Eco-conver-esquerranosos

Dilluns, el dia després de les eleccions europees, el canal 3/24 entrevistava al professor de ciència política Josep Maria Colomer i a la periodista Carme Colomina, experts en política internacional. Potser sóc jo que llegeixo poc però em va semblar que feien reflexions que no he sentit pràcticament enlloc més, en reproduiré unes quantes que em van xocar.

D'entrada Colomer explicava que el partit popular europeu dirigirà el Parlament Europeu(que no vol dir governar Europa) no només perquè va guanyar sinó perquè és l'únic capaç d'entendre's amb l'extrema dreta xenòfoba i amb els partits euroescèptics que tant han crescut, a banda que els conservadors britànics també li donaran suport des de fora. Malgrat que a la periodista de TV3 que feia l'entrevista li va costar d'entendre, el partit socialista europeu només podrà intentar pactar amb els populars (com fan CiU i ERC a Madrid, vaja), doncs són minoria i no sumen amb ningú.

Durant el debat a TV3 Ramon Tremosa va dir que Espanya era un dels estats més centralistes d'Europa, Vidal-Quadras ho va negar taxativament mentre la candidata del PSC feia que sí amb el cap. El professor Colomer donava la raó a Tremosa en l'esmentada entrevista, a França i Alemanya les regions tenen eurodiputats propis, Espanya és l'únic estat gran on tots els vots van a Madrid i allà es divideixen repartint els eurodiputats que té el país, això provoca que Tremosa i Junqueras hagin hagut de buscar coalicions rocambolesques per sortir escollits. Mal que els pesi a ICV i ERC en això els interessos d'aquests dos partits i els de CiU coincideixen, tot el contrari que PSOE i PP que van retallar la part de l'Estatut català que demanava eurodiputats propis per Catalunya, una circumscripció catalana, vaja. En això ICV, ERC i CiU haurien de posar-se d'acord, ja que els candidats Romeva i Junqueras han estat a punt de quedar fora del Parlament Europeu, i si han mantingut l'acta ha estat gràcies a l'ajuda dels comunistes espanyols, els primers, i dels nacionalistes bascos i gallecs, els segons. De fet, Junqueras haurà de dividir-se la legislatura amb una diputada gallega, dos anys i mig cadascú.

Malgrat que la llei electoral permet posar un nom diferent a la butlleta de cada comunitat autònoma, a nivell real tots els vots són pels únics sis candidats reals (el del PSOE, del PP, de CiU, d'IU, d'ERC i d'UPyD). Conec persones que van votar Romeva sense saber que en realitat votaven un senyor de Madrid que es diu Willy Meyer i que és el número 1 d’IU. Els únics candidats reals i números 1 que hi havia a les butlletes dels col•legis electorals catalans eren Tremosa i Junqueras.

Populars i socialistes no van ser capaços ni de pactar un cap de llista europeu, de la mateixa manera que els socialistes europeus no tenen candidat propi per presidir la Comissió Europea (govern d'Europa a nivell pràctic) i votaran el candidat de la dreta Barroso. Si entra en vigor el Tractat de Lisboa rebutjat per Irlanda s'obriria la porta a tenir un president de la UE que podria ser Toni Blair (que compensaria el biaix dretà de Barroso) i podria desbloquejar el problema polític de l'Europa actual. És cert que Blair va fracassar com a president de torn de la UE quan era primer ministre britànic. Però després de llegir el discurs que va fer al Parlament Europeu l'any 2005, si avui hi hagués eleccions a Europa i ell fos el candidat de l'esquerra europea, jo el votaria sense pensar-ho.

“I last but not least", els catalans estem acostumats a escollir alcaldes i presidents, no diputats. Malgrat que legalment escollim diputats i regidors a nivell real els votants només sabem el nom del número 1 i candidat a president o alcalde. Els diputats i regidors són gent escollida pel partit que els votants no coneixem (el professor Colomer va recordar que en 20 dels 25 països de la UE hi ha llistes obertes, Espanya és un dels 5 que no ho permet). A les eleccions europees no hi ha candidats a president, només a diputats, i els catalans no estem acostumats a conèixer el poder legislatiu, amb prou feines sabem el nom del líder del govern. Per què hauríem d'interessar-nos pels nostres diputats a Europa sinó sabem el nom dels diputats que hi ha al Parc de la Ciutadella, a la carretera de San Jerónimo o als regidors del nostre ajuntament?

emma-col-cat.blogspot.com/2009/05/public-reply-to-new-york-times.html

"El Col·lectiu Emma som un grup de catalans que volem que el món ens conegui com som, no com diuen que som. Per això volem respondre a visions esbiaxades que es donin sobre els catalans a la premsa internacional. També volem reservar un espai per a les opinions favorables que trobem en diaris de paper o electrònics que tenen ressò international.''

AVE

Una cosa és fer transports per vendre imatge i una altra fer-los per fer la vida més fàcil als ciutadans
Són temps durs per la imatge de l’Estat espanyol a l’exterior, per no parlar de Catalunya que ni existeix ni se l’espera, tampoc amb les ambaixades que Carod-Rovira obre arreu del món. L’estat presidit per Zapatero (que conserva una valoració prou bona entre els europeus, sobretot italians) és líder en destrucció d’ocupació, en atur també, té una de les bombolles immobiliàries més gran del món, un dèficit comercial proporcional i tindrà una de les crisis més llargues segons l’Eurostat.Però no tot han de ser males notícies, calen missatges per distreure l’atenció, aixecar els ànims i entretenir el personal. I així és com el diari El País ens informa que el primer enviat de l’administració Obama ha arribat a Espanya de visita diplomàtica. Es tracta del secretari de transport dels Estats Units, Ray LaHood, que ha travessat l’Atlàntic per demanar ajuda als espanyols per construir el tren d’alta velocitat americà. No sabem si ho ha fet seriosament o està prenent el pèl descaradament a un Pepiño Blanco que està passejant l’enviat d’Obama per l’Estat tot mostrant-li la tecnologia punta espanyola en un viatge Madrid-Saragossa en AVE. Obama planeja un gran pla d’indústries verdes renovables i un nou tren ràpid ecològic seria un bola d’oxigen per una indústria americana del motor en hores baixes (General Motors ha fet suspensió de pagaments, Chrysler ja és italiana i els trens americans de l’empresa Amtrak són un pou sense fons de diners públics). Les empreses espanyoles participaran en el concurs agrupades sota un mateix paraigua (AVE), llavors veurem si les paraules de LaHood són serioses o un brindis al sol, ja que la meitat de la tecnologia de l’AVE és francesa i alemanya fabricada per Siemens i Alstom.El ministre de Foment Pepiño Blanco podria també haver passejat l’enviat d’Obama per les rodalies de Barcelona o fer-li fer un viatge Montblanc-Barcelona en trens regionals, o millor, una visita a l’autovia de la Panadella (30.000 vehicles diaris), que porta 48 dies tallada per causes desconegudes després d’haver tardat 20 anys a construir-se. D’altra banda desconec si LaHood ha preguntat com és que si l’alta velocitat espanyola és tan eficient en 16 anys encara no s’ha aconseguit connectar amb la frontera francesa, la resposta hagués estat de manual: l’alta velocitat serveix per cohesionar i vertebrar, no per comunicar ningú (i menys els catalans) amb l’exterior.I no només Obama hauria de desplaçar-se a l’Estat per aprendre com es munta això d’un tren ràpid. A França fa 30 anys que funcionen connectant els llocs més recòndits i a Japó es fan autèntiques meravelles amb un sistema privatitzat, però el govern Zapatero es veu en cor de donar lliçons de com funcionen les coses a qui sigui. També els holandesos podrien plantejar-se fer una visita a Pepiño, imaginin si estan retardats els habitants dels Països Baixos que no tenen alta velocitat que els connecti amb Europa (prevista pels 2010) i han preferit gastar-se els diners en trens que uneixin totes les capitals holandeses i amb els països veïns amb ample de via europeu. I és que una cosa és fer transports per vendre imatge i una altra fer-los per fer la vida més fàcil als ciutadans.

Holandesos a Bòsnia

Els Estats Units és un país on, com tots els països, es prenen decisions positives i decisions negatives. Com que són la primera potència mundial aquestes decisions ens afecten molt, ja sigui per bé o per mal.Deixant clar prèviament que la política exterior de George W. Bush va ser negativa, penso que la política exterior nord-americana ha de ser analitzada detingudament i no pel broc gros com es fa sovint des de moltes tribunes d’opinió. Quan això passa els partidaris del “vols dir que no?” hem de preguntar al nostre interlocutor anti-americà què en pensa de l’alliberament d’Europa per part dels Estats Units a la Segona Guerra mundial. La resposta segurament serà que ho van fer per interessos econòmics (cosa que si fos certa no trauria el fet que ells van ser els qui van derrotar els nazis). Però per a portar la contrària als anti-americans el millor que puc fer és treure a la conversa les guerres dels anys 90 als Balcans.I és que fa cosa de deu anys l’OTAN (liderada per l’exèrcit dels Estats Units) va haver de venir a treure les castanyes del foc intervenint militarment a la guerra de Bòsnia, obligant les parts a asseure’s en una taula i firmar els acords de pau de Dayton (als Eua). I poc més tard el mateix govern americà va haver de tornar a fer el mateix paper un cop Slobodan Milosevic va demostrar no haver après la lliçó de Dayton atacant Kosovo.En aquells temps hi havia una administració demòcrata, liderada per Bill Clinton. Ningú sabrà mai què hauria fet Bush en el seu lloc ni què hauria passat si Clinton s’hagués trobat amb l’atemptat de l’11-S. El que sí que sabem és que l’any 1995 es va perpetrar al poble de Srebrenica (Bòsnia-Herzegovina) la major matança des de la segona Guerra Mundial a Europa amb 8000 bosnis-musulmans morts, on l’exèrcit serbobosni va assaltar una ciutat teòricament protegida per 400 cascos blaus holandesos que es van rendir i van ser presos com hostatges.El delegat de Clinton als Balcans, Richard Hoolbroke, va haver negociar pacientment en un conflicte entre uns serbis i uns croats amb les coses molt clares, uns bosnis indefensos i una ONU i una UE paralitzades per la diplomàcia inútil. Holbrooke va deixar constància del procés en el seu llibre “To end a war”(disponible a Amazon en anglès i castellà) i malgrat que la seva diplomàcia es va demostrar insuficient (a Kosovo mateix poc després) sí que va ser el polític menys ineficient de tot aquell drama, davant per exemple d’un govern holandès que va dimitir l’any 2002 un cop aclarit que va tenir part de responsabilitat en el desastre(val a dir que amb 400 soldats holandesos Srebrenica era indefensable, van ser abandonats deliberadament). Per això Hillary Clinton, la nova secretària d’estat dels Estats Units, ha nomenat a Holbrooke delegat de l’administració Obama a Afghanistan i Pakistan.I si Holanda, el seu govern i el seu exèrcit van tenir una relació directa amb la massacra de Bòsnia, és aquí al Tribunal Internacional de la Haya (capital política holandesa) on es va jutjar a Milosevic i on s’està jutjant al líder serbobosni Radovan Karadzic, qui en un atac de legalisme afirma que el mediador americà Holbrooke li va oferir immunitat (cosa que si fos certa no perdonaria els crims que ha comès). Mentre es fa justícia (tard i malament) a tanta gent, se segueix a l’espera que algun dia es detingui al líder militar serbobosni Ratko Mladic (qui s’amaga a les muntanyes de Bòsnia), detenció que dependrà de les ganes que tingui Sèrbia d’entrar a la UE com ja han fet els seus veïns eslovens i faran properament els croats.

Ara toca la sanitat

Ara que Barack Obama se l'ha hagut d'embeinar respecte al tancament de Guantánamo (demostrant que als EUA la demagògia populista que un polític pugui fer tot just arribar al poder després la paga, quin contrast amb Espanya on tothom sap que retirar les tropes d'Iraq va ser un error però ningú n'ha pagat les conseqüències i s'ha repetit la jugada amb Kosovo) la nova Casa Blanca ataca amb la reforma sanitària promesa en campanya.Recordem que el pla de la Casa Blanca és per universalitzar la sanitat, que tothom disposi de cobertura hospitalària, vaja. Actualment els americans que no en tenen són els que no són prou pobres per entrar dins els plans públics i també els que no són suficientment rics per pagar-se una mútua, a banda de la gent jove que no pateix per la salut (de moment) i prefereix gastar en altres coses. En total, 45 milions de persones (uns sisena part de la població). S'hauran de buscar diners per pagar els metges d'aquestes persones. Per això el director de pressupostos de la Casa Blanca, Peter Orszag, ja ha enviat els primers ''globus sonda'' avisant que la despesa sanitària es pot reduir en un 30% si es gasta més eficientment, d'aquesta manera el senyor Orszag trauria (talment com un mag treu un conill del seu barret) 700.000 milions de dòlars anuals que servirien per evitar les solucions "fàcils'' i tòpiques en aquests casos, pujar els impostos als "rics'' o fer més gran un deute com mai s'havia vist als EUA (segons el congrés el deute americà passarà del 42% del PIB el 2010 al 80% el 2019). Òbviament els lobbies del sector hospitalari i d'assegurances americanes ja han dit que la Casa Blanca sobrevalora aquesta possible reducció de la despesa, la lluita serà dura i llarga i ara cal esperar a la proposta que el Congrés farà a l'agost. Si fa 14 anys els Clinton van fracassar en l'intent, ara Obama té les dues càmeres de representants a favor per fer-ho possible.L'administració Obama de fet ja ha enviat els primers emissaris a Europa per investigar com funciona el nostre Estat del Benestar i recentment l'escriptor americà afincat a Amsterdam Russell Shorto afirmava al The New York Times que la diferència entre els impostos que es paguen a Amèrica i Holanda equival a allò que els americans gasten en assegurances mèdiques(si a Holanda el màxim tipus impositiu en l'impost de la renda és del 52%, als EUA és del 36% amb un 16% de despesa en assegurances privades addicional). Per tant, un increment d'impostos compensat amb una baixada de la despesa privada en sanitat no perjudicaria ningú i ajudaria a millorar la sanitat de les classes mitjanes americanes que són les més perjudicades per uns hospitals elitistes, segons Shorto. Els primers tics europeus d'Obama els vam veure quan en la recent cimera del G-20 ell i els britànics defensaven més despesa (polítiques expansives) per salvar l’economia, mentre Sarkozy i Merkel defensaven més ortodòxia i menys dèficit (a banda de més regulació bancària). En qualsevol cas tard o d'hora el nou president americà acabarà tocant de peus a terra i llavors veurem si la clatellada és com la de Guantánamo o si ell i la seva administració s'han pres el tema prou seriosament com per no defallir.

La tercera, la bona

Sempre m'he preguntat com és que la dita popular diu "a la tercera ve la vençuda". Perquè no a la quarta? O a la segona? La qüestió és que en el cas de Gas Natural, la tercera temptativa de fusionar-se amb una altra empresa energètica espanyola ha estat la bona. Aquest dimarts passat es va saber que la companyia madrilenya Unión Fenosa deixarà aviat de cotitzar a borsa després de 27 anys, 10 mesos després que Gas Natural comencés a postular-se per comprar el 45% de les accions que control.lava l'expresident del Madrid Florentino Pérez i la seva constructora ACS.
La premsa madrilenya cantava aquesta setmana les absoltes a Unión Fenosa, quina gran pena els feia que deixés de cotitzar a l'IBEX 35. Ningú però recordava que l'any 2003 Rodrigo Rato i José María Aznar van bloquejar la possible compra d'Iberdrola per part de la companyia de gas catalana, i que 3 anys més tard, ja a l'oposició, el número 2 del PP Manuel Pizarro s'en va anar a Alemanya a convèncer l'empresa energètica pública E-on de què comprés Endesa, ja que era inconcebible que una companyia catalana propietat de la Caixa es quedés amb Endesa. Finalment, entre Zapatero, Montilla i Pizarro no se sap com però van aconseguir que Endesa va acabés sent de la italiana Enel, també de capital públic (el que Pizarro volia vaja). I això si ens remontem 6 anys enrere, si ens posem a parlar dels bastons a les rodes que el franquisme va posar a Catalana de Gas durant anys podriem omplir pàgines i pàgines.
Finalment el capitalisme madrileny basat en el totxo s'ha demostrat insostenible i no només Florentino Pérez i ACS s'han hagut de vendre Unión Fenosa, Repsol i Iberdrola podrien estar en perill per la necessitat imperativa de les constructores que les van comprar d'aconseguir liquiditat per sobreviure. Si la Caixa s'ha quedat Unión Fenosa és perquè no hi havia cap altre aspirant, un no sé què em diu que si hi hagués qualsevol altre candidat, aquesta hagués estat l'escollit.

Cartera d'actius de Nouriel Roubini, l'economista que va predir la crisi

Portfolio Allocation in Times of Volatility and Uncertainty
PrintShare

http://www.rgemonitor.com/roubini-monitor/256284/portfolio_allocation_in_times_of_volatility_and_uncertainty

La Sagrera o com fer trampes al solitari

D'uns anys ençà, gran part dels ajuntaments catalans han finançat la seva activitat adquirint, venent, requalificant i permutant terrenys. A nivell esquemàtic es pagava per exemple una obra pública "regalant" una part del terreny a la constructora per fer-hi pisos, enlloc de desembutxacant diners directament. La supressió/reducció de l'impost d'activitats econòmiques l'any 2002 per part del Pp ha incentivat aquest tipus d'operacions econòmiques, especialment en haver coincidit amb una bombolla especulativa suculent per qualsevol administració local. L'ajuntament de Barcelona n'ha estat un gran promotor, però moltes petites i mitjanes administracions locals han fet servir l'impost de béns immobles com una de les seves poques fonts de recursos, i d'aquí venen gran part de les barbaritats en forma d'urbanització de molts pobles catalans. Els impostos relacionats amb la vivenda i la construcció suposen entre un 25 o 35% del pressupost de les grans ciutats.
No acaba de quedar clar si aquest comportament dels ajuntaments (fer servir el sòl per finançar-se) ha incentivat encara més la bombolla especulativa. La teoria més acceptada avui en dia diu que no, els ajuntaments només s'han aprofitat de la conjuntura provocada per unes expectatives sobrevalorades, no és el sòl el que genera beneficis, sinó els pisos que la constructora hi farà. Si l'ajuntament no hagués actuat així els beneficis que finalment han estat municipals haurien anat a mans de Ferrovial, Florentino Pérez o Don Piso (el sistema invers, els concursos, són opacs i poc eficients). Però també hi ha altres desavantatges, i el més gran el veiem ara que ningú vol pagar les obres de la nova estació de tren de Barcelona.
Inicialment una part del cost de la nova estació de Tgv de la Sagrera el pagava l'ajuntament, una altra Foment i una altra la Generalitat. El que faltava es pagava venent una part del terreny de les actuals vies de Sant Andreu per fer-hi pisos. I com que a ningú se li va acudir que els preus dels pisos baixarien ara no hi ha diners per pagar l'obra, el ministeri de Foment es frega les mans perquè veurà complert el somni de connectar Madrid amb França sense passar per Barcelona (faran un "apanyo" en forma de túnel pel Vallès i sinó sera per Aragó) i la Generalitat haurà de pagar el que falta amb fons de l'estatut, que poden quedar inutilitzats si finalment no es fa l'obra. Segons la cambra de comerç el 25% de les inversions de Madrid a Catalunya no s'executen per falta de projectes, l'any 2007 per exemple van deixar d'invertir-se 500 milions d'euros pel mateix motiu. Una petita partida (40 milions) per unir Tarragona i Castelló amb Tgv seria una bona notícia en un panorama caòtic i imprevisible.