Bilingüisme

Contrastant rebat Eugenio Trías (ciudadano de Cataluña) de manera excel.lent:

"En segon lloc, Trias afirma que Catalunya "ha sido siempre [...] de natural bilingüe". Com tothom sap, Guifré el Pilós parlava espanyol, en concret amb accent de Sevilla. I els camperols del Ripollès i els pescadors de l'Alt Empordà parlaven el segle XV un espanyol excel·lent fins i tot més correcte que el parlen els seus descendents a hores d'ara, contaminat grollerament pel català que ara es parla. Sense anar tan lluny, a finals del segle XIX és evident que, per exemple, els habitants d'Osona utilitzaven l'espanyol amb tota normalitat. A més a més, els qui hem tingut la sort de tenir avis o àvies que han rondat o ultrapassat el centenar d'anys hem pogut comprovar la dificultat, en major o menor grau, amb què s'expressaven en espanyol, l'altra llengua natural de Catalunya. Tots aquests exemples palesen com de natural és des de sempre l'espanyol a Catalunya."

Premi llibreter
Batalletes de baixa estofa, ara el premi llibreter corre perill perquè els catalans només sabem que barallar-nos entre nosaltres. Per una vegada, sisplau, que regni la concòrdia, i aquest premi que és un èxit no desaparegui. El premi llibreter. Aquesta crònica desacomplexada d'una de les poeques periodistes culturals d'aquest país pintava bastos.

la fira

Els Altres Andalusos tornen amb el missatge de cada any.
I els de cada any es fan els sords (els qui donen les subvencions, els de la menjadora vaja, els del Psc per ser clars).
Però la fiscalia comença a actuar, això no pot quedar impune, dins hi tot la premsa afí (Polanco amb "el Pais" i Franco, vull dir el germanet del conseller Nadal, amb "el periódico") se n'ha fet ressò.

Faig un resum de les crítiques bàsiques a un acte així:
-Les subvencions multimilionàries que paguem tots i que no reben altres entitats molt més reprsentatives que la Fecac(federació d'entitats culturals andaluses de Catalunya).
-El fet de cobrar i extorsionar els qui posen casetes a base de rpeus abusius.
-L'arbitrarietat a l'hora de concedir contractes en una fira pagada per tots.
-La gratuïtat de la seu, el fòrum.
-La propaganda que diferents organismes públics en fan (com tmb) i les facilitats viàries a l'hora d'accedir-hi.

Àlex Gorina i Miquel Porter

Àlex Gorina torba a faltar el crític de cine Miquel Porter i Moix i per això fa un excel.lent article a El Temps carregant contra la actual cultura social, la cultura del zàppings, del desconeixement, de la falta de concentració, dels diaris gratuïts, de la informació en càpsul.les i els teletips de 10 segons. Genial Gorina.

Folch
Xavier Folch explica com les gastaven a can Mieras abans de l'arribada de Mascarell. Que tingui sort, Mieras no ho hauria fet tant malament ni posant-hi tots els sentits, ell mateix admet que amb Mascarell no hauria dimitit:

"Jo vaig dimitir per dos motius. Un és que no es conferia al Llull el rang institucional que havia de tenir. Havia de ser com els organismes homòlegs en països normals, com el que té el Cervantes i el Goethe o els Instituts Francesos. D'altra banda, perquè em preocupava la falta de previsions respecte a Frankfurt. No s'havia constituït, i no s'ha fet encara, un nucli de treball específic per preparar Frankfurt. S'ha fet feina, però no amb l'energia que calia, i crec que això canviarà en un termini molt curt. Jo estava molt preocupat pel futur de la representació catalana a la Fira i ara no ho estic."
"Et diré què he defensat des del començament: hi ha d'haver una presència prioritària del català, no només quantitativa sinó també simbòlica. El dia de la inauguració de la Fira, l'any 2007, podran parlar dues persones en representació del país: un polític i un escriptor, que estic convençut que ha de ser en llengua catalana."
"Hi ha d'haver un gran acord polític i els escriptors que escriguin en castellà han de poder entendre això com Montalbán, Mendoza i Cercas.
Hauria dimitit amb Mascarell?
-No."

iberia

Algú es creu que els d'Ibera s'han tornat bojos i ara faran alguna cosa per deixar d'ensorrar el Prat? No no, el boicot a el Prat per part d'aquesta empresa nacional continua i ara ens volen col.lapsar a base de vols de baix cost, amb la complicitat d'Aena quie es nega a fer una altra pista. Molt bé nois, molt bé.
Aneu a pastar fang a la t4.

De premis Nobel

Jordi Pere-Cerdà, pseudònim d'Antoni Cayrol, ha estat nominat al premi Nobel, o lamenys ha vist presentada la seva candidatura al guardó.
Vol dir això que Cerdà és el millor, o un dels millors, escriptors en llengua catalana de tots els temps? No. Bé, potser ho és, però no perquè ara es presenti la candidatura al Nobel. Millor que Josep Pla no és, i Pla mai va ensumar aquest premi
Cerdà és de la Catalunya Nord, per tant segons la majoria de polítics catalans és un escriptor francès, malgrat escrigui en català, i per tant si guanya el Nobel la glòria se l'endurà Chirac i en cap cas Maragall (potser no se l'hauria d'endur cap dels dos).
Sempre s'ha dit, malgrat tot, que l'estat francès ha estat molt menys tolerant a les demandes d'autonomia catalanes i sempre ha maltractat molt més la cultura catalana que no pas l'estat espanyol (vegeu "França contra els catalans", llibres de l'índex, de Marc Duran). Així doncs, perquè es nomina a Cerdà, francès a nivell oficial, i no un reprsentant de la massa d'escritpors catalans que viuen a l'estat espanyol?
Molt fàcil, l'estat francès ha estat molt més efectiu que l'espanyol suprimint la llengua catalana. A Catalunya Nord ningú no parla el català (excepte els gitanos, quatre resistents més i els alumnes "apaches" de la Bressola), malgrat hi hagi mitja dotzena d'escriptors remarcables. És una llengua inofensiva i per això no passa res si té un premi Nobel.
La cultura occitana, també anorreada pel boicot que va patir a l'estat francès (si no parlaves en francès a l'escola pública i laica inventada per Jules Ferry, la resposta eren les bufetades i la violència) de fet, té un premi Nobel, es tracta de Frederic Mistral. Com és que Occitània, amb una llengua morta des de fa segles, té un premi Nobel, i Catalunya, amb una llengua viva i milions de parlants no? Doncs perquè la cultura occitana és inofensiva, no la parla ningú, i un Nobel no farà ressucitar un difunt. Només es pot entendre la manca de Nobels catalans per la influència dels estats que no tolerarien un guardó així (i que val a dir que no ens salvaria del desastre, però sí que el farien menys agònic).

La candidatura de Cerdà al Nobel mostra la defunció definitiva de la llengua catalana a França.
No ens adormim, que no ens passi que s'ens mori la llengua també al principat, sota administració espanyola, però un Nobel en mala hora ens encegui. No té perquè ser una bona senyal un premi així, seria potser més un guardó pòstum. Aquest avís el fa Valentí Puig a "l'òs de Cuvier (cap a on va la cultura catalana)", de Destino

I una altra cosa, si segons Emilio Manzano, nou director de l'Institut Llull, promotor de la llengua catalana a l'exterior, és literatura catalana aquella que es fa a Catalunya, Cerdà potser no podrà anar a Frankfurt, perquè viu a França. Algú s'adona de les contradiccions del políticament correcte?
Un altre escriptor del Rosselló, Catalunya Nord, va fer ahir el pregó de Sant Jordi a l'Ateneu. Es tracta de Joan-Daniel Bezsonoff, guanyador del premi Crexells (que per segon any consecutiu recau en algú de Caalunya Nord, cosa que no vol dir que la literatura i la llengua catalana estigui en bona salut allà, com dic els premis no tenen perquè ser bones senyals) amb el llibre "les amnèsies de Déu" . Transcric part del pregó, en la línia del que dic al post:
"Quin autoodi més estrany, quin encegament provincialista, quina obcecació extravagant empenyen certa gent a voler catalanitzar autors que, per una raó o una altra, han decidit escriure en una altra parla que la nostra?"
"Si incorporem a les lletres catalanes Mendoza, Marsé, Goytisolo, Regàs, Cercas, Gironella i Laforet, demano que d'ara endavant s'estudiïn als instituts del Principat uns escriptors catalans en llengua francesa com Claude Simon, Ludovic Massé, Robert Vrassillach, Charles Trenet, Miquel Bolasell o Pere Camó"
"La cultura catalana és tan pobra que hem d'aplegar tots els escriptors que viuen a Catalunya? A veure si Tom Sharpe, que passa tots els estius a Llafranc, és tan català com Mathew Tree!"

Subvencions

El poeta Toni Ibáñez (o escriptor, com li agradaria dir a Salvador Espriu) parlava fa poc dels autors que apareixen en diaris subvencionats, i que perden el cul per fer-ho:

"hi ha una literatura catalana paraoficial, subterrània, perifèrica, estigmatitzada, ningunejada, però més viva i veritable que les cascàrries a pàgina sencera que apareixen setmanalment en alguns diaris subvencionats."

Ibáñez parlava de literatura catalana, per tant descarto que quan parlava de diaris subvencionats estigués pensant en la premsa local madrilenya, formada per un diari groc (sensacionalista), un diari post-feixista amb editor català i un diari monàrquic.
Ara, tinc un dubte. Què és per Ibáñez un diari subencionat? És aquell que reb diners públics? Com l'Avui, que ha rebut 600.000 euros de la secretaria del conseller primer? De quin govern subvencionador parla Ibáñez? Del d'aquí, del d'allà o de més enllà?
L'altra pregunta és: és una subvenció els diners que reb un diari gràcies al govern però que no són del govern? Així els centenars de planes de publicitat que cada dia inserten les empreses privatitzades madrilenyes (Iberia, Endesa, Telefónica, etc.) a la premsa madrilenya d'extrema dreta es poden considerar subvencions, subvencions d'unes quantitats que ridiculitzen les de l'Avui. Però és clar, ningú podrà demostrar que un secretari d'estat (per exemple Fernando Moraleda) va fer una trucada un dia a un empresari espanyol (per exemple Ricardo Fornesa) perquè Repsol patrocinés un suplement de El Pais, per tant aquesta subvenció, a diferència de la de Bargalló a l'Avui, no figurarà en cap registre i no podrà ser utilitzada com "arma arrojadiza".

No fa pas gaire Xavier Roig parlava ("La gran premsa barcelonina practica permanentment una complexa contorsió bífida per poder llepar el cul dels que manen a Madrid en un 80%, i dels de Barcelona en un 20%.") dels dos grans diaris barcelonins, ja sabem quins són, el d'en Godó i el butlletí del Psc. Al ser diaris catalans no els compra ni Déu a les Espanyes, el seu únic mercat és Catalunya i això els fa dependents de les subvencions econòmicament, això els obliga a ser llepes amb les menjadores, però només amb la gran, la del govern central, la que mou les subvencions importants. La menjadora petita, la de la Generalitat es poden permetre criticar-la, doncs les subvencions que mou fan riure al costat de les importants, per això són diaris tant crítics amb el tripartit i tant llepes amb Zp, i per això la Vanguardia es canvia tant de camisa amb el pretext que és "un diari institucional". L'incorporació de nous columnistes cada cop que canvia el govern és decebedora, i la dimissió de Joan Tapia (afí al Psoe) i coronament de José Antich com a director 10 dies després que Aznar guanyés per majoria absoluta és clarificador.

També hem d'admetre que un diari en català necessita més subvencions, donc sestà escrit en una llengua minoritària. Això no ha impedit a, per exemple, la Diputació, una gran menjadora de 600 milions d'euros que ningú sap on van a parar, donar més subvenció per lector a un pamflet com el triangle que a el Punt o l'Avui.

També és digne d'estudi les subscripcions de les administracions als diaris. Treballadors, directors generals i secretaris tenen a la seva disposició centenars de diaris que representen grans ingressos pels editors, a part de casals d'avis o centres varis també amb premsa disponible. L'Avui, per exemple, tant amb CiU com amb PSC ha estat el diari barceloní amb menys subscripcions, però és clar, això no compta com a subvenció. Amb relació amb aquest tema, el blogger i col.laborador d'entorns.info i Racó Català Oriol sentenciava no fa pas massa:

"Lluny del que es 'sabia', el diari Avui no ha estat el més ajudat de la transició al nostre país, sinó que 17000 subscripcions i la publicitat institucional ens han fet veure la veritat: per l'Avui la mala fama de rebre subvencions, i pels altres el negoci (publicitat institucional i venda directa, amb les seves corresponents administracions)."

Així doncs, apreciat senyor Ibáñez, li haig d'acabar confirmant que quan va llençar la pedra i va amagar la mà em va crear una legió (jeje) de dubtes, una confusió brutal. Subvencions? Que són les subvencions?

A comarques

Bon Sant Jordi a tothom!
I aprofito per recmanar aquest creador de novel.les de Dan Brown, descollonant. Fa temps que el volia recomanar però no ho recordava.
M'agradaria, per un any, passar el Sant Jordi a comarques lluny de Barcelona. No ho podré fer, però m'agradaria compovar com es viu una diada així a llocs on les editorials petites malden encara més que a Barcelona per sobreviure i què es fa en ciutats importants i pobles amb gent de tota la vida.

Monzó, la taronja mecànica i la sociovergència

Quim Monzó parla d'estranys comportaments humans que observa des de fa anys, és un tema recurrent en els seus articles però avui dispara amb bala contra tot el que belluga. I jo hi estic d'acord, fins a un cert punt:

"[...] porque no estamos hablando de humanos, sino de otra cosa.Hay por ahí - rodeándonos, conviviendo con nosotros- un submundo de androides con los chips mentales mal conectados. Nos los cruzamos en la calle, nos apretujamos con ellos cuando cogemos el metro o el autobús, y a veces rozamos su brazo en el supermercado al alargar nosotros el nuestro para coger del estante un paquete de arroz o una lata de sardinas. Visten normal - con traje y camisa, con blusa y falda o con chándal lolailo y una cadena al cuello- y hasta tal punto parecen humanos que incluso ellos han acabado por creer que lo son."

Puigdemont
I el periodista director de Catalonia Today, setamanari català en anglès de referència, explica el que pensa de la sociovergència i de la continuïtat del tripartit, i ho té clar:

"El PSC ja té prou poder, i l'ha administrat abusivament i de forma sectària. Porta més d'un quart de segle governant a Barcelona i ha estat tretze anys governant a Madrid amb el PSOE i ara ja n'hi porta més de dos amb Zapatero. Creieu realment que aquest partit necessita que algú li faci cap favor polític?
Si CiU vol tornar a governar, abans hauria de plantejar-se totes les opcions, igual que ho haurien de fer la resta de forces polítiques. Un pacte CiU-ERC no seria tan desastrós per al país com un pacte que inclogués el PSC."

Iniciatives noves

Ja fa temps que gràcies al blog del periodista d'el Punt Saül Gordillo vaig descobrir el blog "economia crítica" de tendència clarament alternativa i anti-neoliberal. També fa un temps un tal Oriol (que més tard vaig desobrir qui era) em va fer un comentari al blog i així vaig redescorir entorns.info. I la veritat és que avui m'ha alegrat trobar una notícia a comunicació21 relacionada amb el renaixement d'aquest blog-portal d'economia, de tendència potser menys alternativa que economia crítica, tots dos són igualment necessaris però entorns.info té al darrere racó català
(web de referència dins el catalanisme) i un projecte sòlid, i més ara que ha integrat borsacat.

icat fm
Estiguem atents al neixement de icat fm, ja era hora que el sector públic es decidís a impulsar la música d'aquí, veient les dificultats d'impulsar una cosa tant difusa com la cultura, si la cultura està per tot arreu perquè volem tancar-la i relegar-la a una ràdio elitista?
L'important és parlar de cultura sense que es noti, doncs es veu que aquesta paraula fa por al "populacho".

Nigèria, Frankfurt

Aquests militars africans sí que saben el que es fan.Crisi total a Nigèria i encara rebutgen l'ajuda. Em recorda a quan Lenin exportava gra a l'exterior i mentrestant el president dels Eua Herbert Hoover havia de recol.lectar menjar pels sociètics, com explica Martin Amis a "Koba el temible"(anagrama).

Frankfurt 2007

Pau Dito Tubau clar i català:

"Alguns editors afirmen que un exemple del menyspreu sistemàtic a la cultura en català de qualitat és el que es promou a les revistes de cultura dels principals diaris estatals, que més enllà de criteris de valor només consideren com a espanyola la cultura que es fa en castellà, i que la situació és extensible a les televisions públiques i privades.

Diuen que a Catalunya passa a la inversa, que a pesar de l'escassetat d'espai els diaris i les televisions són generosos amb la cultura en castellà, tant la que es fa a Catalunya com la que es realitza a la resta de l'Estat, que la tracten com a pròpia i que en difonen els continguts a pesar que a vegades no siguin de qualitat. "

Eva Piquer demana el seu desig a Jaume Subirana, blogger socialista:

"Dubto dels meus dots profètics, però per provar-ho, que no quedi: voldria que la cita de Frankfurt 2007 fos una autèntica plataforma de projecció literària dels escriptors catalans. Em refereixo, per si cal precisar-ho, als autors amb dret a foto al Qui és qui, és a dir, als que escriuen en llengua catalana. Cabré, Palol, Alzamora, Porcel, Riera, Teixidor i etcètera. M'estimo molt el Javier Cercas, però ell és el primer a admetre que seria ben lògic que no el convidessin a la fira alemanya. La seva lliga és una altra."

Francesc Serés

Llibrera Catalònia, avui a dos quarts de dues del migdia.
Entra una noia d'uns 35 anys. S'adreça al taulell principal:
-Perdona, teniu l'últim llibre d'en Francesc Serés?
-Pregunta en aquell taulell d'allà al fons-respon la dependenta.
La noia camina cap al taulell del fons sense parar l'atenció en cap dels llibres exposats als seus peus de davant del taulell, entre els quals hi ha l'últim llibre de Francesc Serés.
Arriba al taulell del fons. Repeteix la pregunta ara adreçada a una dependenta amb ulleres amb el telèfon a les mans:
-Perdona, teniu l'últim llibre d'en Francesc Serés?
-Buff, no em sona, potser ens arribarà aviat, ara ho busco a l'ordinador.
-És igual, ja tornaré després- Respon la noia, que ja deu estar pensant en dirigir-se a la casa del llibre on li donaran el desitjat llibre de contes.
La noia reemprèn la marxa cap a la sortida, altra vegada passant a tocar de l'últim llibre d'en Francesc Serés, en el qual no es fixa.
Abans d'arribar a la porta, però, un noi l'atura:
-Perdona, busques el Francesc Serés?-Com si aquest escriptor estigués voltant per allà.
-Bé, no exactament, estic buscant l'últim llibre d'en Francesc Serés- Contesta la noia, que no ha entès o no recorda el context de la pregunta, creat per ella.
-És que està aquí- Diu el noi assenyalant una pila d'exemplars de "la força de la gravetat", l'últim llibre de l'escriptor de ponent- És que l'estava mirant i he sentit que preguntaves per ell.
-Gràcies-Li diu ella somrient.
-De res-El noi s'encamina a la porta, content d'haver estat útil.

llibreter, Azaña

El llibreter ens dóna una sèrie de consells prou útils per Sant Jordi, tant si volem comprar llibres com si no. Senzillament esplèndit i sobretot el preàmbul:

"Havia pensat escriure un manifest contra la banalització del comerç floral durant la diada de Sant Jordi. M’hi hauria indignat per la monstruosa reducció de la rica diversitat de les roses a una sola varietat, amb centenars de milers de ciutadans carregant la mateixa tija, el mateix color i la mateixa absència d’aroma. Després m’hauria queixat de la política floral que fomenta la proliferació d’hivernacles on la voracitat comercial anihila la diversitat i la subtilesa. Hauria finalitzat amb un cant als temps pretèrits en què encara era possible olorar una rosa i trobar al carrer alguna de les varietats més selectes. No ho faré. Al cap i al fi, una rosa és una rosa és una rosa, que és com dir que una rosa qualsevol és qualsevol rosa i cadascú pot comprar la rosa que vulgui i la rosa és tan sols el pretext per parlar d’altres coses."

Azaña
El Temps publica una part de l'escrit que ha rebut el premi de periodisme Ramon Barnils, fet per Víctor Gay i Jordi Gibert. Es tracta d'un text sobre els últims dies de vida del president de la segona república espanyola Manuel Azaña. Ara que s'en parla tant degut a l'aniversari de la proclamació de la república hi ha algunes descripcions reveladores:

"[...]rebutja l'agent comunista (Stepánov i Moreno, agent del Komintern enviat per Stalin) la decisió dels comandaments militars maçons, després de la batalla de Terol (desembre 1937-gener 1938) d'assolir una pau honorable amb Franco, convençuts com estaven que no el podrien derrotar al camp de batalla."

És a dir que Azaña es va plantejar pactar amb qui s'havia alçat contra ell? Quin sentit té això? Algú ho haurà d'explicar, algun historiador vull dir.

La secretaria general de presidència

Albert Sàez demostrava dilluns perquè és un expert en política catalana:

"Des de la recuperació de la Generalitat hi ha un negociat especialment maleït: la secretaria general de la Presidència. No cal recordar els noms dels que l'han ocupat, però hi ha certa premsa que s'ha ocupat sempre i a tota hora de perseguir els seus titulars fins a saber de quin color portaven els calçotets, especialment en els períodes immediatament anteriors a les concessions de freqüències audiovisuals per part del govern. Aquesta obsessió respon a causes concretes: el departament de la Presidència és un dels pocs de la Generalitat que amb l'Estatut de 1979 té capacitat i pressupost per fer política, és a dir, per prendre decisions arbitràries en el bon sentit de la paraula. La resta de departaments administren els pressupostos transferits i desenvolupen les lleis de bases de l'Estat. Per això els poders que només reconeixen el poder de Madrid es dediquen a torpedinar-la l'ocupi qui l'ocupi per no haver de reconèixer que a Catalunya hi ha tres administracions, i no dues. És més barat"

Ja vaig parlar d'això de invertir en arbres, en fusta vaja. Avui l'escriptor Francesc Puigpelat, que es veu que ara escriu a la secció d'economia, ens ho explica a l'Avui:

"nou sector · Hi ha empreses que ofereixen als inversors lots d'arbres per vendre'n la fusta al cap de 20 anys rendibilitat · L'arbre creix cada any un 10% i la fusta es cotitza a l'alça ecologia · El sector utilitza arguments mediambientals per convèncer els estalviadors a confiar-hi els seus diners"

Prodi

Valentí Puig pot dir missa i dir que Prodi és un comunista incompetent i horrorós.
Però allà on hi hagi corrupció i delinqüència no hi pot haver res de bo. Per tant celebro això.

la Franja i Tremosa

És realment sorprenent la poca importància que s'ha donat a la pèrdua d'unes obres d'art que pertanyen al Bisbat de Lleida i que si encara existeixen és gràcies a ells. I a més ho ha fet un president de la Franja de Ponent, Marcel.lí Iglesias.


Avui Ramon Tremosa està esplèndid, atenció a l'article i atenció al que diu sobre el prjecte del Memorial Democràtic del conseller Saura:

"Qui en porta la veu cantant és el conseller Saura, que ja ha celebrat alguns actes i que disposa d'un important pressupost. En un acte recent aquest conseller es va fer acompanyar de Santiago Carrillo. Per parlar de camps de concentració potser no era la persona més indicada, atès el seu paper dirigent d'un PCE implicat en purgues i afusellaments a la zona republicana. No s'entén, en canvi, que Josep Benet no sigui convidat per l'actual govern català per parlar d'aquella època"

Tremosa recomana un excepcional llibre, es tracta de la "incerta glòria" de Joan Sales, basat en les cartes del mateix Sales a Màrius Torres.

"Les cartes a Màrius Torres són un relat directe de les brutalitats de la nostra Guerra Civil i de les seves contradiccions. Joan Sales hi perd el pare, el padrí, tres germans, dos cosins germans, els seus dos millors amics i tres quartes parts de la seva promoció de l'escola de guerra de la Generalitat. Les cartes estan escrites des del dolor més profund, amb una sensació creixent i insuportable d'absurd pel pes d'un sacrifici que li sembla inútil. Joan Sales és un escriptor profundament marcat per la guerra, un supervivent "en deute amb tots aquells que no han sobreviscut"."

Arsènic

Interpel.lació d'una diputada de l'oposició al primer ministre Sir Winston Churchill:
"-Si vostè fos el meu marit, jo li fotria arsènic al cafè!"
Resposta de Sir Churchill:
"Si vostè fos la meva dona, jo, m'el veuria."

Ministres

És certament aterrador que el ministre més intolerant del govern hagi marxat perquè ell vol i no perquè el facin fora, i el que és pitjor, quan vulgui pot tornar. Suposo que mentrestant ens seguirà insultant i es quedarà tant ample.

El ministre sortint ha dit avui que quan va arribar al ministeri no tenia ni idea de res que tingués alguna cosa a veure amb l'exèrcit. I s'ha quedat tant panxo i tant tranquil. I ningú li ha dit res. I jo em pregunto, si els dos en sabem igual de l'exèrcit perquè ell és ministre i jo no?

I l'última, l'altra ministra dimitida (o feta dimitir) es veu que ha aconseguit que als consells escolars de les escoles concertades hi hagi un representant de l'ajuntament del poble. Que preguntin a algun mestre què li sembla tal barrabassada. Només falta Joan Clos (o pitjor, un tècnic de Joan Clos militant del psc) al consell escolar per acabar de fer tornar bojos als mestres.

la Vanguardia de Huertas

Explica Josep Maria Huertas a la seva "una història de la Vanguardia"(angle), una mica/bastant sectària per cert, que els que manen actualment a can Godó són tots vinguts de El Pais. Els axtuals director (José Antich), director adjunt (Alfredo Abián) i subdirector (Jordi Juan) van ser fitxatges procedents de can Polanco. Antich, que havia fet una biografia quasi oficial de Jordi Pujol amb "el virrey" va ser un fitxatge del llavors director Juan Tapia (que estava allà bàsicament per estar a bones i rebre favors del govern central socialista) que volia una secció política més agressiva, i Abián i Juan van ser fitxats per Antich. L'any 2000, pocs dies després que Aznar aconseguís la majoria absoluta Antich va passar a director i actualment ell i Abián (A.A.) tallen el bacallà, el més sorprenent és que amb dos canvis de govern(Generalitat i central) no hagin canviat els "jefes del diari", això mostra la capacitat per adaptar-se a canvis de la direcció del vent d'aquesta gent.
Ara mateix només el socialista espanyol Enric Juliana (amb hostilitat declarada envers el tripartit i autor del refifi llibre "la España de los pingüinos") els fa ombra però més aviat diria que es fan ombra i s'acurruquen mutuament.

Eleccions finalment

Finalment tindrem eleccions al col.legi de periodistes. Motnserrat Minobis àlies la insaciable confessa en una carta a e-noticies que ella no ha creat la canidatura socialista, i acte seguit ho nega(atenció a "Nego rotundament[...], ser qui hagi provocat la no presentació d'en Lluís Foix, jo només estic i estaré sempre a favor de la convocatòria d' eleccions") no n'espero més de qui ha durat tant poc al càrrec de directora de Catalunya Ràdio i va ser rellevada per conducta autoritària(ella que és d'esquerres). És d'agrair igualment que no figuri a les llistes, ha aconseguit convèncer a Josep Maria Huertas(històric de el periódico, ara col.laborador de l'Avui i autor d'un llibre sobre la història de la Vanguardia) perquè lideri la candidatura socialista, m'estranya que algú com ell es deixi manipular tant fàcilment, i de número dos la periodista socialista per excel.lència Àngels Barceló (perquè després diguin que a tv3 no hi ha socialistes, i mira, si ells no hi és és perquè ningú no se la mirava, perquè li van regalar un prime time setmanal amb el programa 180 graus).
Huertas va ser proposat com a degà de consens poc després de pendre partit a favor de la candidatura de Sebastià Serrano en un article a l'Avui(la continuïsta, que s'havia enfrontat a la renovadora liderada per Pilar Antillach, de tv3, que es torna a presentar). Finalment es va optar per Lluís Foix com a degà de consens, però a Minobis no li va semblar bé, era massa poc d'esquerres i tenia massa gent poc d'esquerres a la candidatura.
Només voldria felicitar a la valenta Antillach, capaç d'enfrontar-se al pitjor establishment periodístic, ara a més ha demostrat que la candidatura transversal i renovadora és la seva. Com ho ha fet? Integrant a dos periodistes importants i transversals. Es tracta d'Enric Sierra (ex-director de 20 minutos i ara director del vivir de la Vanguardia) i de l'ex-corresponsal de la Vanguardia a Washington Xavier Mas de Xaxàs, ara redactor de societat i autor de varis llibres interessantíssims ("la sonrisa americana" o "mentiras"), a més els acompanyen membres de l'antiga candidatura com els solvents Iu Forn(BTV i Avui), Salvador Cot(tv3) o Oriol Cortacans(tv3 i el Temps). S'enfrontaran a una canidatura continuïsta potent, amb molts mitjans a favor i moltes cares vistes i revistes. Que Déu els agafi confessats.

Recomanacions, un dia més
El dia després que Joan Safont publiqués un post parlant de l'increment de vots del partit dels jubilats a Israel apareix un article que parla d'això, del creixement dels jubilats en els pròxims anys a Europa. Sense que serveixi de precedent recomano per segon dia seguit un article al diari més sectari de Catalunya, es tracta d'un article del catedràtic de política econòmica de la Ub Antón Costas, reticent a reformar el finançament i amb unes opinions bastant incoherents pel que fa al diferencial d' inflació català, però lúcid no obstant. Explica coses realment estrambòtiques dels jubilats anglesos, dels quals es tenen dades fefaents:

"Por lo que se ve, los jubilados anglosajones lo compran todo y se lo llevan a casa. Pero la cosa no acaba aquí. Dos días después de comprar van a la tienda y vuelven a empezar el juego con otro tipo de productos. Les gusta también comprar desde casa por catálogo. Hacen el pedido y el recibir la mercancía va seguido del acto de volver a reembalar el producto y proceder a su devolución. Eso parece explicar el hecho de que frente a los mostradores de devoluciones de los grandes almacenes británicos de Marks&Spencer sólo se ven octogenarios. La explicación de la autora es porque les entretiene devolver lo que han comprado; porque lo que les interesa no es la compra, sino el simulacro de un tráfico de mercancías del que se sienten excluidos. El ciclo del reembolso dinero-producto-dinero no añade nada a los haberes de los ancianos, pero consume su tiempo. Y precisamente esta actividad les da la sensación de estar participando en la vida social."

I també recomano l'article del politòleg i blogger Eduard Vallory (ex-cap de gavinet del conseller Andreu Mas-Colell, economista genial) a l'Avui. Parla de les recents enquestes del Centre d'Estudis d'Opinió. Brillant.

Sudan

Semblava que s'havia aturat la crisi al Darfur (regió occidental de Sudan on pràcticament no queda ningú gràcies o per culpa del genocidi d'una milícies armades pel govern central) però es veu que no, es veu que les coses sempre poden anar a pitjor. La violència disminueix(cada vegada queda menys gent) però es fa més complexa, el govern sudanès s'enroca, els rebels del Txad (país fronterer) apofiten per fotre "maranya" i la Onu, com sempre, marejant la perdiu formalment parlant.
Quin desastre!

Recomanacions
Recomano avui tres articles:
El primer un post de Joan Safont on parla del creixement a les eleccions d'Israel del partit dels jubilats, liderat per un ex-líder del Mossad (serveis secrets jueus) que va detenir Eichamann, l'assassí nazi. Safont ha vist clarament la importància del creixement d'aquest partit, l'àgil sistema de partits israelià (que permet l'aparició i dissolució de partits com qui no vol la cosa, i ho hem vist amb el Kadima vencedor de Sharon) permet l'aparició per primer cop d'un partit que posa sobre la taula el poder d'un sector de la població cada dia més nombrós per l'allargament de l'esperança de vida. Moltes incògnites a l'aire.

Del "en diagonal" setmanal de Jordi Juan, subdirector de la Vanguardia, copio dos extractes magistrals:
"Costaría un gran esfuerzo de imaginación ver al alcalde de Gavà o al de Calafell pasearse por su localidad a bordo de un flamante Rolls Royce, cedido por un empresario inmobiliario con quien mantuviera relaciones contractuales en su municipio, como ha hecho el alcalde de Orihuela. Sería no sólo extraño, sino llamativo, que alguno de los alcaldes catalanes tuviera una finca con la mitad de metros cuadrados que la que tienen algunos ediles del sur de España como la imputada alcaldesa de Marbella."
"Y tampoco he visto nunca en Catalunya un caso tan grave de transfuguismo político como el que vivimos en la Comunidad de Madrid con Tamayo y Sáez. De aquello, apenas ya nadie habla y, en cambio, todavía oigo a políticos que se refieren al Estatut como el del 3%."

I el tercer, a la secció d'esports de "El Pais", a sota de l'article de Sergi Pàmies, el vocal del Consell General del Poder Judicial Alfons López Tena ( a proposta de CiU, valencià i partidari dels Països Catalans) explica com són els seus companys. Un president que es presenta com a franquista per trencar el gel, un vocal que viatge a Israel i diu que Hitler es va quedar curt i un altre membre que té una habitació decorada amb material de la "legión". En quin país vivim!

Sant Jordi mata l'aranya

Ja arriba Sant Jordi, quin calvari per a les butxaques i per la tauleta de nit(que pot arribar a rebentar pel pes que haurà de suportar!
M'assabento que l'editora Isabel Martí ha tingut la bona pensada de traduïr "Freakonomics" al català, amb el títol "Economia freaki". Un llibre ideal que demostra la importància del mètode a l'hora d'esbrinar qüestions socials a través de l'economia.
L'editorial de Pedro J.(que fa la pasta editant en castellà i en català treu només llibres de qualitat i comercials) "l'esfera dels llibres" publica un llibre sobre Josep Pla, així com "l'endemà de la independència" i "no mos fareu catalans", de temàtica relacionada amb el blaversime i continuador de "nosaltres, exvalencians".
Ah, i no oblidar el llibre de Fabián Estapé "deu grans catalans", segur que amb la seva picardia els retrats són ben personals, a part del nou llibre de l'escriptor de Terrats (Rosselló) Joan Lluís-Lluís, col.laborador d'el Punt i guanyador del premi Crexells, amb el seu diccionari de llocs imaginaris dels Països Catalans(ja de per si prou imaginaris), recorregut per llocs literaris de la literatura catalana.
I això i hem de sumar "una història de la vanguardia" que el periodista Josep Maria Huertas Claveria publica a l'editorial d'Agustí Colomines "angle editorial", imprescindible tenint en compte que, a part dels homents de Pla sobre Ramón Godó i el llibre que Estapé recomana a les seves memòries de l'ex-director del diari Horacio Sáenz Guerrero, hi ha poca cosa sobre el degà de la premsa espanyola i rei de la premsa barcelonina i catalana. Té els seus defectes, sí, però si no exisitís l'hauriem d'inventar, i més tenint en compte l'allau de diaris gratuïts de qualitat ínfima que ens envaeix a Barcelona.

Marbella, Zaplana

Com diu molt bé Toni Soler avui a la vanguardia:

Menos mal que ha ocurrido lo de Marbella, porque si no, estaríamos todos dándole vueltas a la categórica afirmación de Albert Boadella: "Catalunya debe de ser una de las regiones más corruptas de Europa"."

Boadella té el do de la oportunitat, l'endemà de deixar anar aquest exabrupte es destapa la trama de corrupció més gran d'Europa al sud d'Espanya. Un 10 Boadella, segueix així. Quina gran visió de futur.

Fabiàn Estapé rebla el clau al suplement "dinero", on explica allò que ja sabem tots, que mentre els ajuntament (i els partits, afegeixo jo) no tinguin diners per pagar les pròpies despeses, ho faran a costa de requalificar terrenys. Aquest és un problema que arrosseguem desde la transició.

Estapé cita entre els ajuntaments més corruptes el de Benidorm, d'on era alcalde l'ínclit Zaplana. Vicent Sanchis en fa avui un retrat que fa pensar. D'entrada desmenteix que ser d'aquell gran calaix de sastre que era la UCD fos ser antifranquista i a més afegeix:

"La gran pregunta és com un ariet tan dur com ell no ha provocat que la premsa aliada dels socialistes li busqui les pessigolles. Zaplana en té moltes... Quin àngel custodi el protegeix?"