Canvis

Com ja s'ha comentat el dia després que s'anunciés el relleu de l'alcalde i el seu nomenament coma ministre tots els diaris informaven que Clos marxava a Madrid. Tots menys un, un diari que ja us podeu imaginar quin és (el d'en Rafel, el germà d'en Quim i d'en Manel, bingo!) que titulava "Jordi Hereu, nou alcalde", i reservava un petit espai on deia que Clos era el nou ministre. Hereu deia aquell mateix dia que ara el seu màxim objectiu no és governar (no pas!) sinó "donar-se a conèixer", i bé, ja tenim els de sempre fent els favors que fan falta (igual que un diari madrileny que recordava tots els opositors de Ciu que han deixat l'ajuntament a mig mandat, notícia molt interessant pel lector en un dia com aquest pel que es veu).

Però el més curiós era la curosa descripció que feia el diari del que serà el nou alcalde (amb campanya de 9 mesos pagada per tots nosaltres els barcelonins, i les barcelonines!). Deia que era llicenciat en administració i direcció d'empreses, Màster Mba, bla bla bla... i que els seus amics "diuen d'ell que és un bon pare". Genial, estratosfèric, no tinc paraules. Això mereix un post monogràfic del mestretites Arcadi sobre el nou periodisme del segle XXI. El concepte "els seus amics" és genial. Un regal dels intrèpdis redactors de el Periódico que no han anat a preguntar pel tal Hereu als afectats per l'àrea verda (idea seva) sinó als seus amics.

Ei, poca conya eh, que no m'imagino què dirien els amics d'en Trias si els preguntessin pel mateix Trias. Ja m'ho imagino, "els seus amics diuen d'ell que pega els fills". O els de l'Albertito, "els seus amics asseguren que fot el salt a la dona". O en Portabella, "diuen que a les nits es posa un abric i ensenya les vergonyes", o de la Mayol...

Trias
Parlant d'en Trias, que es calci. Ara el davant hi té un candidat nou, que se l'entén quan parla, és jove i té bona planta. Que pregunti a en Mas com funciona això de l'oposició, sabem que té poc espai als mitjans, però ja estem una mica farts de veure en Trias fent posat d'enfadat i dient que "tot això és molt greu i preocupant i anem molt malament". Que digui alguna cosa amb una mica de sentit, perquè no sembla que Barcelona hagi d'anar gaire millor si guanya ell, moltes propostes tampoc ha fet.

Perquè demano un pacte Ciu+Erc
Dues notícies a l'Avui fan obrir una mica, només una mica, els ulls. Bé, més que la notícia, les declaracions d'un alt càrrec(o ex) d'Erc dimitit segons ell mateix (i cessat segons el Psc, jeje). ATENCIÓ:

"l'Estat espanyol, amb l'aquiescència dels actuals responsables de la conselleria de Benestar i Família, ha vulnerat amb el seu intervencionisme centralista la competència exclusiva en adopcions internacionals que té la Generalitat" ""la competència d'adopcions és del govern de Catalunya i fa falta complir la llei".

No sé perquè volen un nou estatut si després l'antic s'el passen pel forro literalment.

Senyals

David Leonhardt és columnista de la secció d'economia de "The New York Times", sembla que basant-se en els estudis d'un "think tank" que ja la va encertar una vegada, creu que podem estar davant d'una nova recessió als Estat Units, es veu que ell dóna credibilitat a aquest "think tank". Sembla que els columnistes, tertulians i economistes "d'esquerres" no anaven tant desencaminats quan avisaven dels perills d'un deute públic tant elevat. En qualsevol jo no sóc expert en el tema i de fet m'he anat a informar en un dels pitjors llocs, el diari abanderat de l'anti-republicanisme i que va fer més sang de les fotografies d'Abu Grahib, de fet el mateix columnista podria haver agafat un "think tank" republicà (que n'hi ha) que donés la raó a Bush i als seus, però no ho ha fet (de la mateixa manera que el Mundo recorreria a la Faes, l'Avui a la Trias Fargas o al Josep Irla, el periódico a la Jaume Bofill i el Pais a la Pablo Iglesias, fundacions dels diferents partits, fixeu-vos que l'Avui és l'únic que acudiria a dues fundacions diferents).
El que trobo més interessant és l'estudi estadísitc que fa entre desenes d'economistes, sembla que no anem del tot malament però experiències anteriors diuen que els Eua van a pitjor.
I el millor és que estem en un punt de no retorn, ara sabrem cap a on va l'economia més important del món amb permís de la Xina.


El conte de mai acabar...

Estat

Perquè Maragall necessita algun assessor amb sentit comú:

"L'Estat és residual a Catalunya"
Sant Jaume de Frontanyà el dia de l'entrada en vigor del nou estatut d'autonomia de Catalunya,

D'entrada, per veure si l'estat és residual a Catalunya només cal anar el Prat el dia 28 de juliol (declarat com a dia d’Aena, Iberia i la ministra Álvarez) , allò és el que Maragall anomena "l'estat" en estat (valgui la redundància) pur.

Però és que hi ha un altre problema. Qui és l’estat senyor Maragall? És en Zapatero “l’estat”? Vostè no es considera estat senyor Maragall? A mi em van ensenyar que l’estat era la “res pública”(la cosa pública) des de l’urbà de la cantonada al carter de més enllà passant pel metro, el bus i el funcionari de torn. Allà on visc jo el senyor Zapatero, el senyor Clos (bé,a partir d’avui en Jordi Hereu) i vostè són l’estat senyor Maragall, o és que la Generalitat no forma part de l’estat?

Sembla mentida que porti tants anys treballant a l’administració.

O és que sabia perfectament el que deia i amb l’aprovació de l’estatut ens anunciava (donant la raó al final a la caverna mediática) l’arribada d’un nou apocalipsi on regnara el caos i la destrucció com si es tracté d’un Can Tunis qualsevol, o una Gaza o una Sri Lanka posem per cas on grups paramilitars com Hamàs o guerrilles vàries són “l’estat” perquè oficialment no hi ha estat? Ja sembla "pa lo que me queda en el convento me cago dentro". Ai ai ai.

Actualitat

Fins hi tot el maitre à penser per excel.lència d'Erc (molt més que Salvador Cardús) demana als senyors d'aquest partit que facin un pacte normal i corrent amb l'altra força que té la mateixa ideologia, Ciu. Si pacten amb els altres, serà per tacticisme ja totalment descarat, no per res que tingui a veure amb el país. L'excusa de "anem a catalanitzar el Psc" i "anem a treure aquesta gentussa del geto" ja no cola.
Setmanaris
Joan Oliver parlava dels setmanaris que llegeix, cita l'Actual (on ell escriu) i el Catalonia Today (setmanari en anglès sobre l'actualitat catalana). Evidenment no cita la competència de l'Actual, el setmanari el Temps, que porta 20 anys sent editat desde València, una autèntica meravella i amb unes plomes afinadíssimes de les quals parlo sovint. Ramon Tremosa aquest mes parla de perquè han fracassat tres opes catalanes seguides (d'Abertis, Gas Natural i Sacresa) i fa un resum històric del context:

"“Si fem una mica d’història, al segle XIX quan es fa la moneda única espanyola, s’eliminen les duanes interiors i es crea el mercat unificat espanyol, el poder econòmic era dels catalans i el polític dels espanyols”, explica Ramon Tremosa, professor de Teoria Econòmica de la Universitat de Barcelona i autor del llibre L’espoli fiscal. “Això és així fins al 1936 –argumenta–, quan Madrid comença a guanyar quotes de poder econòmic fins consolidar una ciutat que és capital econòmica i política. Històricament, Barcelona i Madrid s’han complementat, però ara competeixen entre elles, i quan Catalunya reivindica el seu pols històric, des de Madrid sempre es diu: ‘No, Barcelona és la província i Madrid la capital.’ En aquesta dinàmica, s’entén molt bé que aquestes elits d’Endesa, Metrovacesa, etc. troben com un insult per al seu estatut que empreses catalanes vulguin ser líders de certs mercats.”"

Segons per darrere l'anglès

Ho sento Arcadi,

El català, segona llengua als blogs

A vilaweb
Busot
Nitle

articles a el temps

Els professors d'economia (comptabilitat i teoria econòmica respectivament) de la Upf i de la Ub (també respectivament) Oriol Amat i Ramon Tremosa fan articles que val la pensa ressaltar a el temps.
Amat parla d'un tema que tocava Quim Aranda a la contra de l'Avui fa poc, i un servidor també, el nomenament del director del museu Picasso:

"De totes aquestes dimensions voldria analitzar només la que es refereix al seu perfil, ja que molts l’han acusat de no ser historiador de l’art i de ser “simplement” un gestor d’organitzacions. Si aceptem que un museu és una organització que té uns objectius a assolir i que ho ha de fer amb uns recursos humans, materials i econòmics que no són il·limitats, no entenc per què només els historiadors de l’art poden gestionar bé els museus. És com si, per exemple, els hospitals només poguessin ser gestionats per metges. Aquest és un debat que es va produir en el món sanitari fa unes dècades i que avui dia ja està totalment superat, ja que tothom accepta que per dirigir un hospital es pot ser un professional de la gestió amb coneixements de la gestió sanitària. Per això avui dia la majoria de directors d’hospital tenen formació empresarial i s’han especialitzat en gestió sanitària, o bé són metges amb formació en gestió. Els hospitals gestionen molts recursos i fan bé d’encomanar-ne la direcció a professionals de la gestió, siguin o no metges."

I, per contra, Ramon Tremosa aporta llum sobre una desconeguda regió o diga-li com vulguis belga que malda per obtenir uns drets que té més a prop que nosaltres. El silenci de la premsa barcelonina (que no catalana) canta per si sol:

"El Vlaams Belang va obtenir quasi un milió de vots en les darreres eleccions al Parlament de Flandes de 2004 (24,1% del vot flamenc) i va aconseguir 32 dels seus 124 diputats. Stephen Pollard va escriure a The Times que “el Vlaams Belang no té res a veure amb el racisme o la xenofòbia; les autoritats belgues el persegueixen i criminalitzen per causa del seu independentisme” (24.04.2004). A veure si aquesta tardor, en què hi haurà eleccions municipals a Bèlgica, en sabem més coses amb molt més detall."

Complicitat castellana

Benzina és un nom molt adequat per una revista, per qui no havia entès la metàfora a través de la revista els lectors canalitzen les seves inquietuts culturals, sense benzina no hi ha moviment, sense la revista el lector no es veuria empès a reflexionar.
Però no només de benzina cultural viu l'home, també de benzina econòmica, i és en aquest context que parlo del genial article de Ramon Tremosa "complicitat castellana"(a la revista el Temps de fa un any just, 25 d'agost del 2005, la meva benzina política i econòmica a part dels diaris) on parla del catedràtic de la Universitat Juan Carlos I Jesús Huerta de Soto, un autèntic sonat tenint en compte el context en el qual es mou:

"Espanya és, per a Huerta de Soto, massa heterogènia econòmicament parlant per poder atendre des del centre de manera eficient i en temps real les diferents necessitats productives dels seus molt desiguals territoris. Així, el centralisme fiscal actual lesiona el dinamisme de l’arc mediterrani i eternitza el subdesenvolupament de les comunitats subvencionades. Aquest autor també relaciona la decadència econòmica de Castella amb el creixement del centralisme madrileny."

Jo no ho diria millor, i atenció la "guindilla":

"L’autor s’autodefineix com a “anarcocapitalista” i defensa com a principi liberal bàsic el dret a l’autodeterminació dels pobles: “És a partir d’una constel·lació d’unitats polítiques petites (pobles i ciutats estat) eficients (la ineficiència dels estats creix més que proporcionalment amb la dimensió) i independents (en cada moment s’ha de poder exercir el dret efectiu a la secessió) que la propietat privada, una eficient defensa dels drets de propietat, el lliure mercat i el lliure comerç faran florir la prosperitat com mai no ha estat vista sobre la terra.”

He entrat a la web de l'economista, i el cert és que el personatge és curiós, de fet he buscat la web al google i he trobat uns quans enllaços relacionats amb libertad digital, per tant potser aquella teoria que diu que el Psoe és encara més reticent al concert econòmic que el Pp potser és certa (les comunitats on mana el Psoe, Extremadura i Andalusia, són les que més dèficit generen, i en canvi a Navarra governa el Pp amb Upn i té concert econòmic). Els articles en general parlen de liberalisme i de Hayek, l'economista que més es porta ara entre liberals. Per cert, curiosa l'entrevista que li fan a libertad digital, on només li pregunten sobre liberalisme, res sobre finançament autonòmic ni estatuts.
Huerta es considera representant de la nova escola austríaca, i una bona notícia a la seva web és que té quantiats d'articles i llibres en format pdf a dojo, sembla que no li interessen els drets d'autor i creu que fer la màxima difusió de la seva obra és el millor per a tothom, el més productiu.

Entre el roig i el negre

El gran Enric Vila(l'home que confonia hipòdroms amb canòdroms) va dedicar fa alguns anys una entrevista a Miquel Mir Serra, militant d'Erc de Girona i arxiver a l'arxiu de l'Ajuntament de Girona. El motiu? Al senyor Mir li havien arribat a les mans els diaris d'un anarquista que durant el primer any de la guerra civil va robar a cor que vols a les esglésies de Barcelona i s'havia retirat en un exili daurat (literal) a Londres amb tot el que havia robat. Llavors publicava una novel.la basada en aquests diaris (encara no pot publicar-los perquè deu quedar algun familiar viu) anomenada "entre el roig i el negre" a l'editorial llibres dels quatre cantons, i amb ajuts públics d'ajuntament i diputacions vàries. Jo vaig córrer a comprar-lo, està bastant mal editat però és igualment mortífer, podria fer-ne unes quantes cites, no val la pena, tothom que n'hagi llegit una mica sobre la guerra civil ho sabria.

La meva sorpresa va venir quan vaig veure que el suplement quadern de el Pais (que deu estar ultrasubvencionat per la Generalitat) dedicava dues pàgines d'entrevista a en Miquel Mir, arrant de la reedició de "netre el roig i el negre" a edicions 62 (es veu que debia tenir èxit). Sembla que el discurs comença a calar i pot ser més transversal del que imaginem.
Mir assegurava a l'entrevista que els diaris que té en possessió poden fer molt de mal quan es publiquin i ajudar a fer-ne caure més d'un del caball.
Com deia aquell crítica de s'ha de recordar aquell anunci que va aparèixer a la premsa de Barcelona durant la guerra"empresa col.lectivitzada busca soci capitalista".

Aranda

Quim Aranda està ocupant aquests dies el lloc de Desclot a la contra de l'Avui, aquella columna que hi ha al costat de la secció "pel darrere"(que cada dia fa algú diferent, i on per cert el meteoròeg del grup Godó, de RAC1 i TD8 o cityTv per entendren's, Xavi Freixas està substituint genialment Albert Om, si l'Om no espavila tornant de vacances que s'hi quedi en Freixas), i va fort.
D'entrada parlant del Prat i del desastre provocat pel govern Zapatero (sí, ho heu llegit bé, pel govern Zapatero que va fer públic el resultat d'un concurs crucial com el de handling just abans de vacances) aquesta cita genial:

"Espanya mai no falla: sempre t'acaba decebent."

I després parlant del nomenament del nebot de Narcís Serra com a director del museu Picasso a l'article "Serra i Picasso"(la meva opinió ja la sabeu, si Palau i Fabre no el coneix no val), pixa una mica fora de test, aquí li hem de tocar el crostó:

"Per una única vegada estic parcialment i cínicament d'acord amb una decisió de l'Ajuntament de Barcelona, més enllà dels noms en dansa."

No em negareu que no és còmic que un articulista comenci l'article així quan fa 3 anys va dir que havia votat Imma Mayol per correu. I si li sumem que critica un model que va nèixer l'any 92 (ara cau del burro) encara és més irònic:

"La deriva de Barcelona, demencial, des del meu punt de vista, ha estat fer de la ciutat un exclusiu aparador per al turista, menystenint el ciutadà. Si d'això és del que es tracta, el que cal és potenciar el model -que no va gaire lluny, atès el pèssim estat de moltes infraestructures bàsiques- i actuar en conseqüència. I en aquest cas concret, molt millor un gestor."

Llaminadura II

D'UNA TERRA (VI)

És ara, quan la tarda va fonent-se,
que penso en aquell sol de quan jo era infant,
i veig la clara vall plena de boira
i al fons la llisa mar blavosa i gran.
A l'indret on a mirar-la em parava
s'hi ajuntaven, en conflent suau,
els caminals rogencs i tortuosos,
plens de silenci i de profunda pau!

Filla del cel, allà, la poesia,
un dia vaig trobar de bon matí:
en un tombant secret que jo sabia,
vora el torrent humit la vaig sentir.
Oh veu del rossinyol!, tu em descobries
mons de bellesa, soledat i cel;
en aquell punt, dins l'ànima naixies,
meravellós, inconegut anhel.

Joan Vinyoli

No saber-ne

No podeu aguantar ni un minut més sense llegir aquest fenomenal article sobre un dels grans liberals d'aquest segle, Ludwig von Mises.

I si us interessa també el que està passant al Líban, aquest post d'en Joan Safont és molt recomanable, sé que fa dies que va ser penjat però crec que en part la idea és que sigui de fons i si no m'equivoco s'ha informat bastnat sobre el tema, abans de parlar-ne, no com d'altres. A veure quan veiem (ho escoltem) un tertulià que no té ni idea d'alguna cosa i ho admet.

Nominalia

A la vanguardia dimarts es van er "la pixa un lio". Deien que amb la venda de nominalia (que es dedica a proporcionar dominis d'internet a empreses i particulars) a la italiana Dada el domini .cat perdia força. Sort de Vilaweb que sempre la tenim per solucionar dubtes.
Nominalia només una de les deu empreses registradores del .cat, la fundació .cat ho va aclarir i ja està. L'única cosa important és que el 25% d'accions de nominalia que pertanyien a la fundació catalana per a la recerca ara passen a mans de la citada Dada.
Potser és una mala notícia, però els senyors de la vanguardia ho podrien haver explicat millor, de fet li donaven un semàfor vermell al seu director Jordi Hinojosa i remetien a la pàgina 15, quan a la pàgina 15 només es parlava del Pp i també hi havia un article d'en Bru de Sala. Ai pobre senyor Godó. Almenys en van parlar, ja és alguna cosa.

empreses competitives

Ja ho diu tothom, gràcies a la immigració els empresaris abarateixen costos a tra vés d'uns sous irrisoris, però no augmenten la productivitat.
És de primer curs d'economia, la tecnologia serveix per combinar inputs (capital i treball) per fer outputs (productes). Si augmentem la productivitat necessitarem menys capital i menys treball per fer el mateix output, necessitarem menys diners i menys trebalaldors i menys maquinària per fer el mateix nombre de cotxes.
Per tant si volem ser més competitius i així abaratir preus el que hem de fer és augmentar la productivitat (quantitat d'output per treballador) i abaratir així els costos, però els nostres empresaris abarateixen costos disminuint salaris, i la manera més ràpida de disminuir sous és contractant immigrants sovint sense papaers per pagar-los molt poc.
La solució no és baixar fronteres, sinó pensar amb el cap, doncs sinó la crisi serà imparable. Xavier Roig ho ha explicat molt bé, ara ja no predica en el desert.

Sant Cugat del Vallès viva i combativa

Deia una feliç frase d'Arcadi Espada que per governar Catalunya s'ha de viure a Sarrià (ho debia dir per ell, que viu a Sarrià).
Ara sembla que s'haurà de començar a viure a Sant Cugat del Vallès, ciutat a la qual es va traslladar Joan Laporta després de ser perseguit pels boixos nois i ciutat en la qual resideix el seu rival a les eleccions, Jaume Guixà. Ambdós són amics de l'alcalde, Lluís Recoder, i no és casualitat que sigui l'única ciutat governada a l'àrea metropolitana per Ciu i Erc i que el 18-J la participació fos altíssima i el sí també.

Zapatero i el Prat

Glòria, ara descobreixen que amb aquesta gentussa només funciona el xantatge.
I jo ara faré demagògia(però no diré cap mentida).
Els presento l'home que convertia tot allò que tocava en merda:
La importància que Zapatero dóna a Catalunya a l'hora de governar es veu reflexada en aquesta imatge, per això només funciona a base de xantatges. No sabem lo caòtic que va arribar a ser, no vull ni imaginar-me els lavabos durant el caos.

Relacions institucionals

La vanguardia advertia l'altre dia que el conseller Saura havia adreçat una carta al ministre d'administracions públiques Jordi Sevilla (un valencià tant jacobí que Zapatero va apartar de la negociació de l'estatut per posar-hi Caamaño i Rubalcaba) sobre la pràtica impresentable que suposa subvencionar tot allò en què l'estat no té competències a Catalunya. Només així s'entén els monopolis que suposen la Imserso i les loteries nacionals en àmbits en què la Generalitat té competències plenes. Jordi Sànchez, director de la fundació Jaume Bofill i ideòleg i politòleg oficial d'Icv, ho corrobora avui a el Periódico.

També recomano aquest article sobre "bandas callejeras". Un problema que s'ha d'afrontar malgrat sembli no tenir solució.

Llaminadures III

Foc...
Reflexió de la llum

Desar la llum com una tela antiga

amb el paper que calla en el calaix

i obrir la veda de paraules certes

entre panteres negres com un puny.

Cercar en el mapa de les mans

camins tenaços cap a llavis lents;

tocar la sal del cos i fer-ne ribes

on encallar les pors i els seus inferns.

Podrir la fosca i veremar-la tota,

batre el silenci a cops com l'animal

lligat al sac d'un sacrifici breu;

no tenir res, però pensar com Déu,

infondre aurores brunes als teus peus.

Susanna Rafart

...I aigua...

The divine Comedy

Neocons o no tant

Michelle Malkin és col.laboradora de libertad digital, no per això se l'ha de prejutjar, segurament ellà ni ho sap, en Federico és qui més pasta té dins la dreta espanyols i Malkin ven els drets en espanyol dels seus articles al millor postor (sí és que els ha venut). Tampoc crec que Hirsi Alí sabés què havia dit Federico dels catalans quan era ell qui la passejava per Madrid quan va venir.
Tampoc per això s'ha de tenir la idealitza idea (valgui la redundància) que Malkin és una autèntica liberal contraposada als postfeixistes del Pp, a Eua hi ha autèntica separació de poders però també hi ha pensa de mort, "cuidao", s'ha de prendre tot amb certa distància. Malkin ha criticat durament el "New York Times" per haver afavorit massa sovint amb les seves informacions, sovint poc contrastades, a terroristes, i ho fa amb sentències judicials contrastades, poca conya.
El seu blog és un torrent de dades, gens menyspreable. N'he tret aquest interessant video, una mica passat de voltes.
Reportatge
I recomano aquest reportatge estival de comunicacio21, el portal català de la comunicació, sobre el panorama general, bastant interessant.

Bòsnia, darrere la màscara(III)

Eric Hauck és un jove periodista català enviat per l'ajuntament de Barcelona a Bòsnia i on té àmplia experiència, en l'anomenat districte 11. Llavors a l'ajuntament hi governava Pasqual Maragall i certament a Bòsnia la gent una mica entesa li agraeix molt l'obertura de delegacions, fundacions i donacions vàries, de fet la campanya Catalunya per Bòsnia va ser un exemple a seguir que s'hauria de repetir (cada nen català va regalar un llibre i un llapis a un nen bosni).
Buscant per la xarxa he trobat la traducció al castellà feta per la fundació fòrum 2004 d'un article de Hauck a l'Avui (el fòrum xucla allò que pot) i fa relfexions extensives a tothom sobre els deu anys de pau a Bòsnia:

" Los vencidos, las víctimas, los civiles, los resistentes, se cansarán de esperar que algún político valiente se arriesgue con inversiones a largo plazo en la economía productiva, y no únicamente en mantener la estructura burcrática de un Estado dividido e inviable. La víctimas siguen sin entender por qué no se pueden tocar unos Acuerdos de Dayton que legitiman conquistas militares. Como siempre en los Balcanes, el tiempo demuestra que la reconciliación es posible, que se puede perdonar sin olvidar, pero una cosa es curar heridas y la otra que el agresor siga impune y armado. La empatía no se valora en euros, requiere también una buena dosis de confiana mútua"

ex(o post)comunistes al govern

Iniciativa per Catalunya ha seguit una estratègia intel.ligent durant el tripartit, intentar fer veure que ells aportaven estabilitat, que si no fos per ells la cosa saltaria pels aires i que ells eren seriosos malgrat ser d'esquerres.
S'ens ha volgut fer creure que Saura era un moderat intel.ligent, i d'esquerres, al costat dels "bojos" Maragall i Carod, els de la corona d'espines.
Bé, d'entrada només vull recordar el conseller Milà, no és perquè sí que se l'ha canviat per l'ex-alcalde de Sant Feliu de Llobregat Francesc Baltasar, el seu viatge amb helicòpters amb la família (per "conciliar vida familiar i laboral", csoa que va justificar amb una cita bíblica al Parlament malgrat no ser missaire o no voler-ho semblar) i la seva estranya llei per impulsar vivenda barata ho corroboren. També les seves atzagaiades amb Bracons i xarxes elèctriques vàries, els seus articles a el Periódico ara són en va. S'ens ha volgut fer creure que s'el va canviar perquè tocava per quota (Milà potser s'ho va creure) però la patada al cul era justificada, li van fer el llit coma Carretero vaja.

Però jo volia parlar sobretot del conseller de relacions institucionals, senyor Saura. Ell ha estat la màxima reprsentació d'aquesta pretesa estabilitat, fins hi tot en forma de foto l'endemà de la foto Zapatero-Mas. D'entrada recalcar el ridícul espantós que fa un conseller quan no s'informa, no demana res als juristes propis, fa el ridícul i rectifica una informació en 10 minuts. Chapeau! Obrir col.legis electorals per l'estatut fins a les 10 de la nit! S'ha de ser dino-Saura (Julià de Jòdar dixit).
Però ja el súmum ve quan el paio està a l'aeroport esperant per anar de vacances i es troba enmig del merder, coma bon comunista només fa que queixar-se del servei, no es planteja que és dirigent d'aquest país, això sí, entre xancla i xancla ens intenta colar la falca.

Líban manipulat

Aneu amb compte, molt a prop hi ha qui us vigila, ai si us enxampa en gargamel!

Jo, com en Joan Oliver (que segons en Manuel Trallero forma part del lobby sionista, magrat ell digui públicament que Israel l'està cagant), sóc incapaç de prendre partit a favor d'Israel i a favor del Líban (ja sé que no hi ha guerra entre ells, però estan enfrontats). Jo només estic en contra de Hezbolla.
Ara, imagineu que hagués passat si això i això els hagués passat al bàndol judaico-americà. Primer un primer ministre rectificant una xifra de morts (els havia multiplicat per 40) i després un fotògraf anti-americà manipulant una fotografia. Almenys la vanguardia n'ha parlat en un breu.

Llaminadura

EL CAMPANAR

Sovint, sovint, com per la dreta escala

d'un campanar, fosca i en runes,

pujo cercant la inaccessible llum;

ple de fatiga dono voltes,

palpants els murs en la tenebra espessa,

graó rera graó.

Però de temps en temps,

sento la veu de les campanes,

clara i alegre, ressonar,

tocant a festa allò en l'altura,

i veig per la finestra en el silenci

de l'alba els camps estesos, esperant.

Aurores de la infància, com us trobo

llavors, ah, com encara dintre meu,

una llavor de joia perdurable

pugna per fer-se planta exuberant!

Com crides, infantesa, en les profundes

capes del cor, com, de genolls, et trobo,

Déu meu, llavors, tornat pura lloança!

 Joep Maria de Sagarra

urbanisme local

Aquesta notícia demostra que Xavier Roig tenia raó quan predicava en desert que s'han de retirar competències d'urbanisme als ajuntaments. Al finançar-se amb transferències de l'estat (sempre insuficients, com diria Vicenç Navarro) i l'Ibi (impost que es cobra en urbanitzar terrenys) s'urbanitza cada cop més per poder finançar serveis bàsics, però les noves urbanitzacions no tenen serveis i per pagar-los l'Ajuntament ha de seguir urbanitzant per tenir ingressos, doncs no pot augmentar impostos als vilatans.
El caos que s'ha generat al sud ha estat detectat per la Generalitat però si ha de posar remei ràpidament, doncs sinó acabaran com al Maresme o el Vallès, amb un espiral d'especulació sense aturador (o ensense, com diria Joan Clos). Fins hi tot un fiscal s'hi ha fixat!
Per cert, no sé quin impacte sociològic té l'arribada d'anglesos (no com en Matthew Tree, sinó més aviat hooligans) al sud de Catalunya, però n'ha ha més que romanesos i magrebins!
I atenció a les declaracions finals de l'alcalde:

"L'alcalde, Salvador Pallarès, és molt crític amb les exigències de la llei d'urbanisme, i en demana la revisió "perquè va contra la realitat". Pallarès, que també té un negoci de subministraments per a la construcció, considera que "els camps no només són perquè s'omplin d'argelagues", i defensa els veïns del poble que han venut terrenys "per poder-se arreglar la vellesa". Per l'alcalde, l'aprofitament residencial de terrenys rústics "és un fet imparable". De fet, està plenament convençut que "la mateixa societat no té voluntat d'eradicar" aquesta pràctica."

El Prat

Abans d'ahir en una carta a la vanguardia un treballador vaguista d'Iberia donava la culpa del caos d'el Prat a Aena, que havia posat en perill EL SEU lloc de treball treient els dret de terra a LA SEVA companyia.
En cap cas el treballador culpava el president d'Iberia Fernando Conte del desastre, és més, el justificava dient que l'oferta de serveis de terra era millor a el Prat que a Barajas, i que malgrat això la pèrfida ministra Magdalena Álvarez havia tret els drets de terra a Iberia.
L'explicació és senzilla, Aena ha mostrat gran incompetència en la gestió de el Prat, culminada amb el favoritisme que suposa la nova terminal t4 de Barajas (regalada a Iberia) que suposarà que a Barajas sobri espai i quedin terminals desocupades. Però l'insult que suposa el fet de voler mantenir només el pont aeri Madrid-Barcelona a el Prat el va perpetrar la companyia privatitzada Iberia (però que segueix amb drets monopolístics impropis d'una democràcia avançada com la t4), a més es crearia una filial de baix cost amb seu a Barcelona (operativa, perquè l'impost de societats el pagaran a Madrid, usant infraestrctures catalanes però pagant impostos a Esperanza Aguirre) que desviaria el turisme de negocis i intercontinental a Madrid i a el Prat el de motxilla i xancles.
Per això trobo lògic que Iberia retirés els drets de terra a Iberia, i per això els treballadors que perdran han de culpar el seu propi president, i no una ministre que, per una vegada, ha pres la decisió encertada.

Qui sembra vents recull tempestats

Comentava amb el meu quiosquer que la Vanguardia és, de carrer, el diari que més ven(50 exemplars), després ve la suma dels dos periódicos (uns 35) i després el Pais(uns 30). A distància hi ha l'Avui i el Mundo, per aquest ordre(al voltant de 10).
Li vaig preguntar també per el Punt i l'Abc. Em va dir que ven un exemplar d'el Punt a la setmana(d'un senyor que es veu que ho compra tot), i de l'Abc no en ven mai cap des de fa temps, en canvi de la Razón en ven dos al dia.
Em preguntava perquè, sent el degà, l'Abc és el diari de dretes madrileny que menys ven. La premsa groga madrilenya (encapçalada per Pedro J. a el mundo) i la postfeixista (del senyor Lara a la Razón) van veure un filó i s'hi van llençar, radicalitzant el discurs amb l'ajuda de la Cope, que marca el pas de la caverna mediàtic i dels tertulians pro-Cafè Gijón que nodreix a teles i ràdios. Ara l'Abc és el tebi, Valentí Puig no és prou pepero. A veure si torna a Barcelona i escriu en un diari més coherent amb la fundació Catalunya Oberta).
El mateix els hi pot passar a periódico i vanguardia a la llarga, de tant vendre espanyolisme la gent voldrà espanyolisme de debò i anirà directament a diaris madrilenys, sense Culla ni Marc-Àlvaro que matitzi l'espanyolisme. Algú em sap dir la diferència nacional entre Godó i Polanco?