Articles plagiats

No sé si n’han adonat els pocs però existents posibles lectors d’aquest blog que d’uns dies ençà el nivell en general dels posts ha pujat.

Primer vaig recomanar un llibre d’skins a Catalunya basant-me en característiques molt tècniques, després vaig criticar durament Joan Ferran treient el difícil tema dels topònims, més tard he criticat intel.ligentment la senyora Mieras i entremig he tingut temps de carregar-me telefónica i defensar CiU alhora que deixo pel terra Magdalena Álvarez, i tot amb arguments molt convincents

No, això no és ni auto-apologia ni auto-peloteo, simplement he estat d’exàmens i pràcticament no he tingut temps d’escriure(ara per sort els he finiquitat), i per això vaig decidir agafar articles de qualitat del diari Avui i copiar-los i enganxar-los retallant les parts, no es tracta de plagis, es tracta de còpies. Perquè ho he fet podent deixar en blanc el blog aquests dies?

Molt fácil, d’entrada per fer propaganda d’aquests excepcionals periodistes i escriptors, i també per demostrar la poca fiabilitat que es pot donar a internet. Jo he reconegut la copia i ara diré els noms dels plagiadors, però podria haver-me passat anys copiant articles de l’Avui i ningú m’hauria dit res, fent copy-past ràpid.

Així doncs, l’article dels skins era del genial periodista coneixedor de l’actualitat internacional Xavier Rius-Sant (no confondre amb el director d’e-bruticies Xavier Rius), els articles de telefónica, CiU i la ministra Álvarez del col.lectiu J.B. Boix (ara ja no col.lectiu, ara Francesc Sanuy a seques), l’article sobre Joan Ferran era de la columnista Isabel-Clara Simó i l’article contra Caterina Mieras era de Jordi Coca.

Especial rellevència vull donar a l’article de Jordi Coca, conegut escriptor favorable al tripartit que demostra la seva absoluta independència i honestedat amb aquestes critiques raonades contra el seu govern.

Això és l’Avui, un diari plural com n’hi ha pocs.

Dimiteixi senyora Mieras

La consellera de Cultura Caterina Mieras ha estat una sorpresa des del dia del seu nomenament. Pel que sembla, la primera sorpresa la va tenir ella mateixa ja que, ni de lluny, no figurava en cap de les llistes amb noms per ocupar aquest càrrec. D'ençà d'aleshores, i després de respectar-li amb escreix els cent dies de no bel·ligerància, s'ha començat a veure que la consellera suma un despropòsit a un altre de pitjor. Com que la premsa ha parlat de paràlisi, de desorientació i de desconeixement, no cal ara entrar en detalls que amb una mica d'humor, gairebé podríem dir que són escabrosos. Tot això és conegut i, lògicament, tindrà conseqüències en el nostre futur. Perquè, en contra del que de vegades es tendeix a creure, els errors en cultura també tenen conseqüències, algunes de les quals poden arribar a ser irreversibles. En tot cas no tenen menys conseqüències que els errors comesos a sanitat, per exemple.Dit això, que ja se sap, cal afegir una cosa menys evident però encara més greu: d'ençà del primer dia cada vegada que un grup de professionals o una representació sectorial ha anat a veure la consellera, s'inicia després un tràfec d'e-mails on s'expliciten les opinions dels visitants. Per ser sincer haig de dir que l'única expressió que s'ajusta una mica a la impressió general és la d'un astorament que frega el ridícul. De fet, la majoria de comentaris són encara més clars i fan evident que la consellera no sap de què parla i no entén les propostes.Els errors de la consellera són d'índoles molt diverses, però, si no m'erro, tenen un denominador comú -no sap què està fent- i es podrien agrupar en quatre blocs diferenciats: primer, hi ha la desinformació que he dit; segon, una incapacitat innata per escoltar; tercer, sovint actua com si no tingués un projecte global; i, finalment, sembla perduda i sense autoritat. Quedi, doncs, la meva petició feta sense embuts: que el president Maragall rectifiqui, que faci dimitir la consellera i que s'encarrili el món cultural tal com pertoca a les esperances que va despertar el tripartit i tal com pertoca també a les enormes possibilitats que té a les mans.

El centre, peatges

És justament perquè el món fa tantes voltes que convindrà que CiU no entri en lluites intestines i fratricides que la facin acabar com la UCD de Suárez. Amb les seves llums i ombres o encerts i fracassos, no hi ha dubte que és una força política que forma part del patrimoni del país i que propis i estranys s'equivocarien si, tot aprofitant la patacada actual, caiguessin en la temptació de carregar-se l'invent. Quan s'han desembeinat els punyals més esmolats i s'han insinuat tendències rupturistes o fraccionals, és necessari que des dels propis rengles no es cometi l'error de dinamitar per interessos personals una organització que encara pot prestar servei a la comunitat. És l'hora de garantir que, tal com s'ha aconseguit a Euskadi, el conjunt de les forces nacionalistes resulti decisiu.
També m'ha agradat l'article del professor G. López Casasnovas en què es mostra sorprès per l'anunci del govern de Madrid que no rescatarà els peatges del seu cost tan elevat. A la ministra M. Álvarez, el conseller Nadal ni tan sols li ha plantejat el tema, perquè ella, d'entrada, ja ha dit que no té diners. Diu el catedràtic, amb tota la raó del món, que no es pot descartar una opció amb un argument tan primari, sinó que s'ha de jutjar si la inversió val la pena perquè genera uns beneficis que justifiquen els seus costos. Pregunteu als milers de conductors que atrapats diumenge tocaven impotents el clàxon a Vilassar.

Joan Ferran

El primer secretari del partit socialista de Catalunya a Barcelona, Joan Ferran, està preocupat per la "terminologia confusa" que utilitzen TV3 i Catalunya Ràdio per referir-se a Espanya, a Catalunya i als Països Catalans. Ferran està inquiet quan sent utilitzar Estat espanyol per dir Espanya -una inquietud que comparteixen Ángel Acebes i Rodríguez Ibarra, també socialista, cosa que no evita que li tingui tírria a Catalunya-. A Ferran li agradaria que diguéssim Espanya, però no per referir-nos a la nació contigua, sinó referint-nos a Catalunya. Ell creu que no hem de confondre Estat i nació, notícia que em deixa garratibat, perquè si de l'Estat en dius Estat i de la nació en dius nació no sé jo què és el que no s'entén. Però el que més l'alarma és que hom digui Països Catalans, ja que cita que l'altre dia Catalunya Ràdio, quan esmetaven els equips de futbol de València i de Vila-real, va dir que eren equips dels Països Catalans. M'agradaria que el flamant secretari em digués amb quin nom ho hauríem de designar: ¿direm que són equips de la Comunitat Valenciana? Si diem País Valencià, ¿també se'ns inquieta el lingüista? Puc entendre que algú estigui inquiet perquè Països Catalans només s'utilitzi per parlar del País Valencià i de les Illes, però no del Principat, vici lleig que es cura analitzant el mot. Però no sé veure quin problema designatiu troba el polític socialista en el terme Països Catalans. ¿Que no figura en la Constitució? ¿Que no té estatus jurídic? ¿Que no té la benedicció del govern central? El concepte classe social tampoc no figura a les lleis, però existeix, ¿no? Hi ha un fet innegable: Països Catalans és un terme la claredat del qual és indubtable.
L'home, preocupat, diu que aquests són plantejaments pancatalanistes, cosa que no sentia des que hi havia campanya blavera, i diu que podria crear un rebuig a la Franja de Ponent. Veges tu per on. ¿Que els ho ha preguntat? ¿Que té algun indici de rebuig? ¿Que ha estudiat quanta gent de la Franja s'oposa al terme? ¿Ha fet un referèndum?
Senyor Ferran, deixi's estar de filigranes; vostè el que vol és que diguem Espanya -i si és possible que posem els ulls en blanc i la mà al pit- i que pensem com a espanyols. Tan fotuts i desnacionalitzats com estem, ¿encara troba que abusem? ¿Vol dir que no té feines més urgents a fer?

Escàndols

A tot arreu hi ha escàndols, però la diferència és que a d'altres llocs tenen la seva repercussió, mentre que aquí s'accepten sense tribunals ni crítiques ni condemnes socials. L'estafador de Parmalat, Tanzi, ha sortit de la presó al cap de tres mesos, però almenys hi havia ingressat i queda estigmatitzat pel robatori més gran que s'ha perpetrat mai a Europa. Després del cessament del governador del Bundesbank alemany, ara li toca, per exemple, al governador del Banc d'Itàlia passar pel mateix tràngol. A tot arreu es reclama, per tant, transparència. Aquí, per contra, Telefónica es queixa d'una multa rècord de 57 milions d'euros i diu que no podrà pagar-la sense perjudicar el compte de resultats (o demanar al govern un altre augment de tarifes). Calla, però, sobre les múltiples sancions anteriors que li han estat rebaixades i, sobretot, que quan li han aplicat l'última acabava d'indemnitzar el Sr. Abril Martorell per valor de 6 milions d'euros (10 milions de cost efectiu) per acomiadament amistós, xifra que es veu que sí que poden pagar quan no és per al tribunal sinó per als col·legues que fan nosa.

Revolució taronja i fracàs

Un any després de les eleccions que van donar la victoria al candidat pro-occidental Viktor Yushenko (per un estret marge, tot hi ser les primeres no manipulades), el candidat pro-rus es torna a imposar. Ben cert és que la partició de Yushenko en dos (per una banda el partit de l'ex-primera ministre Timoixenko i de l'altra el seu) hi ha ajudat(és com si Cdc i Udc se separessin, llavors és clar que Maragall guanyaria les eleccions), però està clar que no ha suposat el canvi que esperava el poble que es va passar tants dies al carrer (com els agradaria fer a Bileorússia si els deixessin).
El que està clar és que s'ens va voler fer beure com un autèntic canvi el que era un simple canvi de noms, Yushenko havia estat primer ministre amb Kudxma i Timoixenko no deixava de ser una multimilionària enriquida per les privatitzacions, a l'estil Abramovitx (president del Chelsea). La corrupció ha seguit i només queda la bondat de Yushenko, expressada en la seva cara, que ha patit els estralls de les deixalles del Kgv(encara existent a Ukraïna).
imatge d'un manifestant bielorrús

Badjoko, Chirac

Lucien Badjoko és un ex-nen soldat que ha fet un llibre amb la seva experiència, el pròleg és de l'arxi-famós Albert Sánchez-Piñol, evidentment l'editen Isabel Marí i la Campana. Avui l'entrevisten al 33, a Millenium, a veure si us podeu baixar l'entrevista de 3 a la carta, té les idees clares, no sé si li servirà de res al seu país però l'esperança és l'últim que es perd. Adjunto una entrevista que li van fer a l'Avui.





El president del país a qui hem d'agrair tanta barbàrie post-colonial ha fet una nova demo de nacionalisme boig. Chirac està com una regadora! No m'estranya que prengui liti!

Pagesos subvencionats

Evidentment no és gens fàcil convèncer els nostres pagesos que fins i tot el mateix sector podria millorar si es tragués la cotilla de les subvencions i lluités per fer competitius els seus productes en el mercat amb una millora de la seva eficiència i de la seva creativitat. I com que no n'hi ha prou a teoritzar, vull posar un exemple d'un país en què ha succeït exactament això: em refereixo a Nova Zelanda, un dels primers països que ha passat d'una agricultura fortament subvencionada com la nostra fins als primers anys vuitanta a un sector agrícola que mai s'havia sentit tan fort i que és rendible valent-se per si mateix.El 1982 els mateixos agricultors es van adonar que els ajuts que rebien representaven una càrrega massa forta per la petita economia de Nova Zelanda i la seva organització principal va demanar al govern que reduís les subvencions a canvi de controlar la inflació. El 1984, amb la victòria abassegadora del Labour Party, es va iniciar el canvi que formava part d'una reestructuració econòmica més general. El 1990, després de sis anys de transició, es van estabilitzar o van créixer ininterrompudament el preu de les terres, dels productes agrícoles i la rendibilitat de les explotacions. La cancel·lació de les subvencions va obligar els pagesos i les indústries agrícoles a incrementar la seva eficiència, a diversificar els seus riscos i a obeir el mercat i, fins i tot, a anticipar-s'hi.
Els agricultors han guanyat més independència i més respecte i el govern ha disposat de diners per dedicar a altres serveis socials com la educació i la sanitat. La experiència de Nova Zelanda demostra que els suposats objectius de les subvencions agrícoles, com ara el manteniment del paisatge tradicional, la protecció del medi ambient, la seguretat de l'alimentació, l'ajuda a la família dels pagesos i la reducció del control de l'agricultura per part de societats mercantils, es compleixen més fàcilment sense subvencions

Skins

Per a tots aquells que vulguin comprendre la complexitat i les arrels del moviment skin, tant pel que fa als seus orígens a la Gran Bretanya entre seguidors de certs grups musicals a finals dels anys seixanta com pel que fa a la seva implantació a Catalunya, és indispensable llegir el llibre de Carles Viñas Skinheads a Catalunya, que acaba de publicar Columna. A diferència del Diario de un skin escrit sota el pseudònim d'Antonio Sales, que és un retrat sociològic i novel·lesc de certs grups feixistes, Viñas, des d'un impecable rigor històric, fa un recorregut cronològic del moviment skin per oferir-nos una radiografia del panorama skin a Catalunya. I la primera sorpresa que s'hi troba és que trenca el tòpic tan estès que tots els skins són feixistes i ens mostra grups skins d'ideologia llibertària i comunista. Fa un interessant retrat dels grups neonazis catalans que s'han servit certament de nuclis skins i dóna molta i contrastada informació, per exemple, sobre l'entrada fa deu anys de joves skins a Estat Català, que utilitzava un discurs identitari, feixista i independentista. També ens explica els orígens i evolució dels skins presents als camps de futbol, especialment els Boixos Nois i les Brigadas Blanquiazules.

2 cartes al director

2 cartes al director interessants els últims dies, sobretot la segona:

Jo he fet molts informes
Ignoro què fan els actuals càrrecs de confiança; quan jo ho era, vaig elaborar estudis, informes, opinions contrastades amb arguments i indicadors sobre: el públic de les filmoteques, les innovacions de la New Tate de Londres i quines eren possibles aquí, valoració de l'ampliació del British Museum i a què obeeix, descripció i expectatives de negoci en els estands de diversos països en les mercats de films paral·lels als festivals de cinema? I moltíssims més, l'objectiu dels quals era aprendre les coses dels que les fan millor que nosaltres i aplicar aquests coneixements en la mesura de les nostres possibilitats.
Tot això era responsabilitat meva i anava inclòs en el meu sou. Una de les coses que sempre he criticat és que els informes de molts alts càrrecs funcionaris fossin tràmits en què no "es mullaven per a res". Però podia empitjorar, com ara. No és la utilitat dels treballs encarregats el que critico; és l'arbitrarietat en repartir estudis que haurien d'incidir en el bon funcionament dels serveis als ciutadans, és la sospita que els veritables responsables de les diferents àrees de l'administració (que han augmentat ostensiblement) no són capaços de fer la feina que els han encomanat. O potser només és que sóc estúpida i havia d'haver encarregat els treballs a amics, parents i coneguts, pensant que el sou me'l guanyava només per ser qui sóc.
Natàlia Molero Lloret

Hi havia una vegada...
L'any 1636 la demanda de tulipes d'una rara espècie es va incrementar tant que es va arribar a cotitzar a les principals borses holandeses. Al començament, tothom hi guanyava, especulant a l'alça. Moltes persones es van fer riques de cop. Per guanyar encara més, es va crear el mercat de futurs, que, amb una garantia del 10 per cent, permetia multiplicar els guanys. El moment culminant es va produir el gener del 1637. La bogeria va fer multiplicar per 20 els preus, i es va crear una gran bombolla especulativa. I en aquest moment es va desencadenar el crash. Els més llestos van començar a vendre, i el pànic es va apoderar de tothom. La major part de la societat va quedar arruïnada. L'economia holandesa va quedar destrossada i va patir una depressió que va durar anys. Paradoxalment, els holandesos varen aprendre la lliçó, i el cultiu de tulipes es va acabar convertint en un gran motor econòmic i en el símbol nacional d'Holanda.
A partir de l'any 2000, la demanda de pisos es va incrementar molt a l'Estat espanyol. Gent de tota condició es va hipotecar fins al coll. Al començament, tothom hi guanyava, especulant a l'alça. Per guanyar encara més, es compraven els pisos a futur, cosa que permetia multiplicar els guanys. El totxo s'havia convertit en el símbol nacional de l'Estat espanyol. I es va desencadenar el crash.
Francesc Costa i Puyal

Almendros, Estapé, Cambó

Alfons Almendros és un bon economista i un bon articulista. Almendros va voler que Fabian Estpapé (supsoso que no fan falta presentacions) dirigís la seva tesina sobre Francesc Cambó, relacionada amb el mètodo del "policy making" introduït a Espanya per Cambó. Estapé va accedir i Almendros va llegir la tesina fa bastants anys, abans que Estapés es jubilés al seu exili daurat de León amb filla i néts. Debia ser abans de l'any 1999. La tesi va ser publicada per l'Abadia de Montserrat.
Doncs bé, llegeixo que han concedit un guardó a Almendros per aquesta tesi. La mateixa universitat de Barcelona li ho ha concedit, a través del seu rector. No està malament. Però amb uns cinc anys de retard! Llegeix la Ub les seves pròpies tesis? O tarda 5 anys?
No es llegeixen ni les tesis dirigides per un ex-rector i catedràtic històric.

Izetbegovic

Realment Agustí Colomines no està gaire lluït avui, el fet de prendre partit clarament a favor dels bosnis no comporta negar la crítica a Alija Izetbegovic, president de Bòsnia-Herzegovina durant la guerra. Menys sanguinari que Milosevic o Tudjman era, però es va barallar realment amb molta gent i el mateix Holbrooke (negociador nord-americà citat per Colomines i artífex dels acords de Dayton) explica al llibre "para acabar una guerra" com era d'hipercrític amb Izetbegovic i el seu govern durant les negociacions a la base americana (el caos entre el president Izetbegovic, el primer ministre Haris Siladjic i el ministre d'exteriors Sacirbey era tan gran, que van demanar consell al conseller professional i reconegut republicà Richard Perle). Molts demòcrates convençuts es van barallar amb Izetbegovic durant la guerra, entre ells Jovan Divjak, militar serbi reconvertit a la causa bòsnia i demòcrata convençut.
Una altra cosa és que els pobles necessitin mites. No deixarem de reivindicar Companys perquè la seva gestió fos dolenta, va ser afusellat i això és imperdonable. Izetbegovic es va posar al capdavant del seu poble en moments difícils, però no l'hem de mitificar, i menys nosaltres que no som bosnis.

Post recomanable
Recomano aquest post que m'ha enllaçat Joan Safont del propi blog. Va ser a Cambodja a l'estiu, tampoc és que haguem de soluscionar el problema, però va explicar les seves sensacions i són interessants.
Carretero
Si el Psc no demana la dimissió de Bono cada vegada que insulta Maragall i ara que Carretero diu el que pensa sobre Zapatero s'el fa dimitir, és que el tripartit està malalt.

Molles de pa

Enèssim drama a l'Europa post-comunista. Això sembla un sainet, el costat de les obres de teatre de les antigues repúbliques soviètiques, el calvari de l'estatut (Lluís Bou explica avui la situació de caos total que es viu a la comissió constitucional, si bé a mi la imatge que donem a Madrid cada vegada m'importa menys, l'important és cara endins) és una broma.
I ara n'haurem de tornar a parlar, fins que la gent se n'oblidi. I no es parlarà dels canvis que s'han produït o s'han deixat de produïr a Ukraïna des que va guanyar Yushenko. I Txetxènia seguirà allà. Via Barcepundit descobreixo aquest blog(minut a minut).

Pol Pot
30 anys d'una de les grans matances de la humanitat. El reporter (de guerra?) Bru Rovira ens ho explica. És important no oblidar. Si no s'hagués oblidat potser Txetxènia o Darfur no haurien passat. I els 4 gats que ahir es van manifestar haurien recordat que també existeixen altres territoris a part de Palestina i Iraq.

Blog interessant
Independentment de la tendència, és una bona notícia l'existència d'aquest blog. El vaig descobrir via Saül Gordillo, que per cert ahir va aparèixer a l'internauta de Catalunya Ràdio, interessant.

Barcelones

Entrevista a Xavier Güell, descendent de la família Güell, director d'orquestra i simpatitzant del partit Ciutadans de Catalunya a la contra de la Vanguardia (perquè després diguin que no surten als mitjans catalans), Núria Escur el posa contra les cordes:

"Ya tienen a Boadella con ustedes.

- Sí, desde luego, un tipo original y crítico. Pero liderando todo esto debería haber estado nuestro hombre, que era Maragall.

- ¿Qué le diría si se lo encontrara?

- Que nos hemos sentido algo traicionados. Aunque debo puntualizar que me interesa menos la Catalunya profunda que Barcelona. Yo lo que tengo es barcelonitis, amor a la ciudad, no sentimiento nacional catalán.

- Mucho amor, pero se va a Madrid.

- Se vive muy bien en Madrid. Hay entusiasmo por todo lo que es catalán. Respeto.

- Pues no sé dónde lo ve.

- No lo parece, ¿verdad? Yo llevo 14 años viviendo allí y soy feliz. Pero hay quien tiene complejo de catalán...Madrid está cubriendo el espacio que yo hubiera querido para Barcelona. Eso me ha hecho sufrir. "

L'entrevistadora no es talla, com ha de ser, Maragall demostra ser millor president del que aquesta gent esperava, i aquest home demostra el seu auto-odi, culpant al nacionalisme de la mala gestió d'una ciutat. La culpa del que ell denuncia que passa a Barcelona és tripartida, ajuntament, Generalitat i, sobretot, govern central.

Què perquè dic que sobretot govern central?Molt senzill, per això:

"D’altra banda,Renfe va confirmar
ahir que, des de fa
tres dies, els maquinistes
han deixat de fer viatges extres
a les línies de rodalia
–trajectes que no estan obligats
a fer però que assumeixen
per falta de personal– i
que això s’està traduint en
retards, sobretot a la línia
del Garraf, on, amés, s’afegeixen
els problemes de les
obres de l’entrada del TGV a
l’Estació de Sants.
Segons Renfe, ara circulen
el 5% menys de trens de
rodalia. Aquesta reducció
del servei no s’ubica en cap
franja horària concreta i pot
afectar qualsevol tren, ja
que depèn del maquinista.
De moment, el sindicat es
nega a negociar, mentre que
Renfe assegura que tindrà
més maquinistes formats
d’aquí a un mes."

Jo m'ho veig a venir, les coses aniran de mal en pitjor, i quan acabin les obres del tgv a catalunya, si és que acaben, ja veurem què passa amb la despesa pública a Catalunya.

Efemèrides

2 anys i una setmana de govern Zp. I les balances fiscals?
"Chi lo sa".
Barnils
Fa ja 5 anys de la mort de Ramon Barnils, no el coneixia ni conec la seva obra. Només sé que sento una gran admiració per Quim Monzó, referent, amic i col.laborador seu. També sento la mateixa admiració pel radiofonista Jordi Vendrell, al cel sigui fent ràdio.
I conec també la tírria de Barnils envers Carles Sentís, l'espia franquista, i Max Canher, primer conseller de cultura i un autèntic Jack Lang al costat de la Mieras. Personalitat inconfusible.
Barnils va crear escola.

Fer hombra
Realment sembla que Mas i Carod no vulguin ningú que els faci hombra als repectius partits. Aquests dies a la comissió constitucional hem vist un Quico Homs desdibuixat (només sap parlar de truites ell, episodi ridícul de la negociació al Parlament de l'estatut del 30-S, suposo que tampoc fa falta que recordi l'article d'Homs a l'Avui que es deia "tenim la gallina", on deia que l'estatut només funcionaria si manava CiU, i la pertinent resposta de Jordi Pons on el triturava).
Ridao s'ha menjat tota la feina i la veritat és que no fa gaire es va endur un ensurt i va estar a punt de caure a la trampa que li havien parat Guerra, Iceta i la camarilla.
Què dir de Joan Tardà o Joan Puig? El segon no té prou feina que ha d'anar a banyar-se a la piscina de Pedro J. I el primer és tot un personatge.
I Felip puig, per la seva banda, no es queda curt. Mestre de la demagògia i la conya estúpida, no sembla que sigui capaç de dir coses intel.ligents. Una altra cosa és la seva gestió com a conseller en departaments importants, tacada pels pactes amb el Pp.
Un altre dia parlarem dels líders, aixòsón figues d'un altre paner.
També voldria recalcar que de la camarilla de Masi Carod els pocs que es salven són els dirigents de partit. A Madí hem d'agraïr la derrota del Psc a les darreres eleccions catalanes, d'ell depenen els resultats de la federació, mentre que Vendrell marca de prop a Bargalló (l'altra "fiera", ara que tothom l'ha vist sense corbata no destaca per res) i evita que es deixi portar per la síndrome de Estocolm que va possibilitar que Ernest Maragall es treiés de sobre Carod i Sellarés no fa pas massa. Llàstima de l'episodi dels calçotets, fa avergonyir la política catalana.

Putin i Milosevic

Aquesta mania que té Putin per protegir la dona de Milosevic i la seva família, d'oferir-li asil polític a l'estil d'Arabia Saudita amb Idi Amin Dada em fa preguntar-me què hi fot (èticament, ja sé que geoestratègicament Rússia és potència mundial) Putin a les reunions del G8. És un dictador, un quintacolumnista, un assassí, un genocida i protector de genocides. I ens estem tocant el nas.

M'agradaria veure algun dia l'aparició d'algun intel.lectual anti-rus, o anti-xinès (ara que com bé diu Mira han fet aquesta grotesca representació que és el congrés del Partit Comunista de la Xina) o anti-sudanès. Així faria companyia als intel.lectuals anti-americans.

Sortosament Putin va perdre no fa pas massa el control d'Ukraïna, gràcies a una revolució taronja (promocionada per ex-funcionaria i multimilionaris gràcies a les privatitzacions de la perestroika) que ha acabat decebent a tothom però ha canviat les coses. Ara hi ha debat, hi ha vida, hi ha política, que és el que passa també aquí (malgrat alguns antidemòrates no ho vulguin), amb una diferència, allà les dues comunitats es tracten de tu a tu, aquí tenim un gran i un petit. No us sona el debat? Poder parlar la llengua pròpia al congrés?

Observatori global

Amb aquest pretensiós i patètic títol (imitació de l'article setmanal de Xavier Batalla) intentaré fer una volta a l'horitzó (com diria J.J., el Navarro Arisa, no pas en Santos) si bé també podria fer un planetarium (article setmanal, ja difunt, en el què Alfons Quintà deixava anar les seves neurosis personals contra França).
Les notícies em porten a l'Àfrica, si passeges per alguna web internacional et quedes a gust i despatxat, en Mena i en Zaplana semblen nens al costat dels tirans africans. La meva ignorància no em permet saber que a Kenya cinc alts càrrecs (entre ells el governador del banc central) han estat acusats de robar 600 milions d'euros entre els anys 1990 i 1993. Realment "espeluznante".El gran problema d'Àfrica, els seus propis dirigents. O un dels seus grans problemes.
A això hi afegim un intent d'assassinat de l'exèrcit contra el presidentde Txad (algú ho sap situar al mapa?). També un intent d'atemptat contra el president de Zimbabwe mr. Mugabe és d'aplaudir (en la línia d'aquell contra Carrero Blanco).
Ah, i al Darfur(regió occidental de Sudan on hem presenciat una neteja ètnica sense precedents), l'últim que apagui la llum! Si es que queda algú a Darfur!
Per acabar de rematar la cosa, aquests dies he sentit certa gent que diu que les nacions no existeixen, només existeixen els ciutadans (ejem senyor Espada). Es veu que el TPI no epnsa el mateix, aquí en teniu la prova, Llibert Ferri a el temps la dóna, es veu que com que els criminals de guerra no es dónen per eludits, han decidit acusar tot Sèrbia:

"Es tracta de la primera vista d’una instància judicial internacional contra un estat, al qual es demanen reparacions per milers de milions de dòlars. Les autoritats sèrbies es defensen dient que les atrocitats van ser obra de persones, i no es pot criminalitzar tota una nació. Hauríem d’estar d’acord amb aquesta formulació."

Sociovergents

Ja ho diuen que la Vanguardia mai es casa amb ningú, deu ser per això que ara que el col.legi de periodistes hi havia guerra oberta entre periodistes de El Periódico-El Pais contra periodistes de Tv3 s'hagi optat per un periodista de la Vanguardia sociovergent de socarrel (és a dir més socio que vergent, ex-director de la Vanguardia en temps del felipisme on formava binomi amb Joan Tapia, que després ha anat malvivint en mitjans públics socialistes i en reuína com Btv i Tve-Catalunya) com Lluís Foix. No és casualitat.

A veure si Lluís Foix (blogger veterà) és capaç de queixar-se davant per exemple, les declaracions xenòfobes del president de la Ceoe senyor Cuevas, que porta vint anys presidint els empresaris espanyols després de deixar el sindicato vertical. Joan Rosell (que fa dos anys va venir a Barcelona acompanyat de Rajoy per advertir del perill que suposava que Erc entrés al govern) es planteja deixar la Ceoe i tot.

Cares noves

Diu Quim Monzó que els articles poden ser literatura tan bona com la que més, de fet segons ell el fet que siguin menys llargs que, per exemple, una novel.la, no els inhabilita per ser narrativa de qualitat, i ho remata dient que no sé quin autor americà deia que la gran literatura eren els reculls d'articles.
Home, que això ho digui Sam Abrams, passi, però que ho digui en Monzó... un paio que fot anys que no fot un clau en cap terreny que no siguin els articles (de fet des de "el millor dels móns"), que viu d'agrupar, corregir i traduïr els seus articles de la Vanguardia (els de tota la vida i els d'ara), corregir les seves novel.les antigues (les que deixa que es publiquin) i republicar coses de fa anys amb noms nous (Tres Nadals és un bon llibre però és més vell que l'anar a peu, i Catorze ciutats comptant-hi Brooklyn és un refregit)... no sé si és la millor persona per deixar aquesta opinió. És clar que ho va dir en un programa sensacionalista com era "la Columna" de la Otero després que un don "ningú" l'inquirís per quan treuria llibres "de debò", com si els articles fossin virtuals.
No nego que sigui una feinada publicar tots els refregits que publica Monzó, sempre he sentit una gran admiració per ell i sort en tenim (no penso linkar la web que parla dels seus plagis i no penso portar la contrària al gran Vicent Alonso), però ara està més ocupat parlant de gats i radidadors que de coses menys volàtils.
Bé, això ve a tomb perquè ahir es va acanar l'Avui "diumenge", no sé si és gaire desgràcia perdre aquells infumables reportatges de banyadors i lavabos, però perdem sis articulistes de prestigi que no sé si a partir d'ara tindran continuïtat en el diari literàriament parlant millor de Catalunya.
Perdem la prosa "punk"(així s"autodefineix ell) de David Castillo, les cròniques londinenques de Quim Aranda (seguirà escrivint al suplement d’esports de dilluns), la prosa extraordinària d’Enric Soria (seguirà amb el seu article setamanal a les pagines de diàleg), i els articles de l’Ada Castells (manté la contra de dilluns) i la narrativa paranoica de l’Orteu (segueix amb la contra de divendres), potser el que menys trobaré a faltar és l’article del doctor Corbella, però segur que molta gent el llegeix, doncs jo vaig a contracorrent en tots els gustos.
Així dos poetes de pes (Soria i Castillo) perden dues tribunes de pes, esprem que el nou suplement mantingui certs articulistes i no perdre-ho tot (de fet només es despedien Aranda i Castillo aquest diumenge) però el país, i menys la nostra literatura que camina cap al boom que pot ser Frankfurt 2007 en tots els aspectes, no està per pedre aquesta munió d’articles setmanals.
A la foto Vicent Alonso

Articulistes fràgils

Ho dic més que res perquè el corresponsal de la Vanguardia a Londres, Rafael Ramos, s'està deixant anar aquests dies plagiant articles de The Guardian a punta pala. No em considero neoliberal ni de casualitat, però tampoc em considera partidari de què a la gent se li vegi "el plumero" descaradament. Avui l'analista internacional de la Vanguardia, Xavier Batalla, diu que la majoria de neocons estan començant a rectificar després d'haver vist el seu error. Déu m'en guard que la secció d'internacional de la Vanguardia es posi al costat de libertaddigital, però per llegir aquest tipus d'article ja tenim El Pais o el Periodico (butlletí oficial del Psc) . Potser seria d'agraïr una visió més objectiva, si els neocons han de rectificar llavors el 10 de novembre de 1989 (dia després de la caiguda del mur de Berlín) els militants d'Icv haurien d'haver organitzat un suïcidi col.ectiu qan l'únic que van fer va ser pintar-se de color verd (per passar de ser el Psuc a Icv):

"El apartado de los neoconservadores que han rectificado no es menos interesante. El ejemplo más ilustrativo es el de Francis Fukuyama, autor del célebre El final de la historia y el último hombre (Planeta, 1992), en el que cantó el triunfo de la democracia y del libre mercado. Ahora, Fukuyama, posiblemente el más destacado de los intelectuales que firmaron el manifiesto neoconservador de 1997, no ve el mundo de la misma manera."

Ho dic més que res perquè el corresponsal de la Vanguardia a Londres, Rafael Ramos, s'està deixant anar aquests dies plagiant articles de The Guardian a punta pala.

La Vanguardia sempre ha estat d'on bufa el vent, tal com explica bé Josep Pla en els seus "Homenots" que dedica a Ramon Godó, un espanyolista neuròtic amb un odi furibund a Catalunya (que va heredar un diari que era l'òrgan oficial del partit liberal de Sagasta a Barcelona, que llavors no feia hombra al "Diario de Barcelona", òrgan del partit conservador de Cánovas del Castillo, de la família Brusi) que va tenir l'encert de veure que Agustí Calvet, Gaziel, podria tirar el diari endavant, i precisament aquest equilibri de poders va configurar un diari sense ideologia, pràcticament, apart de la defensa dels valors tradicionals típica de la societat catalana i bastant transversal, més que ara, llavors.

Milosevic, arbres

Ha mort Milosevic. Ens n'hem de felicitar? Del "fet biològic"(com es deia amb Franco) no ho sé, però hem d'estar contents del fet que hagi mort a la garjola. No podrem dir el mateix quen Pinochet la palmi, ni ho vam poder dir de Franco o Stalin. La pregunta és? On moriran Karadzic i Mladic? En llibertat o al "trullo"?
Inverteixi en arbes! Valor segur!
Diu Fabià Estapé a les seves memòries (De tots colors, edicions 62)que quan li ven presentar Helenio Herrera, aquest li va dir que si era economista li expliqués on invertir els estalvis. Estapé li va respondre:"¿Usted cree que si yo supiera donde invertir el dinero estaría aquí hablando con usted?"
Doncs això, si jo ho sabés no crec que estigués escrivint aquest blog, però últimament he descobert un valor segur, amb un creixement (literalment) assegurat i a molt llarg termini.
Es tracta d'invertir en arbes! Sí sí, ho heu sentit bé, en arbres, però no en una empresa que fa arbres, sinó comprar arbes directament. Els arbres tenen un creixement vegetatiu que fa que cada vegada tinguin més fusta per vendre, a més que el valor de la fusta puja per moments, doncs degut als incendis i a la deforestació cada cop n'hi ha menys. La idea és comprar un arbre que ja té un any al preu de 180 euros per veure com creix i es consolida. Això també és utilitzat per replantar certes zones del planeta que poden haver estat devastades, sens dubte una bona idea menys arriscada que invertir en fons d'inversió com Gescartera o en accions de grans empres de serveis amb preus regulats.

Televisió pública? Sí, gràcies

Salvador Cardús fa avui un article discutible però s'ha d'admetre que té raó quan parla dels diaris gratuïts, la tristor que sento quan veig cada matí al metro les ordes de gent amb premsa gratuïta només és superada per quan veig algú amb "El Mundo" o "La razón".
Explicava no fa pas gaire Ramon Colom en una interessant entrevista que l'obligació de les cadenes públiques és emetre programes, no fer-los. D'aquí es derivava una crítica cap a l'actual situació de Tve que ha derivat en l'actual onada d'acomiadaments generalitzats deguda a la crisi que pateix l'ens, comparable a la que va patir la Bbc(que conec ben poc però crec que els trets van per aquí, amb la diferència de qualitat insalvable que hi ha entre la Bbc i Tve, és clar).
Colom no l'erra, acutalment Tv3 és una televisió petita al costat d'Atena 3 o Tele 5, és un gegant amb centenars de treballadors, que si són amenaçats tindran un poder de convocatòria molt més gran que els treballadors de Rtve (i no diguem que els obrers de la Seat, i sobretot d'empreses subalternes de Seat). És a dir, Tv3 és molt costosa si la comparem amb una tele privada, d'aquí el lliure mercat ens hauria de dur a reduïr la grandària dels mitjans públics catalans, que tindrien com a única condició emetre en català.
Però és clar, llavors ve quan algú obre i llegeix el llibre de Carles Porta "Tor" (La campana), best-seller basat en un reportatge de 30 minuts que va fer el mateix Porta. Porta és el creador del programa "Efecte Mirall" i reporter històric de 30 minuts. Actualment la seva productora treballa per Cuatro. Porta explica que un reportatge sobre Tor com el de 30 minuts només es pot fer en una televisió pública, que dóna peles i temps, i sense aquesta televisió pública mai hauriem conegut un cas com el de Tor ni hauria nescut aquesta joia literària que és el llibre.
També Colom ha de ser conscient que una tele pública pot mantenir un cert prestigi dins del periodisme. Tothom sap perquè els reporters de "en directe", que surten en una hora molt mediàtica i estan en un programa ben fet, es passen al 3/24 a presentar butlletins a les 4 de la matinada. Perquè "en directe" no el fa Tv3, el fa Mediapro (creadora del nou canal la Sexta, així ha fet fortuna l'ex-director de Tv3 Jaume Roures) i els sous són de misèria.

Estapé respon

Fabian Estapé ha estat i és un gran economista català, ho segueix demostrant a les pàgines de la Vanguardia, d'El temps i amb en Bassas a Catalunya Ràdio setmana rere setmana.
Estapé va ser degà de la UB durant la llarga nit del franquisme, així com col.laborador del govern feixista (i se n'avergonyeix i es disculpa, que ja és alguna cosa) a més d'estret col.laborador del gran economista Joan Sardà Dexeus, ideòleg del Pla d'Estabilització que va situar l'economia espanyola en una posició més agradable a nivell mundial després de la ruïna que van suposar l'autarquia de Franco i Suances.
Explica Estapé a ala seva biografia "de tots colors"(Edicions 62, 2000, a cura de Mònica Terribas) que quan va ser conseller personal del ministre de l'Opus Dei López Bravo va tenir un greu problema amb les mines d'Astúries. Les mines d'Astúries van veure néixer el sindicat CCOO( ce ce o o que diria Urdaci) i cap allà als anys 60 havien deixat de ser rentables, però és clar, políticament no es podien tancar, igual que passa ara, la política prevalia per sobre de l'economia més elemental.
I així és com treure carbó d'Astúries val 30.000 pessetes de 1999 la tona, quan importar-lo de Polònia val 5.000 pessetes la tona. Us sona? No us sona de la Pac? Però és que això és pitjor, és un problema que s'arrossega des de fa 40 anys, que un socialdemòcrata schumpeterià com Estapé ja denunciava, i el problema persisteix i ha portat a Astúries a les taxes de creixement més baixes d'Espanya sencera i que el ministre Álvarez Cascos, àlies el doberman, no va deixar tocar.
I això porta a pensar en els problemes crònics de l'economia i d'Espanya en general. Algú sap quans anys fa que una ment privilegiada va decidir fer un ample de via per Espanya diferent perquè deia que era el futur, a més de fer un sistema radial i centralista? Més de 150 anys, i sembla que ni el mateix Zp vol solucionar. Ja poden dir missa, més de 150 anys i ningú hi ha volgut posar remei! Quan hi haurà un ample de via europeu València-Perpinyà? Perquè el Tgv mercaderies no pot portar, però és clar, després de tanta anys queixant-nos i tants despropòsits pepetrats tant per Cascos com la Magadalena Álvarez encara haure'm d'estar agraïts.

Llibre i programa nous

Avui (o ahir per al lector), dia internacional de la dona treballadora, un assagista genial ha presentat un llibre genial d'una escriptora genial.
Cuatro x cuatro
I també avui s'ha presentat un nou programa (4x4) del canal Cuatro, molt en la seva línia intel.lectual, cosa que s'agraeix de tant en tant. Us adjunto l'explicació que es fa a la web de la cadena:
"El programa tendrá cuatro ejes bien definidos que constituyen otras tantas formas de enfocar esa actualidad: Una entrevista en profundidad a cargo de Iñaki Gabilondo; un reportaje de investigación de la mano de Jon Sistiaga; un debate moderado por Carles Francino y una mirada femenina sobre temas de actualidad por parte de Àngels Barceló."

Suposo que tothom sap què és una entrevista. També és fàcil de saber què és un debat, així com un reportatge. Però algú té punetera idea de què vol dir "una mirada femenina"? No ens poden dir que la Barceló (després de fracassar, feliçment per mi, amb el sue programa 180 graus a Tv3) farà un informatiu i punt? O és que farà un informatiu on només es parli de "dones, premsa del corazón y moda"? Oi que si fa falta la Barceló parlarà del que calgui, de futbol i drogues també?
El dia que tres dones presentin un programa fent un debat, una entrevista i un reportatge i el quart sigui un home que dóna "una mirada masculina" la cosa s'haurà normalitzat. I si no hi ha mirades femenines ni masculines, millor tu. Exhibir les dones com un trofeu no és paritat, és promoure la desigualtat. I la dona que es deixa fer això, doncs bé, m'abstinc d'opinar però vaja, s'ho ha deixat fer.

Lluita aferrissada i impostos

Molt bé senyor Mas, felicitats. També felicitats al senyor Puigcercós.
La seva capacitat per destruïr-se mutuament i atacar l'altre és collonuda.
Joan Ferran es deu fregar les mans. Puigcercós no sé si sap que el debat cara a cara Mas-Puigcercós a can Bassas l'hauria de fer en un 3 contra 1. Saura, Maragall i Mas contra Carod. Aquest acarnissament és poc lògic.
I Mas hauria de saber que el reival a batre és el Psc, sigui Tura, Castells o Maragall el candidat.
Estalvis
Atenció que els nostres estalvis estan en joc! Ai ai ai, que la cosa acabarà malament. Això fa por, però bé, ja sabem que Brufau sap nedar i guardar la roba. Tampoc és una situació estranya. De qui són els recursos naturals a Espanya? De Zapatero no? Doncs és lògic que Morales vulgui el mateix.

Llibertat d'expressió

Diu el crític literari Robert Hughes al seu llibre "la cultura de la queja"(anagrama, 1993), que corria l'any 1989 quan el senador Alfons D'Amato (republicà per Nova York) va trencar una fotografia en públic. Es tractava d'una instantània que li havia entregat el reverent Donald Wildmon, de l'Associació Família Americana i promotor de campanyes contra "el pájaro espino" o "la última tentación de Cristo" de Marin Scorsese. La imatge era una foto de l'artista Andrés Serrano titulada "mea Cristo" en la qual apareixia una creu dins un recipient amb un líquid groguenc. Molt subtil.
La campanya va ser mortífera i així va arribar al Senat. Evidentment el senador no estava en contra de la llibertat d'expressió, però es queixava que s'utilitzessin diners públics per pagar aquest tipud d'art. Resulta que Serrano havia rebut un premi de la South-Eastern Center for Contemporany Art (Secca), associació que havia rebut els diners del National Endowment of the Arts (Nea) abans que el jurat donés el premi a Serrano. És a dir, ningú del Nea va tenir res a veure amb Andrés Serrano, però al ser públic va ser sotmès a linxament mediàtic.
Per resoldre el problema es va colar al Senat una normativa destinada a salvaguardar els drets religiosos que no pogués "difondre, disseminar o produïr":
1-Materials obscens o indecents
2-Materials que denigirn creences o la fe d'alguna religió en particular o no religió
3-Materials que ofenguin o denigrin alguna persona, grup o classe.


Vaja, com bé diu Hughes, si algú creia en el Déu del foc es podia sentir ofès per la presència d'extintors en un lloc públic. El discurs que ara ha aplicat l'esquerra políticament correcte amb les caricatures de Mahoma el va aplicar llavors la dreta americana que avui reclama la llibertat d'expressió. Postures canviades i no passa res.
La normativa va ser rebutjada per 73 vots a 24, però l'autocensura i la paranoia dels museus americans amb els seus proveïdors va ser de por.

Intel.lectuals per la llibertat d'expressió
Vilaweb reprodueix en català el manifest de 12 intel.lectuals d'alçada sobre l'afer de les caricatures de Mahoma.

Poder polític

Sempre s'ha dit que Enric Juliana, subdirector de la Vanguardia i delegat a Madrid, és un dels periodistes d'aquest diari més ben connectats amb el socialisme. Ho ha de ser, doncs la Vanguardia sempre és d'allà on bufa el vent, i ara bufa de l'esquerra (tot és relatiu, però al costat de l'extrema dreta que hem vist en aquest "circ-convenció pepero" no tant) espanyola.
Juliana ho ha demostrat criticant durament a Erc pel seu "radicalismo" o enyorant el centralisme del Pujol "español del año" segons l'Abc. Ara deu fer vots d'alegria amb la foto sociovergent.
Doncs bé, al seu article d'avui, nova demostració de socialisme central:

"el catalanismo saltimbanqui y ploramiques incapaz de reconocer que con el nuevo Estatut Catalunya se consagra como la región con mayor poder político de Europa."

Arribats a aquest punt, no sé de què ha servit tot aquell viatge. Potser a aquest senyor, que no veu la necessitat d'il.lustrar les seves paraules amb fets empírics, li importa molt el poder polític. A mi m'importa el ebenstar dels ciutadans, per això crec que s'ha de resoldre el dèficit fiscal, i per això crec que Juliana no ha entès res. Li aniria bé llegir algun llibre de Ramon Tremosa.
Ciutadans de Catalunya
Sorprèn que un partit que es declara il.lustrat negui el dèficit fiscal de manera anti-il.lustrada. Sense justificar, perquè sí.

Barril

Només vull recordar que Com Ràdio disminueix en audiència dia rere dia des de la marxa de Barril.
Joan Barril se sincera a l'Avui d'avui:

"E-Què ha notat sobretot en el canvi del magazine matinal La R-pública, de COM Ràdio, a l'informatiu nocturn de Catalunya Ràdio, El cafè de la República?

JB-El més essencial és que he notat que hi havia gent dolenta. Mai oblidaré la forma com vaig ser tret de la COM ni el desmembrament del meu equip, consolidat de cinc anys, que va quedar del tot dispersat. M'he tornat més desconfiat i potser fins i tot més mala persona. Ha estat la decepció més grossa: notar l'arbitrarietat, la mala educació, el maltractament a les persones... Mai més veuré la gent de la mateixa manera ni probablement tampoc la política, ja que era una empresa pública.

E-El retret té noms i cognoms...

JB-Sí, esclar: Celestino Corbacho i la seva camarilla. Són gent que poden dir que les coses han de canviar però ha estat 20 anys d'alcalde.S'ha dit molt que la COM es va crear com a contrapoder socialista a Catalunya Ràdio en època de govern de CiU. Sí que s'ha dit molt això. Vols que t'ho confirmi? A la vista està. Jo no sóc un dirigent de la COM, ni l'inventor. A la COM no hi sóc, i més absolutament igual el què en facin. No sóc un abanderat de la causa de la COM com a idea. El que em preocupa són els seus treballadors, que són una magnífics professionals, mal dirigits. El que vulguin fer amb la COM ells ho sabran."

Només vull recorda que des de la marxa de Barril la Com ha reduït l'auidència a la meitat.

De llibreters

La setmana del llibre en català ha estat un èxit, segons diuen. El seu director, el jove Ernest Folch (fill del tan socialista Xavier Folch, però no per això menys propens a dimitir del seu càrrec al costat de na Caterina Mieras), ha dit que han duplicat vendes i, més enllà d'això, l'estand ha estat un èxit perquè la plaça Catalunya és molt més àmplia i més vistosa que les Drassanes.
Més enllà d'això, ens hem de flicitar per la supervivència de la llibreria Catalònia, una llibreria típica de tota la vida que tracta el llibre com el que és, un producte útil (per a la ment) i no una cosa rara com fan a la fnac. És trsit que la gent compri cultura la fnac, on només saben música i gens de literatura, però és clar, avui m'he passejat per les llibreries del meu barri i no es pot dir que el nivell sigui gaire alt. Des de llibreters que et recomanen "el codi Da Vinci" a d'altres que no saben ni que tenen la nova col.lecció de novel.la negra de 62 a les pròpies prestatgeries, la renovada "la cua de palla".
Per cert, el grup editorial d'Enrest Folch, edicions 62, està patint un boicot per part dels llibreters, que es queixen del fet que abacus pugui vendre el nou Harry Potter un 20% més barat acollint-se a la llei de cooperatives. Empúries, editora de Potter i membre del grup 62 no en té la culpa, però per fi els llibreters s'han fet ressò d'un escàndol descomunal (abacus no és cooperativa, és una SA amb totes les de la llei, almenys a Guissona s'han canviat el nom). Darrere 62 hi ha la caixa, no cada dia es pot fer boicot a la caixa sense donar gustet a Pizarro.

Tremosa i Freche

Després del macropost d'ahir (gràcies senyor de la Hoz) crec que em mereixo un descans. Avui només vull dues coses, primer recomanar l'article de Ramon Tremosa on explica la siutació econòmica de la franja de Ponent i el seu superàvit financers que permet una despesa pública sense límits. I d'altra banda em felicito pel fet que aquell president que va dir que "el català és un patuès que no interessa a ningú" sigui marginat pel seu propi partit, demostrant que a França tallen el bacallà els delegats del govern o prefectes i no els presidents regionals.

Ràdio 4 i Adn, altra volta

A veure, no ens posem nerviosos amb Ràdio 4. Aquesta emisora va néixer fa 30 anys amb l'objectiu de protegir la llengua catalana, al no haver-hi cap altra ràdio en llengua catalana perquè la dictadura ho prohibia, va ser una eina útil al servei de la cultura.
Actualment hi ha una ràdio que té 6 vegades més audiència que Ràdio 4 (la Com), una altra que té 30 vegades més audiència (Rac1) i una altra que té 60 vegades més audiència (Catalunya Ràdio), a més de totes les ràdios locals i les radiofórmules de Miki Moto o Rac 105, a més de les desconnexions que fan bastantes ràdios estatals.
Llavors, si tenim emissores que fan la mateixa feina que Ràdio 4 (i molt millor, perquè tenen més audiència i la Com o Catalunya Ràdio les paguem també nosaltres) perquè volem Ràdio 4? Doncs clarament, per defensar la llengua catalana, però no amb la programació que fa ara (que ha fracassat per mimetisme amb Catalunya Ràdio, com també li està passant a la Com, ja li va passar a Ona Catalana i no li ha passat a Rac1 degut a la seva originalitat). Hi ha múltiples maneres de defensar la llengua radiofònicament sense fer el que fa ara Ràdio 4, o el que fa Sant Cugat en la desconnexió de la 2. Entenc el cabreig de tots aquests professionals, però a veure, si no tenen audiència què volen? A ràdio 4 hi ha d'haver un canvi dràstic que en cap cas ha de ser la desaparició, però aquests periodistes s'han d'adaptar als nous temps i potser si ho haguessin fet no estarien com estan. Hi ha d'ahver reconversió.
Fa 30 anys la llengua es protegia amb una ràdio. Ara que ja tenim ràdios en català té dret al govern a desentendre's de protegir la llengua? Ha deixat d'estar en perill de desaparició la llengua catalana? Els últims estudis de l'Iec confirmen que el català recula i pot desparèixer. El que ha de fer el govern és destinar aquests diners a protegir una llengua que ataca més que no pas defensa. El que no ha de fer és, dràsticament, acomiadar 110 persones molt vàlides per defensar la nostra cultura.
I aquí va l'altre dilema. Com és possible que una ràdio amb tants bons professionals com Ràdio 4 tingui tan poca audiència? Sílvia Tarragona era líder a Catalunya Ràdio, dubto que s'hagi estupiditzat a l'arribar a Ràdio 4. El govern és en part culpable d'aquesta situació, les ràdios públiques no estan ben gestionades (fa poc el conde de Godó es queixava que Rac1 té la meitat d'audiència que Catalunya Ràdio amb 6 vegades menys freqüències i un pressupost que no arriba al dels informatius de Catalunya Ràdio) i Catalunya Cultura té ara una última oportunitat de créixer, doncs la seva audiència era la mateixa que Ràdio 4 amb una programació molt més cultural i freak, cosa que es podria considerar un èxit però pel govern és un fracàs, són ambiciosos, em sembla bé.
És a dir, podem afirmar amb rotunditat que si Ràdio 4 no funciona és per falta d'impuls del govern central i en això dóno la raó a Montserrat Minobis, el que passa és que crec que la fórmula de ràdio 4 (amb una programació convecional) no és l'adequada en un mercat com el nostre, s'ha d'innovar com fa Rac1 o ha fet Flaixbac, que demostren que els diners no són l'única cosa important a l'hora de fer ràdio.
Adn
El nou diari gratuït Adn és el primer diari gratuït espanyol amb seu a Barcelona i podria dir que dels pocs mitjans generalistes sense seu a Madrid (tots els diaris, teles i ràdios tenen la seu a Madrid, excepte la Vanguardia i Punto Radio, que tenen poca penetració fora de Catalunya comparat amb els madrilenys, i ara el canal "la sexta", que ubicarà informatius i publicitat a la capital). També és el primer diari gratuït de Barcelona amb el 0% de pàgines en català.
És a dir, el primer diari català és el primer que no és en català. Una aplaudiment per Lara (l'editor) i el director Albert Montagut (provinent d'el Periódico, que no va traduïr el diari fins que Jordi Pujol, aquell a qui critiquen tan ferotgement, va desembutxacar una milionada en un sistema de traducció).
Això què vol dir? Vol dir que des de fora de Catalunya creuen que el català és més important del que realment és? Vol dir que els catalans ens ho hem de fer perdonar tot i per això som més papistes que el Papa? Vol dir que els catalans no donem importància a l'idioma i que no serveix per fer negocis?
La veritat, no ho sé. El que sé és que algú com Pedro J. ha llençat una editorial en català de bastant èxit i molt comercial, amb títols que parlen directament de la independència (!!!) com aquest "l'endemà de la independència". I que Flaixbac i Rac1 s'estan forrant d'oients amb uan programació només en català i que Moritz és una cervesa d'èxit que etiqueta en català i en poc temps ha aconseguit el 20% de mercat.
Adn té coses positives i negatives a l'hora. Adn explica avui qui són els guanaydors del premi Salambó (el de la Fnac) donant molta més importància al premi castellà que al català. No em sembla bé i em sembla encara pitjor el garbuix que es fa el redactor quan parla de Joan Daniel Bezsonoff (gaunaydor en català per "les amnèsies de Déu", empúries) i cita a un membre del jurat (el gran Joan-Lluí Lluís) sense entendre o deixar clara si la cosa és irònica o no i sense aclarar si Bezsonoff és anònim o no, a part que li diu autor francès quan l'important és que és del Rosselló, però vaja, hi estem acostumats.

"Les amnèsies de Deu (Empúries) del enigmático escritor francés Joan-Daniel Bezsonoff (seudónimo), de paradero e identidad desconocidos, se llevó por su parte el galardón en la modalidad catalana, en su segundo año de edición. "Bezsonoff está en Rusia buscando sus orígenes", bromeó Joan-Lluís Lluís, miembro del jurado catalán y también, como el autor, oriundo de la Cataluña Norte."

El que m'ha agradat és la importància que dónen al darrer premi Sant Jordi (Julià de Jòdar) deidcant-li una columna sencera, cosa estranya. També està bé la importància que dónen a la política municipal (cosa que contrasta amb les declaracions d'Enric Sierra, ex-director de 20 minutos i ara director de "vivir" de la vanguardia, a El temps on deia que els periodistes parlen massa de política), dues pàgines senceres amb declaracions de Clos i Trias, deixant clar la ciutat on viuen. El que no sé és si parlaran gaire de Catalunya, o si es limitaran a ser un mitjà local i localista. Secció catalana no en tenen.
Per cert, que el diari té la redacció a la torre Agbar, Fornesa ha trobat utilitat ja a uns quans metres quadrats d'aquell edifici gegant, maco per fora i poc funcional per dins. Diuen que Fornesa va dimitir de president d'Agbar quan va veure com de lleig era el sue despatx a la torre "supositori".