De boicots i periodistes

Explicava l'Avui d'avui en el seu confidencial que el boicot al cava s'ha notat a algunes comarques que toquen a Barcelona (al Barcelonès debien voler dir) i que també a Catalunya la premsa madrilenya ha augmentat vendes, la de dretes, sense especificar si és la postfeixista (la razón), la monàrquica (Abc) o la groga (el mundo).
D'altra banda demà es presentarà el partit d'Albert Boadella "ciutadans de Catalunya", amb el suport d'un corrent intern del Psc bastant lerrouxista. Si no fos perquè a l'oposició hi fa fred i gent com Manuel Mas o Celestino Corbacho estan massa acostumats a governar i a tenir cadires a discreció, no m'estranyaria que aquests dos senyors fessin campanya en favor de l'Arcadi Espada. Però és clar, això a la seva edat fa mandra. De fet suposo que la mandra debia ser un motiu de molt de pes quan Corbacho va rebutjar l'oferta de Bono el març de 2004 (poc després de la reunió de Carod amb Eta) per refundar el Psoe a Catalunya. Però això són càbales i les càbales són pels cabalistes, la qüestió és que el partidisme que impera a Catalunya(i a Espanya) fa que la política sigui un "coto vedado" als qui no volen engreixar les llistes tancades (i escollides a dit, a la manera mediterrània i de república bananera que ens és pròpia) dels partits i les seves menjadores.
El que vull dir és el que deia el periodista Xavier Mas de Xaxàs en un article seu a la Vanguardia no fa massa, "dejemos que hablen", no podem fer veure que la llavor de l'odi no existeix entre nosaltres, aquesta gent no ha fet res més que regar-la i que sigui el que Déu (o Alà) vulgui, d'algun mal hem de morir i la veritat és que a mi la hipocresia que impera a Catalunya em fa tanta ràbia com a Arcadi Espada, encara que de manera molt diferents.
Partida de parxís
El periodista Josep Maria Ureta (d'el Periódico, aquest diari que demana obertament el vot per un partit els dies d'eleccions) explicava avui amb clarividència a l'àgora que l'actual moviment del mercat energètic europeu sembla una partida de parxís, a casa meva barrera i a fora "juerga", que vol dir que tothom pot comprar empreses de fora el seu país però ningú pot comprar les de casa. El debat ha estat bé (amb la filla de Fabià Estapé, una catedràtica de la Complutense bastant potable).
E-On, que té com a treballador al jubilat Schröder no pot ser opada perquè ho diu el govern, i el funcionari Dominique Galouzeau de Villepin (primer ministre gavatxo) ha anunciat la fusió entre Suez i Gaz de France, just ara que venia la italiana Enel amb la butxaca plena per opar qui calgués. I Zapatero igual, la seva falta de visió fa que ara s'empesqui un decret llei (el decretazo estil Zaplana) per donar més poder a la comissió de l'energia per vetar opes estrangeres. No s'els podia acudir abans?
Bé, potser la metàfora que trobo més adequada en aquest cas és la dels Jocs Olímpics, el mercat sembla una cursa de banderes estatals.
A mi que no em tornin a venir amb la constitució europea, que si això fos Europa no caldria aquesta mandanga. Que content estic d'haver votat no, igual que els gavatxos i els holandesos. Al final els del no vam ser els més "europeus", perquè això de l'europeisme, si m'ho expliquen el catedrático Borrell (no agafeu segons quin llibre seu, que prendreu mal) i Vidal Caudras no pot ser bona cosa, "dime con quien andas y te diré quien eres". I Barroso no diu res, realment els xinos s'ens berenaran amb patates.
Per cert, un 0 per TOTS els diaris barcelonins i madrilenys, ara es veu que tothom es veia a venir la opa d'e-On, però ningú ens va avisar. Com diria la diputada Lídia Santos, que "es posin ulleres d'entendre".

Els Altres Andalusos

"Els altres andalusos" és l'associació cívica filla dels autors de l'agenda Catalònia Accord. No fa pas gaire van treure al mercat un llibre escrit a 12 mans (que tinc recomanat a la llista del costat) per 6 dels seus membres en què una periodista, dos músics, un sociòleg, un activista cultural i el gran Pedro Morón donaven la seva visió de la qüestió nacional de Catalunya, des de la visió de 6 immigrants plenament integrats a la Catalunya del segle XXI.
El llibre es divideix en sis escrits que no tenen res a veure i que es poden llegir de forma independent, de fet es nota que l'editor ha demanat plomes fins que ha cobert expedient.
M'el vaig llegir fa un temps, vaig decidir païr-lo per parlar-ne i al final el vaig oblidar al prestatge de llibres ja llegits. Realment les cartes al tito Manolo de Bienve Moya potser són el més original i fresc del llibre, i Lluís Cabrera i Pedro Morón potser són una mica massa radicals pel meu gust, ara, ells que ho poden ser, que facin el que vulguin. Quin gust si ho comparem amb en Manuel Mas o aquesta colla de nacionalistes de classe alta que ara presenten partit.
Realment el llibre conté una suculent sèrie de cites antològiques, en faré ús.
Setmana del llibre
La Vanguardia encara no ha parlat de la setmana del llibre en català. Ho farà? De moment la nova ubicació ha fet duplicar vendes i la polèmica amb les cooperatives pot ajudar a acabar amb la patent de corç d'abacus. Ara, si hi ha la consellera pel mig, tremolem!

premsa provinciana

Després de la demostració de periodisme barroer que va fer El Pais mentint i fent servir amb finalitats polítiques les dades de contrastant, avui Xavier Roig dispara amb bala contra la premsa barcelonina. Normalment ens carreguem la premsa madrilenya, que és directament aliada o del Psoe o directament pertanyent a l'extrema dreta, però és que els dos diaris barcelonins de més difusió (el del senyor Godó i el de Zeta) són massa sovint merda pura i llepaculs del poder madrileny, sobretot en Godó, perquè a en Zeta ja el coneixem:

"Fa uns dies vaig llegir l'entrevista que www.periodismodigital.com feia a Karin Finkenzeller, corresponsal del Financial Times Deutschland a Espanya. Interessant el que deia de la premsa espanyola. Afirmava, per exemple, que aquí no es pot llegir res objectiu respecte de l'opa de Gas Natural. Deia que, en general, tot està polititzat, i la informació és poc seriosa i partidista. Concretament: "Es una lástima que [en España] no se pueda leer un diario, escuchar una emisora de radio o televisión y estar segura de que realmente esté informando bien". Finalment algú expressa allò que molts sentim quan esmorzem amb la premsa estrangera i comparem! Perquè la situació comença a ser asfixiant."

Arcadi Espada feia notar fa pocs dies al seu blog que la Vanguardia, pel seu 125 aniversari, va posar tots els encapçalaments que havia tingut durant la seva història. Es va oblidar del més durador, el de "la vanguardia española".
Altra premsa
Té raó Roig quan diu que ens hem de dirigir a l'estranger per torbar premsa objectiva. I és per això que, com que per mi València és cada dia més l'estranger, em dirigeixo a la premsa valenciana, concretament al setmanari El Temps, on es fa un anàlisi objectiu i ponderat de les relacions entre CiU i ERC, els ponts trencats i els possibles futurs. Sobretot, recomano el diàleg entre els historiadors Josep Termes i J.B. Culla.

Matitzar és de savis

Explica Robert Hughes al seu llibre "la cultura de la queja: trifulcas norteamericanas"(Anagrama) que la història és la ciència que més sovint s'ha trobat subjecte a manipulacions de caire polític, cosa bastant òbvia. Hughes explica una mica la girada de truita de les visions històriques en la descoberta del nou món.
Fins al segle XX els grans conquistadors com Colom o Hernán Cortés eren vistos com herois capaços d'expandir la religió crisitana i ofrenar noves glòries als seus reialmes. Ara la cosa ha canviat completament, els conquistadors són vistos com a assassins en sèrie i els pacífics precolombins que certament van ser exterminats són vistos com a alegres "bons salvatges" que vivien en una societat pràcticament utòpica abans de l'arribada del genocida home blanc.
Home, segons Hughes, entre una cosa i l'altra. No negarem el gran genocidi americà, de fet el més pronogràfic que passa actualment en aquest tema és que intentin fer celebrar als sud-americans l'arribada de Colom al nou món, que seria com fer celebrar als jueus l'Holocaust nazi. Però tampoc direm que Moctezuma era una mena de rei Salomó, de fet la societat maia es va ensorrar al segel IX fruit del seu propi declivi i els seus habitants no sembla que visquessin massa bé.
Això em recorda el mite de l'estat d'Israel, es veu que abans que David suplantés que Goliat (abans que Golda Meir demnostrés a Nasser que els estat pan-islàmics no podrien aixafar al poble jueu) es tenia una visió de l'estat d'Israel a nivell internacional similar a la que ara tenim del poble palestí. Entre una cosa i l'altra, ni tot és blanc ni tot és negre.
Rectificar és de savis, deia el savi. Matitzar és de savis, dic jo.
Contrastant
El col.lectiu contrastant és un grup de professors de secundària que es dedica analitzar mitjans de comunicació i, esporàdicament, a comptar assistens a les manifestacions, si voleu saber exactament a què es dediquen visteu la web.
El col.lectiu contrastant ha estat ignorat repetidament alhora de comptar persones a la manifestació contra la guerra d'Iraq(1 milió i mig d'assistens, va dir tothom, 300.000 va dir contrastant) o a la fira d'abril (mig Catalunya, segons la Fecac i García Prieto i menys de 100.000 segons contrastant).
Com que contrastant és un col.lectiu equànim va fer la mateixa feina dissabte a la mani. I resulta que va desmentir la exagerades dades que, com sempre, van donar els organitzadors. Però apareix el diari El Pais (que després de donar lliçons de periodisme a l'Avui, amb qui comparteix columnistes, ara està enfeinat mirant sota les catifes de la Generalitat i fent favors a Joan Ferran) i cita les dades per primer cop, només per afeblir la força d'una mani que perjudica "els seus". El Pais no citarà les dades de la guerra o del Phn, no, només les d'aquesta mani.
I el pitjor són les mentides, el pretès periodista d'El Pais s'inventa un seguit de coses sobre contrastant completament falses, ja ha estat ben rebatut, El Pais torna a demostrar que en periodisme no pot donar lliçons a ningú:

"...el nostre col·lectiu no és catalanista sinó català. Així, el nostre discurs no és catalanista sinó nacional català. Potser els aciençats periodistes d'EP no són capaços de percebre'n la diferència, però la realitat és aquesta. D'altra banda, EP acaba l'article tot dient que el web està escrit "solo en catalán". Evidentment, el solo denota una sorpresa per part del periodista, perquè, com passa a l'actual projecte d'estatut, hauria d'estar también en espanyol. El sentit comú espanyol del redactor d'EP li impedeix de veure que EP de Madrid està escrit solo en espanyol i no sembla que aquest fet li provoqui cap urticària."

Jovan Divjak

Jovan Divjak era Oficial de l'exèrcit federal Iugoslau,quan va començar la guerra stava a Sarajevo, va veure les intencions dels Serbis i va desertar i es va posar a les ordres del Govern Legítim de Bòsnia. Llavors els Serbis el van condemnar a presó. Durant la guerra ell va organitzar la defensa d Sarajevo i ara és un heroi de guerra.
Actualment viu a Sarajevo i dirigeix la FUNDACÍÓ OBRAZOVANJE BOSNIA I HERCEGOVINA (reconstruim Bòsnia amb l'educació). Aquesta fundació es dedica a pagar els estudis a nens orfes de la guerra. També ha escrit el llibre Sarajevo, mon amour.
Jovan ha estat aquests dies a Barcelona promocionant la seva Ong i ha fet diverses conferències a Badalona gràcies a l'associació juvenil la rotllana.
Divjak era un demòcrata convençut que va organitzar el front e Sarajevo durant el setge més llarg a l'Europa contemporània i que va ser expulsat també d'allà pel president bosni, Alija Izetbegovic, perquè no transigia amb els mujaidins que anaven a fer la guerra santa a Bòsnia. Divjak es va barallar amb tothom, i va acaronar la felicitat ahir a la nit quan va saber que el general Ratko Mladic havia estat detingut. La notícia era falsa, la felicitat haurà d'esperar.
23-F
Joan Olivé escriu:

"Avui fa 25 anys se n'hauria pogut anar tot en orris i només se n'hi va anar una mica. Si haguessin guanyat absolutament les forces del mal absolut, el desastre hauria estat absolut. Com que van guanyar relativament les forces del mal relatiu, el desastre va ser relatiu."

"Avui, com cada 23 de febrer, tothom dirà que sort en vàrem tenir del rei i demà, com cada 24 de febrer, ningú no dirà que el rei va aplicar una part substancial del programa dels colpistes"

Horaris i Polònia

Interessant entrevista a un economista a la contra de la vanguardia, parla dels horaris de feina espanyols, una gran calamitat que gent clarivident com Xavier Roig fa temps que denuncia, sobretot el problema de la productivitat, que ens fa ser poc competitius:

"–¿Somos los más trabajadores de Europa?

–Estar más horas en el trabajo no significa trabajar más: ¡la productividad española es la antepenúltima de Europa!

–No aprovechamos bien el tiempo, vaya.

–En España se valora el número de horas que estás en el trabajo, se prima el estar.

Le aplaudo. ¿Qué más podemos hacer?

–Pecamos de reunitis: somos líderes europeos en reunirnos a lo loco, improductivamente. Si hay que reunirse, ¡minutemos la reunión!: tantos minutos para cada tema, y prefijemos la hora del final de la reunión.

–¿Y qué me dice de las comidas de trabajo?

–Que nunca lo son. Y, encima, se regresa tarde a la oficina y en dudosas condiciones para rendir. Lo que alarga la jornada y no deja tiempo para las relaciones familiares."

Polònia
El programa televisiu de l'equip de minoria absoluta de Rac1 ha estat un èxit esclatant, el més vist a Tv3 en el que portem d'any, més d'un milió d'espectadors, superant "aquí no hay quien viva" o "Ventdelplà". Enhorabona.

"Polònia, el espacio de humor satírico de Minoria absoluta que cada jueves emite TV3, tras elTelenotícies,ha conseguido superar las previsiones. Con una audiencia de 1.026.000 telespectadores y una cuota de pantalla del 34,4%, se convirtió en su primer día de emisión en el espacio más visto de TV3 desde que empezó el año. En caso de afianzar en su trayectoria el éxito de salida, Polònia pronto se convertirá en el programa estrella del canal autonómico. "

Interessant entrevista a un economista a la contra de la vanguardia, parla dels horaris de feina espanyols, una gran calamitat que gent clarivident com Xavier Roig fa temps que denuncia, sobretot el problema de la productivitat, que ens fa ser poc competitius:

"–¿Somos los más trabajadores de Europa?

–Estar más horas en el trabajo no significa trabajar más: ¡la productividad española es la antepenúltima de Europa!

–No aprovechamos bien el tiempo, vaya.

–En España se valora el número de horas que estás en el trabajo, se prima el estar.

Le aplaudo. ¿Qué más podemos hacer?

–Pecamos de reunitis: somos líderes europeos en reunirnos a lo loco, improductivamente. Si hay que reunirse, ¡minutemos la reunión!: tantos minutos para cada tema, y prefijemos la hora del final de la reunión.

–¿Y qué me dice de las comidas de trabajo?

–Que nunca lo son. Y, encima, se regresa tarde a la oficina y en dudosas condiciones para rendir. Lo que alarga la jornada y no deja tiempo para las relaciones familiares."

Polònia
El programa televisiu de l'equip de minoria absoluta de Rac1 ha estat un èxit esclatant, el més vist a Tv3 en el que portem d'any, més d'un milió d'espectadors, superant "aquí no hay quien viva" o "Ventdelplà". Enhorabona.

"Polònia, el espacio de humor satírico de Minoria absoluta que cada jueves emite TV3, tras elTelenotícies,ha conseguido superar las previsiones. Con una audiencia de 1.026.000 telespectadores y una cuota de pantalla del 34,4%, se convirtió en su primer día de emisión en el espacio más visto de TV3 desde que empezó el año. En caso de afianzar en su trayectoria el éxito de salida, Polònia pronto se convertirá en el programa estrella del canal autonómico. "

Frankfurt 2007

Ens havien promès en Jack Lang en català i tenim una consellera que es carrega tot el que toca, no sé si el retorn dels papers és mèrit seu, ara, organitzar una cosa tan senzilla com Frankfurt (o més senzilla que treure uns papers a uns feixistes, i per cert, genial la idea de dir carrer espoli al carrer de l'arxiu de Salamanca) li costa tant que al final no sé si farà res de bo, i el pitjor és que Maragall no la pot canviar perquè el pare Iceta la protegeix.
Folch és amic personal de Maragall, no li ha servit de res, la Mieras és massa incompetent. Per cert, mireu què diu Eva Piquer (guanyadora d'un premi Josep Pla 1999) sobre ella, la consellera:

"Fa temps van entrevistar Caterina Mieras a Catalunya Cultura i li van demanar que cités un llibre, una pel·lícula i una obra de teatre. La consellera es va quedar en blanc pel que fa al teatre, va dir que estava llegint un llibre de Porcel el títol del qual no recordava i va triar la pel·lícula Hiroshima mon amour: "Me la va regalar en Biel Mesquida en DVD". L'altre dia Albert Om va convidar Mieras a El club i la va sotmetre a un qüestionari similar. La consellera no va recordar cap obra de teatre, però el llibre sí que el duia preparat: "L'últim d'en Biel Mesquida". Així, sense títol."

Guantánamo
Ara que per fi un dirigent internacional, Angela Merkel, s'ha dignat a condemnar alhora Txetxènia i Guantánamo, que no ens sirtin amb excuses com les d'avui d'en Barcepundit i Adam Selene, a Guantánamo el que s'hi fa pot ser legal(ho demostren de manera solvent), però en cap cas moralment aceeptable.

Darfur, Cardús, Brown

Explica Enric Soria una mica el desastre del Sudan, concretament de la regió de Darfur, que ha estat objecte d'estudi per part de Nicholas D. Kristof al New York Book Review d'aquest mes, al reportatge Genocidi a càmera lenta.
El que és realment preocupant és que el genocidi, segons krsitof, es podria aturar amb la intervenció exterior. El que passa és que ja és una mica tard, no sé si queda gaire gent a Darfur. Aquesta guerra, com la de Txetxènia i tantes d'altres al món que no tenen els americans pel mig són víctimes del silenci.
Brown
No acostumo a llegir Salvador Cardús, no m'agrada, però divendres em vaig estar a punt de perdre el seu article dobre un discurs de Gordon Brown, possible successor de Toni Blair al capdavant del laborisme, però no tant clarament com a primer ministre, doncs David Cameron està pujant bastant a les enquestes, si bé la oposició sempre puja a mitjans de mandat quan el govern pren les decisions difícils (en això a Catalunya som un país normal). La comparació que Cardús fa entre Brown i un Jordi Pujol crepuscular és curiosa:

"D'entrada, té interès que sigui des de les files del laborisme britànic -un socialisme a l'anglesa, és a dir, molt liberal- que es propiciï una reflexió sobre la necessitat de reforçar el patriotisme, un discurs habitualment lligat a la dreta conservadora. I és sorprenent, a més, que Brown ho faci amb una crida desacomplexada a redescobrir els valors de la britanicitat, a reforçar l'ensenyament escolar de la història britànica i a fomentar els llaços de pertinença. Una defensa que inclou propostes tan agosarades com l'establiment d'una festa patriòtica a l'estil del 14 de juliol francès o el 4 de juliol nord-americà o la instauració d'un servei comunitari nacional britànic -un nom triplement redundant- pensat per tal que els joves dediquin un temps a desenvolupar un "nou esperit idealista"."

Problemes reals
I els polítics segueixen sense preocupar-se pels problemes reals de la societat(el Pp menys que ningú, doncs el problema que exposo s'arregla amb quartos i ells de quartos no en tenen ni idea), atenció la imatge i les paraules de l'article de Jordi Panyella a l'Avui:

" Més lamentable és encara l'estat estructural del segon pis de l'edifici, inaugurat fa només catorze anys. El terra no aguanta un determinat pes i és inservible per a ús públic si no es reforma. En els 900 metres quadrats d'aquesta planta no s'hi desenvolupa cap activitat i només s'utilitza com a magatzem improvisat dels ordinadors que encara no funcionen.La llista de dèficits del Registre de Barcelona, i de la majoria de registres de la resta del país, és molt llarga: una centraleta telefònica permanentment col·lapsada, una falta endèmica de personal, un dèficit en la presència de traductors per atendre els ciutadans estrangers que no parlen ni català ni castellà, entre altres. Des de la sala de govern del TSJC s'ha demanat recentment una millora de les condicions de treball dels registres."

Centrifugadors

És curiosa la mania d'Esperanza Aguirre i la comunitat autònoma que presideix per manjar-se tot, empassarse-les totes, és una autèntica màquina centípeta capaç d'engolir tot el que es mou al seu voltant sense la més mínima compassió envers perifèries ridícules i febles. El cas de l'herència del banquer Botín és exemplificador, el forat negre madrileny intenta quedar-se amb l'impost de successions del banquer, el jutge posa les coses al seu lloc i diu que l'impost s'ha de pagar a la residència habitual, no al lloc no tenia el xiringuito el banquer càntabre. Que no presumeixin de recaptar més impostos, si la tàctica és aquesta és vergonyós.
Pimes
Algun hem de preguntar als Solbes, Solchaga, Rato i Boyer què els han fet les petites i mitjanes empreses a ells. La seva ignorància sobre el funcionament d'una empresa que no sigui multinacional privatitzada és tan gran que és millor no parlar-ne. L'última òstia és aquesta.
Toni Soler
L'autor de l'excel.lent programa Polònia (TV3) fa avui un fenomenal article a la vanguardia que s'han de llegir tots aquells que no van moure un dit per la defensa de la llengua catalana durant el franquisme, que encara no han condemnat el franquisme i que ara parlen de Franco com si si haguessin oposat mai.
Rajoy, Acebes, Aznar, Zaplana i altres deixalles del falangisme espanyol quedeu eludits.
Ah, i quan ells convoquin tanta gent a una mani com aquests, m'avisin. 125.000 persones, segons la urbana, coneguda per reduïr sempre el número de manifestants arreu, menys quan es tracta de manifestacions contra la guerra d'Iraq.

Ferrer Gironès

Ha mort Francesc Ferrer i Gironès, escriptor, polític i personatge polifacètic. El trobarem molt a faltar.
Economies
Sala-Martín es carrega literalment avui l'estat del benestar suec. L'article és bastant graciós i didàctic, que vagi amb compte Artur Mas amb això del dret a triar, Sala-Martín parla molt bé del xec escolar però no serveix per treure un país d'una crisi:

"Han vuelto los Juegos Olímpicos de invierno con sus paisajes nevados, sus palacios de hielo, sus esquiadores y sus patinadores, sus trineos y... ¡con los miles de suecos que se ponen enfermos cada vez que hay olimpiadas! Y es que, curiosidades de la vida, el deporte televisado parece ser contagioso en los países nórdicos. Al menos eso es lo que se deduce de un estudio de Peter Skogman Thoursie de la Universidad de Estocolmo que demuestra que cuando dan deportes por la tele miles de suecos no van a trabajar porque están enfermos. Claro que a lo mejor, en lugar de epidemia deportiva, lo que pasa es que la benevolencia del Estado fomenta la cara dura generalizada. "

Negocis
I és que la gran pregunta és quin pes té el sector públic en euna economia moderna. O ens basem en turisme, o en serveis o en indústria. La indústria la tenim xunga, Seat té mala peça al teler, moltes fàbriques estan tancant, el govern central és clarament hostil a les nostres petites i mitjanes empreses familiars (que tendeixen al tancament seguint allò que deia el senyor Esteve de "la primera generació crea el negoci, la segona el segueix i la tercera el destrueix"), el petit comerç català està desapareixen per culpa de la simpatia dels governs, sobretot el central, envers Carrefour, Fnac, Decathlon... I el turisme, bé, el turisme que tenim no és per tirar coets, potser l'obertura del Mnac pot ajudar a millorar-lo, però el sud de la Mediterrància espera treure clients a Lloret, i els Balcans també, i molts altres llocs.
El congrés de mòvils de Barcelona és un exemple a seguir, la fira s'ha de recuperar i això és una bona eina.
El problema ve quan el mateix alcalde de Madrid, Ruiz-Gallardón, reconeix que el principal negoci de Madrid és la nova termainal t4, pagada per tots amb els beneficis d'Aena i Iberia. Llavors, què fotem parlant de Seat si podem fer una terminal així?
Entrevista interessant
Entrevista a DAVID RISHER a la contra de la Vanguardia, soci de Bill Gates i ara jubilat als 40 anys, viu a Barcelona:

"¿Y a usted le fue bien? - Ahora puedo dedicarme a mi familia y compensarla por el poquísimo tiempo que me ocupó cuando estaba con Gates y Bezos. Y me dedico a crecer yo mismo. - ¿Crecer a los 40? - ¡Pues claro! Estoy aprendiendo español y catalán y guitarra flamenca. - ¡Molt bé! - Ya sé que es una locura. - Hombre, son lenguas muy parecidas. - Hablo de la guitarra flamenca. No es una disciplina, es una vida. Espero que Paco de Lucía me perdone. Pido perdón a Tomatito."

Traductors

"Dissabte"(Anagrama/Empúries), de Ian McEwan, és potser la millor novel.la que he llegit últimament. És bona, a qui agradi les novel.les pot agradar-li bastant. Ara jo hauria d'explicar una mica de què va el llibre i perquè m'ha agradat, no ho faré.
Si alguna cosa m'ha cridat l'atenció de "Dissabte" és el domini que demostra l'autor al parlar de neurocirurgia, l'especialitat mèdica del protagonista del llibre, Henry Perowne. McEwan s'ha passat dos anys de la seva vida parlant amb metges i quiròfans per tal de parlar amb coneixement de causa del tema, de manera que algun metge que obri el llibre no es quedi parat davant de la ignorància de l'autor com passa a tothom que sap una mica d'història quan obre "El codi Da Vinci". McEwan és un dels escriptors més importants actualment d'Anglaterra i simpatitzant de Tony Blair, juntament amb gent com Martin Amis, que gràcies a Jorge Herralde ha estat últimament a Barcelona, apital cultural.
Ara, si al senyor McEwan li ve de gust passar dos anys de la seva vida d'aquesta manera, doncs endavant. El problema ve quan a l'editor de torn, ja sigui Xavier Folch (Empúries, amic personal de Maragall a punt de dimitir de l'Irl) o Jorge Herralde (Anagrama), se li acudeix comprar els drets de l'obra en la seva llengua. L'obra s'ha de traduïr, i això evidentment ho fa un traductor d'ofici, que en el cas català (el meu) és Dolors Udina, però que suposa el mateix esforç en cada llengua, doncs el pobre traductor també ha agut de parlar amb experts mèdics del seu país i s'ha de patejar pràcticament els mateixos llocs que l'autor, però sense que sigui la seva decisió haver escrit el llibre.
Gràcies a aquest traductor els cutres que no llegim en anglès podem gaudir de l'obra, ara, els aplaudiments van sempre per l'autor, quan igual d'important per nosaltres és el traductor. Jaume Cabré ho va entendre i, al ser un dels autors més traduïts de Catalunya, va organitzar una trobada a Barcelona amb diferents traductors dels seus llibres, un paio llest en Cabré.
Per això, un aplaudiment per Dolors Udina i tots els traductors de McEwan.
A què ens dediquem els economistes
A això.

Problemes greus

“- ¿Sabes que ahora las comunidades más pobres son las que dan el dinero a las ricas?- ¿Cómo?- Que si Cataluña tiene 3000 millones en inversiones, Andalucía necesitaría 4500 millones para estar a su altura, ¡que somos un millón de habitantes más!- ¿Y por qué no nos los dan?- Porque Zapatero lo consiente y Chávez lo apoya. El pacto de Zapatero con el nacionalismo catalán perjudica los andaluces y Chávez no hace nada por remediarlo. Partido Popular de Andalucía. Por una Andalucía de primera en la España constitucional”…o bé…“- ¿Sabes que si nos vamos de Andalucía a Catalunya nuestro hijo tendrá que estudiar en catalán?- ¿Cómo?- Lo que oyes, que en Cataluña es obligatorio estudiar en catalán y no se puede en español, que es la lengua de todos.- ¿Y por qué?- Porque Zapatero lo consiente y Chávez lo apoya…”

Aquesta és la falca que el Pp andalús està promovent a la ràdio.
Em sembla perfecte que aquesta sigui la seva opinió, la respecto i no crec que cap CAC pugui anar a multar-los, crec que la Generalitat s'hauria de personar com a acusació particular contra el Pp (si la justícia funcionés com déu, o alà, manen). El més gros és que sembla que la llei de política lingüística del 1983 l'hagi aprovat Zp, ara que a Pedro J. se li ha acudit que el castellà està discriminat i tots els dirigents del Pp català li han fet els cors, sense preguntar-se perquè no es van queixar d'això dels anys 1996 a 2004 quan manaven ells.
Pel que fa al tema del finançament, no comments, sobren paraules.
Democràcia
Diuen que en democràcia tots els vots valen igual (bé, els de Lleida una mica més mal que els pesi al Psc). Ara és un bon moment per demostrar-ho, doncs en plena onada especulativa de construcció de grans superfícies (no tinc preou dits entre mans i peus per comptar les que veig anant de Barcelona a Girona) els governants han de demostrar si val més el vot de Carrefour o el de 200 comerciants de Badalona. Sembla que la cosa es tornarà a decantar del costat gavatxo (el de carrefour), ara em va al cap una zona per on passo sovint(la Meridiana)on tenim les Glòries, la maquinista, Heron City, Corte Inglés Can Dragó (amb dues plantes tancades i a punt per ser obertes quan es canviï la llei) i amb plans de fer-ne una altra a la zona on es farà l'estació de la Sagrera de Tgv.
Mas de Xaxàs
Sempre m'ha semblat una veu sensata la de l'ex-corresponsal a Eua de la Vanguardia Xavier Mas de Xaxàs (ara reconvertit a redactor de societat, seguint el mateix camí que el corresponsal de Tv3 Salvador Sala) i analista internacional. Misteriosament la Vanguardia quan parla de temes internacionals passa a ser d'esquerres amb analistes com Carlos Nadal i Xavier Batalla que fan enfadar a l'ala més pro-Kagan espanyola (com en Barcepundit o en Fàbregas). A Mas de Xaxàs (autor dels llibres "la sonrisa americana" i "mentiras") també se li veu el plumero, però diu coses més o menys interessants que seria bo que fossin tingudes en compte sobre la crisi de les caricatures de Mahoma:

"¿Cómo es posible que a la islámica Malasia le vayan mejor las cosas que a la budista Tailandia? ¿Por qué Turquía, Indonesia y Bangladesh tienen regímenes más democráticos y abiertos que bastantes de sus vecinos? Los más de cien millones de musulmanes que hay en India son decisivos en cada elección y confían en Estados Unidos para solucionar la soberanía de Cachemira. En el Irán del sha sólo el 28% de las mujeres sabía leer y escribir. Veinte años después, en 1996, el régimen teocrático de los ayatolas, el mismo que restringe al máximo las libertades de las mujeres, ha aumentado hasta el 80% su nivel de alfabetización. ¿Cómo es posible que en la secular Turquía, con un pie dentro de la Unión Europea, cada día haya más niñas que prefieran ir con velo? ¿Cómo se explica el auge de Hamas en Palestina y de Hezbollah en Líbano? ¿Por qué los taliban vuelvan a controlar amplias zonas de Afganistán? ¿Cómo es posible que Irán, con la clase media más amplia y próspera del mundo islámico, haya elegido democráticamente a un presidente tan radical que hable de aniquilar Israel y conseguir la bomba atómica? "

Cucurull i Bonet
A Fèlix Cucurull, en motiu dels 10 anys de la seva mort, li fan un homenatge aquests dies al seu poble, Arenys de Mar, i s'el recorda com el bon autor que va ser. Mentrestant, a Blai Bonet Edicions 62 ha aunciat que no publicarà les obres completes per falta de finançament, doncs són molt costoses i suposen pocs beneficis. Sempre em queda el dubte de què hauria passat si aquests autors enlloc de ser catalans i parlar de Catalunya haguessin parlat d'Irlanda, per si de cas aniré a les llibreries a intentar esbrinar qui són i què deien. M'han despertat simpatia. Carles Rebassa ha penjat aquest poema a relats en català
com a quixa pel silenci al qual sembla que es vol sotmetre la seva obra, del qual ha parlat l'Avui en l'article segona mort de Blai Bonet. Edicions 62 és a,'ull de l'huracà i el seu editor Ernest Folch (empleat de la Caixa) es defensa com pot.

Contradiccions i socialisme als Eua

Enric Sopena mai s'ha caracteritzat per la seva simpatia envers el Psc, vaja, que no seria de la corda dels Sobrequés, Obiols o Maragall. Ara resulta que e Madrid tiben la corda perquè Maragall molesta, ells prefereixen un govern convergent que quan es queixi pugui ser insultat sense insultar a una part d'ells mateixos, i al qual no es degui res en virtud de 21 diputats que el Psc-Psoe té al congrés (que al costat dels diputats andalusos del Psoe han demostrar poca astúcia o poc interès). Resulta que al Psc o estan molt contents amb el tripartit o estan molt contents de governar amb socis silenciosos i que només de tant obren la boca (l'última ha estat Anna Simó qui no ha aguantat més les filtracions del Departament d'interior de Montserrat Tura a el Periódico i El País, que troben notícies sense buscar-les) i el cas és que volen repetir tripartit confiant quer Ciu i Erc ja no sumaran, això uneix molt al Psc (l'odi a Pujol és compartit des de la trinxera Maragall fins als sectors pro-Francesc de Carreras) davant un Psoe que, com ha demostrat Pp Bono l'última setmana en repetides ocasions, no suporta Maragall.
Doncs això, que avui Enric Sopena segueix donant corda a la sociovergència i segueix l'estel.la de El Periódico (que avui fa pública una enquesta que dóna la victoria a CiU només per debilitar Maragall i aprofita per tirar més llenya al foc) penjant al seu pamflet una notícia-anàl.lisi hipercrítica amb Maragall i no gaire amb Mas titulada "¿Cae en desgracia Maragall?":

" en el fondo de todo esto se advierten también ciertas desavenencias entre el PSOE y el PSC. Frente a algunas bienintencionadas interpretaciones que reivindican la independencia catalana frente a la maquinaria socialista nacional, se impondrán los resultados pragmáticos. Las apuestas van de momento 2 a 1 en el duelo Ferraz-Nicaragua (calles de las sedes de ambas formaciones) a favor de Madrid. Algunos destacados protagonistas políticos me dicen que no se equivocan tales apuestas, pero asimismo se me indica que los catalanes no van a ponerle fácil una hipotética victoria a sus rivales de CiU. Además, no olvidemos que el PSOE necesita imperiosamente al PSC para mantener su importante respaldo electoral en una comunidad clave y decisiva como es Cataluña. Así las cosas el futuro, que ya empieza ser presente, debe ser escrito con altura de miras, sabiduría política e inteligencia a raudales. ¿Lo conseguirán entre todos? Veremos…"

Seria trist que el Psc s'enfrontés al Psoe per defensar els seus pactes quan no ho ha fet per defensar l'estatut que ells mateixos van aprovar.
Carmel
La comissió d'investigació del desastre del Carmel sembla que va servir de poc, però una de les poques coses que va tenir d'útil va ser confirmar que els dimissionaris(entre els quals el director de ports i transports Jordi Julià, que ha estat ràpidament recol.locat a FGC) no van ser justos per pecadors com va dir el conseller Nadal, sinó que va dimitir qui havia de dimitir. A part d'això tothom en va treure les pròpies conclusions, que ara el jutge ha de confirmar o desmentir, amb l'habitual rapidesa que caracteritza la justícia espanyola. Mentre els uns parlem de justícia i finançament, els altres parlen de la unitat d'Espanya, bastant nefast, i això que ens representen.
Corbacho
El Psc té els seus propis barons, un d'ells és l'alcalde de la segona ciutat de Catalunya (Hospitalet) i president de la segona administració amb més poder (la Diputació de Barcelona, un pop d'infinits braços que arriba a tots els racons de la província i té més de 16.000 milions d'euros encara que no es posin d'acord amb ells mateixos), Celestino Corbacho, qui va rebre la trucada del polifacètic Bono proposant-li refundar el Psoe de Catalunya, trucada que va refusar.
Corbacho ha fet una declaracions a LA SEVA emissora (sí sí,heu sentit bé, la diputació té una emissora pròpia que es dedica a ofegar bons negocis privats com ona catalana, i després diuen que no tenen peles per fer trens) que el debat territorial queda posposat per la següent legislatura. Tenint en compte que el conseller Carretero (un dels homes de Puigcercós) ha congelat la llei electoral (és un home de comarques i sap que el Psc l'esborraria del mapa) sembla que un dels altres grans projectes del govern queda paralitzat. Veien el desastre que podria significar potser és millor. L'Institut d'Estudis Autonòmics ja està elaborant un informe...
Socialisme als Eua?
Explica Peter Singer al seu llibre "ética para vivir mejor" (Ariel) que quan l'any 1887 Friederich Engels va estudiar el laborisme nord-americà es va endur una sorpresa, de fet només va trobar un partit digne de ser considerat socialista. Era el Socialist Labor Party, fundat per immigrants alemanys. Per tenir una idea de fins a quin punt estava integrat en la vida nord-americana només cal dir que el primer consell que Engels va fer perquè el partit augmentés votants i afiliats va ser que els seus membres "debían , por encima de todo, aprender inglés".

Huertas Claveria

Huertas Claveria, històric periodista de El Periódico, és un dels grans experts en història de Barcelona, i ho demostra avui a l'Avui. Huertas Claveria retrata magistralment aquest especimen que és Bono, que ha trencat la promesa de Zp de cedir el castell de Montjuïc durant la campanya electoral (una més) i que no ens cedeix el castell si no hi posem la bandera que ell vol, amb la qual cosa ja no seria una cessió sinó un mercadeig. Per cert, el castell ja ens l'havien cedit Franco i Porcioles la'ny 1960 en un acte de demagògia populista i emntidera similar al que protagonitza ara Bono, Franco no ho debia deixar "todo atado y bien atado". Sort que el torero que ha de torejar aquest brau és Ferran Mascarell, un dels pocs regidors del Psc de Barcelona i gestors culturals d'aquest partit que es poden salvar del desastre al qual ens dirigeixen(que ho preguntin a Xavier Folch):

"Cal pensar, doncs, que darrere de les dues condicions hi ha una altra intenció: no donar una altra satisfacció als catalans ara que igual tenen un nou Estatut contra totes les pressions de l'espanyolisme ranci, del qual José Bono és un representant genuí. Ja fa molt que alguns hem entès que no es tracta sovint de si al govern espanyol hi mana el PSOE o el PP. En alguns casos es fa pinya davant de les pretensions barcelonines o catalanes, que aquesta vegada el ministre ha confós deliberadament. És evident que el castell ha de ser cedit a la ciutat d'una vegada per totes i que quan una persona com cal dóna alguna cosa ho fa sempre sense condicions. D'una altra manera, deixa de tenir el sentit de regal."

Ignorància periodística
M'assebento per Barcepundit que el periodista de la Vanguardia Rafael Ramos (corresponsal a Londres) va cagar-la ben cagada a l'hora de parlar de les armes Winchester. El periodista ha estat criticat per varis lectors que han demanat ajuda a el defensor del lector Carles Esteban, però lluny de rectificar s'ha reafirmat com un cregut incapaç d'admetre els propis errors i veure que els periodistes d'avui en dia tenen un poder que no mereixen, i això els pot dur a l'autodestrucció.
Diu que no pot parlar de tot i fer-ho bé. Doncs que no en parli! Però que no desinformi:

"Al margen de que fuera deseable o no, un corresponsal que cubre desde política hasta deportes además de la actualidad informativa diaria no puede, a efectos prácticos, dedicar varios días a investigar de forma exhaustiva un artículo esencialmente de color como era el del rifle Winchester. Lo único que puede hacer es seleccionar un material limitado de medios de credibilidad contrastada, procesarlos y ceñirse a ellos."

Hi ha gent normal al PP?

No, no es tracta de cap pregunta retòrica. És una pregunta de debò, amb cara i ulls, que pressuposa que n'hi pot haver o deixar d'haver. La meva resposta, contundent, és que sí, i això demostra allò de "l'excepció que confirma la regla". El fet que al Pp hi hagi gent "normal"(entenent per normal no d'extrema dreta ni ultranacionalistes espanyols, defensors de l'intervencionisme en l'economia i l'amigisme en la rpivatització d'empreses) demostra que el Pp no és un partit normal, doncs aquesta gent "normal" està marginada per la resta del partit, em refereixo a Miguel Herrero de Miñon, Manuel Milián Mestre o Josep Curto. Curto va ser l'únic defensor de Piqué quan va dir que el pacte Mas-Zp s'assembalava a la seva proposta i amb Milián Mestre han intentat impulsar algunes alternatives al lideratge imposat des de Gènova, rebutjades per la militància nostàlgica d'un règim que ja coneixem.
Herrero de Miñón, ponent de la constitució espanyola del 1978(aquella a la qual es va oposar un president del govern de qui no vull dir el nom), va ser fa poc a Barcelona, en un dinar organitzat per la fundació Catalunya Oberta i va dir coses bastant gruixudes i agradables de sentir. L'Avui n'explica unes quantes:

"La tesi era la següent: deixant de banda l'autodeterminació i el federalisme, a Herrero de Miñón li agrada la bilateralitat pactada com a sistema al qual pot aspirar Catalunya en un futur. I no pretén un calc de l'autonomia navarresa, amb el seu constitucionalíssim model de finançament, però sí que adverteix que el 1983 "es van reconèixer formalment" les relacions paccionades entre Espanya i Navarra. El model d'aquell pacte, que no es pot modificar ni derogar si no és de comú acord, segons Herrero de Miñón, s'hauria de tenir "molt en compte"."

Justícia
Fa dos posts citava un article de Xavier Roig deixant en ridícul el poc interès espanyol per la justícia, lenta i tercermundista. Hauria de servir per evitar coses com aquesta:

"Sofàs, coixins i tauletes són alguns dels articles que es van endur ahir una part de la trentena de gironins afectats pel tancament de la cadena d'interiorisme Xavier Pujol com a compensació pels diners que han perdut. "Al mes d'agost vaig pagar 3.000 euros per un menjador. Ja que no tinc menjador ni diners, he agafat un sofà", va explicar la Marta, una de les afectades. D'altres, com Francisco Bernal, van optar per esperar el que dicti la justícia. "La meva filla va comprar mobles per valor de quasi 4.000 euros. Jo no m'emportaré res, perquè crec que la justícia hi és per alguna cosa i ha de respondre". "

Quintà, Godó i Toni Soler

Alfons Quintà gira la truïta del debat per l'estat de la unió(i no de la nació, que diria el nacionalista espanyol Merino Noé) i es planteja coses que no s'ha plantejat ningú:
"Als EUA es dispararà la recerca i el desenvolupament de l'energia procedent de l'hidrogen, es durà a terme extracció de petroli de sorres bituminoses (fins ara antieconòmica) i es tiraran endavant explotacions en zones marítimes considerades abans no rendibles. En l'ordre polític, es tindrà menys pressa per la democratizació del món arabomusulmà. "
El Conde
El Conde de Godó concedeix una sucosa entrevista al portal comunicació 21, cosa rara en algú com ell, en concret al director Àlex Gutiérrez, i hi fa interessants declaracions:
"
RAC1 segueix creixent onada rere onada
de l’EGM, però durant un temps ha suposat
una sagnia per al diari, fins al punt que la
redacció es va pronunciar alguna vegada
al respecte. Quin horitzó té per a l’emissora
actualment?
No sé d’on ha tret que RAC 1 ha suposat una sagnia
per al diari, ni tinc notícia de cap pronunciament de
la redacció. En poc més de quatre anys hem posat
en marxa una cadena de ràdio privada en català,
que ha passat de 0 a 250.000 oients, mentre els nostres
competidors encallaven en el seu projecte. Amb
13 emissores tenim quasi la meitat d’audiència de
Catalunya Ràdio, encara que tenen sis vegades més
d’emissores. El nostre pressupost és a penes el dels
informatius de la ràdio pública. Hem demostrat que
tenim un model de ràdio vàlid en català."
Godó explica l'èxti sense precedents de RAC1, una ràdio privada i original en català.

"Està content amb el nou sistema d’ajudes
als mitjans de comunicació?
Si es mira el compte de resultats, no sembla que siguin
rellevants. Em preocupa més que la meitat de
les emissores de ràdio del país les tingui Catalunya
Ràdio, que la Corporació disposi d’un doble finançament
i malgrat això els seus dirigents demanin 300
milions d’euros més per aquest exercici o que l’Ajuntament
de Barcelona tingui un canal de televisió que
ha costat 40 milions d’euros els darrers quatre anys.
Es complicat construir grups privats quan el pes dels
mitjans públics és tan gran."
Aquí el Conde posa el dit a la nafra.
Putin
Ho diu bé Toni Soler avui a la Vanguardia, mig món està escandalitzat perquè Putin ha decidit rebre els líders de Hamàs. S'han escandalitzat els txetxens pel fet que Zp hagi rebut al líder rus i ex-KGV Putin?
"Hamas de los hamases
Hay una gran escandalera porque Vladimir Putin quiere recibir en Moscú a los máximos dirigentes de Hamas, el partido ganador de las elecciones en Palestina. Pero a los chechenos, lo que les debe escandalizar es que Zapatero reciba a Putin y firme con él un documento de condena del terrorismo. ¿Se acuerdan de una vieja serie de Chicho Ibáñez Serrador llamada Mis terrores favoritos?Pues eso. "
No oblidem que Soler és un mestre de l'humor, personalment espero per dijous l'arribada de "Polònia", el nou programa a TV3 dels autors de Minoria Absoluta (RAC1) i Mire Usté (Antena 3), serà un bon substitut pel millor programa que es fa actualment a la tv, "Afers Exteriors".Soler ho acaba brodant quan parla de la negociació de l'estatut:
"Si en el texto catalán ponemos que "Catalunya va néixer", lo cual es irrebatible, en español queda "Catalunya nació". Y es que si no se ponen de acuerdo es porque no quieren. "

Xavier Roig

Xavier Roig és una persona intel.ligent. I quan dic intel.ligent vull dir útil, que es guanya la vida is e la guanya bé, sense amb això voler dir que qui es guanya bé la vida és intel.ligent ni que qui és intel.ligent es guanya bé la vida, però en aquest cas sí. Roig és enginyer industrial, empresari de noves tecnologies (un dels sectors més coixos de Catalunya, i més ara que tanca Sanyo) i és escriptor dels dos best-sellers "ni som ni serem" i "entre l'Espanya i la paret"(editats a la campana, com no). Roig també ha tingut la valentia de dir el nom del porc a buròcrates de pacotilla representants del poder municipal i de les corruptes diputacions vàries vegades (David Pérez i Antonio P. Fogué).
Roig és míster paradoxa, o almenys això sembla per la independència de criteri que mostra. Tant els any 1995, com 1999 com 2003 com ara ha demanat le'ntesa CiU-ERC, sense que ningú l'esoltés. Avui es carrega, alhora, el CAC(ell creu ens els tribunals), Bono i altres, però sobretot fa una crítica al sistema judicial espanyol, tercermundista completament(l'agència tributària espanyols en canvi és ben bé del primer món, per allò que volen sí que ho fan bé) i que és juntament amb l'ensenyament, un dels sectors més importants de la societat i que viu una crisi més profunda a Espanya, realment sembla que hi tinguin algun interès en que ensenyament i justíca siguin un "trunyo". Roig, a l'article de l'Avui cita Santiago Vidal i fa la reflexió següent:

"És clar que tot( el cas Iu Forn) s'ha manipulat per tal que així sigui. Analitzar la mala intenció que hi ha darrere la ineficàcia de la nostra justícia requeriria massa espai. Els recomano la lectura del llibre in-Justícia (Angle Editorial), del jutge Santiago Vidal. Una frase: "L'estratègia és maquiavèl·lica i enormement eficaç. Es mantenen sota mínims els recursos humans i materials de l'administració ordinària de justícia amb l'objectiu de col·lapsar el Tribunal Constitucional i que aquest no pugui exercir de forma puntual i eficient la seva tasca de control dels dos poders públics (Parlament i govern) que tenen la clau financera que podria resoldre tot l'embolic". Una altra: "El percentatge financer de recursos que es destinen actualment a la justícia (espanyola) és de l'1,2% del PIB, quan els països europeus hi destinen una mitjana del 7%".

Si els nostres governants mantenen la justícia en l'estat actual (no crec que el conseller vallès, a qui considero un bon conseller entre altres coses per la seva independència de criteri com a president de Ciutadans pel Canvi com ha mostrat avui) poden seguir passant coses com aquestes que ens acosten més a Bakunin que a Smith.

Eurorregió
El problema no és que els 21 diputats del PSC (he trobat el blog d'aquests dos personatges) hagin votat afirmativament un estatut valencià que consagra la secessió lingüística i la manca de democràcia, el problema és que des de les seves còmodes poltrones no mouran un dit per esoltar les demandes dels presidents de les regions que formen l'eurerregió, i això que són dels seus mateixos partits. No els interessen els problemes de debò dels ciutadans que governen, els interessa més parlar de la crispació, la transició o el govern dels EUA. Fa pena, demostra que s'ha de canviar la llei electoral.

Putin a Espanya

Els que em llegiu ja sabeu l'estima que tinc per Valdimir Putin, que avui ha arribat a Espanya, ha estat amb el president del govern i amb el rei i demà farà una visita de caire més oficial. Algú li retraurà el que està fent a Txetxènia?Merkel va tenir la valentia de fer-ho, i en camp contrari. J.J. Navarro Arisa dóna la seva opinió de Putin a les pàgines de l'Avui:

"El preu de l'estabilitat és una erosió cada cop més notable de les fràgils institucions democràtiques, una pèrdua dels mecanismes de crítica i control dels dirigents, unes diferències socials que sovint voregen l'escàndol i una corrupció generalitzada i creixent. A més, Putin, que no sembla patir febleses de caràcter com el seu antecessor Ieltsin, mostra una inconfusible addicció al poder i les seves pompes, i per ara no dóna senyals de preparar una successió ordenada per quan deixi el poder el 2009."

Reportatge
El reportatge d'avui a TV3 sobre l'anarquisme realitzat per la periodista i historiadora Maria Dolors Genovès ha estat prou bo. Em quedo amb les dades que no recordava: els anarquistes van alliberar els presos poc després de començar la guerra i els van donar armes(hi havia llibertat per anar a les casernes i agafar fusells), el conseller Tarradellas va intentar traslladar la indústria militar de Toledo a Catalunya per més seguretat (la república s'hi va negar en rodó i pocs dies després l'Alcázar de Toledo queia en mans feixistes) i tots els historiadors han coincidit a criticar el desgavell de la reraguarda. El reportatge era molt més profund i jo no el puc ni vull analitzar-lo aquí.

L'ou o la gallina?
Paraules de Francesc Homs (ponent de l'estatut per CiU) a l'Avui a l'article "tenim la gallina"(31/1/06):

"La gallina (referint-se al nou sistema de finançament pactat per Zapatero, Mas, Maragall i Saura) torna. Tots els negociadors l'hem vista. Però no vull enganyar a ningú: la nostra gallina està malalta, és lletja i esquifida. De fet, no té cap ploma. Però, com que és la nostra, ens l'emportem! És veritat que n'hi ha que quan l'han vista s'han espantat. Deu ser que amb les seves "mans netes" no poden agafar una gallina malalta, encara que sigui la pròpia, la de casa. Nosaltres no; la gent de CiU no deixarà sola la gallina pel fet que estigui malalta i plomada. No només la portem, sinó que estem convençuts que amb un govern nacionalista tornarà en poc temps a ser la millor ponedora de totes, fent altra vegada ous rossos i grossos."

Article de Jordi Pons (catedràtic d'econometria de la UB i autor del llibre "l'espoli fiscal", edicions 3 i 4, amb Ramon Tremosa) a l'Avui (8/2/06), article "ni ous ni gallina":

"El model PSOE-CiU, que és la continuació del model vigent a l'actualitat, conté moltes altres bromes cruels que és difícil explicar en un espai reduït, però no voldria acabar sense esmentar l'aigualida Agència Tributària de Catalunya, que en els seus inicis serà l'equivalent a l'actual Direcció General de Tributs de la Generalitat, i que posteriorment, en el millor dels casos, únicament podrà exercir les competències que magnànimament li cedeixi l'Administració Tributària de l'Estat."

Botín té els comptes clars:
Diuen que el nou model de finançament suposarà uns 4.000 milions d'euros a l'any com a molt. Emilio Botín ha presentat els comptes del seu banc, el Santander (Central Hispano), amb una augments de beneficis de 6.000 milions d'euros. No m'estranya que després vinguia finançar el Liceu, ni tampoc m'estranya que la gent encara es faci comunista.

Volta a l'horitzó

Via Barcepundit
Georgia, Putin
Avui un mitjà de comunicació català ha criticat Putin pel poc respecte que té pels drets humans. Ja era hora! Ha estat l'Avui en els seus semàfors.
Sembla que Rússia no té clares ni les fronteres, per això té l'exèrcit a la frontera amb Georgia, a la regió de Abkhazia, i el president d'aquest país ha aprofitat per fer-ho públic en el viatge que ha fet a Alemanya. Angela Merkel hi pot tenir alguna cosa a veure. Es tracta d'una ocupació de facto davant la qual la ONU no pot fer res.

Armènia
És certament grotesc que un país com aquest tinguin problemes per establir una oficina de drets humans o el que sigui això. Ja sabem que només és visual(com va recordar Samaranch quan el van interpelar sobre el fet que un país anti-drets humans organitzés una Jocs," qui no té problemes amb els drets humans?") però després que un dels majors genocidis del segle XX (a l'alçada del gnocidi de Ruanda o Bòsnia o Kurdistan) hagi estat ignorat per gairebé tothom, excepte per aquesta genial pel.lícula que és Ararat. Sembla que el consell d'Europa va crear més problemes que res quan fa 2 anys va crear aquest "protector" dels drets humans a Armènia. Human Rights Watch hi hauria de dir alguna cosa. Aquest cúmul de constitucions, problemes i lleis és molt típic de la UE.

2 cites

Article d'Albert Branchadell a el Periódico(sí, el periódico, heu llegit bé):

"[...] alguien ha propalado el infundio de que las oficinas de Garantías Lingüísticas de la Generalitat tramitan denuncias anónimas, y Azúa no sólo lo desliza en su artículo, sino que lo convierte en parte importante de su argumentación. Restablezcamos la realidad: para presentar una denuncia ante las oficinas de Garantías Lingüísticas hay que rellenar un impreso cuyas primeras casillas son los datos del denunciante, que, por otra parte, está obligado a dejar una copia de su denuncia en el establecimiento que la haya motivado.
Por lo demás, el objetivo de las oficinas no es impedir el uso del castellano, sino garantizar el uso del catalán en los supuestos que prevé ley de política lingüística, en ninguno de los cuales se establece de modo exclusivo. [...]
Azúa y sus compañeros no son fachas: son intelectuales muy respetables, disidentes cuya aportación deberíamos celebrar todos los que nos sentimos a la vez demócratas y pluralistas. Pero una cosa es disentir y otra muy distinta distorsionar. Mal vamos a "restablecer la realidad" deformándola de modo intencionado."

Francesc Marc-Àlvaro a El Temps:

"El periodista Robert Fisk, en la seva incessant capacitat predicativa, parlant d’aquests fets[11-M], s’ha situat en el mateix nivell que el polític popular[el senador del PP de Melilla que va dir que Zp era colipsta]: “Però crec que el que ha passat a Espanya està directament relacionat amb la presència dels seus militars a l’Iraq. No ha tornat a passar res des que les tropes se’n van retirar. És clar que Al-Qaida continua a Espanya. És una mentalitat. No fa falta tenir carnet.[...]
La mecànica de Fisk consisteix a projectar en totes i cadascuna de les seves opinions una culpabilitat sistemàtica sobre Occident de manera que, sumat i restat, només queda una sortida, que ell anuncia literalment: “Deixin-los estar.” I un no sap si vol dir que hem de deixar estar els pobles d’Orient a la seva sort o que hem de deixar estar els islamistes radicals, que al capdavall només són “una mentalitat”. L’èxit de Fisk entre certs ambients culturals nostrats demostra que tan perillós com el fanatisme terrorista és el maniqueisme d’una mentalitat (he dit mentalitat!) occidental que s’odia a si mateixa. S’odia i, a més, ens castiga amb un combat moralista segons el qual sempre som nosaltres mateixos els generadors i receptors del mal. Cal fotre’s, que diria en Fisk.”

Iberia, Renfe, civisme

Dons res, a Barajas falta gent. Això sí que és ser cornut i pagar el beure.
Rematant
I per acabar-ho de rematar, tenim la RENFE més cara de tot Espanya i el pitjor servei. Un còctel explosiu. Les dades canten.
Per cert, després de l'escàndol de les tarifes de l'AVE Lleida-Madrid(altíssimes en comapració les de Toledo-Madrid i tenint en compte que a Toledo tenen alta velocitat de debò i a Lleida empenyent i encara) el secretari d'estat d¡'infraestructures va baixar el preu de l'AVE de Lleida 3 euros. Però ja se sap que l'alegria dura poc a casa del pobre, amb l'excusa de l'inflació i l'IPC han pujat 2 euros fa pocs dies i tornen a ser al mateix nivell. Els usuaris i consumidors de Lleida ja s'han mobilitzat (des de la web podeu enviar una carta a RENFE) però la doña Magadela Álvarez ni es plantejarà tornar a baixar el preu, ella només es va preocupar que en ZP a l'arribar al poder tornés ben ràpid els calerons al jefe Chaves.
I si rebusquem també trobem que RENFE(oh casualitat) tanca les estacions de la línia Lleida-Manresa.
No veig cap blogger socialista ni pepero denunciar-ho.
Xiclets a Londres
Quim Aranda explica a l'Avui el cost de desenganxar un xiclet de terra. Segons Aranda netejar de xiclets Oxford Street costa 15 milions d'euros l'any, doncs cada any es llencen només en aquesta via 300.000 xiclets, que valen uns quatre cèntims i mig d'euro cada un però desenganxar-los de terra val deu cèntims. Això deu ser insostenible per a l'ajuntament anglès i s'ha plantejat demanar ajuda a les empreses que venen xiclets o posar un impost especial.
A Barcelona passejant pel carrer el nombre de xiclets és molt considerable, sobretot a les places on es practica (on practico) el botellón (això sí, jo després llenço les ampolles al contenidor i intento no fer escàndol, que els veïns no en tenen la culpa, sóc un bon ciutadà). Però més que amb impostos això s'ha d'arreglar amb ensenyament, la gent ha de ser civilitzada, hi ha d'haver civisme. Ha agut de començar a cagar la gent pel carrer i pixar a dojo i follar també quan venien els guiris, perquè l'alcalde Clos es decidís a posar ordre amb l'ordenança de civisme, que confon naps amb cols (barreja el que és gamberrisme, el botellón, amb marginalitat, la prostitució i la mendidictat) però ha de ser un pas endavant respecte a com estàvem abans.

Cultura?

Diu que Olga Xirinacs s'ha passata al castellà perquè estava farta que l'ignoressin en català i de les nefastes polítiques culturals catalanes de "tots els governs". Suposo que podrem sobreviure sense ella però espero que sigui un cas aïllat, no podem incentivar els nostres escriptors a què abandonin la seva pròpia llengua. Escriure en català ja és un acte estoic en alguns casos. Aquesta narradora havia guanyat TOTS els premis importants i ningú li feia cas, quina pena que fem.
Frankfurt
I avui molts mitjans dónen la raó a la Xirinacs. La Vanguardia assegura que el director de l'institut Ramon Llull (aquell que va trencar un dels pocs ponts culturals amb els germans balears) dimiteix per com s'està portant l'assumpte de la fira de Frankfurt de l'any que ve, la més important del món editorialment i on la cultura catalana és la convidada d'aquí a 20 mesos. Ara diuen que no ha dimitit, però els rumors venen de lluny, i un dels seus protegits, l'Albertí ha dimitit també fa poc. Es veu que el pobre Folch està a matar amb la Mieras i va implorar a la comissió de cultura del parlament una mica d'ajuda(no crec que en Boya li fes el més mínim cas). Folch vol una comissió que només treballi pensant en Franfurt. La nostra cultura s'ho mereix, doncs ens preocupem massa de qui hi anirà i no de com hi anirà.
Mahoma
L'assumpte aquest de les caricatureas islàmiques que estan generant el rebuig de la comunitat musulmana mundial i que ha motivat vàries dimissions i múltiples baixades de pantalons fa pensar. Però caldria no oblidar la dictadura teocràtica que vam patir aquí mateixa fins fa 30 anys.

Iceta, Reagan, Ureta...

Explica el poeta Sebastià Alzamora que Miquel Iceta es va voler fer el llest i l'erudit i va fer un ridícul de proporcions descomunals, vaja, que va mostrar al món la seva ignorància abismal i de dimensions galàctiques, apart de la seva mandra per obrir un llibre i així estalviar-se deixar en ridícul l'avi del president, es veu que Iceta no en té prou renyant Maragall i dient-li quins consellers pot posar i treure.
Això m'ha recordat la convenció del Partit Republicà a Houston l'any 1992 (als EUA tenen un sistema presidencialista que evita que dirigents de partit tinguin el protagonisme que no els correspon i diguin al president si té permís per posar i treure consellers) quan l'ultradretà (i no sé si tant ignorant com Iceta) president nord-americà Ronald Reagan va atribuïr la cita "No es poden enfortir als dèbils debilitant els forts" al també president americà Abraham Lincoln. L'autor real de la cita no era Lincoln, era el mossèn de Pensilvania William Boetcker, però això tant s'els enfotia als comissionaris del partit republicà.
No, no és que jo anés a la convenció republicana l'any 1992, la patinada l'he trobat al llibre de l'escriptor australià Richard Hugues "la cultura de la queja: trifulcas norteamericanas"(Anagrama), on destrossa de manera bastant brutal la societat nord-americana, els seus representants i tot allò que sigui políticament correcte.
Economia
Cada dia desapareixen a Catalunya tres empreses industrials des de l'any 2000. Aquesta és una dada que va donar ahir el periodista de El periódico Josep Maria Ureta al programa "la nit al dia", acompanyat d'un representant de Pimec, la patronal de la petita i mitjana empresa que ningú escolta, massa enfeinats estan amb els lobbies i la Caixa.
Els dos convidats també van explicar que la reforma fiscal de Solbes rebaixa l'impost de societats a canvi de treure desgravacions, algunes tant importants com la del famós I+D(Investigació i desenvolupament), que desincentivaran les empreses a invertir.
El periodista de El periódico, l'Ureta, va dir que realment sembla que el govern no està massa preocupat per l'economia productiva, i a l'Antoni Castells en Solbes ni s'el mira. Que déu ens agafi confessats...

Putin i la vanguardia

El llibre de la periodista Ana Politskovskaya "la Rusia de Putin"(Arena abierta) no era res més que l'explicació clara i detallada del que ha passat aquests dies a Rússia i que no ha tingut ni molt menys el ressò que es mereixia, un ressò que podria haver estat similar al que hi va ahver pel cas d'Abu Grahib, que va ser un escàndol de dimensions descomunals. El llibre de Politskovskaya explica molts altres casos tant o més brutals que el d'aquests dies (soldats abandonats, soldats que es podreixen, soldats torturats...) en un exèrcit que des que va perdre a l'Afganista no aixeca el cap, i on impera la llei del més fort, l'anarquia absoluta. És clar que després del kursk, els somnífers, el teatre Dubrovka, l'escola de Bes-lan, les morts de Balcària i Txetxènia en general d'aquest dictador (no confonguem democràcia amb sufragi universal) no ens pot sorprendre res.
La Vanguardia
Avui la vanguardia ha fet 125 anys, i ho ha celebrat amb un suplement molt extens amb articles destacables més o menys de cada any, tant d'editorials com dels millors periodistes que hi han passat, tinc lectura per estona. En voldria destacar dos que m'he llegit, de moment.
Un és el de Josep Pla el 10 de febrer de 1939. Destil.la anticomunisme, és comprensible tenint en compte el que li van fer els comunistes a ell i a molts coneguts seus. El seu relat de l'entrada a una Catalunya destruïda fa besarda, i això que encara vam tenir sort de la batalla de l'Ebre, un autèntic suïcidi militar (amb nens de 16 i 17 anys lluitant, més joves que jo!) que va evitar que a Catalunya es produís una guerra de guerrilles que hauria arrassat el país. Pla es pregunta si les tombes dels seus avantpassats van ser profanades durant la guerra i també es qüestiona perquè el 19 de juliol de 1936 va veure cremar set esglésies diferents.
Pla va ser més tard marginat pel règim (de director de la vanguardia es va promoure l'avi d'aquell president del govern del PP amb bigoti de qui no vull dir el nom i més tard a Galinsoga, de qui avui la vanguardia s'avergonyeix, l'autor de la frase "todos los catalanes son una mierda") i això va permetre que fes l'obra més extensa de la literatura catalana, amb més de 40 volums inabarcables per algú com jo. Sens dubte si els detractros de la llengua catalana esborresin algú a consciència del mapa, esborrarien Pla. Evidentment això no neteja el fet que, a sang calenta, parlés massa bé dels legionaris, que li havien salvat la casa, però que amb els anys li prendrien la dignitat. La destrucció dels republicans a mesura que abandonaven Catalunya era considerable(executaven presoners sense judici, volaven ponts i camins...), però la que duria a terme Franco tampoc era gens menyspreable.
Un director de la Vanguardia diferent a l'avi del president d'infaust record va ser Agustí Calvet, Gaziel. He llegit un article seu al suplement d'avui de la Vanguardia on explica els fets d'octubre del 34(la proclamació de l'estat català). Un desastre de dimensions descomunals i incalculables, políticament i en tots els àmbits. Gaziel ho va viure, va veure com es promovia una vaga des dels poders públics (hi ha precedents?), va veure com cinc obrers armats l'expulsaven de la seu del diari que dirigia (la Vanguardia), sense que cap policia intervingués ni per ventura i bé, també presencia el nefast discurs de Companys des del balcó. El més gros de tot, veure el conseller de governació de la Generalitat dir les paraules següents:" Catalans! Alceu-vos en armes!". Gaziel es pregunta hirònicament si encara n