraula de Stone
Albert de la Hoz
La rosa de sang
MinVerso
La segona perifèria

En defensa de El Pais

Sé perfectament que Polanco i Vidal-Folch es defensen sols, però avui m'avorria a la universitat i he visitat per curiositat la web del diari. I he entrat a la secció "autonomías", on he vist que hi havia dos quaderns disponibles en altres llengües(o llengua). Eren el quadern de cultura de Catalunya i el de València, que venen amb el diari dissabte, crec. El de Catalunya té 8 pàgines i el de València 4, és a dir que per aquells que ens interessa no només la literatura hispànica, sinó també la catalana, no arriben a la sola de la sabata del suplement de cultura de l'Avui. Però del qua volia parlar és del quadern valencià, doncs està escrit integrament en català-valencià (o com li vulguin dir) i dos dels seus articulistes són coneguts a Catalunya gràcies als articles que publiquen a l'Avui, són Enric Soria i J.F. Mira, no fan falta presentacions, però per als que no us interessa gens la literatura catalana ni en teniu ni idea (que segurament sou els que a Frankfurt voleu fer anar literatur bilingüe) us poso dos links. Dos articulistes de l'Avui en 4 pàgines és molt fort, i si hi sumem l'exvalencià Toni Mollà i el col.laborador de El temps Martí Domínguez la cosa queda rodona.
És a dir que potser l'Avui no és tan "malo, malísimo" si comparteix dos dels principals articulistes amb El Pais. I El Pais no pot ser pas tant dolent si fitxa pel seu suplement valencià dos articulistes de l'Avui. Per cert, el reportatge principal a el quadern de El Pais de València parlavan del silenci al qual el PP sotmet els intel.lectuals valencians com Raimon o Josep Vicent Boira.
Solucions, respostes
Trobo a faltar que es parli més d'educació o ensenyament, no sé si ha quedat tapat pel debat de l'estatut, però potser el més important que va passar a Europa l'any 2005 (molt més que el fracassat prjecte de referèndum que va néixer mort, i alguns ho vam dir) van ser els aldarulls de França, que encara persisteixen, tot hi que no són parli. Pot passar això aquí? La nostra educació està pitjor o millor que allà? Què podem fer per evitar acabar com els veïns?
Avui he tingut una classe a la universitat segons el mètode Bolonya. La participació mínima, això sí, el batibull considerable, tothom parlant i clar, el professor disposa de la meitat d'hores. És com si vulguessin implantar a la universitat allò que ha fracassat a la ESO.
Por
És el que sento quan llegeixo aquest blog. Segons aquest senyor com que a TVC UN periodista UN dia va parlar de Catalunya Nord(ei, i això que al Rosselló s'identifiquen com a catalans, sinó mireu la web de l'ajuntament de Perpinyà), segueix sent una tele convergent i pancatalanista, ah, i aquest paio es veu que no és del PP sinó del PSC. Sembla que aquest petit buròcrata de partit coneix millor els perpinyanesos que el seu propi alcalde. Potser el senyor Marín s'hauria de preocupar d'observar més els aldarulls entre gitans i magrebins de l'any passat i obsessionar-se menys pels Països Catalans, un tema, per mi, secundari.
A les fotografies dos dels millors escriptors en català (no ho dic jo, ho diuen ells mateixos, que són dels pocs a València que escriuen en valencià) del moment i dels últims anys, a l'esquerra J.F. Mira i a la dreta Enric Soria

El perquè del mal estatut

Com que veig que ningú s'atreveix a dir-ho quan parlem de l'estatut sembla que ho hauré de dir jo, que no volia mullar-me de cap manera en aquest tema a l'hora de donar l'opinió sobre el contingut, sinó que volia delegar-la en gent que considero que es llegirà el text.
Segons explica Ramon Tremosa al llibre "estatut de Catalunya: veritats contra mentides" (llibre editat per 3 i 4, editorial de València, que dubto que CAP militant del PSC es llegeixi per covardia, covardia a examinar-se a si mateixos i veure si realment han fet algun servei al seu país o comunitat, a mi sincerament m'és igual si Catalunya és una nació, més m'estimaria que fos un cogombre i que els seus ciutadans poguessin disposar dels mateixos serveis socials que la resta d'espanyols) el dèficit fiscal de Catalunya ha arribat a xifres rècord del 9% del PIB els anys 2003 i 2004, sinó només cal veure aquest informe de la cambra de comerç de Barcelona parlant de la baixada d'inversió pública que ha suposat l'entrada de Solbes, tot acompanyat d'una baixada en l'execuió d'obres pressupostades, doncs només el 75% de les obres que el pressupost diu que es faran a Catalunya finalment es fan, en canvi a Madrid el percentatge és del 101%. Zapatero va prometre quan va ser elegit secretari general del PSOE que augmentaria la inversió a Catalunya, i a la vista dels resultats sembla que aquesta promesa encara ha estat més incomplerta que la d'aprovar l'estatut del parlament (recordo com Quim Nadal deia que l'estatut que sortís del parlament seria totalment constitucional i assumible per Zapatero, jo si fos del Consell Consultiu em tallava les venes).
Doncs bé, l'any 2001 un PP amb majoria absoluta i una CiU dèbil condicionada pel xantatge del PP van firmar un pacte nefast per Catalunya, que havia d'augmentar molt el pressupost de la Generalitat, llavors Ramon Tremosa (que segons l'eminència de l'Oriol Vaquer és de CiU) i l'Antoni Castells (que llavors encara parlava de dèficit fiscal, abans que els membres del seu propi partit aconsegussin que aquestes paraules desapareguessin del seu argot). L'Antoni Castells va ser l'inventor de la proposta que va donar a Catalunya el 15% de l'IRPF quan formava part de la comissió mixta Generalitat-govern central, que Pujol va pactar amb González i a la qual es van sumar la resta de comunitats autònomes. Va ser un èxit. Castells també va elaborar les úniques balances fiscals que s'han fet en aquest país des del govern, que curiosament el PP es va negar a publicar.
Llavors si tenir un 15% de l'IRPF és un èxit com és que tenir els percentatges que van pactar Mas i Aznar, al voltant d'un 30% d'IRPF i IVA respectivament, era tan dolent? Doncs molt senzill, perquè d'entrada Rato va baixar l'IRPF i va pujar altres impostos no transferits, de manera que allò que Catalunya rebia en concepte d'IRPF va disminuïr. D'altra banda va disminuïr molt la inversió a Catalunya, tant com van augmentar els impostos cedits, per tant no va servir de res aconseguir més impostos si disminuïa la inversió del govern central, i és clar, no podiem fer allò que van fer els vascos amb la Y vasca(TGV Vitoria-Bilbao-SAnt Sebastià), començar-la a construïr i després retornar-ho al govern central.
Aquesta és la solució, recaptar impostos i no donar-los al govern central si realment no ha executat les obres que havia pressupostat, evidentment fixant un 4% del PIB com a solidaritat (un 4% personalment em sembla massa, però seria menys de la meitat que ara, i el quadruple del que Aleamanya federal gasta a l'est).

Un Suntory és un Suntoy

A tribute to Suntory Time:(trainspotting)

"Tommy-Doesnt’t it make proud to be scottish?

Renton-It’s shite being scottish! We’re the lowest of the low. The scum of the fucking earth. The most wretched, miserable, servile, pathetic trash...that was ever shite into civilitzation. Some people hate the English, I don’t. They’re just wankers. We, on the other hand, ara colonised by wankers. Cant’ even find a decend culture to be colonised by. We’re ruled by effete

assholes. It’s a shite state of affairs to be in, Tommy. And all of the fresh air in the world won’t make any fucking difference."
Pues eso.

Temes varis i polítics alcohòlics

Una altra bona notícia, ja es poden fer les víctimes els del PPC, però això no passa a Catalunya amb ningú, ni amb la llibreria Europa del barri de Gràcia al carrer Sèneca, a nivell tant brutal. És la primera vegada que condemnen a aquests feixistes, gent organitzada i legal.
MAT
Si finalment la línia MAT acaba morint pel desinterès del govern fracnès serà realment humiliant. El ptijor serà que els diferents consellers es voldran posar medalles per una cosa que no té cap mèrit, si no volen MAT que ho diguin, però que no siguin humiliats. Ja li vaig insistir al diputat Donaire que França ens humiliava tant en l'assumpte del TGV (quan arribarà de Paría a Perpinyà?) com ara amb la MAT. Ell què va dir? "Oídos sordos".
Delirium tremens
Al conte d'Irvine Welsh (autor de Trainspotting) "la mamá de Lisa conoce a la reina madre" del llibre "Acid House"(editat per Anangrama amb traducció de Federico Corriente) explica com la visita de la reina mare d'Anglaterra a un poble d'Escòcia fa que a l'escola del poble escullin una nena per donar-li la benvinguda i un ram de roses. La mare d'aquesta nena se sent orgullosa i contenta i prepara el dia com si fos el més important de la seva vida, el vestit de la nena, la reverència, el seu propi vestit... Però quan arriba el dia i la nena s'acosta a la reina mare de sobte alguna cosa es torça i torna cap a sa mare cridant que té mal alè i fa pudor a pixum. Welsh, amb el seu humor estripat i la seva constant crítica als pilars de la societat anglesa, ens demostra com ell, que és un autor comercial i internacional (i a més de qualitat) és capaç de fer mofa i escarni d'un tema que a Espanya seria tabú (com ho és la vida privada dels reis, de fet el programa d'Antena 3 "Mire Usté" de Toni Soler, que feia riota dels reis, va ser ràpidament suprimit), l'afecció de la reina mare a l'alcohol.
Això concorda amb la dimissió fa pocs dies del secretari general del partit liberal anglès (a Anglaterra hi ha un sistema presidencialista que dóna majoria absoluta al més votat, però al ser un lloc democràtic de debò i haver-hi llibertat de vot el primer ministre ha de convèncer de debò els deus diputats perquè sinó li fan la pirula), tercer partit anglès i amb els millors resultats de la seva història les passades eleccions generals angleses. El motiu? L'alcohol, que està molt mal vist a Anglaterra i ahvia impedit a Kennedy fer alguns mítings. Kennedy havia fet un discurs a l'esquerra del laborisme de Blair que li havia portat molts vots (polítiques socials, oposició a la guerra de l'Iraq... cosa que trencava amb la tradicional situació d'entre l'espasa i la paret que suposaven l'esquerra i la dreta, laboristes i cosnervadors), el motiu de la dimissió era l'ascenció del nou líder torie (conservador) el jove i semblant a Blair David Cameron. L'alcohol, l'excusa.
Algú s'imagina a Rajoy, Mas, Llamazares o Puigcercós dimitint per ser alcohòlics? Comentava Enric Vila a l'Avui que les ampolles de whisky del bar del Parlament es buiden ràpid, però ningú sabia qui ho feia. Evidentment el món de la política mou molts diners i això, vulguem o no, comprota drogues. Welsh parla sense pèls a la llengua de la drogadicció anglesa, que ultrapassa límits inimaginables. De fet explicava Stefan Zweig a les seves memòries "el món d'ahir"(quaderns crema) que la societat puritana austríaca de principis de segle XX tenia unes catacumbes plenes de bordells, o què dir de les orgies que es motava el papa Alexandre VI (el Papa Borja, o papa valencià que escrivia tots els seus documents en català) al Vaticà al segle XV?
El paroxisme d'aquesta hipòcrita situació van ser les declaracions durant al campanya de les passades eleccions catalanes (perdó, segons el PSC autonòmiques) quan Artur Mas va dir que Pasqual Maragall patia "delirium tremens". Algú creu que si les declaracions haguessin anat dirigides a un altre candidat que no fos Maragall haurien generat la condemna unànime i general desde sectors tan distants com el col.legi de periodistes de Montserrat Minobis o Salvador Sostres? Sisplau.

Sudan, dèficit i ABC

Sudan
Interessant entrevista a la contra de la Vanguardia d'avui a un missioner del Sudan, ANTONIO AURELIO FERNÁNDEZ. Ningú s'en recorda d'aquell país, però són els que ho estan passant pitjor al món sencer actualment.
I per acabar de reblar el clau, per tots aquells que, com jo, encara ens pensàvem que el cooperativisme ja no era cosa de religiosos, aquestes afirmacions:

"¿Qué ofrecen ustedes que no alcance la ayuda humanitaria?

- La Iglesia es la única que ha estado siempre allí, en lo bueno y en lo malo. Algunas ONG, cuando se acaba el dinero para el proyecto o se recrudece una guerra, se van..."

Llegiu-la, és molt fort, Es dediquen a comprar nens per alliberar-los, sota l'amenaça constant del govern radical hislàmic.
Dèficit també
Jo ho sento molt però no puc evitar veure paral.lelismes entre la situació d'aquest convent i la situació respecte Espanya. Després diran que no podem estar tot el dia queixant-nos, però el dèficit fiscal ha quedat resolt?
El dèficit
Potser us heu adonat del comptador del dèficit fiscal que he instal.lat al blog, per cortesia de la Fundació Catalunya Oberta.
L'estatutet
Subscric al 100% aquestes afirmacions de Ramon Tremosa:

"L'acord del cap de setmana passat ajorna la reivindicació fiscal de Catalunya. Potser encara no era el moment de plantar-se, de posar en evidència la injustícia i la hipocresia de la discriminació fiscal de Catalunya, que avui a casa nostra és reconeguda i acceptada cada cop més de manera transversal? És cert que CiU ha primat els seus interessos de partit, amb un acord que els catalans valorarem en referèndum i en les properes eleccions al Parlament. Aquesta decisió, però, tan legítima i respectable com la que va prendre ERC amb el Pacte del Tinell, fa més profunda l'esquerda entre els dos únics partits catalans que volen augmentar l'autogovern de Catalunya. I sense una possibilitat d'acord real entre CiU i ERC, el gran beneficiat és i serà el PSC, que acaba d'adquirir pàtina catalanista amb l'Estatut, però que en la retallada del text hi té tanta part de culpa com CiU o més."

Patètic ABC
Avui el patètic diari oficial de la premsa de la dret monàrquica i provinciana madrilenya se li acut queixar-se del que fan els EUA a Guantánamo. Patètic i hipòcrita fins a l'extrem, el motiu és igual de ridícul, l'editorial del The New York Times del qual parlava ahir, anomenat "militars troglodites", i deixava en evidència PP i exèrcit espanyol. Que n'aprenguin d'Angela Merkel, que va condemnar per igual Guantánamo i Txetxènia sense complexos només arribar al poder. Potser el fet d'haver cresuct en una dictadura (la de la RDA, la que teniem més a prop de casa) li ha fet veure la necessitat de condemnar tots els totalitarismes per igual. Que n'aprenguin les diexalles del comunisme que són ICV i el els sectors pre-Solé Tura del PSC(el negociador que ens va vendre l'estatut del 79 i que per culpa seva ara estem com estem).

Premsa estrangera de debò i contrastos

Quin gust que la premsa internacional et dóni la raó. Ja pot dir la premsa provinciana de Madrid, els que mirem a Europa i al món enlloc de Madrid de vegades ens trobem sorpreses agradables com l'editorial del The New York Times que ara copiaré als comentaris de manera discreta.
Contrastos
Cada vegada que veig el programa del 33 "De llibres", no puc evitar sentir que és una còpia barata del programa de BTV "Saló de lectura". Saló de lectura està conduït per Emilio Manzano i és molt més amè i espontani que el programa del 33, dirigit per un Villatoro massa tens, que no es complementa gens amb la seva companya Natza Ferré (de fet es trepitgen i aporten opinions que massa sovint sobren) i que ja ha demostrat que com a periodista i escriptor és bo, però com a director de l'Avui i de la CCRTV va fracassar bastant. El programa de Manzano és una conversa-entrevista, en la línia del programa que fan Jordi Llavina i Gaspar Hernández al canal 50, el programa de Villatoro intenta incorporar coses com el públic que són forçades i, com que està fet en un canal més vist que BTV no té potser tanta llibertat per opinar tranquilament. El que sí que tenen en comú és que ara els han posat a les 11 de la nit, un horari prou bo perquè ningú els vegi, sort que haviem de promoure el llibre.
Doncs bé, no puc evitar sentir la sensació inversa amb el programa de la 2 "geometria variable" i "àgora" del 33. Ambdós són programes de debat, però l'àgora és modern, es llegeixen emails i es reben trucades de manera normal, sense fer-ne escarafalls, té un plató, una música i una presentació sòbries i austeres, i el presentador manté la compostura. A geometria variable el presentador és l'ex-director de la Vanguardia i de BTV i des de l'arribada de Zapatero director de TVE Sant Cugat(i impulsor del genial programa que he comentat, saló de lectura) Joan Tapia, qui dissimula bastant bé les seves simpaties (encara que se li ha vist el llautó quan ha recalcat amb un somriure que una televident de Sarrià havia criticat el periódico per ser massa proper al tripartit) però que no para de dir quins programes de la 2 són fets a Sant Cugat (es nota que vol mantenir la cadira, arran dels rumors que hi ha agut últimament respecte al tancament de TVE Sant Cugat, però és que quan els anuncia ho fa sense esma, s'et passen les ganes de mirar-los), parla de manera lenta i se l'entén poc, la manera com llegeixen els emails és carregosa i lenta (de fet és semblant al programa d'en Villatoro, on les intervencions del públic són tant llargues que fan que desitgis que el públic calli d'una vegada i deixi parlar en Villatoro, a no ser que siguis Narcís Comadira o Joan Elies-Adell,que han protagontizat un interessant debat sobre la vigència de la novel.la a les pàgines de diàleg de l'Avui) , el paltó és antiquat i ple de retalls de diaris, sembla dels anys 80, massa il.luminat i la música sembla la de "un tomb per la vida" que van fer fa 12 anys a TV3. De fet fins hi tot comparant les webs es veu el contrast esfereïdor.
Economia-cultura
Tots aquells que insistim que l'economia és important i que per això s'han de publicar les balances fiscals, cosa que no ha fet Zapatero (i que no he vist ni al Naya, ni a la Mas, ni a l'Aguilar ni cap progressista ja no dic criticar, sinó simplement assenyalar, de fet només en Donaire em va donar la raó i em va dir que era una "taca" petita, i que l'economia no era l'únic problema i que jo n'havia d'aprendre molt) , hem agut de sentir dir de tot. Per ells porto un roc a la faixa. L'autor?Ferran Mascarell, paladí del progressisme barceloní que en motiu de la publicació del seu últim llibre ("la cultura en l'era de la incertesa" a Roca editorial) fli fan una entrevista a l'Avui, i de passada reb una sonora llepada de part de David Castillo, un senyor que normalment sembla anarquista, director d'un dels millors suplements de cultura d'aquest país, pels que llegim suplements de cultura:

"Economia, política i cultura estan entrecreuades. No hi ha cap àmbit en què els altres dos no hi estiguin permanentment presents. L'àmbit econòmic és molt cultural i l'àmbit cultural és molt econòmic. Finalment, el conjunt de lògiques econòmiques de la societat, que són preeminents en la segona part del segle XX, tenen, més que raons objectives, premisses bàsicament ideològiques i culturals. La tesi del llibre és que la cultura és per tot arreu."

Constitucions vàries

Mentre es negociava l'estatut tant al Parlament com ara al congrés la gran excusa de Piqué per no donar-hi suport és que era inconstitucional. No és que li semblés malament l'estatut, sinó que simplement era inconstitucional. Si li molesta que es redueixin les inversions a Extremadura per augmentar-les a Catalunya i així fer justícia, que ho digui com fa Sirera, però aquesta no és una bona excusa, és el Tribunal constitucional qui diu si una llei és constitucional o no, els polítics s'han de dedicar a fer propostes que afavoreixin els ciutadans i després mirar si són constitucionals.
Els països amb una cultura democràtica avançada com Gran Bretanya, on Tony Blair sempre reb els vots dels tories moderats però mai té els dels radicals laboristes, això és democràcia, convèncer la gent, i no el que tenim al Parlament, on tota la feina és pitjar un botó segons els dits que aixequi el portaveu (Joan Ridao ens en va fer una demostració impagable). També Montilla va utiltizar aquest argument per aconseguir rebaixar l'estatut.
Com deia els països amb una democràcia avançada, com per exemple Gran Bretanya, Nova Zelanda o Canadà, no tenen o constitució o tribunal constitucional. De fet, quan George Bush va guanyar a John Kerry al New York Times van aparèixer varis articles on la principal preocupació de la nova legislatura no era la guerra de l'Iraq, sinó el fet que tres magistrats de la cort suprema dels EUA(que és la fusió entre Tribunal Constitucional i Tribunal Suprem dels EUA, que allà són una sola cosa) es jubilin aquest any i, al ser el càrrec emèrit, Bush pugui nomenar nous magistrats vitalicis que li siguin propers i així, sumant els magistrats que va nomenar la passada legislatura més els que també va nomenar el seu pare a partir d'ara serà igual si la casa blanca és demòcrata o republicana, perquè totes les lleis, al passar pel sedàs de la cort Suprema, hauran de tenir un determinat color. De fet recentment Bush va nomenar un magistrat que reunia dues caracterísitiques: era jove i ultraconservador.
Això dóna un gran poder polític a una institució no democràtica per sobre de les institucions democràtiques, com el senat i el congrés. Evidentment els jutges poden alegar que el parlamet es pot equivocar i per això hi són ells, però és clar, el parlament és democràtic i ells no. El cas Marbury contra Madison va ser un dels primers a demostrar aquesta feblesa.
Per això aquest va ser un bon motiu per votar no a la constitució europea. Un manyoc d'articles interminable podia suposar més un fre a l'avançament d'Europa que cap altra cosa.
Estatut
No sé què ha passat amb l'estatut, però aquest article pot aclarar coses:

AIXÍ, ELS VIGILANTS HAURIEN DIT PER SEPARAT A cada
presoner català que l’altre accepta les rebaixes estatutàries
que ell no accepta. La intenció del joc
és aconseguir que tots dos presoners acceptin la
retallada, per por de quedar-se sol defensant una
oposició a l’acord i d’aparèixer com el causant d’un
fracàs negociador. Aquesta tàctica voldria crear
desconfiança entre els partits catalans per forçar
un acord a la baixa, però podria ser contrarestada
si els dos presoners es comuniquessin i cooperessin
entre si.

Economia productiva catalana

L'estudi que el govern del PSOE va encarregar abans de perdre el poder a diversos catedràtics d'economia parla d'un dèficit fiscal (diferència entre el que inverteix l'estat a Catalunya i el que hi recpta) d'un 4% del PIB més o menys entre 1991 i 1996. El PP, fent honor als seus valors democràtics es va negar a publicar-les i per això els citats catedràtics van haver d'acudir a una editorial privada, Ariel. Pel que es veu entre 1986 i 1997 Catalunya va fer un gran salt econòmic, malgrat "regalar" un 4% del seu PIB a la resta d'Espanya, cosa que no ens beneficia perquè tothom que sap una mica d'economia sap que la balança comercial i la fiscal no tenen res a veure. Sinó els xinos ens haurien regalar milers de milions cada any. No és estrany que el creixement econòmic de Catalunya hagi disminuït des de l'arribada del PP, que es va negar a publicar la informació però que alguns economistes catalans calculen que ronda el 9% del PIB, es va duplicar l'espoli, l'asfixia a l'economia catalana. Els economistes de la FAES diran que la campiona de la solidaritat és Madrid, perquè utilitzen el mètode poc rigorós, el de càlcul del benefici, aquell mètode que no fan servir ni americans ni alemanys.
Al País Vasc li va passar al revés, en pocs anys va passar d'un atur del 20% a rebre l'any 2002 de la mà del The New York Times el premi a la diputació de Vizcaya, durant l'entrega del qual l'economista Michael Porter va assegurar que la verdadera riquesa dels EUA resideix en la independència fiscal dels seus estats.
Catalunya té un 30% del PIB dedicat a la indústria, i per això (igual que València, que hi té un 22%) està interessada en un model proper al vasc per poder fer la reconversió industrial, doncs al País Vasc les empreses no es deslocalitzen i aquí en 7 anys això pot ser un desert industrial. De la mateixa manera que apareixen destins turístics com bolets que fan la competència a Catalunya, que es veurà perjudicada per un euro tant alt que perjudica també als exportadors catalans en augmentar els preus, i si a això hi afegim una inflació més alta que Espanya i molt més alta que Europa anem malament.
Sirera
El pèrfid diputat Sirera es queixa dels diners que no podrà repartir Ibarra entre els seus governats, pensava que Sirera era diputat al parlament català i no a l'extremeny, es veu que Ibarra no sap defensar prou bé els propis interessos.
Bé, aquests dies s'ha donat la notícia que l'est d'Alemanya creix un 20% menys que l'oest, 15 anys després de la reunificació. S'hi han abocat molts diners però s'ha demostrat que el mètode Kohl va fracassar. ZP pot seguir el model de Kohl, d'inversions multimilionàries a les regions menys productives(que no menys riques, doncs diposen de subsidis d'atur i serveis socials molt millors) o pot intentar alguna cosa nova. Les inversions procedents de Catalunya mai seran tant importants com les d'Alemanya de l'oest, però representaran un percentatge del PIB molt més alt que serà negatiu per l'economia catalana i l'espanyola en general.
El gran problema alemany oriental va ser un marc més fort del que tocava, set vegades més fort del que ho era naturalment a l'est, i això va perjudicar la indústria oriental alemanya. L'empresari italià Benetton va dir clarament que si el que es volia era ajudar el sud d'Itàlia el millor ers sortir de l'euro i depreciar la moneda del sud d'Itàlia per impulsar les exportacions. Catalunya ha entrat a l'euro, no ens podem fer enrere, ara hem millorat perquè ja no tindrem cap Solcahaga de torn que ens posi bastons a les rodes, a Europa no odien l'economia productiva. Però necessitem altres mètodes per sobreviure a part de la moneda. Amb la globalització tothom pot passar de ric a pobre en poc temps, hem de vigilar.
A la foto una alemanya de l'est
Dades tretes de l'últim llibre de Raom Tremosa:"estatut de Catalunya, veritats contra mentides"

Creu Roja

Creu Roja és la primera i la més útil Ong del món. Si hagués d'enumerar els principals defectes de les ONG actuals en general, o de Creu Roja en particular més ben dit, a grans trets, diria els següents:
1-El nom, no és cert que siguin organitzacions no governamentals (Ong), doncs depenen totalment de les subvencions del govern, i això no està malament, però entra en contradicció amb el propi nom. De fet Creu Roja es defineix a ella mateixa com a organització complementària dels governs.
2-Potser s'haurien de canviar el nom, insisteixo, pel d'organitzacions humanitàries, doncs hi ha moltes altres organitzacions que són Ong, començant pels clubs de tennis, les associacions veïnals i tot allò que no està controlat pel govern, que afortunadament és bastant. És el Barça una Ong?
3-Creu Roja és una organització suficientment gran com per dedicar-se a lucrar-se amb alguns serveis que fa, com el de primers auxilis, per invertir-ho en altres àrees. Espanyols, Barça i tot els clubs esportius paguen a Creu Roja perquè posi socorristes en els esdeveniments esportius o en concerts. Els socorristes solen ser voluntaris i beneficien entitats que podrien i haurien de pagar-se un socorrista (són activitats de lleure i que a més mouen molts calers), el fet que Creu Roja es lucri a costa dels voluntaris perverteix completament la feina del voluntari, que hauria de fer una feina només envers aquell que ho necessiti i no s'ho pugui pagar. Creu Roja hauria de rebre diners per fer la seva activitat, però no hauria de lucrar-se amb altres activitats.
Si Creu Roja és actualment la primera Ong del món és perquè va ser de les primeres, va ser fundada el 1863, i perquè el seu fundador, Henry Dunant, va ser un visionari. Creu Roja és una organització aconfessional que als països àrabs s'anomena mitja lluna roja, doncs encara que la creu no té res a veure amb el cristianisme (és un homenatge al país del fundador, Suïssa, de fet és la bandera suïssa amb els colors girats) alguns membres seus van ser atacats per l'exèrcit turc en una guerra pel fet de portar la creu, i des de llavors es van canviar el nom als països àrabs o orientals. De fet un dels principis de Creu Roja és la neutralitat i, per exemple, en una guerra Rússia-Txetxènia serien neutrals, encara que estigui clar qui és "el dolent". Això els permet treballar amb tothom de cara els més necessitats.
Creu Roja va néixer per intervenir en conflictes bèl.lics, de fet les guerres al segle XIX eren autèntiques batalles campals i els soldats no rebein atenció mèdica. Dunant s'en va adonar a la batalla de Solferino i va anar a buscar gent dels pobles veïns per atendre soldats. D'aquí va anar evol.lucionant cap a l'organització actual, de fet Creu roja està en canvi constant, igual que la societat. Les guerres van canviar molt des de llavors, de fet avui dia segueixen canviant (què té a veure una batalla com la de Trafalgar, amb el desembarcament de Normandia o amb la postguerra a l'Iraq?).
Com deia Creu Roja va tenir un encert que la va catapultar. Dunant, el fundador, va veure que si es dedicava a anar pel món solucionant problemes malacostumaria la gent. La solució? Crear Creu Roges independents a cada país amb membres d'aquell país, de manera que ningú treiés les castanyes del foc a ningú, tothom se les hagués de treure a ell mateix. Avui dia, quan hi ha un desastre com el tsunami, les Creu Roges internacionals van fan la feina mínima, només la justa per donar les eines necessàries a la Creu Roja d'allà per fer la seva pròpia feina, i a la que poden, s'en van, l'objectiu és no cronificar problemes.
Ho deia Sánchez-Piñol a la Vanguardia, i de fet ja en vaig parlar, des del moment en què ajudes a algú altre estàs reconeixent la seva pròpia incapacitat per resoldre els seus propis problemes. Per això ho has de reduïr tant com puguis.
Bufetada al mestre
Una tristor infinita provoca aquesta notícia. Una bufetada al mestre, a un periodista ignorant autor del llibre, a l'editorial que l'edita (62) i al seu amo, la Caixa. Ah, i a l'editor, Ernest Folch.
El consol, aquest.

Mallrats i la pobresa cultural

Una passejada aquesta tarda per Mataró Park m'ha acabat de convèncer del fracàs estrepitós que representen les grans superfícies (la suficie kè?Que diria aquella de malalts de tele) sobretot pel fet que a Mataró, al voltant de l'autpopista i a poca distància hi ha Mataró Parc, un Carrefour gegant, un Dia, un Lidl, un plus superdescompte, un jardiland... vaja, que és com si Barón i Mas (sobretot el segon) haguessin declarat la guerra al petit comerç.
He tingut la mala sort d'anar a petar a Mataró, però crec que podria haver anat a qualsevol altra ciutat de Catalunya i m'hauria passat el mateix, amb la qual cosa exculpo els alcaldes de Mataró de part del fracàs col.lectiu que suposen els centres comercials.
Evidentment un Alcampo (sí, aquell híper que promovia el boicot al cava), moltes botigues i restaurant i molts multicines són peces imprescindibles d'un puzzle, que si hi sumem la resta d'activitats lúdiques del centre, permet passar al mataronins i a tot aquell que ho vulgui un agradable dia sense veure ni la llum del sol. Segons Ramon Bassas l'ajuntament democràtic es va limitar a ordenar el territori caòtic en aquell moment, anys 70, i jo, que no sóc expert en urbanisme mataroní, li dono el benefici del dubte.
Tot hi així, com diu Sanuy al seu últim llibre (informe Sanuy) aquest és un model nefast. És un model desesperadament insostenible, aquest d'agafar al cotxe fins hi tot per anar a comprar el pa, i d'empobriment cultural, doncs anar a passar la tarda al centre comercial no és la meva idea de ciutat avançada, i menys tenint en compte la bellesa de la costa mataronina i la ciutat en general.
"Mallrats" és potser una de les pel.lícules més dolentes de Kevin Smith (al video, via Roger Compte, surt cagant-se en Tim Burton). No m'estranya tenint en compte que està ambientada en un centre comercial americà, no pot donar més de sí, de fet mallrat vol dir literalment rata (rat) de centre comercial (mall). Però de fet el fet que la ópera prima de Smith estigui ambientada en un cutre badulaque trenca tòpìcs, es tracta de Clerks.
No crec que Smith sigui un bon profeta de ls societat occidental, però si no volem acabar com ell hem de deixar-nos d'afavorir sistemàticament les superfícies tipus caprabo, champion i carrefour, i incilar-nos pel feble, tal com diu la Núria Aguilar en un caòtic post, en què m'acusa de no respectar drets humans, ni la llbertat ni la democràcia. Perquè? Perquè no sóc com ella. Ni ganes.

Solchaga ministre

No fa pas gaire, en aquest mateix blog, el militant del PP de Tordera Xavi Martín i el militant del PSC Ferran Asencio es tiraven els plats pel cap, un en contra dels últims anys del PSOE governant de Felipe González i l'altre en contra de la darrera legislatura de José María Aznar.
Ferran Asencio va reduïr els problemes dels últims anys a corrupció. Pel que fa a Xavi Martín va mostra un catastrofisme similar al que ara practica el PP amb l'estatut (segons ells trenca una pila de coses, la unitat de mercat, la caixa única de la seguretat social, trenta mil coses que no entenc com no han estat trencades ja pel cocnert econòmic vasc, molt més radical que el sistema que plantegem).
Més enllà d'això, crec que tots ens podem posar d'acord en què l'última etapa de govern del PP va ser nefasta. Normalment els partits governants espanyols tenen grans creixements a les comunitats autònomes, la gent tendeix a votar a l'autonomia qui governa el govern central (com s'ha demostrat amb Patxi López, que ha pujat, San Gil, que ha baixat, Touriño, pujat, Oreja, quan va pujar), en canvi Piqué va créixer ben poc. De fet, veus centrades del PP com Herrero de Miñón, Milián Mestre o Josep Curto s'han oposat frontalment a Aznar.
Bé, doncs més enllà de l'acord al que podem arribar per veure que l'últim PP va ser dolent, pitjor que el de la primera legislatura i tot, em sembla curiós que Xavi Martín s'hagi oblidat el pitjor ministra d'economia de la demiocràcia: Carlos Solchaga.
Com bé explica Ramon Tremosa al seu llibre Estatut de Catalunya: veritats contra mentides, en el punt referit a les declaracions de Rodíguez Ibarra respecte al fet que segons ell "paguen les persones, no els territoris", Tremosa aprofita per explicar una mica la política de Solchaga.
El ministre Solchaga es vantava del fet que "España es un país de camareros y multinacionales, el tipo de interés no es una variable relevante". Entre 1988 i 1993 Solchaga va posar a Espanya els tipus d'interès més alts d'occident (del 15%) perjudicant greument l'economia catalana, doncs la pesseta es va apreciar fortament i això va dificultar les exportacions catalanes, que ren més cares que abans (en 4 anys el dòlar va passar de valdre 170 pessetes a 100 pessetes). Evidentment això era insostenible perquè amb una economia molt menys productiva la capacitat adquisitiva dels espanyols era molt alta, massa, era molt més barat dinar a Berlín que a Barcelona. Crec que això demostra les bonances de la integració europea, doncs el Banc Central Europeu fa polítiques i fixa tipus d'interès que ens perjudiquen molt menys (no en va tenim una economia productiva més similar a Alemanya que Madrid, especialitzada en béns i serveis) que les d'un ministre insensible a les necessitats d'una part del territori que governa, com Solchaga.
Finalment Espanya va acabar amb una recessió encara més forta que la que hi havia a la resta d'Europa i amb dèficit públic pels núvols.
Fabra i Coats
Es veu que la immobiliària Renta Corporación va comprar el passat setembre els terrenys de l'antiga nau industrial Fabra i Coats. Pocs mesos després l'ajuntament feia una oferta molt més alta que Renta Corporación(presidida per la desastrosa Ana Virulés, expresidenta i una de les causants del desastre de Retevisión, que ara pot acomiadar 1000 treballadors de l'edifici que ONO ha comprat a Barcelona a AUNA)no va refusar.
El regidor de l'oposició Joan Puigdollers es va queixar amargament d'aquest fet, que ha fet perdre tontament al consistori una suma important que es podria haver estalviat. En la resposta, el regidor del govern va dir que Renta faria una seria d'obres a la nau industrial. N'estem segurs?Ja veurem si existeixen aquestes obres i si el preu s'ajusta al servei.

Bones notícies

Sens dubte una bona notícia.
A veure si tira endavant.
La diferència
Potser algú d'aquells que van alegrar-se del fet que Schröder empatés a les eleccions alemanyes amb la rival Merkel. Merkel ha fet la primerra visita a Putin, president de Rússia que està removent la geopolítica mundial a base de marejar-nos amb el gas, que es veu que com que ara fa més fred ell en necessita més. Sort en tenim a Espanya que Pere Duran Farell fos l'impulsaor del gas natural a Espanya, i malgrat el boicoteig sistemàtic del règim feixista i dels ministres Boyer o Rato aixequés Gas Natural. Gràcies a Duran Farell Espanya importa d'Algèria i no de Rússia.
Es veu que Merkel, enlloc de pidolar una feina per quan es jubili va dir, almenys, que ells i Putin no tenen la mateixa idea del que s'ha de fer a Txetxènia (de fet Putin en té una idea bastant hitleriana). Suposo que Merkel deu notar el fet d'haver viscut tants anys sota un règim feixista comunista, ho sap millor que Joska Fischer vaja(líder d'Els Verds alemanys, que només arrepleguen vots de l'oest alemany, doncs a l'est els postucomunistes de Lafontaine els furten el lloc).
Una altra bona notícia
A veure quan ho veuen Camps i Solbes, que això els favoreix als dos. L'eurorregió de l'arc mediterrani, anomenada EURAM en cercles acadèmics és un clúster natural que motiva una sinèrgies evidents.
Justícia
I si no fos molt demanar, un altre acte de justícia.

Periodistes, SEAT i Woody Allen el clarinetista celest

Finalment ho han aconseguit, el degà del col.legi de periodistes haurà de ser escollit demòcraticament i no de manera bananera com volia la candidatura conservadora, la que abans estava dirigida per algú d'El Pais (Sebastià Serrano) i ara d'El Periódico (Joan Barrera). I també amb gent de l'Avui, cosa que demostra que és un diari més plural del que alguns creuen.
SEAT
Com bé diu avui Xavier Roig, si un ministre s'entrevista amb el president d'una empresa és que "está mu malita la cosa". El president de Volkswagen ha reclamat a Montilla un augment de la productivitat de la planta SEAT de Martorell (que perd competitivitat degut al diferencial d'inflació estudiat per David Fuentes) i sobretot un tren amb ample de via europeu, una reivindicació que potser fa 150 anys que Catalunya reclama, igual que el concert econòmic. És evident que no poden dir que quan ens donen alguna cosa sempre volem més, perquè d'aquests dos aspectes només ens han donat engrunes (bé, apart de les cessions de l'IRPF aconseguides entre González-Castells-Pujol a partir de l'any 1990). Per cert, m'ha explicat un ocellet que un real decreto sancionat durant el regnat d'Alfons XIII donava permís per fer un tren amb ample de via europeu Barcelona-la Jonquera, i encara és vigent. El podriem aprofitar.
Per cert, que Montilla va estar el mateix dia a la nit al dia i va aprofitar per dir "que ells ja ho deien" quan es va aprovar l'estatut al Parlament que era millorable. El que no van dir és que era empitjorable. I no només la promesa de ZP d'aprovar l'estatut sense que sortís del Parlament ha estat rectificada, sinó que també les paraules de l'actual portaveu del Govern de Catalunya (es veu que ara ja no es diu Generalitat) quan deia fa uns dos anys que "l'estatut que surti del Parlament serà perfectament assumible per Zapatero".

Treballar d'allò que no ets
Torno a un tema que ja vaig tractar fa temps(amb la col.laboració inestimable d'en Viladesau àlies EVF). Fa pocs dies Francesc-Marc Àlvaro criticava a la vanguardia la gent que anava a veure Woody Allen tocar el clarinet, si el que sabia fer era dirigir pel.lícules. Deia Àlvaro que era com veure Eto'o fregar plats, doncs la gràcia seria veure Allen dirigint una pel.lícula. Una lectora del diari li va contestar en una carta que era l'única ocasió que tenia per veure en Woody, el seu ídol.
Ha estat l'escriptor escocès Irvine Welsh (autor del llibre "trainspotting" en què es va basar la pel.lícula homònima, de la qual ara treu la segona part, "Porno", que diu que intentarà portar també al cine, encara que sigui difícil reunir els mateixos actors) a la gran revista 33RPM qui ha declarat:
"[...]encara faig de dj, i música dance de tant en tant.[...]He fet de dj a la festa Manumission d'Eïvissa i a altres clubs. El problema és que sóc conegut com a escriptor i m'ofereixen aquestes feines perquè sóc un escriptor famós i aleshores em sento com un impostor. Jo mateix quan veig actors com Russel Crowe, Johnny Depp o Keanu Reeves que toquen en bandes de rock penso "va tios, què feu? Però si sou actors, no músics". Per això he deixat de fer de dj en superclubs on la gent venia només per veure'm a mi[...] Que un superclub et proposi fer de dj només perquè ets famós és tan absurd com si et proposés netejar els lavabos. No és la teva feina."
No comments (que queda més modern que dir "sense comentaris").

Repugnància

Jorge Moragas
Alícia Sánchez-Camacho
Alejo Vidal Cuadras
Daniel Sirera
I la "guindilla" del pastís, el diari rei de la difamació
Tots els bloggers que he citat són catalans!
Passin i vegin!







Pintor morè i cabrer
Si comparem les portades dels llibres "Els almogàvers" d'Ernest Marcos(l'esfera dels llibres) i "Roger de Flor: el lleó de Constantinoble" de Francesc Puigpelat (Proa, premi Pini Soler ciutat de Tarragona 2002) veiem sengles gravats iguals.
Tot i així, si anem a l'interior del llibre veurem que segons l'editorial d'enciclopèdia catalana, la Pora d'Isidor Cònsul, el gravat és del pintor José Moreno Carbonero, en canvi segons l'esfera dels llibres, dirigida per Fèlix Riera i propietat de Pedro J. Ramírez, el gravat és d'un tal José Moreno Cabrero.


On eren?
Ja tenim resposta a la pregunta que es feia Albert Om en aquest article. Mentre ens deien que el català era com ballar sevillanes, que ens farien un cop d'estat, que l'estatut desestabilitzaria l'economia, mentre el govern valencià ens deia nazis, mentre presidents autonòmics ens insultaven fent-nos cornuts i pagar el beure, mentre a un alcalde se n'anava de l'olla, mentre un Parlament democràtic era víctima d'un linxament sense precedents en democràcia, es veu que tota la tropa que ve a Catalunya cada 4 anys a dir-nos que siguem obedients i que votem Maragall estava a Xile. Es veu que el que passi a Xile els afecta molt més, a ells.
"Visto el percal" no és estrany que lo més "cool" de les universitats espanyoles es destapi i mostri l'Espanya dels pingüins, aquesta Espanya tant guay que demostra que no ens hem d'independitzar, perquè no ens convé, perquè ells ja ens entenen.
Sento ser monotemàtic, ens hi va el futur. Espero que això de l'estatut s'acabi de la manera menys traumàtica possible, no sé com, però ja.

Misèria i companyia

El Pais és amb el Periódico els dos diaris que es van conjurar per fer dimitr David Madí quan hi va haver l'escàndol de les enquestes l'any 2003 (per unes enquestes tant manipulades com les del baròmetre de l'ajuntament de Clos). El motiu? La Generalitat no havia donat no sé quines llicències als grups madrilenys PRISA i ZETA, editors dels dos diaris. És miserable demanar només la dimissió de Madí com a secretari de comunicació només quan unes llicències no t'han afavorit. Llàstima que els sortís el tret per la culata quan Madí es va col.locar com a cap de campanya de Mas i va aconseguir per setena vegada en democràcia col.locar-se com a primera força al Parlament català (fixeu-vos que no he dit guanyar les eleccions, perquè ara es veu que segons els militants del PSC, experts en ciències polítiques tots ells, les eleccions les guanya qui té més vots, i és clar, pobre de mi, jo en això no hi entro).
Fa poc El Periódico i el Pais es van tornar a conjurar per dominar el polititzat i inútil col.legi de periodistes de Catalunya (aquell que va callar de manera vergonyosa quan es va prohibir als periodistes entrar a la zona afectada pel forat del Carmel). El cap de la llista que presentaven per escombrar, el defensor del lector de El Pais, Sebastià Serrano, era un blandengue, massa transigent amb els nacionalistes radicals de l'altra candidatura, integrada per gent de tots els mitjans excepte de el periódico (i després diuen que el periódico és plural). Llàstima que els resultats no van donar l'escombrada que es preveia, i la candidatura renovadora liderada per Pilar Antillach va gairebé empatar, amb la qual cosa havien de pactar la junta. Serrano va dimitir de bones a primeres i, cap problema, el periodista de el Periódico Joan Barrera (seguit de la periodista de l'Avui Maria Favà, membre de la candidatura de Serrano, perquè després també diguin que l'Avui no és plural) va agafar les regnes i va començar a vomitar articles patidistes a les pàgines del seu diari, el que resulta que era tant plural que només tenia membres en una candidatura.
I bé, al final tot acaba sortint. Un bon dia en Fedeguico (Losantos) va fer la seva matinal llegida a l'Avui, diari que utlitza com a boc expiatori i representant del nacionalisme radical, i va trobar UN article que podia ser titllat de radical, curiosament l'autor del qual era el membre més votat de la candidatura de Pilar Antillach. El va treure a relluïr al seu programa matinal a l'emissora d'els bisbes i algú de El Pais va pensar: "aquesta és la meva".
Així és com el director de El Pais a la delegació de la província de Barcelona va fer un article d'opinió anònim traient les autèntiques vísceres, el resultat aquest, molt ben resumit per Tribuna Catalana:

Creuada d’El País: primer contra Maragall i ara contra el director de l’Avui

Barcelona · 16/01/2006
Ningú no recorda en més de vint anys d’història del diari El País un article d’opinió a la secció de política signat per EL PAIS. Però dissabte, aquest rotatiu va considerar que el ja explicat “afer Iu Forn” s’ho mereixia..., molt més que els insults i atacs habituals dels Losantos, el Mundo, etc. En aquest article, per dir-ho així, d’opinió, insultant de dalt a baix, i que ja s’atribueix a Xavier Vidal-Folch (en la imatge, amb Sanchis), s’afirma que la columna del periodista Iu Forn “és més aviat un manual de mal periodista, la demostració de com s'escriu quan falten arguments o idees i es recorre a la provocació per mitjà de l'insult”. EL PAIS posa en qüestió la capacitat dels seus caps en la redacció del diari “a l'hora de saber distingir un article pèssim i, a més, barroer i maleducat. Per això potser l’Avui és un dels diaris menys venuts a Catalunya: perquè publica articles dolents, dolentíssims”. Potser el diari El País té dret a opinar sobre la qualitat d’un altre diari, tot i que els principis bàsics d’ètica professional reproven actituds com aquesta. Ara bé, la resposta és desmesurada, desmesuraríssima, i converteix un periodista en la torna per l’estirada d’orelles a un militar. Per què El País i Vidal-Folch no escriuen columnes d’opinió atacant la qualitat d’El Mundo, de la COPE i altres mitjans que cada dia difamen contra Catalunya? Iu Forn es va disculpar per haver escrit que els hipotètics colpistes “recordin que l'ordenança de civisme de BCN prohibeix la pràctica de la prostitució en segons quins supòsits. Per tant, millor que vinguin sense les seves mares”. Però qui no s’ha disculpat, ni tampoc ningú li ho ha exigit, és el militar Mena i els seus tancs. Al darrere dels atacs brutals a Iu Forn hi ha una gran ofensiva de Prisa, i més concretament d’El País, contra l’intent de crear un diari nacionalista modern que no perdi els trets d’identitat nacional que garanteix l’actual equip del director de l’Avui, Vicent Sanchis. Els seus articles de diumenge, la línia editorial i la columna de Desclot, no agraden perquè són un exercici de periodisme lliure i català. Com tampoc no agrada a aquest diari el president Maragall, que tot i ser un home socialista, és capaç amb les seves genialitats de fer més que de president del PSC, de president de Catalunya. Avui doncs, la política catalana no sols rep l’ofensiva de la Brunete Mediàtica sinó també del fals progressisme del Grupo Prisa, darrere del qual s’amaga un nou nacionalisme espanyol més subtil que el del PP però igual de perillós per a la realitat nacional catalana.

El centre

Un dels dos subdirectors més aviat espanyolistes de la vanguardia (Alfredo Abián més aviat pepero i aquest més sociata, Pepe Antich és expert en canviar la camisa i Jordi Juan és cada cop més sociovergent) es veu que treu un llibre publicat per la que en algun moment va ser una editorial catalana (Destino, que apart del Nadal i el Pla cada cop fa menys) que es diu si fa no fa 'La España de los pingüinos'. La revista de la Vanguardia publica un capítol del llibre (com ja va fer amb el llibre del també col.laborador del diari Francesc-Marc Àlvaro amb "els assassins de Franco") i no està malament, està ben documentat, de fet cita al sociòleg Bauman (com fa el sociòleg Miguel Fernández a el llibre "els altres andalusos").
El problema de Juliana és el fet de mirar-ho tot des d'un punt de vista bastant nefast a nivell econòmic, doncs segons aquest seyor els fons europeus són la peça que mou el taulell. Llàstima que siguin potser la meitat d'importants que "els fons catalans" que donen la raó a Vicenç Navarro i les seves neurosis quan es queixa de la poca inversió pública a Catalunya.
De fet ho diu el mateix Juliana a l'article, quan diu que un dirigent territorial (no miro a ningú) escup a aquells que permeten que la seva regió hagi fet el salt que ha fet.
Manuel Chaves va arribar al sumum de ma metàfora quan es va produir l'intent d'opa sobre Endesa i va dir que si es creava una empresa elèctrica espanyola gestionada desde Catalunya, ell volia una seu social per a tota la facturació andalusa (potser li han dit que l'impost de societats és l'impost del futur, com bé sap el senyor Solbes quan juga al trilero i ens regala l'IRPF, l'impost de la paperassa i que va de baixada). Fornesa va ser ràpid quan va dir que hi hauria tres seus per la nova empresa energètica, BCN, Sevilla i Madrid(on pràcticament no es facturaria res perquè iberdrola controla el mercat). Chaves va callar.
La pregunta és: a Chaves no se li acudeix reclamar el mateix quan la mateixa empresa (Endesa) és a Madrid i no té seu a Sevilla?

Engrunes

Via Saül Gordillo trobo aquest article de The Economist, a vegades va bé treure el cap fora i veure que més enllà de les neurosis d'Arcadi Espada, El Pais i El Mundo hi ha periodisme al món. En la línia de l'article al Financial Times, potser la nostra únia esperança és que si no hi ha estatut algun periodista anglès es pregunti:" té alguna cosa a veure amb l'amenaça d'un militar?"Fixint-se que no he dit cop d'estat. No ho he dit.

Seguirem insistint, ajudaria bastant a normalitzar el PP que condemnessin formalment la dictadura, encara que els pocs bloggers peperos (que no enllaçaré) diguin que ja ho hen fet. Ara és Esquerra Unida del País Valencià (així es diuen ells, així es fan dir, poden?) qui hi insistiex. Es tracta de furgar en la ferida, furgar entre Vidal Cuadras (que tampoc enllaçaré per pudor) i el seu execrable blog i Piqué.

La Unió Africana apreta, la llàstima és que és tard i al Darfur no hi queda ningú, el conflicte s'ha acabat. Jo ho sento molt però hauria agrait una acció similar a la que els EUA van fer a l'Iraq al Darfur. Sé que Sudan no és geoestratègicament tant important però la situació potser era més greu que a l'Iraq de Saddam.

Per això han mort tots els president txetxens mínimament potables. Per això ara només queden els radicals, els talibans els wahabbites. El radicalisme ven i els polítics ho saben. Txetxènia és una porció de terreny caucàsica amb un milió d'habitants. Té sentit arriscar la pau mundial per Txetxènia? Segons els líders mundials, no.

Directius i accionistes

Una de les principals tesis de l'últim llibre de Francesc Sanuy, "informe Sanuy, defensa del petit comerç i crítica de la Caixa", és que les caixes(sobretot La Caixa) en no tenir amos, no té perquè rendir comptes a ningú, i per això els seus directius (que solen ser els mateixos que després estan al consell d'administració controlant-se a ells mateixos i a altres societats propietat de la Caixa on també ells mateixos són els consellers) no es dediquen a fer allò que posa als seus estatuts fundacionals (obra social en benefici del territori al qual pertanyen, o almenys això posa als estatuts de la Caixa, fundada per gent com Enric Prat de la Riba amb finalitats ben diferents a les que du a terme el senyor Fornesa avui dia). Com bé diu Sanuy a Alemanya els governs dels lander obliguen a les caixes d'estalvis a invertir tots els seus beneficis en vivenda social, per tant, aquest article de l'estatut del qual es queixen Pizarro i Rajoy (el que diu que el govern de Catalunya té competències plenes en caixes d'estalvis) no té cap valor, perquè no hi ha cap mena de competència a repartir-se. Això no vol dir que la Caixa maximitzi beneficis, de fet en el ranking de caixes que més bé gestionen els seus dipòsits no surt en massa bona posició.
Segons explica John Keneth Galbraith, assessor del senyor Clinton, a la seva "Historia de la economía"(Ariel Sociedad Económica) explica que als EUA de l'època de la depressió (els feliços 20 i després amb el New Deal) qui havia assumit el control de les principals empreses del país (on hi havia un alt nivell de concetració oligopolística, malgrat la llei Sherman) eren els directius professionals, i no els accionistes: "la figura dominante venía a ser el burócrata de la gran compañía, no el tan celebrado empresario tradicional. El espíritu empresarial se veía sustituído pro la burocracia."
Pel fet de ser tesis (proposades perls economistes Berle i Means, primers economistes que van treballar en un govern) contràries al model neoclàssic (el més proper potser a Adam Smith) van ser ignorades per les universitats, si bé poc després els economistes més propers als demòcrates van començar a organitzar-se en "think tanks" o "Brains trust"(el primer think tank republicà es va dissoldre perquè va trascendir que un dels seus economistes havia proposat esterilitzar la població per sota el llindar de la pobresa, que suposava uns 1.800 euros, que curiosament era un 50% de la població americana, l'economista en qüestió va ser Thomas Nixon).
Les tesis de Sanuy i Berle són curiosament semblants, ara s'ha de veure qui actua primer per regular aquesta situació, si la UE del senyor Barroso o Antoni Castells.

Vida literària (amb perdó de Juan Marsé)

Ahir el poeta, pintor, traductor i polifacètic gironí Narcís Comadira deia al programa del canal 33 "de llibres"(programa on el conductor Villatoro i la col.laboradora Natza Ferré, que per cert no es compenetren gens bé, passen més temps dient que no tenen temps que no parlant de llibres) aprofitava per dir en un breu espai de temps que li van deixar per opinar sobre el llibre "sis homes"(ara llibres) de l'escriptor gironí i col.laborador de la Vanguardia Josep Maria Fonalleras que la novel.la és un gènere inferior, que allò realment important són la poesia, l'assaig, els dietaris...
Crec que és una opinió discutibles(mentre quan parlem de novel.les no parlem del Codi Da Vinci) però bé, l'opinió de Comadira té més autoritat que la meva (faltaria més) i ja va bé que de tant algú sacsegi les nostres consciències simplement a nivell literari, per recordar-nos que la literatura no són només retrets personals, com a vegades sembla quan Abrams, Bofill i Subirana parlen.
Llàstima que Julià Guillamon fos al plató de cos present per espatllar-ho tot, i aprofità l'avinentesa per criticar de manera injustificada (sense justificar) al llibre de Jaume Cabré "Les veus del Pamano"(sense dir-ne el nom, no fso cas que fes publicitat). De fet Guillamon volia alabar el llibre del periodsta de TV3 Carles Porta "Tor: 13 cases i 3 morts"(la campana). El llibre que com el nom indica parla dels fets de la muntanya de Tor, on vàries famílies es disputen la possessió d'una muntanya des de fa temps al Pallars on uns volen fer una estació d'esquí i els altres contraban, es podia parlar bé del llibre sense criticar un dels grans best-sellers catalans dels últims anys escrit per una eminència com Jaume Cabré, que ha rebut el reconeixement internacional, que de tant en tant ens il.lumina amb els seus articles, que ha fet un assaig que diuen que és magnífic i que fa coses tant originals com trobades de traductors (ell per sort en té molts) per aclarar dubtes de vocabulari dels seus llibres.
Per cert, vull felicitar tant Paco Escribano com Ricard Domingo(directors de TV3 i BTV) per haver marginat a hores intempestives els seus respectius programes de llibres (de llibres i saló de lectura, millor el segon que el primer), malgrat l'oposició dels editors barcelonins.
Eva Piquer
Avui Eva Piquer treu ferro a la disputa entre Jaume Subirana (director de la institució de les lletres catalanes) i Héctor Bofill (professor de Dret Constitucional i poeta imparable, a més d'assagista i novel.lista d'èxit). Deia que era imperdonable que haguessin duit en els respectius articles que Naomi Campbell havia estat l'autora de la frase "per menys de 10.000 dòlars no em llevo", quan tothom sap que l'autora era la top-model Linda Evangelista. La veritat és que m'ha fet gràcia, de fet a l'Eva Piqué (guanyadora com Héctor Bofill i Todó del premi Josep Pla) li costa mullar-se i quan ho fa en sol sortir escaldada. M'ha sorprès, esperava que es posicionés a favor d'algun dels dos bàndols i se n'ha sortir per la tangent de manera divertida. Llàstima de la foto de Linda Evangelista que hi havia a la part superior de l'article, m'ha espatllat la sorpresa, crec que s'haurien de plantejar això d'espatllar articles a base de titulars o fotos mal triades, llibres a base de contraportades que parlen més i trailers de pelis que t'ho ensenyen tot. Per molt bé que estigui la Evangelista aquesta.

1)El senyor de la fotografia és Jaume Cabré

Acords i desacords

Sàvies paraules, i sembla que no han generat excessiva preocupació. Potser és que ja ens hi hem acostumat. Realment dir que és "el mayor espolio cultural de la Europa Occidental" no té paraules possibles.
Ball de bastons
Sembla que al col.legi de periodistes de Catalunya acabaran a òsties. La candidatura renovadora i la conservadora no s'han posat d'acord, dos periodistes humils han dimitit(Serrano i Llibert Ferri) i potser la solució proposada per Àlex Gutiérrez no és tan dolenta, liquidar el patrimoni i repartir-lo entre col.legiats. Total, són moltes les veus que es quieixen del fet que el col.legi no faci res. El que no sembla bo és l'excessiva bipolarització entre TV3 i els mitjans afins al socialisme(si bé s'ha de dir que diaris com l'Avui tenen gent a les dues candidatures).
Financial Times
Financial Times parlava del fet que els catalans tenim dret a reclamar recaptar els nostres propis impostos. Ho diu bé Joan Oliver avui, si enlloc de llegir premsa madrilenya i provinciana miressim una mica a l'exterior "otro gallo cantaría".
Poso el meu mail de contacte a qui pugui interessar: p20899@yahoo.es

Àgora

L'àgora del canal 33 avui no ha estat malament, almenys ens ho hem passat bé. El professor de Carreras ha demostrat el seu botiflerisme en el màxim sentit de l'expressió, el subdirector d'el Periódico ha demostrar ser l'emissari del PSOE(que no del PSC, o almenys del PSC de Maragall) i Francesc Sanuy ha fet conya, i ha arrassat amb un torrent d'acusacions contra Iberia, RENFE, el GIF i acòlits que feia por i que vingui algun Pedro Schwartz a rebatre-ho.
Memorables les paraules de Sanuy quan ha comparat el torrent massiu d'acusacions contra l'estatut impulsat des de totes les esferes de l'estat, independentment de si és la seva competència o no (governador del banc central, CGPJ, etc...), amb les ordes de soldats de Vietnam del Nord que es llençaven en massa contra les tropes nord-americanes, fins hi tot de Carreras ha rigut (quan ha entès la ironia).
I més tard quan ha dit que això de "histórica nación"(una de les 8 maneres diferents de ZP de insultar-nos) li recorda allò de "famélica legión".
I un pensament, això de l'estatut està fumut. Bé, el que està fumut és un bon estatut, sembla que això és impossible, doncs les rebaixes han començat.
Ah, i Ramon Rovira avui s'ha mullat. Ja tocava.

Classe mitja

Reivindicava divendres al diari "Expansión" el catedràtic de la UB i ex-rector Joan Tugores la classe mitja, de la qual tothom parla bé (no hi ha polític que no digui que el seu partit ÉS el centre, especialment grotesc és en el cas d'Aznar, amb el seu "viraje al centro") però de la qual ningú es preocupa. L'article feia un ben trobat joc de paraules amb el títol "elogio o elegía", referit al fet que ningú en parli malament però tothom tendeixi a perjudicar-la. Aquesta classe mitja és, en definitiva, qui sustenta l'estat del benestar europeu, doncs les classes altes tendeixen a ser minoritàries o directament a evadir impostos (no vull generalitzar, però els casos de frau fiscal són infinits). Diuen que les noves onades d'immigrants reforçaran l'estat del benestar gràcies al fet que cotitzen a la seguretat social. Res més lluny de la realitat, Xavier Sala-Martín en el seu article "su caballo de Troya" a la vanguardia desemmascarava aquesta farsa, doncs els immigrants acostumen a pertànyer a classes socials que reben més de l'estat que no aporten, i això és insostenible, per això s'han creat les pensions no contributives i altres solucions que va començar a impulsar el canceller Schröder.
Es tendeix a dir que el millor que pot passar en un país en unes eleccions és que els candidats tendeixin a intentar convèncer la classe mitja a base d'acostar-se al centre i deixar destapats sectors radicals o marginals (d'aquí la proliferació de col.lectius com maulets d'una banda, el sector discrodant de les noves generacions o la plataforma pro-Arcadi Espada). Però perquè això passi ha d'existir aquesta classe mitja i no sembla que s'estigui promovent.
El nou partit isarelià Kadima, amb gent tant del laborisme com del radical likud, i la dmissió de Charles Kennedy com a líder dels liberal-demòcrates anglesos ens mostren la dificultat d'arribar al centre, pel qual batallen tres partits en ambdós països.