Darfur altre cop

La Bbc és molt escèptica sobre la pau al Sudan i el seu acord, totalment superficial i, de moment, sense un exèrcit que freni els atacs del govern central contra les regions de Darfur.

Ara lq qüestió és que dos grups rebels del Darfur no firmen l'acord entre in el poder central i els agredits. La Unió Africana no ha tingut cap problema, els ha donat unes quantes hores més perquè arribin a un acord i llestos. Algú es fia dels líders de la Unió Africana, sembla que la Onu sí, o és que el seu consell està massa ocupat intentant parar-li els peus al president d'Iran (i fracassant) i oblidant centenars de milers de morts?
Estem parlant de dos milions de refugiats, i el pitjor és que el conflicte està enquistat, ja no s'avança, el govern insisteix que ells no han armat les milícies assassines Yanyaweed (pares d'una neteja ètnica a l'estil Ruanda o Yugoslàvia).
El pitjor és que no n'aprenem, i això dóna la raó als líders com Milosevic, la política de fets consumats és la millor perquè després cap tribunal penal internacional tornarà la pau robada, i cap exèrcit internacional farà res de bo.
A la foto líder rebel

Volem l'estatut

Ja està, avui ja puc dormir tranquil.

Temes varis

Gràcies a en Saül Gordillo, que m'ha enllaçat, avui he tingut més visites del compte, bastantes més del compte. Millor, el meu missatge arriba més lluny.
Perquè ens hem d'apropar a Europa (i alhora allunyar-nos de Madrid)?
Avui obro el Pais per la secció d'economia i... Sorpresa!
"

ENTREVISTA: JACQUES BARROT Comisario de Transportes de la Unión Europea

"La gestión de los aeropuertos españoles debe evolucionar hacia la descentralización""

Quina cara de tontos els deu haver quedat als lectors asidus de El Pais Manel Mas i Pérez Rubalcaba !(el mr. Marshall que ens regala guardia civils, típic buròcrata que va de ric amb els diners dels altres i no s'avergonyeix de la pròpia manca de previsió abans del desplegament dels mossos, ans al contrari, demostra la feblesa d'un estat de dret que pren discrecionalment les decisions sobre el número de policies de cada territori). Nosaltres ens assemblem més a Europa.

Putin
I torno a parlar del meu dictador preferit, ara es dedica a perseguir sense cessar als defensors i organitzacions pro-drets humans de Rússia. No sé si Rússia és un estat de dret, el que està clar és que els mètodes amb què han amenaçat algunes Ong són propis d'una dictadura, i ja no estem parlant de Txetxènia.

Les 7 diferències

Diria que no fa massa els historiadors Joan B. Culla i Josep Termes van discutir a la revista El Temps les relacions i diferències entre Erc i Ciu. Els dos van coincidir a dir que no era una diferència entre independentisme-regionalisme i tampoc una diferència entre dretes-esquerres. Era una cosa potser més generacional, avui Vicenç Villatoro diu algunes coses interessants al respecte:

"A banda i banda de l'esquerda hi ha dues maneres diferents de ser nacionalista, no pas diferents en intensitat i en ambició, sinó en valors de fons i concepció estratègica. La ruptura no es produeix estrictament en l'eix dreta/esquerra de la política catalana, tot i que ho pugui semblar. Tampoc no es produeix per estar més o menys a l'extrem de l'eix nacional. Es produeix en un altre eix.
Fa uns dies, en un seminari sobre Amèrica Llatina, el professor Ambler Moss comentava que la política d'aquell continent no es pot entendre si no sumem als diversos eixos habituals -dreta/esquerra, liberalisme/autoritarisme- un altre eix que ell definia com a pragmatisme/populisme."

Anava en la bona direcció, llàstima de com acaba perquè jo pensava que potser en treiem l'entrallat entre Erc i Ciu, és cert que Bargalló i Carod(sovint Huguet també, i no diguem Vendrell, que sembla que competeixin amb Felip Puig a l'hora de dir parides) s'esforcen per donar la raó aVillatoro i demostrar que Artur Mas té més sentit comú que no pas ells, però a vegades quan sento les intervencions de Duran i Puigcercós al congrés dels diputats (no gaire sovint) penso que el populista és Duran i el pragmàtic Puigcercós(sort que després surt en Joan Tardà a arreglar-ho). Sisplau siguem seriosos i analitzem el problema una mica més profundament.

bloggers limitats

Via Barcepundit m'assabento d'un "marrón" entre periodistes que demostra el canvi constant al qual estan sotmesos als mitjans de comunicació actuals, segons alguns profetes en qualsevol moment es produirà un canvi important, un pas endavant que no permetrà marxa enrere.
No sé si és cert, el que crec és que les coses ja no pararan de canviar.
Ara les prioritats a Catalunya són la venda d'edicions 62 i què passarà amb els 4 diaris gratuïts de Barcelona, a més de la llei de la Ccrtv que Erc, en sortir del govern, ha bloquejat.
Segons Barcepundit un periodista de reuters no ha pogut suportar que s'hagin publicat unes fotos que ell no volia que es coneguessin i ha intentar aturar-ho per qualsevol mètode. Qui ha publicat les fotos és un conegut blogger, evidentment el pobre home no ha pogut fer res per evitar-ho i ha estat acomiadat de reuters, o lamenys suspès de sou.

Crisi?

A molta gent li cau malament el senyor Sala i Martín (no tenen pèrdues les fotografies que es va fer el caradura amb la copa d'Europa i que ha penjat a la seva web, fatxenda ho és una estona) per les corbates que porta, a d'altres els cau malament Ramon Tremosa per la seva bel.ligerància en contra del dèficit fiscal.

Aquesta gent que els cauen malament aquests economistes només per aquests motius fan un flac favor a l'economia, Sala i Martín té llibres de creixement econòmic (alguns amb Robert Barro) utilitzats a tot el món, jo no en sé prou per criticar-los (sí que en sé prou per criticar alguns llibres de matemàtiques del senyor Josep Borrell) i si Sala i Martín ha de ser criticat, que sigui pel seu llibre.
El mateix dic de Ramon Tremosa, i aquesta setmana fa un bon article a el Temps sobre els creixents desequilibris d'una economia espanyola que, a la cegada que creix, cada vegada exporta menys i importa més, és clar que quan parlem de balances de pagaments hem de parlar de cada sub-balança específicament i això és el que fa Tremosa. Ja no afegiré res a l'article, el que puc dir és que Olivier Blanchard és un economista com una casa de pagès que avisa d'una possible crisi imminent.

Adéu Dursi

Andreu Mas-Colell canta les absoltes al Dursi (Departament d'universitats, recerca i societat de la informació) en un article a El Temps, sembla que ho té clar i no li ha fet gràcia la idea de la supressió d'aquest departament i sembla que s'explica prou bé, el nom de l'article a més és apropiat (DURSI:RIP):

"Suposo que se’ns dirà que tot plegat es tracta d’un tema administratiu menor. No és així. D’antuvi hi ha l’aspecte simbòlic que ja he esmentat: la presència de la Universitat i la recerca al Govern de la Generalitat donaven solidesa i un suport fort, cap a dintre i cap a fora de Catalunya, a les institucions d’aquest àmbit, cosa molt necessària. Però n’hi ha més. Un dels retrets que es van fer a l’anterior ministre d’Educació i Ciència del Govern de Madrid és que no s’havia preocupat de les universitats. Però és evident que si no ho va fer és perquè ja tenia prou problemes amb la nova llei d’educació."

Enron
Advocats i comptables, a l'infern de dos en dos. Això diu la dita i no m'estranya, spbretot tenint en compte les enormes estafes que es van rpoduïr als Eua a nivell comptable, de fet es diu que la comptabilitat és la ciència menys exacte del món. Avui s'han conegut noves sentències d'un dels escàndols bandera de tot aquell merder, la cosa ha de seguir endavant, i n'hem d'aprendre per així fagocitar nous Mario Conde.

Universitats

Es veu que Carod-Rovira ha dit avui que de cara a formar un nou govern "hi ha moltes possibilitats obertes" i ha insistit en una opció que es va parlar durant les darreres negociacions, l'opció Ciu-Psc-Erc (coalició que el Psc es va negar a fer i Erc, obedient, enlloc d'engegar a pastar els qui havien rebutjat la seva coalició i pactar amb els qui l'havien recolzat, va pactar amb els qui havien rebutjat la coalició i va enviar l'oposició els que hi estaven d'acord).
La coalició seria sense Icv, parlem molt sovint de l'odi Ciu-Erc, però no parlem mai del cainisme entre Erc-Icv, dos partits petits i amb sensibilitats similars que no haurien de ser tant antagònics, no s'haurien d'odiar tant visceralment ni haurien de mostrar les rancúnies personals tant sovint.

Doncs bé, Carod té una estranya obsessió per tornar a pactar amb els qui l'han fet fora del govern primer a ell i després el seu partit. Entra dins la lògica actual de la política catalana, els interessos partidistes per davant del país. Carod va confirmar la setmana passada a El Temps que l'excusa de pactar amb un partit sucursalista per "robar" votants del Psc era falsa, ell l'únic que vol és l'electorat de Ciu, i erigir Mas en president frenaria possibles fugues de vot. No fa pas tant Joan Tardà va parlar d'aliança "perpètua" amb el Psc, tampoc és que sigui ideòleg o ment pensant d'Erc però té cert poder com a diputat número dos a Madrid.

Doncs avui tres ex-consellers d'Universitats (del Dursi) han fet un article per queixar-se que ara que el Psc mana sol ha suprimit el departament d'universitats i l'ha posat de subsidiari del d'educació, i el que realment els importava, la secretaria d'informació, l'han enviat a presidència amb en Quim Nadal (el germà d'en Manel i en Rafel, secretari de movilitat i director d'el periódico respectivament).
No sé si Ciu-Erc seria un govern nacionalista, però és curiós que tres consellers tant diferents (un americanista liberal com Mas-Colell, un químic independentista de València com Solà i un metge amic de Carod-Rovira com Balcells "el breu") es posin d'acord tant depressa per consesuar un article bastant ben travat i oposat a la política del soci "perpetu" del què parlava Tardà. Jo estic d'acord que les universitats i la societat de la informació són pilar bàsic d'una societat moderna. No s'elegeixen els governs en funció d'això però dubto que ex-consellers d'Erc i Psc fossin capaços de consensuar un text així, vaja, que no imagino Mieras, Milà i Carretero firmant un manifest, per exemple, en contra del túnel de Bracons.

Deu ser que el país és com és i els seus intel.lectuals segueixen pensant igual malgrat les bajanades que deixa anar Bargalló, les estupideses de Duran i Lleida o els clixés dels anys 70 de Carod.
A les fotografies Andreu Mas-Colell, Manel Balcells i Carles Solà

Nou blog i Oz

Descobert (Via Saül Gordillo) un nou i interessant blog, es tracta del funcionari feliç, que relata les peripècies d'un humil treballador que ha passat per unes oposicions impotent davant el poder infranquejable de buròcrates de partit cosins i cunyats d'algun càrrec del Psc. Un fidel retrat de la dèbil administració que va crear Jordi Pujol, indefensa davant una administració central totpoderosa. Ai si n'haguéssim après de Prat de la Riba i haguéssim unit les 4 diputacions, no hauriem començat de zero l'any 1980.
Una pantera en el sótano
Aquest és el títol d'una obra de l'escriptor israelià Amos Oz relatada des del punt de vista d'un nen que viu a la terra promesa jueva l'any 1947, l'any abans que la Onu admetés la independència d'Israel. No és pesat, cosa estranya en un llibre adult fet per un nen (com "el curiós incident del gos a mitjanit" o "un tramvia a Sp") i explica una mica, esquemàticament, el context d'un moment important.

Temes varis macro i microeconòmics

El Pais segueix la seva croada particular en pro de l'interès general per evitar que les pèrfides tribues bàrbares autonomistes es quedin els rius (o recursos hídrics) per ells solets. Raonar, disctuir?Nooooooo, l'aigua s'ha de controlar des de la Moncloa pel bé de tots, i a callar, com bé diu l'editorial:

"El derecho de las autonomías a la gestión del agua y ante todo su pretendido blindaje tienen en la Constitución un dique infranqueable. Corresponde al Gobierno central arbitrar mecanismos consensuados para reformar la Ley de Aguas. No debiera concluir la legislatura sin responder a los desafíos del agua en la España del siglo XXI."

L'expressió "dique infranqueable" en aquest cas és de traca i mocador, sobretot en aquest context, això ja és descarat, a cara descoberta es mostren com un frontón en benefici del bé comú.
Podria parlar seriosament sobre aquest tema, però si Polanco s'hi nega, jo també.
Llei de superfícies comercials
El conseller Huguet era un home impulsiu autor d'algunes de les declaracions recents més ridícules, ara, tenia tot el suport de l'expert en petit comerç i fundador de la fira de Madrid (IFEMA) Francesc Sanuy. Huguet va lluitar contra la nefasta expansió de les grans superfícies comercials massa sovint pactada entre ajuntaments i empresaris (recordem el pacte entre Ernest Maragall i el Corte Inglés pel nou Corte Inglés de Can Dragó, conforme s'anirien obrint més metres quadrats de plantes a mesura que passés el temps). La destitució d'Huguet feia albirar a l'horitzó barra lliure per les grans superfícies.
Avui El Pais parla dels primers passos d'Antoni Castells com a responsable de comerç, l'home ja diu que donarà més metres quadrats a les grans superfícies i suspendrà la moratòria que tan molesta a Carrefours, Champions, etc... I tot en benefici del servei al consumidor:

"Por su parte, fuentes involucradas en la negociación del plan recalcan que "lo importante no es pasar de 400.000 a 600.000 metros, sino que haya la oferta suficiente y que los ciudadanos tengan el mejor servicio posible". "El plan no debería servir para limitar el incremento de las grandes superficies, sino para dar servicio a los consumidores", añaden las mismas fuentes."

Segons quines mentalitats no entenen que algú pot estar ben servit per un colmado i que es viu millor comprant davant de casa que agafant el cotxe i desertitzant els baixos de les zones residencials. Les conseqüències poden ser lamentables:

"La Generalitat decretó hace casi un año una moratoria de seis meses, hasta que hubiera un nuevo plan, para autorizar nuevas grandes superficies. La moratoria, criticada por la patronal de grandes superficies ANGED, vence el próximo 13 de julio."

Àgora
Avui a Àgora cinc professors d'economia de solvència contrastada (mal que li pesi a en Cesc Amat) han parlat del nou finançament i s'han posat d'acord en una cosa (miracle!): a nivell d'informació fiscal estem a l'alçada d'un país subdesenvolupat. Gràcies Zapatero per no publicar unes tristes balances fiscals!

El control de la paraula

Acabat ja "el control de la paraula" (Pagès editors) d'Andre Schiffrin, editor de Pantheon Books i fill del fundador de la biblioteca Pléiade, que va fugir als Eua perseguit pels nazis.
Llibre interessant i discutible, les tendències polítiques de l'escriptor potser entel.len una mica el panorama però posa, a l'estil Sanuy, les cartes sobre la taula i critica igual a tothom. El tema és clàssic, la concentració dels mitjans de comunicació en poques mans. La primera part del llibre, d'extraordinari èxit, "l'edició sense editors", tractava la concentració a Eua, aquesta segona part demostra que a França ha acabat succeint el mateix amb el desmantellament de l'imperi Vivendi, tota l'ediciço en mans d'uns pocs.
I a Espanya o a Catalunya? Tema interessant, fa poc comentava una entrevista on el president de Planeta, Lara Bosch, deia que crearia un gran grup editorial català concentrant planeta, columna, destino i edicions 62. Que Vallcorba i Martí (de quaderns crema i la camapana, resistents) ens agafins confessats!
No és mala idea, però un mercat petit com el nostre, minúscul de fet, pot ser fàcilment envaït com demostra Pedro J. amb la seva editorial "l'esfera dels llibres".
I els diaris, i les teles, i les ràdios? Espanya concentra mitjans i ningú s'en preocupa. Que no s'en ressenti la llibertat d'expressió, unir esforços té costos i avantatges (un cost, la desaparició d'ona catalana mans de PRISA, un avantatge, l'exit de RAC1 gràcies al grup Godó).

Un post millor que el meu comentant el mateix llibre el trobareu a el llibreter. Com bé ens recorda el llibreter, la primera part del llibre la va editar Destino (del senyor Lara), ara Pagès editors edita la segona, més petita i amb menys difusió. Sort que en castellà el totpoderós Herralde publica el que vulgui a Anagrama.

Socialismes varis

Tant de bo al final l'eurorregió ideada per Maragall acabés servint d'alguna cosa, encara que només fos per veure si els nacionalistes aragonesos (aquests que es passen el dia queixant-se del dèficit fiscal de l'estat a Aragó perquè com diu l'alcalde de Saragossa Belloch el seu cas és objectiu i en canvi el dels catalans és subjectiu) són capaços de complir els seus covards xantatges. Sisplau que s'imposi la lògica i no s'en vagi les obres d'art de ponent d'on sempre han estat per anar a un lloc on mai han estat.
Freche
El gran gran Georges Freche es veu que ha estat suspès pel seu propi partit. L'home que va recuperar un nom romà (Septimània) per tapar els noms actuals de regió que presideix regió(Llenguadoc-Rosselló) i que va dir que la llengua catalana no era un idioma, ara s'en va de l'olla per una altra banda (havia dit que els francesos d'origen algerià, o harkis, no tenien honor)i bé, és el que hi ha. També forma part de l'euorregió maragalliana per cert.

Més sobre el poder

José Manuel Lara Bosch dóna en part la raó a Carod-Rovira quan parla d'una conjura dels poderosos per fer-lo fora a el Punt:
" -Hi ha hagut pressions empresarials perquè ERC sortís del govern com ha denunciat Carod-Rovira?

-«Això és una veritat a mitges. D’una manera organitzada, no hi ha hagut pressions. Ni des de Foment, ni des de la Cambra, i encara menys des del Cercle, que és una organització no només d’empresaris, sinó també de professors i professionals. Ara, alguna cosa de veritat hi ha, perquè hi ha molts empresaris que individualment estan preocupats i que desitgen estabilitat. I és evident que no teníem un govern estable.»"

Importants diaris parlen de nosaltres avui en virtud de la victoria del Barça, realment és trist que només aquest club de futbol sigui capaç de situar-nos en el mapa. Es tracta del mitjà per experiència d'esquerres, el the guardian, i també el times:

"That democracy maintains Barça's status as a sporting beacon, a people's club: if supporters do not approve of the people running it, they can vote them out. Imagine that at Old Trafford."

Lara Bosch remata la feina del post d'ahir a l'hora de parlar dels que manen i explica la possible aparició d'una nova supereditorial catalana, un altre parlarem de la concetració editorial:

“volem fer una operació més ambiciosa: crear un gran grup d’edició en llengua catalana que sigui competitiu i s’asseguri el futur. Aquesta empresa fusionaria els segells d’Enciclopèdia Catalana, de ‘la Caixa’ i del nostre grup; o sigui Proa, Edicions 62 i Columna."

Ells manen

Arran de l'expulsió d'Erc del govern, el secretari general d'Erc va parlar d'uns malèvols poders fàctics que l'havien expulsat a ell del poder.

Arran d'aquestes populistes declaracions, el sociòleg de la Upf (i secretari d'immigració de Cdc, val a dir-ho) Àngel Miret va publicar un article a e-noticies titulat "la gran conspiració" on es recreava enfontense'n de les declaracions de Carod-Rovira i en feia mofa, befa, escarni i riota (de fet avui el president de planeta i del cercle d'economia José Manuel Lara Bosch deia públicament que ell preferia un pacte Ciu-Psc, quan Carod-Rovira fa veure que no pot dir qui són els poders fàctics perquè és perillós, de fet aquesta setmana a El Temps es resisteix a dir qui són). Miret explica el mite d'una associació mundial de militars, polítics i homes de negocis que es reuneixen i ho decideixen tot, entre altres coses la sortida d'Erc del govern.

Doncs poca conya, avui a classe d'economia de l'empressa l'eminent professor Daniel Beunza ha explicat l'existència d'una pàgina web des d'on es pot accedir als consells d'administració de totes les grans empreses dels Eua, centenars(la base de dades és espectacular), i mirar a quins consells d'admnistració pertanyen també els seus membres. El creuament de consells, universitats i governs és caòtic i és difícil obrir tres consells sense trobar un consellers que pertany a dues empreses, tenint en compte la grandària dels Eua la concentració de poder és fenomenal. Fa la sensació que quatre llestos controlen el"cotarro". La web té l'inteligent nom de "they rule"(ells manen). Beunza ho ha relacionat amb els keiretsus japonesos que permeten a les companyies diversificar la producció.

I jo encara diria més, està comprovada l'existència d'un club bilderberg(on es comenta que ha arribat a assistir Jordi Pujol), investigat per un paranoic escriptor, on es reuneixen eminències i homes de poder a nivell mundial anualment(que remenen les cireres vaja) i amb varis llibres disponibles per ser estudiat. Rumsfeld, Putin o el cap de premsa de Tony Blair junts a Versalles tres dies del maig de 2003? La conxorxa és aquí.

Daniel Beunza a la foto

Sao Paulo

Sé que semblaré, i ho sóc, excessivament pel.liculero, però el que està passant aquests dies a Sao Paulo em recorda a la pel.lícula "ciudad de Dios", ambientada a Rio de Janeiro i que explica això mateix, els enfrontaments entre clans i bandes d'una ciutat colgada de droga i crim. Segons Barcepundit és cosa de la canya de sucre, no m'estranyaria, el cert és que la realitat supera la ficció, almenys en aquest cas.
Espada i Pla
Arcadi Espada és autor d'unes notes per una biografia de Josep Pla. Avui no sé què s'empatolla i per això aprofita per insultar un catalanista declarat. No veig cap justifiació al blog d'Espada, només insults, al d'Enric Vila en veig unes quantes.
Després Espada dirà que és il.lustrat....
Per cert això conicideix amb un article de Jordi Gracia (amb accent?) al diari oficial dels ciutadans de Catalunya, el pais, on es queixa que els articles de Josep Pla a "Arriba"(diari oficial de la Falange) no apareguin a la seva obra completa. Doncs molt malament, però on vol anar a parar....

Hirsi Alí

Evidentment no m'alegro que la diputada holandesa liberal Hirsi Alí mentís sobre el seu origen (i menys en dies de victoria del terror), però és gratificant comprobar com alguns passen de puntetes sobre el tema (i no miro a ningú) quan si la diputada fos del bàndol contrari no imagino què farien.
Guy Goma
No us perdeu el video on aquest bon home que anava a buscar feina a la Bbc i va cabar apareixent en directe i responent preguntes sobre el nou mercat d'internet i les seves possibilitats. Es veu que la Bbc es va confondre de nom( es diuen Guy tots dos), ja han demanat disculpes, el pobre home va fer el que va poder i va aguantar el tipus dient quatre xorrades(no llunyanes a les que diria el cap de relacions públiques d'una empresa). amb un fort accent gavatxo, es veu que l'home és del Congo.

Estem molt malament...

Col.legi aquàtic

Ha guanyat Huertas(les eleccions al col.legi de periodistes), segons declara Comunicació21. El problema ha estat que la candidatura renovadora liderada per Pilar Antillach va aconseguir el seu sostre de vots el desembre passat i ara s'ha limitat a repetir-lo. La candidatura conservadora ha movilitzat el vot apalancat que el desembre passat no es va ni moure de casa perquè pensava guanyar "sense baixar de l'autobús". Perd la renovació, guanyen els dinosaures, ara, Huertas em sembla millor degà que Minobis i no em sembla mal periodista.
Ara falta saber la composició de la junta, dins la candidatura Antillach hi ha molta gent que val, però estic resignat al fet que Iu Forn sigui escollit pel simple fet de ser mediàtic i dir xorrades. Si Salvador Cot, Enric Sierra, Xavier Mas de Xaxàs o Oriol Cortacans (aquest amb menys possibilitats) sortissin com a vocals seria una bona notícia(les seves biografies les podeu trobar aquí).
També estic resignat al fet que una professional tant amateur i lamentable com Àngels Barceló(una vergonya de periodista i un "florero") sigui escollida, pel mateix motiu que Iu Forn.
Els rius i el Pais
El diari favorit de l'ex-alcalde de Mataró senyor Manel Mas avui fa una demo de periodisme professional(cito al final del post). Guau, per tractar-se de no nacionalistes fan servir la paraula guerra (i això que la guerra era norma pel nacionalisme), l'expressió a golpe (més pròpia d'en Federico) i de fet quan he llegit el titular m'he preguntat si m'estava llegint el diari d'en Polanco o el d'en Pedro J., al final he vist que no era un error i que les coses són com són, i són així, i el senyor Manel Mas li sembla bé, i després encara dónen lliçons de periodisme (clar, perquè si l'Avui fa un titular que diu "el govern vol seguir controlant els rius a base de retallar l'estatut" segurament el senyor Mas tindrà vomitera). I no cito la resta de l'article perquè ja en tinc prou. Atenció al titular:

"Las comunidades autónomas pretenden controlar las cuencas a golpe de Estatuto "

"Pasadas las guerras del agua de la antigüedad, latentes las peleas por los trasvases, llega lo que parece una nueva guerra, esta vez a golpe de estatuto, para el control de las cuencas hidrográficas"

Cambres

Vaja vaja, resulta que es tornen a nomenar els presidents de les cambres de Comerç, Indústria i Navegació (i perquè no de turisme?). A veure qui són els trepes, que a la Cuevas o altrament dit "a la española", sense cap mena de representativitat ni democràcia s'erigeixen en portaveus de jo què sé què.
Aquest genial article de l'Oriol d'entorns.cat ens avisa de la situació. És un exemple de democràcia a la petita, a l'estil universitari (amb un 1% de participació i vots dels professors molt més vàlids). De fet es replanteja sobretot el pagament de l'impost de les cambres.

El gran desastre

La inflació de Zimbawe arriba al 1000%!

Explosió petrolífera a Nigèria.

Òsties a Somàlia.

I és un resum.

Bipartit

No titularé aquest post "crònica d'una mort anunciada" per no caure en el tòpic(quants cops es deu haver utilitzar aquest titular per un article?Com diria Monzó). No donaré la meva visió de la situació perquè no interessa a ningú i perquè no aporta res de nou a res que s'hagi dit ja en algun racó de la blogosfera autoconsumista.
Només vull fer un pronòstic: El Psc guanyarà les eleccions per davant la Ciu d'Artur Mas, les eleccions, si són a la tardor, seran llunyanes i els partits de govern sempre tenen temps de recuperar-se dels pitjors moments (que per Maragall a nivell d'enquestes deuen ser ara) com ha passat amb Blair(ara tothom s'exclama que hagi quedat tercer amb el seu partit a les eleccions municipals, però li va passar el mateix fa 3 anys i encara remena), amb Merkel (que havia de guanyar per majoria absoluta i al final un Schröder pletòricament demagog va empatar amb ella), amb Belrusconi (havia de ser escombrat per Prodi i al final també empatà) amb Bush (que no tenia res a pelar fos qui fos el candidat demòcrata, i al final un Kerry aclamat unànimament també va perdre) i recordem que Zapatero fa un any sortia sempre perjudicat de les enquestes en favor d'un Pp neofatxa.
És instint, m'ho diu el nas i no puc fer-hi res, és indiferent si m'agrada o no i, a més, si Mas supera Maragall (que tornarà a ser candidat perquè hàbilment ha avançat eleccions fent impossible que l'aparell socialista de Nicaragua esculli un altre candidat en 6 mesos) Icv sempre podrà sumar-se al Psc (al cap i a la fi Icv no deixa de ser un apèndix del Psc, i mentre Psc-Icv sumin més que Ciu han guanyat).
No crec ni en sociovergència (Psc-Ciu) ni esquerrovergència com demana avui Tremosa, no és que no m'agradin però els veig impossibles, i un nou tripartit tampoc té moltes possibilitats després del què ha passat. Algunes veus demanen Psc-Ciu-Icv, potser seria un suïcidi per Icv i a més seria al cap i a la fi una sociovergència.

Per això m'aventuro a demanar la dimissió del senyor Saura, ell era el conseller de l'estatut i això ha acabat com ha acabat, no ha fet bé la feina i allò que havia de catapultar el tripartit n'ha provocat el trencament. I demano que si Icv accedeix el govern col.loquin en un lloc important, el més important que tinguin, a Raül Romeva i Rueda, un home preparat i intel.ligent on els hi hagi (cosa estranya en la política catalana) i que avui fa un extraordinari post al seu blog on no té por de donar la raó al president de la comissió europea Barrosso, de signe oposat al seu i traçar un full de ruta clar per la Ue, que n'aprenguin Saura i Mayol. A més té un currículum potable cosa que no es pot dir de la majoria de dirigents catalans, començant pels nous consellers d'Erc Balcells i Vendrell(que sortosament o no no podran amb prou feines estrenar ni el càrrec), seguint per ex-consellers socialistes(i no miro a ningú) i encara alguns alts càrrecs de l'oposició com aquest o aquest.

Reforma laboral

L'Oriol d'entorns.info dóna la seva visió de la reforma laboral que ha dut a terme Zapatero. Un anàlisi valent i diferent dels altres que he llegit, no en va Pimec(la patronal de la petita i mitjana empresa de Catalunya) iCecot han quedat fora d'aquesta reforma, una bona mostra de la manera d'entendre l'empresariat català que hi ha a Madrid. El reprsentant dels ampresaris ha estat Cuevas, l'autor de la cèlebre forsa de "la opa a la catalana" referint-se a l'opa de gas natural.
Àfrica
Fa poc parlava de la pau que s'ha firmat al Sudan entre govern i milícies del Darfur. Com molt bé deia l'editorial de El Pais (que dedica una editorial a la guerra però si fulleges les pàgines d'internacional no hi trobes res del Darfur) no servirà segurament per res, el tracte és paper mullat com ho va ser Dayton (acord de pau de després de la guerra de Bòsnia, que no va evitar la guerra de Kosovo). Ara, si mirem la web de la bbc no paren de sortir notícies sobre Àfrica i guerres que no coneixem(Somàlia, Congo...). Quina estranya mà negra fa que no en parlem però en canvi Iraq sigui cada dia protada arreu?

Ramoneda

Diu avui Josep Ramoneda a El Pais que amb el tripartit s'intentava normalitzar la política catalana amb un únic eix dreta-esquerra coma totes les democràcies.
Què té aquest senyor en contra del sistema polític català?No li sembla més ric un sistema amb 5 partits que amb dos? No sap que és millor ser heterogeni que homogeni? O prefereix l'uniformisme simplista? Realment curiós., com menys partits millor, com menys matisos millor, o amb mi o contra mi. Quan apredran els domàtics que és millor el tallat que el cafè sol o l'arròs cinc delícies que el tres delícies?
Huertas
La candidatura encapçalada per Josep Maria Huertas al col.legi de periodistes asseguren que Mònica Terribas els dóna suport. Quina barroeria! Ja m'estranyava que algú com Mònica Terribas es relacionés amb la cosa més rància i conservadora del periodisme català. Evidentment Huertas i els seus havien manipulat la informació. Demostren molt bé la classe de peridistes que són, i la seva poca intel.ligència. Ho explica tribunacatalana.

RDA

El reportatge d'avui del programa Segle XX del 33, presentat per l'historiador Joan B. Culla, m'ha fet pensar en la pel.lícula "Good Bye Lenin". El reportatge tractava els ans 70 a la RDA, moment en què es cimenten les bases del caos i l'autodestrucció subsegüent. Realment el fet de tenir una economia centralitzada comporta uns desavantatges àmpliament explicats per F.A. Hayek i que jo ara no he i no sé d'explicar."Good bye Lenin" és una pel.lícula un pèl cursi d'un fill que enganya la seva mare i comunista de tota la vida de Berlín-est, que ha estat en coma, per fer-li creure que encara estan a la RDA i que el mur no ha caigut. De fet, quan s'adona que ha caigut li diuen que sí, que l'han derruït, però des de l'altre costat, que els capitalistes han admès la derrota vaja. A més és curiosa i divertida, sobretot pel com amaguen el secret.
També m'ha fet pensar en un llibre pendent, es tracta d'una obra de Marcus Wolf en què explica com funcionava la Stasi, serveis secrets de la RDA, pràcticament l'única cosa que funcionava bé a la RDA, explica el procés de creació i formació d'una institució com aquella. El llibre el va recomanar Marina Espasa, nova presentadora de "Saló de lectura" a Btv, en l'última edició dirigida per Emilio Manzano, i té bona pinta.

Intervenció estatal i post demagog

Perquè aquest senyor està en contra de la intervenció estatal en l'economia...
Per això

Per això


Per això
Per això
Per això
Per això
Per això
Per això

o per això
En honor a X.

Clive Owen

No fa massa Ramon Tremosa feia un article a l'Avui que estranyament no era d'economia, suposo que a un tipus llest com ell no li deu agradar encasellar-se i debia voler varia una mica. L'article era sobre la pel.lícula "Inside Man" de Spike Lee, mal traduïda aquí com a "Plan oculto", amb un repartiment que inclou Denzel Washington, Willem Dafoe, Jodie Foster i Clive Owen(el millor de la pel.lícula). L'article no sé si era molt bo, lo seu és l'economia i simplement en parlo per la novetat que suposa Tremosa parlant de cine, però el film val la pena, és simplement colossal, llarg com una mala cosa i tot i així manté la tensió fins al final amb innombrables giragonces del guió. La història és simple, un segrest a un banc, però tot el que hi afegeixen és genial.
Cabrera
Em felicito per l'article que publica avui "el Periódico" del mñusic i president d'els Altres Andalusos Lluís Cabrera, la qual cosa demostra fins a quin punt de vergonya ha arribat l'escàndol de la feria de abril del qual ja he parlat abastament i sento autocitar-me. Cabrera és un paio llest, se li nota que s'ha agut de guanyar les garrofes, i que no ha entrat en un partit polític amb 15 anys per quedar-se allà:

"LA FIRA, la de casa nostra, ocupa uns quants metres quadrats de terreny públic que l'Ajuntament de Barcelona cedeix gratuïtament a l'organització que considera representant dels andalusos catalans. Per a això ha estat necessari que tothom es cregui el conte de la lletera: és andalús a Catalunya tot aquell que va arribar a aquesta terra, no importa en quina època, i se li suma tota la seva descendència posterior. D'aquest galimaties sorgeixen els tres milions del pacte (xifra d'assistents a la fira). Per la mateixa regla de tres, si García Prieto es presentés com a candidat a la presidència de la Generalitat, encapçalant una coalició nucleada al voltant de la FECAC, i suposant, que ja és molt suposar, que es complís el conte de la lletera, tindríem com a líder polític indiscutible, i amb majoria absoluta al Parlament, aquest entramat que tant han ajudat a construir els polí- tics catalans que el 1980 van comprovar que l'operació andalusista a Catalunya (PSA) només va obtenir dos diputats."

Eleccions

Navegant per tribuna catalana he trobat un fòrum on expliquen les interioritats de la candidatura de Josep Maria Huertas al Col.legi de periodistes, en teoria no era públic. Una "xapussa".
Com veieu també he trobat d'en Huertas, el fet de portar de número dos una de les perioduidtes més sectàries d'aquest país i menys independent, Àngels Barceló, li treu molta credibilitat, i encara més el fet de no desmentir en una entrevista al mateix mitjà que la seva candidatura va ser obra de Montserrat Minobis, la fugaç directora de Catalunya Ràdio i també periodista sectària on les hi hagi.
L'entrevista a Huertas, de totes maneres, no està del tot malament, explica algunes coses clares i mostra una intencions renovadores, a més reb el suport de periodistes de la talla de Mònica Terribas, Lluís Permanyer o Joan de Sagarra i això, unit a la pressumpta reunió de Pilar Antillach (l'altra candidata, la renovadora) amb Pepe Zaragoza, demostra que la diferenciació entre candidatura socialista (Huertas) contra nacionalista (Antillach) queda difuminada, ara clarament s'albiren renovadors (Antillach) i continuïstes (Huertas), per molt que Huertas admeti el colossal error en la gestió de la crisi del Carmel (quan es van donar ordres des dels poders públics als periodistes i el col.legi no va piular).

Darfur, l'última oportunitat

La Bbc explica que s'estan acabant les 48 hores de les quals parlava l'altre dia per arribar a un acord. Els rebels de l'oest estan mantenint converses amb el govern central de Khartoum, que els té entre l'espasa i la paret. El govern ha estat més puta que les gallines i enlloc d'atacar els ciutadans de Darfur "a lo bruto" ha armat una milícies anomenades "yanyaweed" que segons ells no podien controlar i que es dedicavan a massacrar els pobles, el resultat són uns 200.000 morts, i les xifres no són d'ara.
Cooperants que han estat a Darfur i veuen com tota la seva feina s'en va en orris m'asseguren que els enviats de l'Onu, i segurament el seu cap Jan Pronk, són totalment corruptes, estan lligats de mans i peus i no tenen la més mínima intenció de moure un dit pels sudanesos. Evidentment els Eua i la Gran Bretanya s'han agut de ficar al mig per aconseguir parar aquella sagnia.

Això em recorda la crònica que fa Richard Hoolbroke al seu llibre "para acabar una guerra" de la negociació a contrarellotge a la base militar de Dayton (Eua) que va tenir amb els emissaris dels països balcànics que van intervenir en les guerres del 1992 al 96. Els acords després van ser incomplerts i el resultat va ser la guerra de Kosovo. El que vull dir és que quatre buròcrates en un despatx no podran parar la realitat més crua del món, i segurament la més amagada.

Engrunes altre cop

Salvador Cot rebla el clau, article 100% recomanable:
"Per això han encaixat tan fàcilment les darreres escenes del Senat italià, amb crits, insults i repetició de votacions. Hem vist a la televisió com honorables senadors de la República s'aixecaven de l'escó i feien botifarra, repetidament, als membres de la mesa. Ens han arribat imatges de polítics italians encarant-se entre ells i a punt de pegar-se per una disputa institucional. Tot plegat, lamentable. Però ja se sap, és Itàlia.

Lamentable políticament, però envejable democràticament. Perquè almenys als italians se'ls ha permès veure aquestes imatges, que han estat enregistrades i emeses basant-se en el seu interès informatiu, que és indubtable. Això a Espanya, al Congrés de Diputats, hauria estat censurat. Ni més ni menys. No cal anar a Roma per escandalitzar-se, n'hi ha prou amb el Pont Aeri."

Els Altres Andalusos
Les classes baixes d'immigrants andalusos (o alemnys una associació que els representa) llancen un crit desesperat de socors davant els abusos i bajanades dels organitzadors de la Feria de Abril. Escoltem-los sisplau. El seu president, Lluís Cabrera, demana un catalanisme obert i que, sisplau, García Prieto, president de la Fecac, no digui que "a la minoría hay que joderla".

Engrunes altre cop

Salvador Cot rebla el clau, article 100% recomanable:
"Per això han encaixat tan fàcilment les darreres escenes del Senat italià, amb crits, insults i repetició de votacions. Hem vist a la televisió com honorables senadors de la República s'aixecaven de l'escó i feien botifarra, repetidament, als membres de la mesa. Ens han arribat imatges de polítics italians encarant-se entre ells i a punt de pegar-se per una disputa institucional. Tot plegat, lamentable. Però ja se sap, és Itàlia.

Lamentable políticament, però envejable democràticament. Perquè almenys als italians se'ls ha permès veure aquestes imatges, que han estat enregistrades i emeses basant-se en el seu interès informatiu, que és indubtable. Això a Espanya, al Congrés de Diputats, hauria estat censurat. Ni més ni menys. No cal anar a Roma per escandalitzar-se, n'hi ha prou amb el Pont Aeri."

Els Altres Andalusos
Les classes baixes d'immigrants andalusos (o alemnys una associació que els representa) llancen un crit desesperat de socors davant els abusos i bajanades dels organitzadors de la Feria de Abril. Escoltem-los sisplau. El sue president, Lluís Cabrera, demana un catalanisme obert i que, sisplau, García Prieto, president de la Fecac, no digui que "a la minoría hay que joderla".

Galbraith també

Comenten al post d'un polític dogmàtic que ha mort John Kenneth Galbraith, i el considerent un economista d'esquerres.
Evidentment als Eua no s'encasellen mutuament de manera tant simple, però evidentment els seus postulats van anar a la baixa a partir del moment que el president Reagan i les reaganomics arriben al poder. Dit això, m'agradaria destacar d'ell que sempre se'l va considerar un continuador de l'obra de Keynes. I si ens llegim la seva "historia de la economía"(Ariel) veurem la duresa amb què el criticava, començant per les seves ruinoses inversions borsàries, indepentment de l'admiració que sentia per ell. Quina diferència amb les llepades que ens dediquem aquí mutuament.
Cinema en català
La Plataforma per la Llengua m'ha enviat aquest anunci que han fet, mostra que a Barcelona és més fàcil veure pel.lícules en francès o anglès que en català, per no parlar del castellà. Un aplaudiment per TOTS els nostres dirigents.

Pisos

Es veu que al senyor ministre, per tal d'abaixar el preu dels pisos, no se li ha acudit res més que subvencionar la paga i senyal de les persones de renda i baixa que compren vivenda. Resultat? Ha augmentat la demanda, l'oferta s'ha quedat tan panxa i el preu dels pisos creix i creix.
Al mateix ministre no sabem perquè no se li acut canviar el preu dels pisos a través de l'IBI. És certament estrany, si augmentem l'IBI dels pisos desocupats l'oferta es multiplicaria, doncs ningú estaria interessant en mantenir buit un pis que traga tants impostos. Com és que no ho fa? No serà perquè el PIB (producció) segueix així creixent de manera superficial i el ministre es pot anar penjant medalles?
Per cert, notícia avui a can Godó:

"Los pisos empiezan a bajar en Barcelona
La vivienda usada en algunos barrios modestos sufre caídas del orden del 2%"

Si llegim la notícia només Nou Barris, Sant Andreu i poca cosa més han baixat el preu. Però la notícia ja està feta. Gràcies per il.luminar-nos senyor Godó.

Darfur i Clooney

Sembla que els rebels del Darfur tenen 48 hores per posar-se d'acord amb els seus assassins. No està malament.
Molt sovint es diu que els actor i personatges públics i famosos fan demagògia relacionant-se amb Ong's i fent veure que els importa el que els passi als ciutadans del tercer món. De vegades és cert, de vegades no. I realment el cas de George Clooney, que ha fet un reportatge minimalista del que passa al Darfur conjuntament amb el seu pare ha despertat l'interès nord-americà i un cert interès ciutadà. Gràcies Clooney.

Azúa
Féliz de Azúa fa un dels seus articles incendiaris sobre la política catalana a El Periódico. Entre altres perles diu això:

" Que tots els presidents, consellers primers i segons, que tots els alts càrrecs i dirigents de partit tinguin germans, cònjuges i altres selectes parents treballant a sou del contribuent, que mai es digués una paraula sobre el 3%[...] acaba donant una imatge desastrosa de la presidència de la Generalitat."

Sap Azúa qui és el nou director de El Periódico?