Contrastant

Anunciava fa una dies que el col.lectiu contrastant xapa les portes, l'escrit de comiat al seu web és molt recomanable. Aquest grup, format per tres professors de secundària, es dedicava a fer anàlisi crític dels mitjans de comunicació catalans i espanyols i ens deixa una hemeroteca de Ramon Barnils envejable i centenars d'articles i escrits, així com dos llibres bàsics ("nacionalisme banal", de Michael Bilig, a editorial afers, i "contra els liberalisme i el cofoisme lingüísitcs",publicat per 3 i 4, d'Albert Berrio).


Un dels fundadors, Miquel Almirall, és entrevistat a Tribuna catalana (portal que durant un temps suplirà la també momentàniament desapareguda revista Debat Nacionalista) i explica els motius del tancament, són fàcils d'entendre, l'explorer no em deixa seleccionar fragments, l'haureu de llegir sencera. El titular sobre TV3, malgrat tot, és demolidor.



L'última aportació de contrastant és l'importació del terme "nacionalisme banal"(aquell nacionalisme que es perceb com a normal i per tant no es nota) gràcies al llibre ja citat de Michel Bilig. I un article de capçalera dels de contrastant, memorable, que tots hauríem de portar a la butxaca per quan ens surti el Cromanyó de torn: Si el valencià és català no és perquè ho diguin els científics (I i II)

Gràcies

El preu de ser catalans

Presentació del llibre "el preu de ser catalans"(editorial meteora) a la casa del llibre, de l'escriptora argentina (!!!) Patricia Gabancho, amb la presència de l'ex-conseller i dimitit diputat Ferran Mascarell, amb el qual han fet un interessant debat al qual potser li ha faltat arribar al moll de l'os.
Gabancho ho ha dit molt clar, el catalanisme s'estudia a l'escola com un apèndix de la història d'Espanya, els nens surten incults i apàtrides de l'institut. Tothom ha aplaudit (hi havia una presència notable de públic a l'acte, es veu que el llibre s'està venent molt bé). Tothom? No, un grup reduïtde personatges encapçalats per Josep Maria Balcells (aquell presentador de tele taaaaant independent que va dimitir per ser diputat del Psc) i Xavier Marcé (director de l'institut català d'indústries culturals... per poc temps) s'ho miraven amb cara de pal. De tant en tant anaven fent comentaris amb cara de pomes agres, alguns amb cara de bastant enfadats, dono per entès que no s'havien llegit el llibre, el mateix Mascarell ha reconegut haver-lo llegit poc abans de la presentacío.
Demà, al mateix lloc i a la mateixa hora Carod-Rovira presentarà el llibre del secretari de política lingüística de la generalitat, Miquel Pueyo. Jo no hi assitiré. L'Avui va enfrontar Gabancho i Pueyo en un article d'Eva Piquer, i l'endemà mateix Monzó (que s'havia llegit l'article) va demanar una traducció mundial del llibre de Gabancho tot criticant Pueyo per demagog.

T-sud

Les ments pensants d'Aena han dit que la T-sud d'el Prat està tant disputada que hauran d'aplicar una solució salomònica i dividir-la en dos, una part per Iberia i l'altra per Lufhtansa. Tontos no són, és la millor manera d'evitar que Barcelona es transformi en la capital logísitca del Mediterrani.

El que passa és que ni la bíblia saben aplicar, Salomó no volia partir el fill en dos, volia demostrar qui era la verdadera mare proposant una solució estúpida. Ara Aena partirà el nen en dos i tots contents, sobretot Iberia.

Crònica del fred (i II)

A tots els països on hom posa els peus per primer cop, i si no és el primer també, sempre és recomanable que el viatger dugui sota el braç un exemplar d’algun llibre que parli de Bòsnia, però preferiblement un assaig periodístic i amb un to planer sobre algun viatge a Bòsnia. Això no treu que llegir llibres d’història o economia més profunds puguin ser de gran utilitat, però a l’hora de caminar pels carrers de Sarajevo sempre és bo que el viatger pugui compartir sensacions amb un escriptor que estigui als eu nivell i hagi plasmat impressions sobre el terreny. En el cas que ens ocupa el cronista va decidir posar-se sota el braç l’assaig d’un famós periodista expert en pròxim orient, Llibert Ferri i la seva Memoria del fred (Empúries), una crònica dels esdeveniments d’Europa de l’est dels últims 15 anys a través dels ulls de diverses persones en contacte amb la classe mitja de cada país, amb un apartat especial per a Bòsnia.

Ferri té un temps i un pressupost del que potser no disposa el viatger, el periodista no fa més que confirmar la sensació de grisor que envolta un país que no es recupera de la crisi, sensació que es copsa sobretot a les ciutats amb atur alt i carrers buits però també en un món agrari que malda per sobreviure i que té com a únic avantatge la manca de competitivitat que li representa un món urbà aturat. De fet sembla que tot el país s’hagi quedat aturat l’any 1992 mentre el món ha seguit avançant i això ha deixat Bòsnia en molt mala situació. Ferri fa una intel.ligent ruta per les zones sèrbia i croato-musulmana (el país està dividit en dos, menys Sarajevo, més o manys neutral) i les seves principals capitals (Pale o Banja Luka) sense oblidar el món rural i els seus mítics pobles.

I sense oblidar la història més recent, s’ha de fer un retorn mental a les èpoques més llunyanes tot comtemplant els carrers de Sarajevo, on fàcilment caurem en què allà va començar la primera guerra mundial, amb l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran. La seva mort no va ser casualitat, Bosnia sempre ha estat una cruïlla entre serbis (o ortodoxos) bosnians (o musulmans) (els turcs van dominar la zona durant segles) i croats-ortodoxos, la seva convivència sempre havia estat exemplar però finalment es va demostrar que la benzina hi era i només feia falta l’espurna (del tirà Milosevic) per encendre el foc. Passejar pel centre, la Bascarsija, és la manera més fácil de contemplar aquest popurri de mesquites, esglésies i estils (les faccions solen ser similars, els bosnis no deixen de ser occidentals que resen a Mahoma). El centre comercial encara és petit i la poca afluència de turistes, de moment, permet una més fácil observació dels vianants. No és possible saber l’odi de cadascú contra les altres ètnies, però la més lleu conversa amb el primer sarajevita que trobem (sigui bosni o serbi) confirma que l’aversió mútua durarà anys .

L’altre gran lloc on observar l’aiguabarreig són els cementiris amb làpides de tombes verdes, negres i blanques, un color per a cada regió.

Flandes

Últimament he parlat amb una flamenca, una noia que s'ha submergit lingüísticament de manera tant intensa que ha après a parlar català molt abans que castellà. Em comenta que políticament la seva prioritat és la defensa del flamenc, però no es considera independentista perquè el moviment independentista a Flandes és de dretes. Quan li pregunto quin partit votaria a Catalunya em diu Icv, Erc és massa independentista per ella.
Un dels pocs analistes interessat en el procés de secessió flamenc és Ramon Tremosa, que es va basar en el periodista del Times Stephen Pollard per afirmar que el Vlams Velang (partit nescut de les cendres d'un partit antecessor independentista il.legalitzat a Bèlgica) no és d'extrema dreta. La amiga flamenca m'ho confirma, el Vlaams Velang no s'assembla en res a Le Pen, cada dia és més majoritari i si no guanya del tot és perquè el partit socialista belga ha legalitzat el vot immigrant just a temps per evitar-ho. Si han entrat al grup d'extrema dreta del parlament europeu és pel boicot de la resta de grups parlamentaris.
Ara Tremosa hi torna, però cada cop és més complex el tema i més robust:

"Tot llegint les publicacions del VB (www.flemishrepublic.org), es té la impressió que és un partit al qual es podria acusar de populista, més que no pas d’extrema dreta. El que sí que s’hi pot llegir amb tot luxe de detall són les continuades mostres de discriminació a què es veuen sotmesos per l’establishment belga.Flandes és un país amb un creixement econòmic espectacular, al capdavant de molts dels indicadors de competitivitat i productivitat de la UE."

Crònica del fred (I)

Arribats a Sarajevo el viatger es pot esperar qualsevol tipus de ciutat, la imatge que se n’ha fet abans d’arribar-hi pot ser molt variable en funció de l’acumulació de prejudicis que li hagin generat les persones que l’han animat a venir a Bòsnia.

Normalment, i sobretot a partir de 1995 (quan acabà la guerra de Bosnia), el viatger s’espera un país que mica en mica surt de la pobresa, i precisament això és el que veu quan arriba a un aeroport petit però nou, i encara lluent, amb serveis accessibles i treballadors preparts i amb un nivell perfecte d’anglès. L’únic punt sospitós de l’aeroport ve quan al viatger se li acut mirar les sortides i arribades a l’aeroport, les de tot un dia sovint es poden comptar amb els dits de les dues mans. Això provoca una inactivitat bastant acusada, la poca gent que espera el seu vol es veu immersa en l’avorriment absolut, només el quiosc (amb premsa internacional variada) i el bar apaivaguen aquesta sensació.

Però entrant ja de ple en la ciutat que ens acollirà, el cert és que aquell que esperi trobar-se un país que amb deu anys n’ha tingut prou per recuperar-se de la gran tragedia s’endurà una sorpresa desagradable. El cert és que la combinació d’edificis totalment recuperats i amb estètiques del segle XXI es combina grotescament amb cases en runes (el mateix Parlament) o greument afectades inhabitables. La recuperació urbanística es fa a pas de formiga, recollint diners d’on es pugui (cartells per tot arreu ens indiquen quin país ha pagat cada obra). Només el paisatge es manté intacte, però simplement per observar-lo, als bosnians ni se’ls passa pel cap la possibilitat de recórrer la majoria dels seus prats i camps, perquè estan sembrats de mines antipersona i perillosos explosius.

Evidenment el viatger no s’ha d’oblidar on ha anat a parar, per pensar-hi no només és útil recordar com ha estat la ciutat al llarg dels segles, també ho és pensar com era la ciutat just abans de la guerra. La resposta és senzilla, Bòsnia l’any 1990 (el conflicte va començar el 1992) era un estat comunista, el dictador Tito havia mort el 1980 però el seu puny de ferro que mantenia unida Iugoslàvia no va implosionar fins dotze anys després del seu traspàs. Bòsnia no era un país soviètic, però sí clarament socialista, i el substrat cultural encara hi és, visualment sobretot pels grans edificis (més o menys rònecs) residencials que hi ha a les grans avingudes sarajevites, i també certs gratacels d’estètica gris i desagradable, sobretot els d’institucions públiques. Evidenment el bosni té moltes altres herències cosmunistes a banda de l’urbanísitca, però no se’l pot posar al mateix sac que a la resta d’europeus de l’est de països no balcànics, doncs la mentalitat emprenedora és molt present entre els bosnis i ara mateix una de les seves poques esperances, perquè no sembla que a curt i mitjà termini pugin entrar a la UE, com ja han fet els seus veïns eslovens (molt menys afectats per la guerra).

Crònica del fred

Arribats a Sarajevo el viatger es pot esperar qualsevol tipus de ciutat, la imatge que se n’ha fet abans d’arribar-hi pot ser molt variable en funció de l’acumulació de prejudicis que li hagin generat les persones que l’han animat a venir a Bòsnia.

Normalment, i sobretot a partir de 1995 (quan acabà la guerra de Bosnia), el viatger s’espera un país que mica en mica surt de la pobresa, i precisament això és el que veu quan arriba a un aeroport petit però nou, i encara lluent, amb serveis accessibles i treballadors preparts i amb un nivell perfecte d’anglès. L’únic punt sospitós de l’aeroport ve quan al viatger se li acut mirar les sortides i arribades a l’aeroport, les de tot un dia sovint es poden comptar amb els dits de les dues mans. Això provoca una inactivitat bastant acusada, la poca gent que espera el seu vol es veu immersa en l’avorriment absolut, només el quiosc (amb premsa internacional variada) i el bar apaivaguen aquesta sensació.

Però entrant ja de ple en la ciutat que ens acollirà, el cert és que aquell que esperi trobar-se un país que amb deu anys n’ha tingut prou per recuperar-se de la gran tragedia s’endurà una sorpresa desagradable. El cert és que la combinació d’edificis totalment recuperats i amb estètiques del segle XXI es combina grotescament amb cases en runes (el mateix Parlament) o greument afectades inhabitables. La recuperació urbanística es fa a pas de formiga, recollint diners d’on es pugui (cartells per tot arreu ens indiquen quin país ha pagat cada obra). Només el paisatge es manté intacte, però simplement per observar-lo, als bosnians ni se’ls passa pel cap la possibilitat de recórrer la majoria dels seus prats i camps, perquè estan sembrats de mines antipersona i perillosos explosius.

Evidenment el viatger no s’ha d’oblidar on ha anat a parar, per pensar-hi no només és útil recordar com ha estat la ciutat al llarg dels segles, també ho és pensar com era la ciutat just abans de la guerra. La resposta és senzilla, Bòsnia l’any 1990 (el conflicte va començar el 1992) era un estat comunista, el dictador Tito havia mort el 1980 però el seu puny de ferro que mantenia unida Iugoslàvia no va implosionar fins dotze anys després del seu traspàs. Bòsnia no era un país soviètic, però sí clarament socialista, i el substrat cultural encara hi és, visualment sobretot pels grans edificis (més o menys rònecs) residencials que hi ha a les grans avingudes sarajevites, i també certs gratacels d’estètica gris i desagradable, sobretot els d’institucions públiques. Evidenment el bosni té moltes altres herències cosmunistes a banda de l’urbanísitca, però no se’l pot posar al mateix sac que a la resta d’europeus de l’est de països no balcànics, doncs la mentalitat emprenedora és molt present entre els bosnis i ara mateix una de les seves poques esperances, perquè no sembla que a curt i mitjà termini pugin entrar a la UE, com ja han fet els seus veïns eslovens (molt menys afectats per la guerra).

És per aquesta situació que sempre és recomanable que el viatger dugui sota el braç un exemplar d’algun llibre que parli de Bòsnia(ho és en tots els països, però en aquest especialment), però preferiblement un assaig periodístic i amb un to planer sobre algun viatge a Bòsnia. Això no treu que llegir llibres d’història o economia més profunds puguin ser de gran utilitat, però a l’hora de caminar pels carrers de Sarajevo sempre és bo que el viatger pugui compartir sensacions amb un escriptor que estigui als eu nivell i hagi plasmat impressions sobre el terreny. En el cas que ens ocupa el cronista va decidir posar-se sota el braç l’assaig d’un famós periodista expert en pròxim orient, Llibert Ferri i la seva Memoria del fred (Empúries), una crònica dels esdeveniments d’Europa de l’est dels últims 15 anys a través dels ulls de diverses persones en contacte amb la classe mitja de cada país, amb un apartat especial per a Bòsnia.

Ferri té un temps i un pressupost del que potser no disposa el viatger, el periodista no fa més que confirmar la sensació de grisor que envolta un país que no es recupera de la crisi, sensació que es copsa sobretot a les ciutats amb atur alt i carrers buits però també en un món agrari que malda per sobreviure i que té com a únic avantatge la manca de competitivitat que li representa un món urbà aturat. De fet sembla que tot el país s’hagi quedat aturat l’any 1992 mentre el món ha seguit avançant i això ha deixat Bòsnia en molt mala situació. Ferri fa una intel.ligent ruta per les zones sèrbia i croato-musulmana (el país està dividit en dos, menys Sarajevo, més o manys neutral) i les seves principals capitals (Pale o Banja Luka) sense oblidar el món rural i els seus mítics pobles.

I sense oblidar la història més recent, s’ha de fer un retorn mental a les èpoques més llunyanes tot comtemplant els carrers de Sarajevo, on fàcilment caurem en què allà va començar la primera guerra mundial, amb l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran. La seva mort no va ser casualitat, Bosnia sempre ha estat una cruïlla entre serbis (o ortodoxos) bosnians (o musulmans) (els turcs van dominar la zona durant segles) i croats-ortodoxos, la seva convivència sempre havia estat exemplar però finalment es va demostrar que la benzina hi era i només feia falta l’espurna (del tirà Milosevic) per encendre el foc. Passejar pel centre, la Bascarsija, és la manera més fácil de contemplar aquest popurri de mesquites, esglésies i estils (les faccions solen ser similars, els bosnis no deixen de ser occidentals que resen a Mahoma). El centre comercial encara és petit i la poca afluència de turistes, de moment, permet una més fácil observació dels vianants. No és possible saber l’odi de cadascú contra les altres ètnies, però la més lleu conversa amb el primer sarajevita que trobem (sigui bosni o serbi) confirma que l’aversió mútua durarà anys .

L’altre gran lloc on observar l’aiguabarreig són els cementiris amb làpides de tombes verdes, negres i blanques, un color per a cada regió.

muface

Joan Oliver feia diana el passat gener a les seves engrunes. Una de les propostes estrella d'Artur Mas per la campanya era la llibertat d'elecció, ell prometia donar els diners als ciutadans perquè escollissin mútua enlloc d'obligar-los a pagar i fer servir uns serveis públics colapsats. Actualment, aquell que vulgui una mútua se l'ha de pagar i no per això ha de deixar de pagar la sanitat pública, gegantina i generadora d'un deute desomunal, i més en una Catalunya en fallida.
El meu pare és funcionari, i per tant a a casa aquest problema mai el vam tenir ni els meus germans ni jo. L'estat (o muface, Mutualidad General de Funcionarios Civiles del Estado) paga una mútua provada al meu pare, de gratis, és a dir que el meu pare pot escollir sanitat privada o pública pagant només la pública, i també tota la seva família. El meu pare ho va comentar a un amic socialista i aquest li va respondre:"aprofita-ho, xucla tot el que puguis!".

"Algú em sabria explicar per què els funcionaris tenen dret a triar i la resta de ciutadans no? Per què nosaltres hem de pagar dues vegades i ells només una? Per què el sistema de Muface no es pot estendre a tota la població i acabar d'una vegada amb les llistes d'espera?"

Aeroport (II)

La situació és aquesta:
Zapatero està decidit a no donar la nova terminal a Star Alliance, ja sigui pel mètode insultant de regalar-la a Iberia i Clickair (la mateixa cosa) o pel subterfugi d'obligar-la a compartir entre Iberia i Star Alliance. És igual, la cosa és evitar que el Prat pugui fer la competència a Barajas, la prioritat del govern central declarada avui per diversos mitjans tan poc afins al separatisme com el pais i el periódico. L'ajuntament ja s'ha posat les mans al cap, Zapatero ha retardat aquesta decisió trascendental per facilitar l'ascens de Madrid i la decadència d'el Prat, però també perquè sap que quan declari públicament que una de les seves prioritats és afeblir l'economia catalana això li passarà factura. Mentre els nacionalistes parlem de l'aeroport i "allò que interessa als ciutadans", els no nacionalistes com el notari ultra López-Burniol parlen d'indentitat i essències, d'allò que no interessa a ningú, només a ells.
Que després no s'estranyin que a Andalusia voti el 36% de la gent, Manuel Chaves, Javier Arenas i Albert Rivera han de prendre lliçons de Pasqual Maragall enlloc de donar-ni, Maragall, malgrat ser un nefast polític, està a anys llum d'aquests pseud-líders de segona fila. El dia que el 50% de la gent coti el seu estatut que truquin a la porta, nosaltres fa temps que hi som.

Per cert, avui Vicenç Navarro fa un article a el pais (la qual cosa en el seu cas vol dir que agafa un article que deu tenir fet des de l'any 1980, quan Pujol va guanyar per primer cop, i en canvia quatre cosetes per dissimular, perquè pobre home sempre diu el mateix) on cau d el'arbre, i intentant explicar el perquè de l'abstenció (vaja, ja no pot culpar Jordi Pujol, si ho hagués sabut potser hagués votat Ciu) es fot la pixa un lio i diu coses que més val no discutir perquè a aquestes alçades...

Aeroports

Ahir el "pariodicu" (diari d'en Rafel, germà d'en Quim i d'en Manel) deia que Artur Mas i Jordi Portabella s'han posat d'acord per demanar que es concedeixi la nova terminal d'el Prat a Star Allianz, així com la cambra de comerç, Iese... la notíc aera interessant, hi podria afegir motius perquè sigui concedida a Star Allianza, serien en va, Germà Bel i Ramon Tremosa hi diuen molt més i molt més bé que jo.
Zapatero ah de decidir entre fer d'el Prat la terminal T5 de Madrid concedint la nova terminal a Iberia i la seva filial de baix cost, o fer d'el Prat un hub o centre de connexions internacional amb les companyies que han promès tenir-lo com a base.
Zapatero, com sempre, s'escapa per la tangent:
-Avisa que donarà el Prat a les dues companyies o aliances, la d'Iberia(One World) i la de Spanair(Star Allianz, grup aeri que creix més a Barcelona i que ha dit que posarà la seva central aquí si Zapatero no ho impedeix) per fer content a tothom. L'ex-diputat del Psoe i reputat economista Germà Bel ha advertit que seria un cas sense precedents, de la mateixa manera que tampoc té precedents la gestió centralitzada d'Aena. Seria genial per Iberia, bloquejaria el Prat i potenciaria Barajas.
-Ha retardat la decisió de la concessió de la nova terminal fins al juny amb una excusa electoralista (no ho dic jo, ho diu ell), a veure si mentrestant el Prat perd tanta pistonada com sigui possible en favor de Madrid.
-I el Psoe ja no amaga que a cara descoberta posa bastons a les rodes a l'economia catalana. Possible front comú contra els adversaris?

canvis climàtics

Xavier Sala-Martín sempre ha defensat la tesi que allò que anomenem "calentament global" respon a una recuperació natural després de la glaciació que hi va haver entre els segles XV i XIX. Molt respectable.
Per defensar-ho l'altre dia es dedicava a criticar a la vanguardia el documental de l'ex-vicepresident dels Eua Al Gore "una veritat incòmode", amb motius bastant clars. Llàstima del final de l'article, quan critica la banal relació que Gore estableix entre el desastre de Nova Orleans i el Katrina i el canvi climàtic:

"La ironía es que hacía años que los científicos estaban avisando al gobierno de que cualquier huracán que pasara por encima de los viejos diques podría romperlos y causar una catástrofe. Digo que es una ironía porque, ¿adivinan quien era el vicepresidente del gobierno que decidió ignorar esos consejos y no reparar los diques? La respuesta, señor Gore, sí es una verdad incómoda."

Si Sala-Martín hagués llegit aquest article de Sam Abrams a l'Avui de fa dos anys, "la gran tranquil.la", alguna altra cosa hagués entès sobre aquest cataclisme:

"Tant és així que Bush va rebre el 2001, a l'inici del seu primer mandat, una advertència ferma de la FEMA que un dels tres desastres naturals més terribles que podien ocórrer al país seria la inundació de Nova Orleans a causa de la seva feblesa davant els huracans. I què va fer el senyor president?

Va incorporar la FEMA dins el departament de Seguretat Interior, de manera que la va neutralitzar. En una de les seves retallades d'impostos, per complaure els seus clients, va paralitzar l'única entitat que quedava per mirar d'enfortir la ciutat per evitar possibles desastres naturals. Es tracta de la SELA (Southeast Louisiana Urban Flood Control Project), o Pla de Control d'Inundacions Urbanes del Sud-est de Louisiana, fundada el 1995 per Bill Clinton. La SELA tenia en marxa un projecte de 10 anys i 430 milions de dòlars de cost per salvaguardar la ciutat amb dics i maresmes, i aquest projecte ha quedat paralitzat a 250 milions de dòlars de la fita per falta de finançament federal. I el 2003 va permetre que es posessin a la venda pels especuladors immobiliaris els terrenys pantanosos del litoral que servien d'única barrera natural per protegir la ciutat d'inundacions."

Engrunes (II)

Felicitats al conseller, ha aconseguit reobrir el túnel de Vielha el dia que va prometre, quan tocava, l'eficiència s'agraeix i més en un conseller que quan hi va haver el merder del Carmel va ser capaç d'entomar tots els cops del propi govern, del propi entorn i del propi partit, tant poc avessats a la pietat.
el Pariódicu
El germanet del conseller, l'independent periodista socialista (valgui la redundància) Rafel Nadal es queixa de la persecució que pateix el seu pobre diari, acusat per un insignificant conseller de Ciu de favoritisme després d'haver disposat d'un anunci de tres hores gratuït a la tele pública catalana. Pobret Nadal, és una autèntica caça de bruixes.
Txetxènia
Un dels pocs mitjans independents catalans ens anuncia que hi ha novetats a la zona més conflictiva del planeta:
"El president rus, Vladimir Putin, ha nomenat com a nou president de Txetxènia el fins ara primer ministre d'aquesta república, Ramzan Kadírov, acusat per nombroses organitzacions de defensa dels drets humans de dur a terme detencions il·legals, segrestos i tortures contra la població civil i de tenir una implicació en l'assassinat de la periodista Anna Politkòvskaia."

La llengua

Albert Branchadell agafa el guant llençat per Carod i el repta a despolitizar de debò la llengua, però totes les llegües, segon ell s'han de despolititzar totes i també la castellana. Que no se li giri l'argument en contra a Carod, la majoria de coses que diu el lingüista Branchadell són coherents, llàstima que li haguem d'explicar encara coses totalment bàsiques com que, per exemple, si ens queixem del decret de tercera hora de llengua no és per l'hora en si, sinó per l'argument que donen, "garantiza el bilinguismo", un insult a la cara.

Del tema de l'idioma Quim Monzó parlava l'altra dia de dous autors, Patricia Gabancho i Miquel Pueyo (secretari de política lingüística per Erc) que han tret llibres, un pecimista i un optimista, sobre el futur de l'idioma català. Monzó prenia partit en favor de Gabancho, immigrant argentina, per parlar de les coses com són. Eva Piquer va iniciar la polèmica enfrontant els dos autors en un article a l'Avui.

De túnels

Jo ja no sé què més ha de passar.
Fa 7 anys la UE va presentar un informe on advertia que el túnel de Vielha era el pitjor de la UE. Felicitats.
Amb 7 anys no n'hi ha prou perquè el govern central reaccioni davant un perill públic com és aquest túnel. Ni la possibilitat de pèrdua de vides humanes els empeny a donar als catalans el mateix que donen als altres. Ni Aznar, ni Zp, sigui Renfe sigui l'aeroport, vols caldo? Dues tasses.
Contrastant xapen
Adéu, i gràcies

meme dels coll...

Un gos m'envia un meme agradable, reprenc així la meva activitat blogger després d'un cap de setmana en la típica casa a l'Empordà de família benestant barcelonina on no hi falta cap matí un exemplar ben calentet d'el Pais al costat del crossant:. He de dir:
Pensadors:
.
- Bernstein
- Enric Prat de la Riba
- Xavier Sala-Martín
- Francesc Sauquet
- Joan Anton
.
Escriptors:
.
- Joan Lluís-Lluís
- Roberto Bolaño
- Stefan Zweig
- Quim Monzó
- I sí, Albert Sánchez-Piñol.

Músics:
.
- Raimon
- Xerramequ Tiquis Miquis
- Joan Garriga
- Obrint Pas
- Josh Rouse

Que m'han marcat d'una manera o altra. El meme queda, com no, obert a tothom. No pretenc il.lustrar el món sinó mostrar gent desconeguda que així potser podrà ser reconeguda.

cosetes

Ja era hora de parar els peus a Antonio Muñoz Molina, estic convençut que deu ser un excel.lent novel.lista però mai llegiré res seu. Pel sol fet de tenir la ideologia que té té tribuna assegurada a el Pais i ha rebut un dineral de part del govern dirigint elg ran-gran instituto Cervantes de Nova York. Allà el gran ministre i millor alcalde Joan Clos va proposar a la seva dona ser la pregonera de la festa major de la Mercè, exhibint en el seu currículum uns quans contes infantils ambientats a Madrid (que cosmopolita) i l'article setmanal a la contra d'el Pais (això ja val un premi Nobel).
Muñoz Molina no debia suportar que no només es posés en dubte la qualitat literària de l'obra de la seva dona sinó també el seu cosmopolitisme esdevingut provincianisme madrileny. No ho va pair bé, però la cosa ve de lluny, li fa mal l'estómas i per això llença sovint exabruptes no democràtics i de jutjat de guàrdia contra tot allò que no sigui com ell, espanyol. J.B. Culla i J.F. Mira li intenten parar els peus a el Pais i el temps, no ho aconseguiran, Molina té el poder i els mitjans, ells són la trinxera, però només ens queda la paraula contra l'insult:

"Que un escritor autocatalogado de izquierdas como Antonio Muñoz Molina, por ejemplo, pueda desplegar -hace un par de semanas, en estas mismas páginas- la supuesta panoplia de los "delirios" del Estado de las autonomías, y ello merezca el silencio aquiescente de la opinión progresista española. Permítanme recordar que el señor Muñoz Molina describía a los gobernantes autonómicos como una cuadrilla de paletos megalómanos y manirrotos, grotescos reyezuelos de taifas rodeados de cortesanos serviles y gorrones. A las administraciones por ellos presididas, el novelista andaluz las acusaba de perseguir el idioma castellano -de donde se deduce que sus tiros no apuntan precisamente hacia Murcia o La Rioja-, de adulterar la realidad geográfica e histórica tanto en los manuales escolares como en los mapas meteorológicos; y hasta los historiadores de esos siniestros andurriales llamados autonomías eran tachados de falsarios y manipuladores del pasado. Pero todo ello -y he aquí lo más preocupante del caso- sin ninguna base probatoria, sin un solo ejemplo, un dato, un nombre, una cita o una estadística que justificasen esas gravísimas imputaciones. ¿Para qué? ¿Acaso no resulta ya un dogma de dominio público que esto de tener comunidades con autogobierno y capacidad legislativa es un negocio tan ruinoso como nocivo? Pues las obviedades no precisan demostración.

Kelme, l'empresa salvada pel Pp, margina Oleguer per dir el que pensa.

Empresaris

3 articles itneressants:
Guillem López-Casasnovas parla avui a la vanguardia del gran economista Richard Musgrave, s'ha de saber d'on surten els quartos.
Ramon Tremosa avui (a l'avui) i Modes Guinjoan aquesta setmana (a la vanguardia) expliquen l'estupida enquesta que diu que els estudiants universitaris no volens er empresaris. Ja veus quin problema. Qui diu que per montar una empresa s'ha d'haver estudiat? S'ha de ser llest, i punt.

Carretero porta cua

Quan Joan Carretero va ser foragitat del primer tripartit es va plantejar escriure un llibre amb les notes que havia pres durant els seus anys de mandat a càrrec de la conselleria de governació. Finalment ho va desestimar, el que sñi que va fer Carretero van ser dos articles al diari Avui on es criticava la formació del segon tripartit i es criticava molt durament el seu propi partit, Erc, i els seus dirigents. L'escriptor Rafel Vallbona(explica la seva visió subjectiva dels fets aquí a el singular digital) ha aprofitat però les notes de Carretero per elaborar un llibre, i l'ex-conseller s'ha queixat en una carta de la publicació d'una part del llibre al mateix diari:

"Quan els vaig dir que no estava interessat a publicar res, Rafael Vallbona i l'editor Fèlix Riera van tirar pel dret. Sempre m'he negat a la publicació d'aquest llibre i no he canviat mai de parer. En aquest sentit, lamento que es difongui únicament la versió d'aquells que volen vincular-m'hi amb un interès clar i únic: vendre llibres."

I un frgament definitori de la cultura política del tripartit:

"Està sopant amb la resta de regidors de l'equip de govern per celebrar l'aniversari d'algú. Acaben de sopar quan sona el mòbil; és el president, esclar.

-Sóc el president de la Generalitat, vols ser conseller?

M'assegura que és a punt de dir-li:

-Però si ja li he dit que sí a en Puigcercós!

Però com que les ràdios de vegades fan bromes i imiten la gent, pensa que només faltaria que en lloc de ser ell fos algun imitador d'alguna ràdio. "

Sàez

Albert Sàez concedeix una entrevista a comunicació21, juntament amb Emili Valdero (nou director de comerç), Oriol Izquierdo (director de la institució de les lletres catalanes) i Eduard Voltas (secretari de cultura) ems embla un bon nomenament. Sàez ha estat subdirector i columnista de l'avui durant anys i d'el periódico durant mesos i té clar cap on s'ha d'enfocar el sector i dóna la seva opinó sobre l'escàndol del tancament de Ràdio 4 que ha provocat el Psoe:

"El Govern català no pot pagar Ràdio 4, primer perquè no és nostra i segon perquè estaríem fent un acte d’indignitat dels ciutadans de Catalunya, que tenen dret a què amb els seus impostos RTVE els doni un servei en la seva llengua."

Presentadors

Diu comunicació21 que tv3 busca presentador/a de telenotícies. Deia Desclot a la contra de l'avui que un dels motius de la davallada d'auidència del TN és la marxa de Francino i que ara els dos presentadors siguin perfectes desconeguts dels quals no sabem res, ni tendències ni orientacions (Xavi Coral, Nuria Solé, Raquel Sans, Lluís Caelles...) i que el fet que antena3 i tve tinguin dos presentadors carismàtics(independenment de la qualitat del TN), dels quals sabem moltes més coses encara fa més mal(Lorenzo Milà i Matías Prats, de fet des que Francino ha arribat a la SER perd audiència, doncs a Espanya ell és un desconegut).
Des d'aquí proposo dos noms, Mònica Terribas i Àngels Barceló, de les quals sabem d'on venen i cap on van (una té carnet i l'altra no, però vaja...), són conegudes i en saben. Aquí queda.

30 metres

Ho deia la vanguardia aquesta setmana, ara aviació civil, depenent del ministeri de foment, ha dit que les grues del port de BCN s'han de rebaixar 30 metres per la proximitat amb l'aeroport. La notícia no semblava molt negativa però ja veurem coma caba això. Ja és irònic.

Gràcia està fatal

1.-Tens entre 25 i 35 anys, ulleres de pasta, sabates italianes, amigues europees i èxit en alguna professió tipus disseny d’interiors que et permet pagar una pasta gansa per un loft?.

Perfecte, aquest és el teu barri.

Abans era el meu.


2.-T’agrada el menjar japonès, els bars de disseny i comprar coses cares i lletges a les botigues del carrer Verdi.

Fantàstic, aques és el teu barri.

Abans era el meu.

3.-Vens d’algun país nòrdic, que et paga fins per treure’t els mocs, a estudiar qualsevol pijada a l’assoleiat sud?

Enhorabona, aquest és el teu barri.

Abans era el meu.

Si no ets cap d’aquestes coses, conserves quelcom de dignitat i no vols haver d’anar-te’n a viure a El Papiol (470€ m2, amb tots els respectes als papiolencs), ets dels nostres.

Escolta, hem de fer alguna cosa. Així està el pati:

.-Les prohibicions ridícules de l’Ajuntament, que governa contra la gent i a favor del Capital, fan:

Que el poder gaudir d’espais públics fora de la llei del mercat (places, locals, associacions) sigui un luxe fora de l’abast ciutadà, metre afavoreix la iniciativa privada (bars, botigues, restaurants…).

Que els infants no puguin ni jugar a pilota a les places per tal de no molestar als qui consumeixen a les terrasses pagant 2,50€ per una birra.

Que per poder reunir-te amb els teus col.legues i fotre’t un parell de birres o vins, hagis de quedar en un bareto amb l’acceptació de la seva normativa i reserva del dret d’admissió, a més de pagar una pasta gansa i escoltar una merda de música.

Per no parlar del tema “Vivenda”. Estàs disposat a hipotecar-te la vida sencera i part de la dels teus fills?. Si ets un mileurista ja pots llepar-li el cul al director-a del banc!.

Però, tens d’altres opcions:

Fotre un “braguetasso” amb un dissenyador-a d’interiors insuportable.

Que et caigui del cel l’herència de la tieta Antònia.

Fer una asegurança de vida i assassinar els teus pares.

Estafar a la mútua de l’empresa.

Traficar amb “merda de la bona i adulterar-la tan com vulguis”.

Seguir els passos de l’heroi popular Dioni.

Passar uns quanta anys jugant a la “Loto-Vivenda-de-Protecció-Oficial”.

No podem esperar que ningú solucioni aquests problemes, i menys els polítics, màxims responsables que tot això es permeti i partíceps dels beneficis que se’n treuen. Mentre a nosaltres ens cauen multes per beure’ns una birra al carrer o guixar a les parets ”Com de farts estem de tant abús impune!!”.

Així doncs:

FOTEM FORA ELS “PIJOS”, ACHUCHEM ALS LLOGATERS.

CREMEM L’ESGLÈSIA!!. PENJEM L’ALCALDE!!

Els nostres avis ho haguessin fet